Continuem amb la tanda de fotografies de
plaques de carrers amb topònims recíprocs, és a dir, carrers que s'han dedicat mútuament Vilafranca i altres poblacions. Avui, Gelida i Igualada.
A dalt, la placa vilafranquina; a sota, la del carrer de Gelida.
A dalt, la placa del carrer vilafranquí; a sota, la placa d'Igualada.
Ara fa més o menys un any, publicàvem un apunt
sobre les 32 poblacions de Catalunya i més enllà amb un carrer dedicat a Vilafranca. Dèiem que d’aquestes n’hi ha 20 en què hi ha reciprocitat, és a
dir, la nostra vila té un carrer dedicat a aquestes poblacions, i aquestes en
tenen un dedicat a Vilafranca.
Posteriorment vam entretenir-nos a publicar
fotografies de les plaques: Puigdàlber, l’Alguer, el Vendrell, Sitges, Vilanova i la Geltrú, la Granada, l’Arboç, Barcelona, la Llacuna, Pontons i Sant Jaume dels Domenys. Amb aquest apunt i els successius ens disposem a publicar les que
falten, llevat de dues: Canyelles (on no hem estat capaços de veure cap placa a
la carretera amb el nom de la vila) i Bühl (on hi ha una plaça dita Platz
Vilafranca, però que de moment ha estat impossible aconseguir una fotografia de
la placa, si n’hi ha).
Aquí teniu els casos d’Olèrdola (on hi ha
dos carrers) i de Sant Sadurní.
A dalt, el carrer vilafranquí; a sota, les tronades plaques del polígon Sant Pere Molanta i de la urb. Can Trabal.
A dalt, la placa de carrer a Vilafranca; a sota, la del de Sant Sadurní.
Hem parlat diverses vegades en aquest blog de topònims vilafranquins que són noms de lloc de
Catalunya i més enllà. En aquest apunt farem una volta de cargol a aquest
assumpte.
Fa poques setmanes,
de camí cap a Andorra, em vaig adonar que anava passant per pobles amb noms de
persones que jo coneixia personalment: Castellet, Arboç, Pla, Vilanova, Òdena,
Jorba, Calaf, Torà, Biosca, Sanaüja, Ponts... I d’altres que jo no coneixia
però que em consten que són cognoms: Calafell, Capellades, Prats...
És ben conegut que
l’origen toponímic dels cognoms és un dels més habituals (a més dels noms
d’oficis, gentilicis, malnoms...). Sembla que data de temps ben remots, segles
XII i XIII: un individu emigrava i afegia (o li afegien) al seu prenom el nom
del lloc d’on provenia (cosa que encara es fa ara: jo conec el Pere de Maó, la
Teresa de Valls, la Marisol de Salou...). I aquest nom, en un principi
especificatiu d’una sola persona, amb el temps es convertí en llinatge i
passava de pares a fills (veg. Francesc de Borja Moll, "Els
llinatges catalans").
A
Vilafranca hi ha tota una colla de noms de lloc l’origen dels quals són el
cognom d’un individu, que alhora és un nom de lloc. Un mena de doble salt
mortal... La llista que presentem a continuació no és exhaustiva ni està
demostrat que l’individu de la nissaga en qüestió provingui realment del lloc
coincident amb el seu cognom. Només són exemples d’antrotopònims d’origen
toponímic.
passatge, molí,
coves i era d’Alcover: en referència a Joan Alcover Milà, propietari, o a la
seva família.
barraca del Bagà:
suposant que aquest nom s’hagi d’esciure així...
carrer d’en
Bonastre: antic nom d’un tram del carrer de la Parellada.
hort d’en Calaf:
documentat el 1810. No tenim cap referència del personatge
carrer, era i portal
de Ferran: nissaga documentada des del segle XIV.
vinyet d’en Garriga:
documentat el 1704. No tenim cap referència del personatge
cal Gelida: nom del
propietari actual.
carrer de Penyafort:
nissaga documentada des del segle XIV.
carrer i plaça de
Puigmoltó: nissaga documentada des del segle XIV.
palau i carrer de
Rocafort: nissaga documentada el segle XIX.
barri de cal
Salines: en referència a la família Salines, del barri del mateix nom, tocant
als Monjos.
adoberia d’en
Tàrrega: llinatge de mercaders i notaris documentats des del segle XIV.
carrer de Valls: en
referència a Pau Valls, un tarragoní amb negocis a la vila.
Es pot ampliar la informació sobre cada nom al llibre.
Aquesta setmana s’ha
conegut que l’Ajuntament de Montoliu
de Lleidaha aprovat denominar un carrer amb el nom “9 de Novembre”
per commemorar la consulta per la independència convocada el 2014. No cal dir
que crida l’atenció dedicar un carrer a un fet tan recent, però no pas que es
bategi amb una data. A tot el món ha estat i continua essent un recurs habitual
utilitzar dates per batejar carrers. I neix, així, una cronovia.
Manllevo el terme del web www.cronovies.cat,
una iniciativa extraordinària que recull fotografies de plaques de 1.764
carrers de tot el món dedicats a una data. El mèrit és incommensurable, i més
veient que ha aconseguit recopilar com a mínim una placa de carrer de cada dia
del calendari, fins a bastir el que anomena el carrendari. Cerqueu
qualsevol data i podreu veure a quin lloc del món hi ha un carrer o plaça amb
la data en qüestió.
Si busqueu el 9 de
novembre, trobareu 3 poblacions amb un carrer amb aquest nom: Quévy (Bèlgica), Coulmiers (França) i Sant Pere de Ribes (Catalunya). Cap d’ells, però, es
refereix, com és natural, al mateix motiu que a Montoliu de Lleida, i aquest,
encara, no hi surt
Per
cert, la cronovia més habitual a Catalunya és “Onze de Setembre”, segons es pot
veure a l’apartat del web que analitza les dades. Ho corrobora l’últim estudi fet per l’Institut Cartogràfic i Geològic de
Catalunya (2015): aquest nom el porten 258 municipis de Catalunya i ocupa el
lloc 27 absolut de la llista de noms de carrers.
Actualment,
a Vilafranca hi ha dues cronovies: carrer del Dos de Maig i el parc de l’Onze
de Setembre. Però n’hi ha hagut més. Us els presentem amb un joc: relacioneu
els noms de carrer de la columna de l’esquerra amb el nom actual. Bona sort!
Hem
dedicat els darrers apunts a parlar del període de temps entre el traspàs d’alguna
persona i el bateig amb el seu nom d’una via pública. Al·ludíem a la resolució 2 de la Vuitena Conferència de les Nacions Unides sobre Normalització de Noms Geogràfics (pàg. 49), que desaconsellava utilitzar noms
de persona per denominar oficialment llocs i, si es feia, que s’esperés un
temps prudencial per refredar la decisió. Però la resolució també especificava,
en primer lloc, que utilitzar el nom d’una persona viva era del tot
desaconsellable, perquè solia ser controvertida i, per tant, susceptible de
canvis.
Malgrat tot, és
una pràctica que ha estat molt habitual i, en certa mesura, encara es fa ara
(llegeixo a la premsa que existeix a Badalona la Piscina MireiaBelmonte).
El cas és que si els esdeveniments de la vida torcen la reputació de l’homenatjat
l’Ajuntament es veu obligat a tornar a fer un canvi de nom: l’Ajuntament de
Palma va canviar el nom de la Rambla dels Ducs de Palma; i als municipis de Bonmatí i de Benavent
ha passat una cosa semblant amb el carrer de Jordi Pujol.
Quants carrers
de Vilafranca s’han batejat amb el nom d’una persona en vida seva? Uns quants.
Aquests són els actuals:
passatge d’ (Joan) Alcover:
batejat el 23/05/1876, traspassat el 1923
carrer del General
(Adolfo) Cortijo: batejat el 5/05/1891, traspassat el
1895
carrer del Bisbe
Morgades, batejat l’1/08/1883, traspassat el 1901
carrer d’Amàlia
Soler: batejat el 15/11/1877 (quan tenia 40 anys),
traspassada el 1918
carrer d’ (Filomena) Oriol:
batejat el 1885 (quan tenia 44 anys), traspassada el 1930
I
aquests, ja inexistents:
carrer de (Manuel
Vidal) Rollán: batejat el 1879 (quan
tenia 44 anys); traspassat el
1897
rambla de Francesc
Macià: batejat el 1931; traspassat el 1933
carrer d’Àngel
Guimerà: batejat el 1920; traspassat el 1924
carrer del President
Azaña: batejat el 1936; traspassat el
1940
carrer d’Alcalá
Zamora: batejat el 21/12/1934; traspassat el 1949
carrer d’Albert
Moliner: batejat el 1881 (quan tenia 27 anys);
traspassat el
1918
carrer del GeneralísmoFranco: batejat el 1939; traspassat el 1975
carrer de Pau Casals:
batejat el 1936; traspassat el
1973
carrer de Joaquim
Maurín: batejat el 1936 (quan tenia 40 anys);
traspassat el
1973
plaça d’Alfons XIII:
batejat el 1927 (quan tenia 41 anys); traspassat el
1941
La
majoria dels noms de persona de dimensió local eren propietaris de finques de
les quals promouen la urbanització, i el carrer amb el seu nom travessa
aquestes finques.
A l’últim apunt explicàvem que la pràctica habitual
de diversos ajuntaments era esperar un temps prudencial de cinc anys després de
la mort d’una persona abans de donar el seu nom a una via pública. Aquest
costum coincidia amb la resolució 2 de la Vuitena Conferència de les Nacions Unides sobre Normalització de Noms Geogràfics, la qual, encara que no fixava un
termini, sí que constatava que donar noms de persona pot ser motiu de
controvèrsia, i per això convé deixar refredar i valorar bé la decisió.
Tot això venia a tomb de la recent iniciativa de
l’Ajuntament de Vallfogona de Riucorb de batejar un carrer amb el nom de Johan
Cruyff (i hi podríem afegir altres casos recents, com el nom de Muriel Casals a
un carrer de Prats de Molló) tan sols 2 mesos després de la seva mort. I ens
preguntàvem sobre l’aplicació del criteri explicat a l’inici a Vilafranca.
Vegem-ho.
Actualment a Vila hi ha 105 vies urbanes amb noms de
personatges (sants exclosos) i n’hi ha hagut al llarg de la història 68 més que
ja no existeixen. Òbviament, els noms de figures històriques compleixen amb
escreix el criteri dels cinc anys (és el cas de noms com Cid, Jaume I, Manuel
Barba i Roca, Jaume Balmes...), però tot i així els resultats són sorprenents:
30 noms de carrers actuals (i 23 noms ja substituïts), o sigui, una tercera
part, porten (portaven) noms de persona traspassada menys de cinc anys abans de l’acord de bateig.
Podríem pensar que devia ser un costum antic, de quan no hi havia tanta
correcció política, però el cas és que d’aquests 30, 19 són del 1976 ençà.
Aquest és el rànquing de precocitat denominativa:
carrer de Román de Saavedra: batejat 12 dies després de
la seva mort (mort: 2/12/1959; acord de l’Ajuntament: 14/12/1959)
carrer d’Hermenegild Clascar: 15 dies després
(mort: 9/04/1888; acord: 24/04/1888)
plaça de Marià Manent: 27 dies després(mort: 24/11/1988; acord: 21/12/1988)
passatge d’Antoni Sabaté Mill: 1 mes després
(mort: 11/12/2002; acord: 13/01/2003)
carrer de Pere Grases: 3 mesos després(mort: 15/08/2004; acord: 15/11/2004)
plaça
d’Antoni Massanell i Esclassans: 4
mesos i mig després (mort: 29/11/1993; acord 11/04/1994)
carrer de
la Viuda Almirall: 7 mesos després,
aprox. (març 1955; acord: 6/11/1955.
I altres
carrers: Maria Mercè Marçal, Joan XXIII, Francesc Candel, Glòria Lasso, Lluís
M. Xirinacs, Ignasi Iglésias, Pere Bohigas, Antoni Mestres Jané i 15 noms més.
I en el
cas de noms de carrers ja desapareguts:
carrer
de (Buenaventura) Durruti: 5 dies
després (mort: 20/11/1936; acord: 25/11/1936)
carrer
de (Gaietà) Font-rodona (Almirall):
5 dies després (mort: 24/02/1914; acord: 1/03/1914)
plaça
de Papa Pius XII: 6 dies després
(mort: 9/10/1958; acord: 15/10/1958)
placeta
del Doctor Milà (i Fontanals): 8
dies després (mort: 24/07/1884; acord: 16/07/1884)
carrer
de (Enric) Prat de la Riba: 12 dies
després (mort: 1/08/1917; acord: 13/08/1917)
plaça
del Doctor Robert: 19 dies després
(mort: 10/04/1902; acord: 29/04/1902)
carrer
de (Teresa) Folquet: 3 mesos després
(mort: 18/11/1878; acord: 10/02/1879)
carrer
de Francesc Ascaso: 4 mesos després
(mort: 19/07/1936; acord: 30/11/1936)
I aquests altres: Jaume
Carner, Luis Bello, Lluís de Sirval, Jaume Compte, Juan Álvarez, José Antonio
Primo de Rivera i 7 noms més.
El
passat 9 de setembre es va inaugurar a Vallfogona de Riucorb un carrer dedicat
a Johan Cruyff (guaita!: el dia 9 del mes 9, com el dorsal que portava al
Barça). Feia aproximadament 5 mesos i mig des del traspàs del futbolista i
entrenador, tot i que l’acord de l’Ajuntament ja s’havia pres el mes de maig (2
mesos després). El ressò mediàtic va ser absolutament colossal, amb notes de
premsa aparegudes a tota mena de mitjans catalans i espanyols, i a molts
d’Holanda, Itàlia, Hongria, etc.
Podríem
opinar sobre la conveniència o no de la tria del nom en un poble sense cap
altra relació amb el personatge que l’admiració, públicament reconeguda, que li
professa l’alcalde i, segons diu, tants i tants veïns. El sorprenent del cas és
la rapidesa: l’acord de bateig es pren només dos mesos després del decés.
A
recer de les Nacions Unides existeix el Grup d’Experts en Noms Geogràfics,
creat amb la funció d’assessorar els governs en els problemes tècnics per a la
normalització dels topònims. Les resolucions sorgides de les conferències internacionals
que organitzen cada cinc anys, en principi destinades als estats membres, són
molt interessants.
El cas és que la resolució 2 de la Vuitena conferència (de l’any 2002)
estableix el procediment recomanat en el cas d’assignar noms de persona a
llocs. Es reconeix que és una pràctica generalitzada, però constata que sovint
és controvertida i inestable, propícia a canvis posteriors. Per tot això, es
recomana explícitament no batejar cap indret amb el nom d’una persona viva (pràctica
que s’ha fet molt i, en certa mesura, encara es fa ara) i recomana, en el cas
d’una persona traspassada, que a cada país s'acordi el temps que s’hagi d’esperar
abans de donar el seu nom a un lloc. Aquest temps no el concreta, però hi ha
una tendència a considerar un termini de cinc anys com a prudencial. Així
apareix explícitament a les ordenances o normatives de diversos ajuntaments
catalans (Barcelona, Granollers, Vilanova i la Geltrú, Terrassa, Sitges...), i
també a organismes internacionals (govern de la província d’Alberta, Canadà).
En
el cas que ens ocupa avui, evidentment el termini de cinc anys no es compleix. Tot
i que no és una obligació, ja s’ha dit que és recomanable. Es tracta d’adoptar
un capteniment fred i objectiu i amb suficient perspectiva històrica per valorar
la decisió.
I a
Vilafranca, s’ha complert aquest termini en el bateig oficial dels 103 carrers amb noms de persona actuals (i els 33 pretèrits)? Ho veurem al pròxim apunt.
Alguns d’ells comparteixen el fet de tenir el
determinatiu comarcal:
Avinyonet del Penedès
Banyeres del Penedès
La Bisbal del Penedès
Llorenç del Penedès
Pacs del Penedès
Santa Fe del Penedès
Vilafranca del Penedès
Vilobí del Penedès
Des de quan porten aquest additament? No és
pas de sempre. Aquest estiu s’ha complert el centenari d’un d’ells. El 27 de
juny de 1916, un reial decret del Govern espanyol canviava els noms de 566 (no
573, com es diu al preàmbul) municipis d’Espanya. La norma pretenia evitar la
duplicacó de noms de municipi (més de 1.000, segons deien) detectada per l’alma
mater de la reforma: Manuel de Foronda, geògraf, escriptor i historiador. Ell
mateix explica com va començar la feina el 1906 a recer de la Real Sociedad
Geográfica en un article a La Época. Un dels recursos més utilitzats per mirar
que es distingissin els municipis entre si (i així, diguem-ho clar, el control
de l’estat fos més efectiu a tots els nivells) fou afegir un determinatiu, fent
referència a la contrada (les comarques actuals no estaven definides), a una
muntanya, un riu, etc. Així, el decret va afectar els noms de dos pobles del
Penedès: “Santa Fe” va passar a ser “Santa Fe del Panadés” [sic]; i “Santa
Margarita” va passar a “Santa Margarita y Monjos” [sic]. (D’altres canvis del
decret que han portat cua foren de “Roda” a “Roda de Bará” i d’”Horta” a “Horta de San Juan”.)
Estàtua de Manuel de Foronda
Els determinatius comarcals dels altres noms
de pobles es van afegir 17 anys més tard. Concretament, el 13 de novembre de 1933 el Govern de la Generalitat decreta la forma oficial dels noms de
municipis catalans en la forma corregida per la Secció Filològica de l’Institut
d’Estudis Catalans (personalitzada en Pompeu Fabra, Josep M. de Casacuberta i
Joan Coromines). En aquest decret hi apareixen molts noms penedesencs, a la
majoria dels quals només se’ls regularitza l’ortografia ("Fontrubí" passa a "Font-rubí", "Puigdalba" a "Puigdàlber", "Arbos" a "l’Arboç", etc.). L’apel·latiu de què
parlem en aquest apunt s’afegeix als següents:
Avinyonet del Penedès
Banyeres del Penedès
La Bisbal del Penedès
Llorenç del Penedès
Vilobí del Penedès
(i d’altres sense carrer dedicat a la vila,
com Bellvei del Penedès)
Finalment, de la llista del principi d’aquest
apunt falten dos noms, dos casos ben diferents. Per una banda, Vilafranca, que porta
el determinatiu des d’antic, com a mínim del 1675, si no més enllà (des de
quan?).
Méndez, 1675
L’altre cas és el de Pacs del Penedès. En
documentació antiga sempre surt el nom tot sol (escrit "Pacs", "Pax", "Pachs"...) i
al decret de 1933 tan sols se’n corregeix l’ortografia, i de “Pachs” passa a
“Pacs”. I encara apareix així al decret del 23 desembre de 1936 sobre l'assignació dels municipis per comarques (ATENCIÓ!: avui, 27 d’agost, fa 80 anys de la divisió comarcal de Catalunya base de l'actual). I així
es devia dir fins al 1980, en què es fa el canvi. El precedeix (per dos dies!)
un informe de la Real Academia de la Historia, signat per Miquel Batllori Munné
i aprovat el 26 de juny de 1980, que aposta, tot i admetent que no hi ha
possibilitat que el nom Pacs es pugui confondre amb cap altre municipi, porti
la cua “del Penedès”. I a La Vanguardia (28/06/1980) trobem aquesta nota sobre
acords del Consell Executiu de la Generalitat: “También se ha aprobado el
cambio de nombres de los municipios de Pach por Pacs del Penedés y Fontcuberta
por Fontcoberta.“ Naturalment, a l’informe de l’Institut d’Estudis Catalans del 6 de novembre de 1980 sobre la revisió dels noms dels municipis del Principat encarregada
pel Parlament (que es basa en la llista del 1933) ja surt amb l’additament
comarcal.
La Vanguardia, 28/06/1980
Aquests són, doncs, els orígens del determinatiu “del Penedès” als noms de
municipis que designen alguns carrers de Vilafranca.
De visita per Roma, no he deixat
d’entretenir-me amb la toponímia tot llegint els noms de les plaques dels
carrers (per cert, fins i tot el carrer més petit amb tota una senyora placa).
N’hi ha dos de ben curiosos.
La Via Catalana es troba al centre històric de Roma, a tocar del riu
Tíber i prop del Teatro Marcello. Voreja l’actual sinagoga major de Roma, també
seu dedicada als estudis hebreus, erigida al que havia estat el call romà.
Naturalment el carrer no té res a veure amb la concentració multitudinària del 2013. Sembla que l’origen és el nom d’una de les cinc escoles
(o cultes) jueves que hi havia hagut en aquesta zona abans de la seva remodelació total
el 1870. Segons he pogut llegir, aquestes escoles reunien jueus de
diferents procedències: romans nadius, sicilians i castellans. L’Scuola
Catalana arrecerava un bon nombre de jueus expulsats de Catalunya (o de tota la
corona catalanaragonesa) a partir de 1492 i sembla que des del punt de vista
arquitectònic era la més important, construïda el 1628. Per tant, la Via
Catalana (nom aprovat el 1954) és un vestigi de la presència de catalans
(jueus) a Roma i de la seva escola. Més informació en aquest llibre.
La Via Villafranca, com és de suposar, no està
dedicada a la nostra vila penedesenca, i més tenint en compte que a Itàlia hi
ha com a mínim vuit vilafranques diferents. El nom es va aprovar el 1901 i fa referència a l’armistici
signat el 1859 a Villafranca di Verona entre Francesc Josep I d’Àustria i
Napoleó III i que donava fi a la II Guerra de la Independència. Tots els carrers de
la zona tenen noms relacionats amb llocs i episodis bèl·lics de les guerres de la
independència italiana del segle XIX. Villafrancha di Verona, a més, va ser seu del quarter
general dels piemontesos (1848) i hi tingué lloc una batalla entre austríacs i
italians (1866). [Agraeixo aquesta informació al Sr. Enrico Giovanini.]
De l'estudi de
padrons i censos de la població de Vilafranca corresponents al període 1882 i
1936 hem pogut extreure nombroses dades interessants sobre noms de lloc
vilafranquins que desconeixíem. En aquest apunt demostrem fefaentment els orígens
dels noms d'algunes cases aïllades del terme, tots ells derivats de persones
identificades. Podeu conèixer la situació cada masia al mapa del final de l'apunt.
ca
l’Arnabat / cal Quim: el nom més antic de la casa és "cal
Salamenyo", documentat al padró de 1900, que atesta que hi viu Josep
Calabuig Masana, nat a Olèrdola feia 57 anys, i Maria Arnabat Valldosera, nada
a Selma feia 49 anys. Els noms “ca l'Arnabat” i “cal Quim” (documentats només
des del 1958 i 1986, respectivament, per a la mateixa casa) han de venir d'un
nebot de la Maria, dit Joaquim Arnabat Mestres, de Pontons, que hi viurà
des de com a mínim el 1921. Resta saber l'origen del nom primigeni de la casa.
cal
Coral de Santa Maria: el primer "Coral" que viu a a la masia
de Santa Maria dels Horts és Sebastià Coral Julià, casat amb Remei
Sadurní Batlle (padró 1900). Al padró de 1930 consta que encara hi viuen, però
en algun moment indeterminat posterior degueren traslladar-se a la casa pròxima
a l’actual avinguda de Barcelona que a partir d'aleshores es va conèixer per
"Cal Coral de Santa Maria".
ca l’Isidoro: dels padrons de
1900 a 1930 existia Cal Frare, on vivien el matrimoni Joaquim Solé Morató i
Maria Les des del 1898. Una de les seves dues filles, Dolors, es casa amb Jaume
Baqués i consta que ambdós matrimonis hi viuen fins com a mínim el 1930, juntament
amb els seus tres fills i la mare i l'oncle de Jaume. L’altra filla, Mercè, es
casa amb Isidoro Solé Gili, fill de Sant Martí, i des del padró de 1921, com a
mínim, consta que viuen a Cal Frare Petit. Atès que fins aleshores no es fa la
diferenciació entre cal Frare Gran (o Vell) i cal Frare Petit (dos noms
provisionals i efímers), podem suposar que es devia construir una altra casa al
costat per a la nova unitat familiar que, poc després, prendria el nom del cap
de família, Isidoro.
cal Lolo: el renom és una
masculinització de "Lola", i aquest un hipocorístic de
"Dolors". Hem documentat que als padrons de 1930 i 1936 el nom "Dolors"
el porten com a mínim dues dones de la família que ha viscut a la casa, àvia i
néta. Fins al 1936, la casa surt amb el nom de "Cal Leal"; a partir
del 1936 trobem el nom "casa Lola". En algun moment indeterminat
posterior degué passar a "Lolo". La néta és la que es va casar amb
Francisco Painous, d'on ve l'altre nom amb el qual es coneix la casa des de
mitjan segle XX (Cal Painous).
ca la Marina: la primera referència
explícita de ca la Marina és del padró de 1921 (i continua a altres padrons
posteriors). Ha de venir de Marina Rovira Rovira, de 42 anys, que consta
que el 1902 hi viu des de feia 14 anys. Era viuda d’un home de cognom
Carbonell, nissaga documentada a la Serreta des de com a mínim vint anys abans.
hort del Marlès: als padrons de
1921 i 1924 apareix que Josep Marlès Vidal, fill de Sant Jaume dels
Domenys, resident a Vilafranca des del 1913, habita un indret dit "camino
Pasaje", que era al camí de Mas Rabassa. Ha de ser l’actual hort del Marlès.
cal
Raventós / cal Salvador Colàstic: al padró de 1921 consta “ca l'Escolàstic”
(l'actualment dita "cal Colàstic"). La família resident (de cognom
"Surià") és originària d'Avinyonet, cosa que lliga amb la hipòtesi
que vinguin de la casa de Cal Culàstic de l'Arboçar documentada per Pere Sadurní
(2005). Als anys vint consta que hi viu SalvadorRaventós Ràfols,
casat amb una filla de la casa, però al de 1930 consta que ja viuen en una
altra casa, ben a prop. A ell es refereixen les denominacions "Cal Raventós"
(padró de 1930) o “Cal Salvador Colàstic” (mapa de 1974) aplicades a la nova casa.
cal Rossell: es documenta amb
aquest nom al padró de 1930 i a mapes de 1950 ençà. El nom es deu a Ramon Rosell
Carol, nat a Olèrdola el 1887, resident a la vila des del 1919. Aquesta
casa, però amb el nom "els Cinc Ponts", també surt als padrons del
1921 i 1924, habitada pel mateix individu.
cal Salvany: només és al padró
de 1930 que cal Monjo es denomina “cal Salvany”, i és per raó del cognom de la
persona que hi viu, com a mínim des del 1921, en Josep Salvany Miret, casat
amb Antònia Folguera Batalla.
cal
Santó: els Santó (Joan Santó Albet) van habitar la casa des de
com a mínim el 1921 i li van donar el nom que apareix a diversos mapes des del
1974 ençà. Abans (des del 1882 com a mínim) havia pertanyut a la família de
cognom Galofrè (i després, Marcé) i s'anomenava "sínia del Manescal",
que és tal com surt sempre a la documentació des del 1846 i encara fins al padró
del 1936.
Mapa de situació. Feu clic per ampliar a Google Maps.
Si coneixeu alguna altra dada d'aquestes cases, us agrairé molt que me la feu saber.
No, no se m’han encallat els dits al teclat. El títol d’aquest apunt
correspon a un topònim real, un turó de Nova Zelanda, en llengua maori, que
apareix al Llibre Guinness dels Rècords com al nom de lloc més llarg del món.
Té una llargada de 85 caràcters.*
Sempre m’he fixat en la
llargada dels noms de carrers, potser per comprovar allò que, mig en broma mig
seriosament, algú que treballava al servei de cartografia d’un ajuntament deia
que per desgràcia seva sempre a un carrer curt li tocava un nom llarg.I el maldecap era seu a l’hora de retolar-hi
el nom. A Vilafranca, per exemple, sembla que aquest fet es confirma, més o menys.**
Els noms de carrers més llargs corresponen a precisament a carrers curts:
carrer de Santa Margarida i els Monjos (24 lletres) i carrer de Santa Joaquima
de Vedruna (22). Encara hi ha el nom Antoni Massanell Esclassans, que té el
rècord total (25), però és una plaça, un xic més àmplia que un carrer, tot i que
no gaire. Els altres noms que van a continuació en llargària són els carrers d’Antonio Acedo de Sopetrán (22), Sant Raimon de
Penyafort (21), Antic Camí de Sant Martí (20), Anna Maria de Saavedra (19),
etc. I si tenim en compte una sola paraula, el premi al nom més llarg el
comparteixen ex aequo el passatge dels Agermanaments i la placeta
d’Arroyomolinos (13), tots dos indrets de dimensions ben reduïdes, seguits de
la plaça de les Avantguardes (12) (tots començats per “A”!?).
I els més curts? El carrer més curt del nomenclàtor
vilafranquí és un 2-lletres: el carrer del Vi, situat al polígon industrial
Domenys II (una autèntica bicoca per escriure l’adreça!). De noms 3-lletres
n’hi ha uns quants més: Cep, Cid, Gas, Mar, Oli i Sol. A la categoría de 4
lletres, la llista ja s’allarga considerablement: Alls, Baix, Blat, Bühl, Coll,
Cera, etc.
Tanmateix, tenint en compte tots els noms de lloc del
terme, no només els carrers, el nom que té l’honor de ser el més llarg de
Vilafranca és un 29-lletres: camí de Sant Miquel d’Olèrdola a Sant Cugat.
Lluny, això sí, del nom neozelandès que encapçala aquest apunt. Podeu veure més
casos excepcionals en aquest vídeo. Imperdible!
Plànol de Vilafranca del 1863, més o menys com devia ser Vilafranca el 1851 (publicat per Josep Bosch a Facebook)
El 18 de març de 1851, el ple de l’Ajuntament de
Vilafranca pren el següent acord: “Relación de los nombres que deberían darse a
las calles de esta villa que no lo tienen propio, en concepto de la Comisión
que fue nombrada al efecto en sesión del día 7 de Febrero, la cual somete a
deliberación del Ayuntamiento.“ Es tracta del primer acord en matèria
onomàstica de l’Ajuntament de Vilafranca i, per bé que no ho he pogut
comprovar, em fa l’efecte que deu ser dels primers de Catalunya, atès que aleshores
enlloc estava escrit que els carrers haguessin de tenir un nom oficial. Aquest
dia, doncs, avui fa exactament 165 anys, a Vilafranca s’oficialitzen uns noms
que probablement més d’un i de dos ja devien utilitzar-se, i que són els
següents (transcrivim els noms tal com apareixen al document, en castellà i
ortografia lliure):
pl. de Santa Maria
calle de Serraulls
calle de San Ramon
calle dels Jueus
calle de Ferran
calle de San Pablo
muralla dels Vallets
Vall del Castell
pasadizo de Escudillers
calle del Campanario
calle de Galzeran
calle de los Trinitarios
calle de santa Magdalena
calle del Buen ayre
calle de Montserrate
calle de san Jocundo
calle del Carmen
pasadizo de la Paja
calle de Santa Clara
calle de santa Digna
calle del Humo
calle de medio dia
calle de S. Pedro
calle de S. Julián
calle de Cordeleros
plaza de San Juan
plazuela de la Villa
L’acord posa de manifest diverses coses. En primer lloc, és
curiós veure en el text original que alguns d’aquests carrers substitueixen noms populars que tot i
el nou nom oficial encara actualment subsisteixen: “calle de las monjas” (que per raó de l’acord
es diria a partir d’aleshores carrer del “Carme”), “calle de S. Francisco” (Sant
Pere), “carrer dels Jueus” (Marquès d’Alfarràs). En segon lloc, fruit de
diverses circumstàncies (polítiques i urbanístiques) d’aquests noms han desaparegut
els següents: “Cordeleros” (General Prim i Hermenegild Clascar), “Humo” (Misser Rufet), “Jueus” (Marquès
d’Alfarràs) i “Palla” (carrer desaparegut). I no cal dir que alguns dels que encara
ara són oficials han canviat de nom altres vegades. Finalment, tot i que
l’acord en si i la majoria de noms estan en castellà, alguns s’escriuen en català,
potser per la incapacitat de traducció o la ignorància del seu significat:
Jueus, Vallets, Escudillers, Serraülls i Vall del Castell.
[Aquesta acta del ple la vaig consultar microfilmada a
finals dels anys noranta, quan l’arxiu comarcal encara era a l’actual edifici
de la Biblioteca Torras i Bages. Desgraciadament, no he pogut tornar-la
consultar, perquè els llibres estan en molt mal estat. Sembla que hi ha el
projecte de digitalitzar-los. Esperem que es faci aviat...]
El 14 de març del 2015, una tarda inesperadament plujosa, es feia al Casino la presentació oficial del llibre sobre noms de lloc de Vilafranca. Des d'aleshores, podríem dir que han passat diverses coses. La primera és que la recerca de noms de lloc no ha acabat: si heu seguit poc o molt aquest blog ja haureu vist que vaig informant de diverses troballes que completen o matisen les dades del llibre. Algunes són fruit de noves recerques; d'altres són aportacions de gent molt diversa. El blog, que m'agradaria nodrir més sovint d'informació nova del que ho faig, un any després ha tingut 4.815 visites. No sé si són moltes o poques, però a mi me'n semblen moltes!
La segona és que em vaig proposar, una vegada publicat, difondre el contingut del llibre a través de dues xarxes socials: Twitter (@ToponimiaVila) i Facebook (Toponímia de Vilafranca del Penedès). Ho vaig fer perquè noto que cada vegada tenen més importància en els fluxos d'informació de la societat. Periòdicament, hi ofereixo petites càpsules d'informació coincidint amb algun aniversari de bateig d'algun carrer o d'algun altre fet, com una mena d'almanac; o altra informació sense cap coincidència temporal. I també repiulem informacions de toponímia o onomàstica en general. Fins ara, a Twitter (on és més fàcil de comptabilitzar l'impacte) hem fet 124 piulades i tenim 423 seguidors. (Un aspecte que falta potenciar és la participació dels seguidors, mitjançant enquestes, reptes o demandes d'informació.)
Si encara no ens seguiu, us animo a fer-ho. Ens hi veiem!
Demà 8 de març és el Dia Internacional de les Dones i durant aquests dies se succeeixen actes pertot arreu de caire reivindicatiu del paper de la dona a la societat. Moltes vegades s'ha parlat de la presència de la dona als nomenclàtors de carrers. L'Institut Català de les Dones sempre ha anat recordant l'escassa presència de les dones als nomenclàtors oficials de carrers i recentment ha impulsat, juntament amb l'Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya, l'aplicació Carrersdones.cat, que mostra sobre un mapa els noms de vies urbanes de Catalunya dedicades a una dona. Es tracta d'un projecte participatiu, en què es demana que els ciutadans ampliïn la llista dels 1.905 carrers que fins ara hi ha localitzats i, alguns, explicats.*
A l'aplicació esmentada, a Vilafranca hi ha marcats 24 carrers "femenins", però tot s'ha de dir que hi inclouen santes i marededéus (10), la majoria titulars d'una església o monestir (i també hi inclou el carrer del Pou de la Pina?!). Els 13 restants sí que podem dir que es tracta de noms de dones: 5 escriptores (Anna
Maria de Saavedra, Maria Aurèlia Capmany, Maria Mercè Marçal, Montserrat Roig i
Ramona Via), 3 propietàries i/o benefactores (Assumpció Domènech, Amàlia Soler i la Vídua Almirall (Francesca Carbó Huguet)), 3 artistes (Assumpta
Trens, Germanes Lara (Rosa i Àfrica) i Glòria Lasso), 1 mestra (Dolors Piera) i 1 religiosa (Mare Ràfols (Maria Ràfols Bruna)). I encara es deixa els carrers d'Oriol i de Peguera, dedicats a Filomena Oriol Fornelio i a Manuela de Peguera i de Pedrolo, totes dues propietàries de la vila.
Per tant, del total de 103 carrers (i places, avingudes, passatges, etc.) dedicats a persones (sense comptar noms de sants i santes), a Vilafranca n'hi ha 15 dedicats a dones, és a dir, un 15 %, certament un percentatge prou esquifit.
I per acabar, uns apunts finals: dues d'aquestes dones amb nom de carrer, Dolors Piera i Assumpció Domènech, es van significar durant la seva vida per activitats de caire feminista. I un altre: el nom de "passatge de Maria Mercè Marçal" el va aprovar el ple de l'Ajuntament pecisament un 8 de març (de 1999, demà farà 17 anys). Tot i que està situat en una zona plena de noms d'escriptors catalans, no passa per alt el fet que ella va ser i és una de les muses del feminisme català.
------------
* Data de consulta: 4 de març de 2016.
