dimarts, 26 d’octubre de 2021

Activisme ciutadà i toponímia (i II)

Dèiem a l’apunt anterior que els veïns sovint han intervingut en l’establiment de la toponímia urbana oficial. Ho vam demostrar exposant força casos de canvis en el nomenclàtor atenent diverses recollides de firmes, ja des del segle XIX.

Però també les entitats han liderat propostes de canvis o de batejos de carrers. Repassem els que hem recollit fins ara, començant per alguns dels que esmentàvem l’altre dia, en què no només ho demanaven veïns sinó també entitats. L’Associació dels Cors de Clavé i l'Associació Musical de Vilafranca, juntament amb veïns, proposen els noms Jaume Ferrer Cabra i Pep Ventura per als carrers actuals de Pines i la Paloma, el 1934 i el 1936, respectivament. I dèiem també que el nom actual de plaça de la Constitució qui va proposar de restituir-lo va ser el grup municipal del PSC el 1980, per treure el de Juan Álvarez.

L'Associació Musical de Vilafranca també va liderar la proposta de dedicar el carrer de Sant Bernat a Pau Casals el 1936, el qual va assistir a la descoberta de la placa per les Fires de Maig.

Per altra banda, Òmnium Cultural van prendre la iniciativa per demanar el canvi dels noms franquistes el 1977 i van acompanyar la sol·licitud amb un informe-proposta realitzat per Antoni Massanell, Antoni Sabaté Mill, Josep M. Santacana i Manuel Benach. L’informe defensava recuperar els noms tradicionals (o, en el seu defecte, incloure noms rellevants de la comarca o de Catalunya).
 
Tothom, 27/08/1977 (article sencer, pàg. 17-18)


Fotografia: ACAP; Tothom, 24/09/1977


El 1983 es va escaure el centenari de la mort de Karl Marx i un grup de 33 vilafranquins van presentar a l’alcalde la proposta de dedicar-li un carrer o una plaça. La sol·licitud es va publicar al Tothom, que també s'hi va afegir a través del seu editorial (Tothom 26/03/1933).

El maig de 1986, dotze entitats van demanar el canvi de nom de la plaça de l'Exèrcit pel de la Pau, però el nom que es va aprovar l'1 de juliol va ser l'actual, aquesta vegada fent poc cas de la sol·licitud popular. 
El 3 de Vuit, 9/05/1986

I darrerament, diversos partits polítics han suggerit noms, que només alguns d’ells han acabat aprovant-se: plaça de Lluís M. Xirinacs i plaça de les Brigades Internacionals (CUP) i Francesc Candel (ICV). 

Actualment, n’hi ha molts que estan a l’espera de passar pel sedàs de l’Ajuntament i de trobar-los un espai.

dissabte, 16 d’octubre de 2021

Activisme ciutadà i toponímia (I)

El 12 d’octubre passat, l’Ajuntament de Sant Carles de la Ràpita va organitzar una consulta popular per canviar o no el nom del municipi, de l’actual Sant Carles de la Ràpita a la Ràpita. No entrarem amb els motius ni amb el resultat, que dona per molt. Del que volem parlar en aquest apunt és de les iniciatives populars vilafranquines per canviar noms de carrers.

No he trobat cap consulta com la de poble ebrenc, però sí moltes sol·licituds de particulars, grups de veïns, entitats i partits polítics. Algunes d’elles acaben amb èxit i entren al nomenclàtor; d’altres (en podem donar fe) queden a l’espera de trobar un espai adient; i algunes són una reacció d’unes altres. Vegem avui les peticions de veïns i un altre dia repassarem les de les entitats i partits.

La recollida de firmes entre veïns per canviar un nom de carrer és més antic del que sembla. (Com devien ser aquests reculls de firmes?)

El 1863, els veïns del carrer del Marquès d’Alfarràs, molestos amb el nom popular que tenia des de ben bé el segle XVI, que era «carrer dels Jueus», van suggerir dedicar el carrer al marquès, "por ocupar la propiedad del Sr. Marquès de este nombre mucha parte de ella [carrer]".

Tampoc agradava el nom de carrer de les Mosques, perquè els veïns van adreçar dues sol·licituds a l'Ajuntament per canviar-lo: el 1890 (quan demanen un nom "más propio y adecuado") i el 1891. Finalment, el canvi es produeix el 1893 (passa a dir-se Consellers), encara que l'antiga denominació ha perviscut fins a l'actualitat. (Veg. l'apunt "Noms que no agraden" d'aquest blog.)
Extracte del ple del 14 de juliol de 1891
 
El 1902, trobem la «Instancia de varios vecinos de la Rambla de Nuestra Señora exponiendo que al objeto de perpetuar la memoria del malogrado Sr. Dr. Bartolomé Robert, piden al Ayuntamiento acuerde sea substituida por su nombre”. L’Ajuntament satisfà aquest desig en part, ja que el nom l’aplica a la plaça de l’Estació.

El 1920, l’Ajuntament aprova el nom d'Àngel Guimerà per al carrer de la Parellada com a resposta a un escrit de 43 veïns. Immediatament uns altres veïns presentaren aleshores un recurs al governador civil en contra del bateig, però aquest el rebutjà.

La plaça de la Constitució ha estat en diverses ocasions en el punt de mira dels activistes toponímics. El 1923 ho intenten el Centre Nacionalista del Penadès i veïns (proposen que es denomini plaça de Catalunya), però no s’aconsegueix. I als nostres dies, hi ha hagut sol·licituds formals i accions informals de rebatejar-la amb el nom de plaça de la República. De moment, sense èxit. Per cert que el nom actual el va proposar el grup municipal del PSC, per fer fora el de Juan Álvarez.


El 1931, els veïns del carrer de Santa Magdalena demanen rebatejar-lo amb el nom d’Isidre Rius, cosa que es concedeix; i els del carrer de Sant Pere proposen el nom de 14 d’abril, i també s’aprova.

El 1932, també s’aprova el nom del carrer de Salvador Seguí per al carrer de la Cera, "con motivo de la celebración de la Diada del Trabajo que tendrá lugar el primero de mayo", sol·licitud també presentada pel veïnat. En aquest carrer hi havia la seu del Sindicat Únic de Treballadors.

Dos casos musicals: el 1934, els veïns i l’Associació dels Cors de Clavé demanen que el carrer de Pines es dediqui a Jaume Ferrer Cabra, cosa que s’aprova. I el 1936, els veïns i l'Associació Musical de Vilafranca sol·liciten canviar el nom del carrer de la Paloma pel de Pep Ventura, i també s’aprova.

L'Associació de Veïns de les Clotes, una de les més actives de la vila els anys setanta, el 1977 va demanar per carta a l'Ajuntament que els veïns poguessin decidir el nom de la plaça. I efectivament, el 1978 es complí la seva voluntat: el veïnat va decidir el nom de plaça de les Clotes en una assemblea, es va traslladar a l’Ajuntament i aquest el va aprovar.

Sense moure’ns de les Clotes, Antoni Massanell i Esclassans té una plaça dedicada al barri gràcies a la iniciativa d'un grup de veïns d'aquell barri el 1994, que ho van demanar. En aquest barri és on tenia el taller familiar.
Document extret del bloc "Bibliografia vilafranquina"
 
La plaça del Penedès s'anomenava del Ejército Español fins que el 1986 una comissió de 12 entitats i el suport de centenars de firmes demanaren el canvi de nom coincidint amb el Congrés de la Llengua Catalana. Aquests, però, proposaven el nom de plaça de la Pau. L'Ajuntament, finalment, va imposar el nom actual.

 Finalment, també sabem que la plaça d’Arroyomolinos del barri de l'Espirall s’anomena així des del 2011 perquè així li ho van demanar directament a l’alcalde nombrosos vilafranquins, originaris d’aquest poble extremeny.

Aquests són els casos que hem pogut documentar, tot i que segur que n’hi ha d’altres. Al pròxim apunt parlarem dels casos sol·licitats per entitats. De moment, s’admeten aportacions, esmenes o ampliacions.

diumenge, 10 d’octubre de 2021

Curiositats de carrer (III): el carrer del Casal

El 24 de juliol de 1921 es va inaugurar el saló de la Societat La Principal, una entitat d'esbarjo que fins aleshores no tenia un local propi i havia desenvolupat les seves activitats a altres sales de la vila, com el Tívoli, el Casino i el Centre Agrícola. Popularment ha estat coneguda pel "Casal". Aquest va ser el nom que es va escollir el 19 d'octubre de 1977 per rebatejar el carrer que durant la dictadura es digué "21 de Enero" (acord que substituïa tots els noms de carrer franquistes pels noms tradicionals o d'altres més adequats a l'etapa que s'encetava). El curiós és que en aquest carrer no hi dona cap de les dependències de l'entitat, que donen al carrer del Migdia, al passatge d'Alcover i a la rambla de Nostra Senyora. És ben a prop, això sí.

Teatre Casal (fotografia: www.vilafranca.cat)


dijous, 30 de setembre de 2021

Els Miquels de Vilafranca

 

Església de Sant Miquel d'Olèrdola

Com que ahir era sant Miquel, podem repassar la toponímia relacionada amb aquest sant present a la vila.

carrer de Sant Miquel d'Olèrdola. Carrer al polígon industrial Sant Pere Molanta, un extrem del qual és dintre el terme de Vilafranca. Com en el cas dels altres dos carrers vilafranquins d'aquest polígon, l’Ajuntament incorpora els noms al nomenclàtor el 1990.

carrer de Sant Miquel d'Olèrdola a Sant Cugat. Camí actualment asfaltat que uneix els nuclis de Sant Miquel d'Olèrdola (més ben dit, la Plana Rodona) i Sant Pere Molanta. El seu nom oficial és "camí de Rossend Montané", en record de qui fou alcalde del municipi, mort el 31 d'octubre de 1991. Sovint el trobem escrit "camí d'Olèrdola".

Carrer de Miquel Torres Carbó. Carrer del barri del Molí d'en Rovira, dedicat el 27 de desembre de 1993 a Miquel Torres i Carbó (Vilafranca 1909 - 1991), empresari vitícola. President de l'empresa familiar de vins Bodegas Torres, fundada el 1870. Des del 1889 i fins que s'aprova el nom actual, el carrer havia tingut el nom de "Lepant".

Cal Miquelet. Masia situada al costat de Cal Pau Surià, és a dir, al peu del camí de Rossend Montané, just abans d'entrar al nucli de Sant Pere Molanta. Construïda per Pere Julià Ferret, que venia d'una altra casa a la serra de les Gunyoles amb el mateix renom (i que ara ja no existeix).

Correló de cal Quel. Nom popular del carreró o correló de Cal Ralet, perquè des de la plaça s'anava a la fonda de Cal Quel (de Miquel). L'esmenta Eduard Vidal i Valenciano (1893:41): «Fermat en una de les anelles de ferro que hi havia en les parets de l’Hostal del Quel, en la Placeta del Campanar, se veia un matxo...». Aquest era el nom popular de la fonda de Cal Solsona, situada a la cantonada del carrer i de la plaça del Campanar (Trens, 1990:18).

A banda d'aquests, llegim a Facebook (13/09/2016) un apunt de Josep Bosch, que diu que el 1410 troba una casa situada "dins la muralla prop de la torre de Torragrossa també anomenada [la torre] de sant Miquel". I la vinya del Miquelet és un jaciment arqueològic del Pujolet de Moja. No en tenim més dades.

dissabte, 11 de setembre de 2021

Em dic Valls, Pau Valls Ribés

(Article publicat originalment a El 3 de Vuit, el 3/09/2021)


El carrer de Valls de Vilafranca és un carrer que molta gent, fins i tot estudiosos de la vila com Enric Regull i Pere Mas i Perera (i Antoni Massanell, en un primer moment), li han atribuït un origen equivocat, relacionat amb la capital de l’Alt Camp. El 26 de maig de 1879 l’Ajuntament aprovava un projecte de parcel·lació d’una finca situada als afores de la vila, en una partida de terra anomenada el Pouet o les Cases Noves. El projecte incloïa la perllongació del carrer de Montserrat i d’un altre que encara no tenia nom, i l’obertura de dos carrers nous. L’acord preveia el bateig d’aquests carrers amb els noms Pati del Gall («Quinta del Gallo»), Valls i Nord. El carrer de Valls, al voltant del qual s’articula tota la parcel·lació, està dedicat al propietari de la finca i promotor de la urbanització: Pau Valls Ribés.
 

Plànol parcel·lari presentat per Pau Valls Ribés el 1879 (ACAP)


M. Àngels Alió (veg. Projectes i realitat d'un procés urbà decimonònic. Vilafranca del Penedès 1865-1839. 1986:59) registra que el primer projecte de parcel·lació de la finca de Pau Valls data del 1870, tot i que no consta a les actes del ple de l’Ajuntament. Si es confirmés aquesta data, ens trobaríem davant del primer projecte urbanístic modern de Vilafranca. Tanmateix, les turbulències polítiques i socials provocades per la Tercera Guerra Carlina (1872-1876), que afectà directament la vila fins al punt d’haver de fortificar les entrades i construir quatre torres de defensa per por dels atacs, degueren fer impossible endegar obres als ravals de la vila amb seguretat.

Finalment, com hem dit, el 1879 s’aprova el projecte de Pau Valls, el qual va veure (literalment!) com se li dedicava el carrer que donava accés a les parcel·les que aniria venent a partir d’aleshores. En aquella època era habitual dedicar els carrers als propietaris urbanitzadors en vida seva, com els següents: Amàlia Soler, Manuel Vidal Rollán (carrer de Rollán), Teresa Folquet Bonet (carrer de Folquet), Albert Moliner, Joan Alcover Milà (passatge d’Alcover), Antoni Vidal i Verdaguer (carrer de Vidal)... El projecte estava firmat per l’arquitecte Adrià Casademunt Vidal, que també firmaria la remodelació del Mercat de la Carn i l’alineació d’algunes cases de la plaça de la Constitució i de la rambla de Sant Francesc (veg. Joan Rosselló et al., Vilafranca del Penedès a través de la seva arquitectura. La ciutat que ens ha arribat. 1992:99-101).


Qui era Pau Valls?

Pau Valls Ribés va néixer a Castellvell del Camp (Baix Camp) el 19 de desembre de 1828, batejat a Reus l’endemà. Era fill de Joan, pagès, i de Maria. Va tenir tres germanes més grans. El 1842 va morir el seu pare, i el 1846, la seva mare. Amb 18 anys, orfe, passa a viure a Vilafranca, amb totes les seves germanes. Una d’elles ja hi vivia feia anys i allà s’hi casaran tots: Pau, primer amb la vilafranquina Josepa Grau l’1 de novembre de 1851, que morí, i, en segones núpcies, el 6 de març de 1855 amb Maria Giralt i Rovira. Pau consta com a rajoler, com ho havia estat el seu padrí de Castellvell, i com ho serà el seu fill gran Pau Valls Giralt (per cert, també casat amb una vilafranquina, la viuda Consol Regàs Giralt).
Pau Valls Ribés i la seva esposa, la vilafranquina Maria Giralt Rovira (fotografia cedida per Consol Llauradó Valls)

D’alguna manera, potser amb els guanys de la venda d’una finca a Castellvell heretada de la seva mare (1855) o tal vegada amb el dot o l’herència del primer matrimoni o el dot del segon, va tenir la capacitat d’adquirir propietats a Vilafranca: tenia una casa a l’avinguda de Tarragona, una finca prop del Pont Vell i també la finca on es farien parcel·les al llarg del carrer amb el seu nom. Hem documentat que aquesta finca la va comprar en dos actes notarials successius, el 1852 (amb tan sols 24 anys) i el 1866, a l’hisendat Marià Miret, veí de Barcelona. La finca es descriu així: «tros de terra... part del camp anomenat pon nou o pohuet... immediat a las parets del arrabal de la mateixa [vila] anomenat de la Font, y detrás de les casas novas... Confrontant lo descrit tros de terra de solixent y migdia amb terra del mateix camp del Pont nou o pohuet, a Ponent ab la carretera que del arrabal de la Font se dirigeix a la vila de Sant Sadurní de Noya i a tramuntana ab la nova que condueix a Igualada» (protocol del notari Lino Ubach del 6/12/1852).

Probablement ja amb un bon nivell econòmic, el 1878 passa a viure amb la família (esposa i tres fills) a Tarragona, al carrer d’August; posteriorment es trasllada a viure a la carretera de Castelló (actualment, carrer de Ramón y Cajal de la mateixa ciutat), on hi té una bòbila que funcionarà fins a la Guerra Civil. Aquí morirà el 2 de juliol de 1900, amb 72 anys, encara amb l’etiqueta de «rajoler».

Com hem dit, el seu fill Pau Valls Giralt va continuar l‘ofici de rajoler a la mateixa bòbila i els seus descendents l’anaren transformant en un negoci de venda de materials de construcció. La progressiva integració del carrer a la xarxa urbana va fer que es construïssin a l’indret blocs de pisos, on actualment encara viuen descendents de Pau Valls Ribés.

Albarà de la bòbila de Pau Valls de Tarragona

Aquesta és la història del nom d’aquest discret carrer, que de cap manera s’ha de confondre amb la ciutat de l’Alt Camp. Tal vegada s’aclariria retolant el carrer amb el nom complet?

(Agraeixo la informació aportada per Consol Llauradó Valls i Joan Solé Bordes, i l’ajut de Daniel Sancho.)

diumenge, 18 de juliol de 2021

Una mica més sobre el pati del Gall

Fa un temps vam fer un apunt sobre el carrer del pati del Gall, on explicàvem l'origen del nom. També dèiem que aquest indret s'havia documentat com a "hort del Rovira" o "del Rovireta", sense saber-ne el motiu. Gràcies a una consulta al Registre de la Propietat (passant per caixa, és clar!), ara podem dir que el nom "Rovira" ve d'un antic propietari, si més no així apareix en una anotació del 1866: Bonaventura Rovira Rigual. Un any després, la finca ja pertanyia a un altre propietari i va anar passant per diverses mans fins que, com dèiem, el 1936 va passar a mans de la família Cartró.

Per cert, que es confirma que davant de la finca hi passava el camí de Porroig (avui, la prolomgació del carrer del Pati del Gall): "Linda por Oriente y Cierzo, o sea por la izquierda y por la espalda con tierras de Don Mariano Miret; por Mediodía, o sea por su frente, con dicho camino de Porroig; i por Poniente, o sea por la derecha, con el camino carretero que de la presente villa dirige a la de San Saturnino de Noya.» (1866).

dissabte, 10 de juliol de 2021

On era l’hort d’en Tord?

La gràcia de posar a disposició del públic resultats d’alguna d’investigació, en forma de llibre o article, és que facilites que qui ho llegeixi pugui aportar informació suplementària o corregir algun error. En el cas del lloc vilafranquí «hort d’en Tort» han passat totes dues coses.
La Sra. Montserrat Totosaus, actualment resident a Barcelona però amb casa a Vilafranca, es va posar en contacte amb mi per ampliar la informació sobre aquest indret al llibre Noms de lloc del terme de Vilafranca del Penedès. Gràcies a la vasta documentació que conserva la Sra. Totosaus, hem pogut refer tota l’explicació que ve a continuació. Nosaltres vam escriure:

Hort d’en Tort. Hort que estava situat al carrer del General Prim: "...la actual calle de los Cordeleros que entonces la cerraban algunas cercas entre ellas las del llamado Hort d'en Tort..." (Apuntes 1887:269). No en tenim més referències.

D’entrada, la rectificació. L’hort susdit era la parcel·la que actualment ocupen els números 19 a 25 del carrer d’Hermenegild Clascar. Per tant, no era al carrer del General Prim. La confusió va venir del fet que l’únic testimoni que en tenia el situava al carrer dels Corders, el qual comprenia des del carrer General Prim fins al d’Hermengild Clascar. I en escriure-ho, el vaig situar al tram de carrer incorrecte. Encara podríem rectificar la grafia: segons li consta a la Sra. Totosaus, a les escriptures el cognom surt escrit amb «d». M’ho confirma Daniel Sancho, autor del llibre sobre Amàlia Soler i de Tord (amb qui més avall veurem la relació amb el tema d’aquest apunt): fins al segle XVII troba el cognom d’aquesta nissaga escrit amb «t», però a partir d’aleshores el documenta amb «d». Atès que desconeixem fefaentment l’origen del cognom, potser sí que cal reescriure l’indret amb la forma més documentada, «hort d’en Tord».

En segon lloc, l’ampliació. Aquest hort era una finca dels Tord d’Olzinelles (la Felisa Tord d’Olzinelles va ser la mare d’Amàlia Soler). Una part (números de carrer 15-19) va ser adquirida per Antoni Via Oliveres, i els seus hereus, Joaquim i Alberta Inglada Via, van fer-hi edificar l'Asil el 1915, inaugurat el 1916.

L'altra part de l'hort, Lluís Cases i de Tord, fill de Brígida de Tord i d'Olzinelles, la va vendre el 1889 a Vicenç Mestres Tauler, que el 1904, a la part tocant al carrer Clascar, hi fa construir un magatzem modernista a l'arquitecte Santiago Güell per acollir un establiment de compravenda de vi. Els seus fills continuen el negoci al mateix lloc fins que el 1915 Concepció Mestres i Juvé l’hereta del seu pare i el 1919 el ven a un altre comerciant de vi, d’origen francès: Hipòlit Cartoux Dumas. Aquest el 1924 ven l’edifici a Josep Martorell Roca, el qual el 1929 encarrega a l'arquitecte Santiago Güell que edifiqui un pis sobre el magatzem que ell mateix havia projectat. Així comença la casa Martorell i pren l’aspecte que encara té actualment. Cal Martorell va ser un establiment de venda de gra, regentat primer per Josep i després per la seva filla Nati, que es casa amb Jaume Totosaus. Posteriorment, a la part que donava al carrer d’Oriol s’hi van edificar pisos, i el magatzem va arribar a ser un local d’esquaix i actualment hi ha un negoci de trasters, regentat pels descendents de la família.

Vista tota aquesta documentació, creiem que ara tocaria una altra rectificació, però no a nosaltres, sinó a l’Ajuntament. A la façana de la casa hi ha una placa que diu “Casa Mestre i Juvé. “Casa Martorell” i en un fullet turístic sobre la ruta modernista a Vilafranca surt com a «Casa Vicens Mestre, 1903». És obvi dir que en primer lloc el cognom ha de ser amb «s» i en segon lloc s’haurien d’unificar el nom a la placa i al fullet, que pensem que hauria de ser «Casa Vicenç Mestres Tauler» [qui la va edificar] i «Casa [o cal] Martorell» [referit a qui la va reformar el 1929 i tal com s’ha conegut durant el segle XX].



dimarts, 25 de maig de 2021

On era el gall del carrer del Pati del Gall?

A la cantonada dels carrers del Nord i del Pati del Gall de Vilafranca hi ha un bloc de pisos mastodòntic, que amaga (completament!) l’origen del nom del carrer. En aquesta cantonada, fins al 1972, hi havia una masia amb un pati tancat, un brollador al mig (amb una estàtua d’un pastor o d’un pagès ajagut) i uns corrals. Des del 1960 hi vivia la família Cartró, carnissers amb orígens a Can Cartró, tot i que ja era propietat de la família des del 1930.

Resulta que aquesta masia estava coronada per un gall penell, que, com podeu imaginar, és el que li donava nom, a la masia i a tot el solar o pati (noms que a Vilafranca són sinònims). Quan pel seu davant es va obrir el carrer seguint el projecte d’urbanització de la zona presentat per Pau Valls Ribés, aquest carrer va ser batejat el 26 de maig de 1879 amb el nom de «Quinta del Gallo». (Al mateix temps s'obre el carrer de Valls, ja amb aquest nom, i el carrer del Nord, nom que s’aprova el mateix dia.) Una quinta (en castellà) era una peça de terra, per la qual en teoria el pagès pagava 1/5 part del fruit al propietari.

Abans de l’enderrocament de la masia, el Museu es va interessar per conservar el gall penell, però estava en males condicions. De fet, com hem vist, devia tenir més d’un segle d’antiguitat.

Diversos documents del segle XIX (concretament des del 1863 i en documentació successiva), d'aquest indret en diuen "hort del Rovira" o "del Rovireta". No hem pogut esbrinar si abans que la família Cartró adquirís la masia i la finca pertanyia a algú amb aquest cognom o renom.

En aquest plànol es veu perfectament delimitats el pati i la masia ("Plano industrial y comercial de Vilafranca del Panadés". 1889. IGCC)

Segons un mapa parcel·lari del 1851, en aquest punt confluïen l'antic camí de Barcelona, el camí de Porroig i un camí que enllaçava el camí de l'Espirall amb el pont del Carril. Devia ser, per tant, un lloc de pas important.
Fotografia aèria, encara amb el pati i la masia intactes ("Fotoplano de Vilafranca del Panades". 1948. IGCC)
 
La família Cartró no ha conservat fotografies de la masia i el pati, però sí un quadre, en què es veu clarament el gall al capdamunt:


Fotografia d'un quadre amb el pati i la masia, cedida per la família Cartró (agost 2020)


dijous, 6 de maig de 2021

Molts noms i pocs rius


Els que tenim aquesta rara afició de recopilar i estudiar noms de lloc sabem que una mateixa realitat es pot conèixer amb diferents. És clar que molts indrets s’han dit de manera diferent segons l’època. Mireu, sense anar més lluny, els canvis que pateixen els carrers i les places, com hem explicat diverses vegades en aquest blog (vegeu La plaça més republicana o La travessia d’Àngel Guimerà per Vilafranca).

Però aquesta mirada diacrònica no és l’única per observar la multiplicació de noms. En una mateixa època hi ha llocs que s’anomenen de diverses maneres, en funció de molts factors (per exemple, el nom oficial de plaça de Manuel Milà i Fontanals conviu amb el de plaça dels Porcs). Avui exposem els diferents noms que reben els cursos fluvials.

Tots els rius del món, tot i que sempre hi ha un nom amb què són preferentment coneguts, tenen altres noms, normalment aplicats als seus trams. Per exemple, a l’Amazones els peruans li diuen Marañón fins a Iquitos i els brasilers l’anomenen Solimões des que entra al Brasil fins que se li ajunta el seu afluent Río Negro. Sense anar tan lluny, el riu Foix a Vilafranca és anomenat riera de la Bleda quan frega la línia de terme, ben a prop del nucli de la Bleda.

Exemplifiquem-ho a casa nostra. El terme vilafranquí el travessen dos cursos fluvials principals, a banda i banda del nucli urbà, i alguns afluents seus. El cas més paradigmàtic és el torrent de la Torreta. Abans, tinguem ben present que els rius i rieres sempre tenen un nom relacionat amb el lloc d’on ve o per on passa (mai relacionat amb el lloc on es dirigeix, cosa que és pròpia dels camins). El nom Torreta és el nom del primer tram del torrent, que correspon a la masia de la Torreta, on neix; més avall passa a dir-se de l’Adoberia, en referència a una adoberia que hi havia al marge esquerre, prop del pont Vell; mes avall, del Pont Nou, quan passa per la masia d’aquest nom; tot seguit, de Melió, quan travessa aquesta partida; més avall, del Molí d’en Rovira, en referència a aquest molí; i abans de sortir del terme, de Santa Digna, quan travessa aquesta partida. Ja fora el terme s’anomena riera de Vilafranca.

Afluents del torrent de la Torreta són la riera de les Comes, un indret vora la Granada, on neix, o rasa de Porroig, quan passa pel costat d’aquesta masia. I més avall, se li ajunta el torrent de Sant Cugat, dels Cinc Ponts o de Santa Maria (dels Horts), referències totes elles ben clares, que corresponen a diferents trams.

L’altre curs d’aigua principal del terme és la riera de Llitrà. Aquest és el nom que se li dona a Vilafranca, però més amunt es diu riera de la Maçana, de les Graus o de Vilobí.

En tots els casos, la feina és per al cartògraf, de decidir quin nom retolar al mapa. Si hi caben tots, s’hi posen tots, però quan el mapa té una escala més petita, només n'hi cap un.

dimecres, 14 d’abril de 2021

La plaça més republicana de Vilafranca

Postal amb la plaça de la República

A Vilafranca hi ha una plaça que ha estat tres vegades republicana: la plaça de l’Estació. Aquesta plaça es va anar configurant des del moment de construir-s’hi l’estació del ferrocarril. L'actual edifici data del 1909, i substituïa el que s'havia construït per a l'arribada del tren a la vila el 1865. Des d’aquest moment, el nom amb què es devia conèixer l’espai devia ser el de plaça de l’Estació, atès que així apareix en documents oficials i a la premsa local com a mínim des del 1871.

Però el 1892 inicia un periple de 85 anys en què ha tingut 4 noms diferents, un dels quals s’ha repetit 3 vegades: el de plaça de la República. Per tant, 7 acords municipals diferents per canviar-li el nom. És un clar exemple de l’aprofitament de la toponímia urbana per a propaganda ideològica.

El primer nom oficial s’estableix el 1892 i és el de plaça de la República (naturalment, una referència a la Primera República Espanyola (1873-1874) o tal vegada al desig de l'adveniment d'una nova república). El 1902, uns veïns de la rambla demanen que aquesta es dediqui al doctor Robert, que havia estat alcalde de Barcelona, però l’Ajuntament posa el nom del polític (que havia mort dies abans) a la plaça de l’Estació, eliminant doncs la referència republicana.

Quatre anys més tard, el 1906, 16 veïns demanen que es torni a recuperar el nom República, cosa que s’aprova l’1 d’agost de 1906. Sembla que l’argument fou que s’havia presentat un recurs al governador civil en contra del bateig del 1902, però com que aquest no havia donat resposta, el ple va votar restituir el nom que tenia.

Aquest nom dura fins al 1927, en què la Comissió Permanent, en motiu del "Cumpleaños y Bodas de Plata de la coronación del Rey Alfonso XIII", a proposta de la Unión Patriótica (partit catòlic i conservador), aprova el nom de plaça de Alfonso XIII. Aquest dura només tres anys, ja que el 3 d’abril de 1930 s’acorda recuperar el nom republicà. Com és obvi, aquests canvis tenen a veure amb el partit dominant a l’Ajuntament.

L’arribada de la Dictadura va comportar l’eliminació de totes les referències republicanes del nomenclàtor. El 9 de febrer de 1939, en un acord en què es canvien 42 noms de carrers (!), per a la plaça s’escull el nom del Sagrado Corazón perquè (segons Arnabat, Ramon; Castillo, Jesús; Sancho, Daniel (2009b). La repressió del primer franquisme a l’Alt Penedès (1939-1948). Cossetània edicions) l’alcalde "Joan Francesch  [...] havia tingut una "aparició" en la qual el Sagrat Cor li demanava de tenir una plaça a la vila".

Finalment, el 19 d’octubre de 1977 torna a canviar de nom i en aquest cas s’escull com a nom oficial el que de ben segur, durant tots aquests anys, era el que els vilafranquins devien utilitzar habitualment: la plaça de l'Estació («plaza que vulgarmente se denomina de la Estación»).

divendres, 2 d’abril de 2021

Curiositats de carrer (II): la placeta del Cep

El 4 d'abril del 2005 es va aprovar el nom «Cep» a un passatge del barri del Molí d’en Rovira, concretament un pas al darrere d’un edifici situat a la cantonada de l’avinguda de Barcelona amb el carrer de Melió. Pels motius que siguin (penso que ja devia estar planificat així), aquest edifici es va enderrocar i la Junta de Govern Local, el 25 de febrer de 2011, va decidir que tot l’espai resultant (incloent el passatge) es reanomenaria placeta del Cep. És un cas ben poc habitual, en què no es canvia el nom específic del carrer, sinó el genèric.

És curiós, però, que allà mateix comença un carrer batejat el 14 de desembre de 1959 (juntament amb altres set carrers) que es diu «carrer de la Vinya» (originalment, «de la Vid»), o sigui, pràcticament un sinònim de l’anterior. De fet, quan aquest es va batejar, en una carta al director publicada a Acció (9/01/1959) es criticava haver escollit aquest nom («Vid») i es suggeria, precisament, «Cep» o «Vinya», noms que no es farien tan estranys als vilafranquins.

M’agrada destacar que aquest cas compleix el somni humit de qualsevol cartògraf: a un espai petit, un nom curt. I això no passa sempre...

Any 1948: es comença a formar el carrer de Melió

Any 2000: el carrer encara sense obrir


Plànol 2010


Any 2020: la placeta del Cep

dimarts, 9 de març de 2021

Qui era la vídua Almirall? (II)

En el darrer apunt, vam demostrar a qui estava dedicat el carrer actual del barri de Sant Julià de Vilafranca dit "Vídua Almirall". I vam explicar que la bibliografia històrica local hi havia diverses confusions entre aquesta i altres "vídues Almirall".

Doncs també desfem l'equívoc segons el qual s'ha dit que la Francesca Carbó Huguet, la vídua Almirall del carrer, és qui va fer la donació a l'Ajuntament de dos grans quadres pintats per Claudi Lorenzale. Aquests quadres els va donar Maria Torres Olivé, viuda del gran propietari Joan Almirall Vidal, tal com està registrat a l'acta del ple del 9 de juny de 1907.

Acta del Ple del 9/06/1907

Aquest fet s'explica molt bé en aquesta publicació de l'Ajuntament.

diumenge, 7 de març de 2021

Qui era la vídua Almirall?

La pregunta, naturalment, té una resposta ràpida: la dona d’un tal «Almirall». Aquest cognom és ben corrent en català i és obvi hi hagi hagut força vídues. Però la vídua Almirall a qui està dedicat un carrer discret del barri de Sant Julià de Vilafranca, la «nostra» vídua Almirall, n’és una: Francesca Carbó Huguet (Vilafranca del Penedès 1879 - Barcelona 1955). Francesca es va casar el 1901 amb Josep Almirall Trius, industrial de Barcelona. Així ho explica una ressenya de La Vanguardia:
La Vanguardia 09/03/1901
[El segon cognom de Josep Almirall, "Arnús", que surt al diari ha de ser un error. Segons el llibre de casaments de la parròquia el segon cognom és "Trius".]
 
Tot i residir a Barcelona, feia llargues estades a la vila. La seva germana Josepa es va casar amb Joan Torres Casals i, per tant, era tia de Miquel Torres Carbó. El 1926 va col·laborar amb la I Exposició d'Art del Penedès (Exposicions 2012:15). Se la recorda per haver costejat el 1927 la instal·lació i el manteniment de l'escola dels pares maristes a l'antiga casa pairal dels Magarola. Aquesta casa estava situada on avui hi ha una oficina bancària, al carrer de Sant Joan. Hi ha una placa a la façana que ho recorda. (Casellas, 1989:18)

El 6 de novembre de 1955, vuit mesos després de la seva mort, exalumnes de l'escola li reten un homenatge descobrint una placa al carrer amb el seu nom, entre altres actes:

Panadés 5/11/1955

A L’Abans (p. 401) es publica una fotografia de la inauguració del carrer el 6 de novembre de 1955.


S'ha dit que la vídua Almirall és Maria Torres Olivé, i certament ho va ser, atès que estava casada amb Joan Almirall i Vidal de Puigdespí, però no és a qui està dedicat el carrer vilafranquí. Aquesta és la que va fer lliurament a l'Ajuntament dels monumentals quadres de Claudi Lorenzale (Benach, 1978:224). Aquest error apareix a Els carrers de Vilafranca, de Josep Martí Soler (Andana, 2014) i s’ha reproduït en altres bandes. A la bibliografia vilafranquina apareixen altres vídues Almirall, com la cèlebre Margarita Panzano, viuda de Josep Almirall i Salat, de qui s’explica que va col·laborar a sufragar la capella del cementiri (Planas, 1948:132).

Ja vam dedicar un apunt al perill de batejar vies només amb el cognom (vegeu Pobre Rodríguez!). Però en aquest cas encara s'afegeix un element a la inconveniència de la denominació, fill d'una societat masclista: no hauria estat molt millor que constés el nom de l'homenatjada, sense remetre's al seu marit?

----
  • Benach i Torrens, Manuel (1978). Els vilafranquins del segle XX. Notes per a la història local.
  • Bernaus Rovira, Josep A. (2000). L’Abans. Vilafranca del Penedès. Recull gràfic 1862-1965. Efadós.
  • Casellas i Casanovas, Joan (1989). Els Germans maristes a Vilafranca del Penedès 1927-1936.
  • Exposicions 2012. Les Exposicions d’Art del Penedès. Vilafranca del Penedès, 1926. El Vendrell, 1027. Vilanova i la Geltrú, 1929. IEP.
  • Martí Soler, Josep (2014). Els carrers de Vilafranca del Penedès. Andana.
  • Planas, Josep (1948). Antics convents, esglésies i capelles de Vilafranca.

 









dijous, 25 de febrer de 2021

Curiositats de carrer (I)

L’usuari de Twitter @gazofilacium, especialista i col·leccionista en diccionaris catalans, m’ensenyava dies enrere una curiosa cruïlla del Prat de Llobregat, on conflueixen 4 carrers amb 4 noms diferents. Em preguntava si coneixia algun altre cas. Després d’una cerca, a Vilafranca en tenim un cas semblant: hi ha una cruïlla on coincideixen els carrers Joan XXIII, Sant Julià, Oviedo i Jaume Balmes. I per poca distància, no hi arriba també un cinquè, el carrer de Sant Antoni Maria Claret. La cruïlla pratenca és perfecta: quatre escaires rectes (només amb una petita diferència d’amplada); la vilafranquina, no tant: tant l’eix Sant Julià-Jaume Balmes com l’eix Oviedo-Joan XXIII són trams de carrer d’amplades diferents. En aquest darrer cas, l’eix encara s’allarga i té més noms: Paloma i Bisbe Morgades, per una banda, i Assumpta Trens, per l’altra. L’explicació d’aquesta falta de continuïtat dels noms pot ser pel fet de ser carrers urbanitzats en moments diferents i pel fet de tenir amplades del carrer diferents. En altres casos el motiu pot ser per evitar un canvi de numeració.
Cruïlla del Prat
Cruïlla de Vilafranca




dimecres, 10 de febrer de 2021

Masies amb nom de religiós

Aquí tenim quatre masies del terme de Vilafranca del Penedès amb una característica comuna: tenen nom de religiós. Si algú alguna informació interessant sobre el nom de la masia o sobre la masia mateixa, feu-la arribar en un comentari.

Cal Monjo. Aquesta masia està situada a tocar de la nova carretera C-15 i l'autopista AP-7, ben a prop del polígon Sant Pere Molanta. Amb aquest nom documentada del 1974 ençà. Manuel Benach (1978:225) esmenta un pagès que anomena "Monjo" que es dedica a la cria dels cucs de seda a principis del segle XX, però no sabem si hi té relació. Al padró de 1930 cal Monjo es denomina “cal Salvany”, i és per raó del cognom de la persona que en aquell hi viu, com a mínim des del 1921, en Josep Salvany Miret, casat amb Antònia Folguera Batalla. Diversos treballs sobre arqueologia del Penedès recullen que a «la vinya de Cal Monjo Sud» han localitzat 4 sitges neolítiques. Desconeixem completament el motiu de la denominació, però és fàcil elucubrar: algú de la família que es va fer monjo, algú que hi vivia enclaustrat, hi va anar a viure un antic monjo (?)...

Cal Frare. Es troba al camí de les Cases Noves de Ferran, al costat mateix de Ca l'Isidoro. Documentada des del mapa de 1914 i a altra documentació fins a l'actualitat. Forma part del Nomenclàtor Oficial de Toponímia Major de Catalunya 2009. Dels padrons de 1900 a 1930 (no apareix als anteriors) podem deduir que la primera casa que hi hagué fou Cal Frare, on vivien el matrimoni Joaquim Solé Morató i Maria Les des del 1898. Una de les seves dues filles, Dolors, es casa amb Jaume Baqués i consta que ambdós matrimonis hi viuen fins com a mínim el 1930, juntament amb els seus tres fills i la mare i oncle de Jaume. L’altra filla, Mercè, es casa amb Isidoro Solé Gili, fill de Sant Martí, i des del padró de 1921, com a mínim, consta que viuen a Cal Frare Petit. Arran d'questa diferenciació entre cal Frare Gran (o Vell) i cal Frare Petit (dos noms provisionals i efímers, fins al 1936), podem suposar que es devia construir una altra casa al costat per a la nova unitat familiar que, poc després, prendria el nom del cap de família, Isidoro. Com en el cas anterior, no sabem el motiu del nom "Frare", però també pot ser algun dels exposats anteriorment.
Cal Frare i Ca l'Isidoro

Casa dels Capellans. Aquesta casa està situada entre la carretera de Tarragona i el polígon Àgora. Actualment està abandonada. Massanell (1990b:16) la documenta en una llibreta de comunió del 1803. Des d’aleshores, s’hi han documentat tota classe fets: els francesos hi col·locaren una bateria, durant el seu avanç pel Penedès el 1808 (Vendrell, 1983); i el Diari de Vilanova (19/09/1862) reporta: "Vora Vilafranca i de la casa de camp dita dels Capellans, junt a la carretera de Tarragona, es va assassinar a un paleta". L’Eco del Panadés (21/05/1865) s’explica una aposta de 280 rals entre un propietari i un botiguer per veure qui anava més ràpid des de la casa dels Capellans fins a la creu de Sant Salvador. Una altra desgràcia ens l'explica La Vanguardia (12/10/1894): "En las inmediaciones de Villafranca del Panadés, ha sido encontrado dentro de una cueva, sita cerca de una casa de campo denominada «Los capellans», el cadáver de un hombre de 35 años de edad, soltero, natural de Torrellas de Foix y vecino de Vilafranca, llamado José Rosel (á) Teyret.". Del 1890 fins al 1936, com a mínim, documentem que hi viuen dues generacions d’una família de cognom «Sonet». Quant al nom, potser era una casa propietat de capellans, de la Comunitat de Preveres de Vilafranca?

Cal Caputxí o els Caputxins Vells. Casa situada a mà dreta del camí de Pacs, just abans del coll dels Pegats. Amb el nom "Caputxins Vells", Massanell (1976; 1990b) la recull a les llibretes de comunió del 1672 i 1803. A diversos mapes del 1900 ençà, la masia apareix alternant les formes "Cal Caputxí", "Cal Caputxins" i, fins i tot (erròniament), "Pegats". El nom al·ludeix al primitiu convent dels Caputxins, instal·lat a la falda de la muntanya de Sant Jaume, abans que el 1626 es traslladessin on hi ha el cementiri actual. El primer terç del segle XX consta que hi viu una família de cognom "Brugal".

----

divendres, 22 de gener de 2021

Noms curiosos de carrers (6)

Sisena entrega de la sèrie #nomscuriosos de carrers caçats voltant per Catalunya. Aquests de Torredembarra, el Francàs (el Vendrell), Alcover, Segur de Calafell i Sant Jaume d'Enveja. Podeu seguir el fil a Twitter amb l'etiqueta #nomscuriosos.



dijous, 7 de gener de 2021

Vilafranca del Penedès, Vilafranca, Vila

Fa uns dies, el músic Sanjosex feia una piulada al seu compte de Twitter reivindicant el dret a poder dir la Bisbal, així, a seques, sense l’apel·latiu comarcal oficial d’Empordà. La piulada i el fil posterior contenia altres comentaris, bestieses mig serioses mig de broma, sobre un suposat conflicte entre els del nord i els del sud, que aquí no interessen (i que en el moment de publicar aquest apunt les piulades que els contenien s’han suprimit!). Però pel que fa al primer punt, permís concedit, Sanjosex. És clar que sí.

Com ja hem explicat en altres apunts d’aquest blog (especialment, vegeu «El determinatiu comarcal “del Penedès” d'alguns municipis»), el fet que la repetició de noms de lloc a Catalunya sigui tan habitual (i natural) ha provocat que l’Administració, com a mínim en tres ocasions, a gran escala, hagi volgut modificar-los per evitar-la. La primera vegada fou a nivell espanyol, amb la reforma de Manuel de Foronda del 1916; la segona la impulsà la Generalitat el 1933; i la tercera, també la Generalitat el 1980. En aquests darrers casos, el gruix de canvis consistiren en una regularització ortogràfica, però també destaca l’additament d’un apel·latiu comarcal al darrere. Així és com arribem a Santa Fe del Penedès (1916); Avinyonet del Penedès, Vilobí del Penedès, etc. (1933); Pacs del Penedès (1980). I el 1933, també la Bisbal d’Empordà.

Però que consti que són els noms oficials, que cal diferenciar dels noms populars, els de tota la vida. Tant a la llista del 1933 com a la del 1980, l’additament comarcal s’escriu en cursiva. A la publicació de l’Institut d’Estudis Catalans «Llista dels noms de municipi del Principat» (1980) s’explica clarament que aquest text en cursiva serveix per completar la denominació oficial i així distingir municipis homònims, i defensa l’ús habitual sense l’afegitó. Per tant, és clar que en Sanjosex pot dir tranquil·lament que és de la Bisbal, així com els penedesencs diem simplement Sant Martí, Torrelles, Pacs, Santa Fe, Sant Cugat, Vilafranca... El nostre marc mental natural és la comarca, d’aquí que no calgui especificar quina és.

Si Vilafranca és més natural que Vilafranca del Penedès, el nom Vila encara ho és més? Es tracta d’un nom creat de manera natural per escurçament, com tantes vegades fem amb el lèxic comú (bici, moto, tele...) o amb els noms de persona (Montse, Imma...). Preguntats sobre la vitalitat del nom per mitjà d’una enquesta (doneu-li la validesa que vulgueu), els seguidors del nostre compte de Twitter confirmen un arrelament social important del nom Vila. I vosaltres què dieu?: Vila, Vilafranca o Vilafranca del Penedès
Enquesta a Twitter (4-6 de gener de 2021)

-------
Deixem constància que hi ha una altra mena de noms populars, més aviat producte de modes (Barna, Santsa, Castefa) o de burles (Sant Culgat, Ulldeconya).