La nissaga dels Alcover i els noms de lloc

Aquesta setmana ha fet 100 anys de la mort de Joan Alcover Milà (18 de desembre de 1852 - 1 de març de 1923). Aquest hisendat vilafranquí fou alcalde entre 1892 i 1893, president del Centre Agrícola del Penedès i diputat provincial. Com hem explicat tantes vegades, els noms i cognoms dels vilafranquins han servit per batejar carrers, places, camins, partides de terra, etc., de vegades de forma explícita (cal Pere Pau, plaça de Milà i Fontanals...), d’altres de forma menys transparent (com el carrer d’Oriol, el carrer de Valls, cal Salines...). Especialment productius són els noms de propietaris per nodrir la toponímia i Alcover, representant d’una nissaga que van passar de pagesos a rendistes (com explica molt bé Daniel Sancho a l’article «Els Alcover de Vilafranca del Penedès: De pagesos a ferrers i de ferrers a propietaris, als segles moderns i contemporanis.». Del Penedès, 2021, Núm. 37, pàg. 20-48), no és una excepció. Aprofitem el centenari per recordar la petja d’aquesta nissaga en la toponímia, com a exemple d’una tendència ben habitual.

Esquela commemorativa (Acció, febrer 1926)

 Tothom té present el passatge d’Alcover, un pas de vianants cobert, popularment de vegades dit el Porxo, batejat el 23 de maig de 1876. Està dedicat a Joan Alcover Milà, que havia cedit, no sense reticències, a la construcció d’aquest enllaç per sota de casa seva entre el carrer del Casal i la rambla (vegeu «Curiositats de carrer: el MEU carrer»).

El passatge d'Alcover durant la nevada del 1962 (fons ACAP)

També hi havia l’era d’Alcover, una era enrajolada que explica Gaietà Vidal que existia prop del cementiri (Labriego 15/12/1887). I també la sínia d’Alcover, tot i que documentada una sola vegada en un mapa parcel·lari del 1902, situada al costat del torrent de la Torreta, entre el camí de la Creu de la Pelegrina i la carretera d'Igualada. I el molí d’Alcover, aquest molt probablement referit al molí d’en Rovira, atès que els Alcover van ser-ne els propietaris.

I encara a les actes del ple de l’Ajuntament documentem les coves d’Alcover: "visita de inspección en el lugar donde existen la balsa y las cuevas llamadas del Alcover así como un depósito de fiemo, en los extramuros de esta villa, ...así como el que se dé orden a unos de los facultativos municipales al objeto de que visite al pobre enfermo que según noticias se alberga en las citadas cuevas." (22/01/1908). Ens han explicat que als Marges Alts hi havia unes baumes on de vegades s'allotjaven rodamons: eren aquestes?

Qualsevol informació addicional sobre aquests noms serà benvinguda!

Curiositats de carrer (VI): el carrer del General Cortijo

Full de serveis d'Adolfo Cortijo

Adolfo Cortijo y Fayé (Cádiz 1830 - Barcelona 1895) va ser el primer coronel del Regiment de Caçadors de Mallorca 26 de Cavalleria, creat el 1885, i va estar destinat a la caserna de Vilafranca de finals del 1886 fins a mitjan 1890. El carrer del seu nom amaga tres singularitats.

En primer lloc, acabem de dir que Cortijo va estar destinat a Vilafranca només tres anys i mig. Com és que un personatge amb un vincle tan efímer amb la vila se l’homenatgi posant el seu nom a un carrer? O hi ha alguna altra vinculació que desconeixem? Pensem que no: Pere Regull Pagès, que el 1921 va dedicar uns articles a les pàgines de la Gaseta de Vilafranca a explicar els orígens dels carrers, és molt sarcàstic en parlar d’aquest carrer, dient «nom posat a l’ex carrer del Telègraf, que limita un costat de la caserna, «para perpetua memoria», segons es va escriure llavors (1887 i 1890) d’una feta que ja no seria tan perpètua si no la recordéssim nosaltres damunt d’aquestes planes». I acaba concloent que, a part del que diuen les «gasetilles» de l’època, que va contribuir a aplicar millores a la caserna,* «No en tenim cap més episodi.»** Josep Martí (Els carrers de Vilafranca del Penedès, Andana, 2014) diu que el motiu va ser que perquè "va lliurar molts joves vilafranquins d'haver d'anar a la primera guerra de Cuba", però com és habitual no cita la font de la informació. I a més, ho posem en qüestió ja que la guerra de Cuba va començar el 24 de febrer de 1895 i Cortijo va morir tres dies després.

Carrer del General Cortijo. 1973 (foto: Jordi Valls. ACAP)

L’altra singularitat és que tot i la graduació amb què consta el seu nom al nomenclàtor de carrers, mentre va ser a Vilafranca va tenir el grau de coronel. Només va rebre el grau de general de brigada quan va passar a la reserva el 8 d'agost de 1890, just després del seu pas per Vilafranca.

I l'última és que inicialment, el 1890, el nom es posa al carrer de l’altre lateral de la caserna, el carrer del "Cuartel" (actualment carrer de Cal Bolet), i vuit mesos després, el 5 de maig de 1891 (en vida seva), el nom es trasllada al carrer actual, sense cap més explicació. Un altre misteri.

Finalment, recordem que el carrer ha tingut (i té encara) noms alternatius populars (carrer del Telègraf, carrer de Correus i carrer de la Mitja Galta) i un altre d'oficial (carrer de Francesc Layret).

-------------  
*Labriego 14/09/1890: "en consideración los desinteresados esfuerzos del hoy general de brigada Adolfo de Cortijo en contribuir a poner en el brillante estado en que hoy admiramos el cuartel de esta villa”.

**Gaseta de Vilafranca 1/05/1929 (pàg. 3)

Cinquanta anys de l’autopista i la destrucció de la toponímia

Aquest mes de desembre fa exactament 50 anys de l’existència del tram Martorell-Vilafranca Nord de l’autopista AP-7. Concretament va ser oberta al trànsit el 20 de desembre de 1972, amb un peatge reduït inicial de 25 pessetes. El 18 de desembre de 1972 el ministre d'Obres Públiques Gonzalo Fernández de la Mora ja havia inaugurat el tram de Martorell a Vilafranca Nord, però el 6 de febrer de l’any següent es va fer un segon acte d’inauguració a Vilafranca mateix, amb més pompa. L’abril de 1973 l’autopista acabaria de fer la volta a la vila fins a la sortida dels Monjos i aniria seguint cap al sud. Inicialment s’anomenava A-2; del 1986 al 2003, A-7, i des del 2003 s’anomena AP-7 o «Autopista del Mediterrani».

Tothom 10/02/1973

La seva construcció segurament va ser la ferida del territori més important des de l’arribada del ferrocarril i, conseqüentment, com en qualsevol agressió al territori, els noms de lloc també en sortiren esquitxats. L’afectació en la toponímia es concreta en dos casos. En primer lloc, la destrucció de paratges i, per tant, del nom emprat per designar-los. I en segon lloc, la pèrdua dels noms dels camins que la via talla. Vegem-ho.

Els indrets arrasats són diversos. Potser el més característic és el Canyet. Amb aquest nom es coneixia un petit nucli de casetes on malvivien entre vint i quaranta persones en condicions deplorables, sense aigua ni llum. Aquest barri, i el seu nom, va desaparèixer completament, ja que l’autopista hi passava per sobre. El nom li venia d’un crematori de restes animals, al costat de la planta de tractament de residus, que va haver de tancar per la gran fumera que generava i que segons el dia queia damunt l’autopista. 

El barri del Canyet (Tothom, 12/04/1969. Foto: Enric Tomàs)

Aquest lloc també s’havia dit des del segle XVII la Pedrera, que s’hi anava pel camí del mateix nom i on les tropes de la Caserna anaven a fer pràctiques de tir. Un altre nom pràcticament desaparegut és el dels Marges Alts, ja que la zona que designava de forma tan tansparent va perdre completament la seva fisonomia en construir-s’hi els vials d’entrada i sortida de l’autopista.

En segon lloc, l’afectació en la toponímia es manifesta arran dels talls de camins rurals. Aquests, que sempre s’anomenen amb el nom on es dirigeixen, en quedar tallats amb el temps perden la seva referència, el sentit de la seva existència i el seu nom. El tall de camins va ser un dels efectes més criticats de l’arribada de l’autopista des de la premsa vilafranquina i motiu de tibantors. Així com de bon principi el projecte va garantir la continuïtat de les carreteres de Barcelona, Vilanova i Moja amb sengles ponts, en el cas dels nou camins rurals que tallava l’autopista ja va ser un altre tema. Després de molta lluita i insistència, es va aconseguir donar continuïtat als camins de Melió i de la Serreta amb ponts per a vehicles i vianants, tot i que tard i després d’alguna desgràcia (el de la Serreta es va obrir el 1977, tres anys després que un noi morís atropellat passant-la a peu). 

Visita d'obres al pont de la Serreta (12/10/1977, ACAP. Autor: Joaquim Aragonès)

En canvi, van quedar tallats definitivament els camins antiquíssims de la Pedrera o Rocallisa, de la Pedrera, de Mas Rabassa, de Santa Maria dels Horts, de Sant Pere (pels Marges Alts), de l’Hostal Nou o Barcelona i de Sant Cugat o Sant Sebastià (continuació del de l’Hort del Tona). Per pal·liar aquest disbarat, que afectava enormement els pagesos per accedir a les seves finques, es van fer alguns camins laterals, però aquells noms, amb referents sempre de l’autopista enllà, han perdut la seva utilitat. Compareu-ho amb els camins de la Bleda, de Sant Pau o de la Pelegrina, noms que tothom coneix perquè mantenen el seu traçat i la seva referència originals. En canvi, qui coneix on són els camins abans esmentats?

Per cert, tots els camins de Vilafranca, tant els que estan sencers com els escapçats o escuats, estan inventariats, mesurats, fotografiats i descrits per l'Ajuntament i es poden trobar en aquest web (això sí, amb algun error toponímic).

Mapa de camins del web de l'Ajuntament de Vilafranca, on es poden veure els únics 4 ponts del terme que superen l'autopista (3 per dalt i 1 per sota) 

La societat moderna actual està construïda a partir d’unes infraestructures que han tingut més en compte la nostra comoditat que no pas la conservació del patrimoni, material i immaterial. Segurament, però, ningú és totalment innocent d’aquest procés autodestructiu.

Acudit de Benet Toledano al Penedès del 30/12/1972

Els orígens de la plaça de la Constitució

Avui és 6 de desembre, el dia de la Constitució Espanyola. A Vilafranca tenim una plaça amb aquest nom, l’antiguitat del qual fa que es digui que no té res a veure amb la constitució actual, sinó amb la de 1812. És una opinió discutible, tenint en compte que el restabliment del nom, el 1978, es va vincular explícitament al resultat del referèndum sobre la constitució actual. Així s’explica a la premsa local:

Penedès 16/12/1978 (notícia completa)

Hem dit més amunt que el nom és molt antic. Antoni Massanell Esclassans, en el seu volum Petita història de les denominacions vials vilafranquines compreses dins el recinte que cloïa la muralla (Fundació Antoni i Vicenç Mestres Jané. 1985, pàg. 50), el documenta per primera vegada el 1822, ara faria 200 anys. Tanmateix, com a mínim ha de ser dos anys més antic, tenint en compte la documentació que citarem tot seguit.

Després de l’aprovació de la primera constitució espanyola a les Corts de Cadis el 1812, una de les disposicions conseqüents va ser decretar el bateig les places principals dels pobles i ciutats amb el nom Constitució, «para fijar por todos los medios posibles en la memoria de los españoles la feliz época de la promulgación de la Constitución política de la monarquía». Sembla que l’ideòleg d’aquesta disposició va ser un diputat català: Antoni Capmany Surís i de Montpalau.

Decret 14/08/1812, publicat a la Gazeta de Madrid baxo el Gobierno de la Regencia de las Españas, núm. 15, de 17/09/1812, pàg. 142

Es tracta d’una acció pionera en el món de l’onomàstica municipal. En una època en què els carrers només tenien nom natural, no oficial, aquesta és la primera vegada que l'administració decideix quin nom ha de tenir un espai urbà, i la primera vegada que ho fa per motius polítics (cosa que serà una constant durant el segle XX). Desconeixem si el decret ja es va aplicar a Vilafranca aquest any mateix, però de totes maneres el 1814 es va esdevenir el sexenni absolutista, en què es va abolir la constitució i, de segur, tots els decrets que s’hi emparaven. Les places de la Constitució degueren perdre el seu nom.

El període absolutista dura sis anys. Són anys de descontentament polític creixent que culminen el 1820 amb el pronunciament de Rafael de Riego i l’inici del Trienni Liberal. Es recupera la Constitució del 1812, que a Vilafranca es proclama el dia 11 de març (Ramon Arnabat. Liberals i reialistes: el Trienni Liberal  al Penedès, 1820-1823. Institut d'Estudis Penedesencs, 2004. Pàg, 43). Entre aquesta data i el 23 de abril es devia batejar la plaça Major amb el nom Constitució, avançant-se així al Reial Decret de l’1 de juliol de 1820, que restablia decrets i ordres expedits per les Corts passades, inclòs el del 14 d’agost esmentat: «...que se restablezcan en toda su observancia y vigor los decretos y órdenes siguientes... El decreto de 14 del mismo [agost de 1812] sobre que se llame plaza de la Constitución la principal de los pueblos en que esta se publique...» (Gazeta del Gobierno, núm. 8, del 7/07/1820, pág. 30-31).

Els protagonistes de la nova etapa tenien gran interès a fer conèixer les idees liberals i la mateixa Constitució entre la població i per aquest motiu s’organitzaren actes de jurament de la carta magna i de col·locació d’una placa amb el nom. Aquesta placa era sovint artística, de material bo, com el marbre, i carregada d’una gran simbologia. Aquests actes solien fer-se amb gran pompa. Ramon Arnabat recull un document de l’Ajuntament dirigit a la Comunitat de Preveres de Santa Maria «invitant-los» «para que por la tarde del primero [el 22 d’abril] a las 1 de ella se haga publicación solemne de la Constitución en la Plaza  de este nombre». I un document de la Comunitat relata com van ser els actes, que, resumidament, van consistir en processons acompanyades de la banda de música de l’exèrcit, una missa amb tedèum, la lectura pública i el jurament de la constitució i la col·locació de la placa a la plaça amb el nom nou: «...y feu la funció de anar a plantar la lapida en la plaça major o constitucional ab molt de lluhiment...» (Arnabat, op. cit., pàg. 44). Aquesta, doncs, és la primera cita de la plaça de la Constitució actual.

Però eren temps convulsos i els reialistes no es van quedar parats, sinó que van protagonitzar episodis d’armes i altres de protesta simbòlica, embrutant plaques, arrencant-les i, fins i tot, afusellant-les. Això va passar a Vilafranca el 4 d’agost de 1822: «Uno de los primeros actos á que se dedicaron los realistas una vez dentro de la villa, fué quitar de su sitio la lápida de la Constitución que colocada se hallaba en la plaza de su nombre y conducida en arrastre fuera los muros de la misma, la cual fusilaron en el lugar inmediato al edificio conocido en aquel entonces por premsa de la cera, cuyo edificio desapareció al darse principio á la actual calle de San Francisco.» (Apuntes históricos de Vilafranca del Panadés y su comarca. Pere Alagret ed.; 1887. Pàg. 164).  

Placa de la plaça de la Constitució de Calafell, repicada pels carlins el 1873

Finalment, el retorn del període reialista va comportar la destrucció de tots els símbols liberals, inclòs el nom de les places de la Constitució (que en general passaren a dir-se del Rei) i de les plaques corresponents, tapades, arrencades, destruïdes o afusellades. A Vilanova, «...la lápida se quitó inmediatamente y el dia 26 el Bayle de acuerdo con los regidores hicieron poner en su lugar una inscripció que decía plaza del Rey». I feta miques es va llançar al mar. (Arnabat, op. cit., pàg. 185). 

Posteriorment i fins als nostres dies, la plaça de la Constitució ha protagonitzat altres episodis onomàstics (alguns ja comentats en aquest blog), però ho deixem per a una altra ocasió.

Mor Josep Martí Soler, autor de "Els carrers de Vilafranca"

 Diumenge passat va morir el vilafranquí Josep Martí Soler (Vilafranca, 8/02/1932 - 13/11/2022), advocat, empresari i autor de la monografia Els carrers de Vilafranca del Penedès (Andana, 2014). Soler forma part de la llista de persones que han fet treballs sobre la toponímia urbana vilafranquina i que vam repassar en l'apunt Uns carrers ben explicats (I) (i II) d'aquest mateix blog. És just, doncs, que en aquest blog dedicat a la toponímia, especialment la vilafranquina, ens en fem ressò i li agraïm el seu esforç investigador,

En aquells apunts ja vam destacar que el llibre de Soler conté imatges i informació interessants sobre personatges locals, però també sobreinformació enciclopèdica de personatges, llocs i conceptes coneguts. Mirat en detall, també hem observat alguns errors. 

Aquest llibre, on es recullen només els noms de carrers actuals, va aparèixer pocs mesos abans que el nostre (que, recordem, també recull els noms pretèrits). A finals del 2014 ens va trucar i ens va donar la notícia de la imminent publicació, però estava preocupat per l'origen desconegut del nom de dos carrers: el carrer de Moret i el de la Paloma. Soler exposa algunes propostes que s'havien fet i n'afegeix de noves. Al nostre parer, no n'hi ha cap de concloent i, per tant, queda per resoldre.

El santoral als carrers de Vilafranca

Carrer de Santa Maria, el 1927 (Fons Josep Durich. ACAP)

Aquesta setmana hem celebrat el dia de Tots Sants i això ens porta a fer un repàs del nombre de carrers actuals de Vilafranca que s’anomenen amb el nom d’un sant o santa. Fèiem la pregunta a Twitter i fins a les 8 del vespre d’avui, l’audiència, preguntada pel nombre de carrers que els semblava que hi havia, es decanta per entre 11 i 20 (36%), però seguit de molt a prop pels que diuen que en són entre 21 i 35 (31/%) i a frec dels que diuen que en són més de 35 (27%).

Doncs són exactament 36 carrers que comencen per «Sant» o «Santa», el 9,5% del nomenclàtor. Detallem-ho més: 23 sants i 7 santes. Alguns d’aquests es repeteixen, com sant Joan (4 cops!), santa Maria (3 cops), sant Jaume (2) i sant Julià (2).

Però el nomenclàtor és menys devot del que les dades anteriors semblen indicar, perquè 9 d’aquests carrers en realitat porten el nom de poblacions: Santa Margarida, Sant Marçal, Sant Sadurní, Santa Fe, Sant Martí... I encara, uns altres 11 carrers tampoc estan dedicats directament al sant o santa, sinó que es refereixen a una església, una capella o un convent: Sant Joan, Santa Digna, Sant Julià, Santa Clara, Santa Maria, Sant Francesc, etc. 

Jeroglífic: a quin sant amb nom d'avinguda o carretera es refereix?

Afegim per acabar que el nomenclàtor amaga dos sants més, tot i que no porten aquesta forma de tractament perquè en el moment del bateig encara no estaven canonitzats. Es tracta de Josep Manyanet Vives (el Pare Manyanet) i de Joan XXIII.

D‘hagiotopònims n’hi ha més si ens fixem en els altres noms de lloc, no exclusivament els oficials. Concretament, n’hem d’afegir 15 més, però d’aquests ja en parlarem en una altra ocasió.

Personatges centenaris

Aquests mesos d’octubre i novembre del 2022 s’escau el centenari del naixement de tres
personatges que han donat nom a un carrer vilafranquí. Per ordre cronològic són els següents.

El 5 d’octubre de 1922 va néixer Ramona Via i Pros (Vilafranca 1922-Girona 1992), novel·lista, llevadora i professora de català. Quan tenia 14 anys va treballar com a infermera a l'hospital de sang del Molí d'en Rovira i de l'experiència el 1966 va publicar Nit de Reis (Diari d’una infermera de 14anys), un dietari que va de l'1 de setembre de 1938 al 6 de juny de 1939. L'any 2006, es va reeditar iva ser el llibre local més venut per Sant Jordi d'aquell any. Una plaça del barri del Poble Nou porta el seu nom des del 1995 (no del 1994, com publicàrem al nostre llibre), una proposta dels veïns de la zona. Al Prat de Llobregat, on va viure i treballar molts anys, el seu nom s’aplica un centre d'atenció primària i aquest mes s’hi ha inaugurat una exposició sobre la seva figura, que també visitarà Vilafranca properament. 

Per altra banda, el 25 d’octubre de 1922 és la data de naixement de Gloria Lasso, nom artístic de Rosa Coscolín Figueras (Vilafranca 1922-Cuernavaca, Mèxic 2005), cantant melòdica de ressò internacional. Va viure a Madrid, París i Mèxic. Va fer nombrosos concerts a França i Llatinoamèrica i va enregistrar diversos discs. El cognom artístic "Lasso" segurament el va prendre del primer dels seus set marits, Guillermo Lasso, tot i que en una entrevista a La Vanguardia (31/01/1958) explica que el nom li va suggerir la visió d'un vaquer de l'oest americà amb el típic llaç en una cartellera de cinema (!). La vila recorda la seva visita el 1958, que va despertar un autèntic fervor popular. El lloc del seu naixement algun cop s'ha posat en dubte, de vegades gràcies a ambigües declaracions de l'artista, però és una dada confirmada (veg. article de Daniel Sancho a El Cargol, 25/02/2010).

Finalment, el 23 de novembre de 1922 va néixer Joan Fuster i Ortells (Sueca, 1922–1992),escriptor valencià. Per homenatjar la seva memòria i la seva obra i aprofitant l’efemèride, la Generalitat de Catalunya va declarar aquest 2022 l’Any Fuster. El 26 de juny del 2000, el ple de l’Ajuntament de Vilafranca va aprovar una moció del grup d’ERC que instava a dedicar-li una via pública, que finalment fou un passatge al barri de Sant Julià. Aquesta moció s’havia presentat el 1997, que també havia estat declarat Any Fuster a causa del 75è aniversari de la seva mort.