Aquí hi havia hagut... (i II)

Dèiem a la publicació anterior que hi ha tota una sèrie de noms de vies urbanes que remeten a realitats desaparegudes, però que en el seu moment van ser el referent perquè el carrer on estaven ubicades s’anomenés de tal manera. En aquesta ocasió esmentem alguns carrers amb noms d’institucions o empreses que hi han tingut la seu. 

L'Ateneu (del llibre L'Ateneu Obrer Vilafranquí)

El carrer de l’Ateneu pren el nom de l’entitat Ateneu Obrer Vilafranquí creada el 1885 per Jaume Ferrer  Fabra, Ramon Pujol i Isidre Rius, entre altres, amb la finalitat d’aixecar el nivell cultural dels obrers i defensar els seus interessos professionals. El 1939 desapareix com a entitat i l’edifici s’enderroca el 1972. Però el nom ha quedat perquè en tinguem record. 

El carrer de l’Electra no és un nom oficial, però també escau d’afegir-lo en aquest apunt, atès que fa referència a l’empresa Compañía Electra Villafranquesa. És el nom popular del carrer del Dos de Maig. L’origen és que durant el primer quart de segle XX hi va haver la seu de la companyia Sociedad Anónima Electra Vilafranquesa, la segona companyia d’electricitat de la vila. Va existir del 1901 al 1930, i la seva petjada, a més de l’òbvia electrificació de bona part de Vilafranca, es fa present en la manera amb què els vilafranquins anomenen l’electricitat: l’electra.

I el carrer de Germanor es refereix a aquesta associació mutualista creada el 1928 amb l’objectiu d’atendre situacions de malaltia i internament quirúrgic dels seus associats en una època en què no existia la seguretat social pública. Inicialment era al carrer de la Palma, però el 1929 ja es va posar la primera pedra d’una clínica a l’actual carrer, que no s’inaugura fins al 1953. El nom és oficial des del 1930 (amb el parèntesi 1939-1980, que té el nom de Alcázar de Toledo). 

I també el carrer i la plaça dels Boters, que fan referència a la seu de la Toneleria Mecànica del Penedès, S.C. Cooperativa de Boters, empresa creada el 1932 en aquest indret i tancada cap als anys noranta. La indústria de la bota està sempre molt arrelada a les zones vinícoles, i Vilafranca no n’era una excepció. La cooperativa havia arribat a tenir 150 socis. El carrer es va batejar així el 1980, i la plaça, el 2001. 

Instal·lacions dels boters (Font: ACAP)

Per acabar, hi ha tota una sèrie de noms que fan referència a institucions religioses establertes a la vila, però com que són tan evidents no ens hi estendrem gaire: carrer o plaça del Carme, al convent del mateix nom que hi havia a tocar de l’actual carrer (on ara hi ha l’Escola Estalella); el carrer de Montserrat, pel nom de la casa que el monestir de Montserrat tenia a la vila per administrar les seves terres situades al terme; rambla de Nostra Senyora, en referència a la capella que hi havia al portal de la muralla del principi del carrer de la Parellada; carrer de Sant Bernat, per la casa que hi tenien els monjos de Poblet; carrer de Santa Clara, pel convent que hi havia; carrer de Santa Magdalena, per l’església del mateix nom, etc.

Aquí hi havia hagut... (I)

En una publicació anterior parlàvem de l’era Enrajolada i de la plaça que actualment porta el seu nom. Ja s’ha explicat moltes vegades que la forma més natural de referir-se a un lloc és fent servir algun element que el singularitza, ja sigui per la seva forma o el seu color, per qui hi viu o a qui pertany, per la direcció que pren o d’allà on ve, etc. Naturalment, el recurs d’al·ludir a un equipament present a l’indret és també absolutament tradicional. La plaça de l’Era Enrajolada n’és un exemple perfecte. Repassem altres noms de carrers de Vilafranca actuals que ens parlen d’un temps desaparegut.

L'escorxador (Fons ACAP)

El carrer de l’Escorxador es troba al barri de les Clotes. Hi ha l’edifici del mateix nom que haviaservit per escorxar bestiar, obra de l’arquitecte Santiago Güell, que es va inaugurar l’octubre de 1902 i va donar servei fins al 1993. El 1997 s’inaugura la remodelació de l’edifici com a equipament cultural i associatiu, mantenint el nom original. Ja fa temps que els requisits sanitaris exigeixen concentrar l’escorxament de bèsties en llocs ben preparats.

La torre de l'Espirall (Fons ACAP)

El carrer, la plaça i el barri de l’Espirall deuen el seu nom a la torre i el dipòsit que repartia l’aigua de la mina de Calandraix i els Pujols fins a la Font i altres fonts de la vila. Estava situat al carrer que porta el seu nom, prop de la cantonada amb el carrer de la Granada. Ara l’aigua ve canalitzada des del dipòsit de la muntanya de Sant Pau. 

No cal dir que la muralla també ha generat noms allà on passava i que encara es mantenen avui, amb els carrers de la Muralla dels Vallets i de la Muralla de Sant Magí. El primer és un tram on hem de suposar que els valls devien ser poc profunds o estrets, uns vallets; el segon pren el nom del tram de la muralla que tocava a la capella de Sant Magí.

El carrer de la Font porta a la que durant molt temps fou l'única de la vila i per això se la denominava de manera genèrica. Era a l’actual plaça de Manuel Milà i Fontanals, la qual també s’havia anomenat de la Font fins al 1892.

Finalment, el carrer del Pati del Gall s’anomena així pel nom de la casa que hi havia a la cantonada d’aquest carrer amb el carrer del Nord (on ara hi ha un bloc alt), en la qual hi havia un penell amb forma de gall. (Vegeu la publicació On era el gall del carrer del Pati del Gall?) Cal dir que el recurs d’anomenar carrers amb masies que havien existit s’ha anat mantenint fins a l’actualitat, en eixamples que precisament se les van cruspir: carrers del Molí de Morató, de Cal Cintet, de Cal Sabeta...

En continuarem parlant.