Desconec del tot les motivacions de cada autor d'encapçalar els llibres amb dedicatòries, si són purs formalismes, mostres de pedanteria o manifestacions d'afecte sinceres, però puc assegurar que la que apareix al meu llibre em va sortir del fons del cor. A més de les tres persones amb qui comparteixo vida, també el vaig dedicar als meus pares i als meus tiets. Hi ha un component emotiu, és clar, però també ho vaig fer perquè ells són representants d'una generació que ha presenciat el canvi de la vila i, per tant, que coneixen els llocs i els noms de llocs nous i vells. Ells, que deien no saber història, que deien que preguntés a tal o tal altre... sabien i saben tantes i tantes coses...! Quantes vegades havia sentit a anomenar noms de persones i llocs nous en converses banals o entrevistes intencionades... Aquesta generació (i òbviament, les precedents) són els vertaders autors del llibre. Jo només hi he posat mètode i una mica d'anàlisi, però la matèria primera la tenen ells i gent com ells dins seu.
Avui, desgraciadament, hem enterrat una d'aquestes persones. La tieta Carme encara es va veure amb cor de venir a la presentació al Casino el 14 de març, tot i que ja començava a no estar gaire bé. Em va agradar que vingués. Ella, sempre disposada a fer el que calgués per a la família, de vegades abans del que realment li convenia a ella... La tieta em va portar a veure els de Cal Pau Milà, perquè m'expliquessin coses de la Girada; o a la Quimeta, de Cal Rossellet, noms al llarg del camí de Melió; o ella mateixa explicant-me les excursions al Pi de la Serreta i les visites a Cal Parent... La tieta Carme ja és amb el seu germà Jaume, un altre pou de ciència de qui també he après moltíssim.
El millor homenatge que puc fer-li des d'aquest blog, dedicat a la toponímia de Vilafranca, era donar testimoni d'un nom de lloc que no apareixerà mai a cap llibre. Al meu nomenclàtor de carrers particular, hi ha un carrer a Vilafranca que és i serà sempre el carrer de la Tieta.