Aquí hi havia hagut... (I)

En una publicació anterior parlàvem de l’era Enrajolada i de la plaça que actualment porta el seu nom. Ja s’ha explicat moltes vegades que la forma més natural de referir-se a un lloc és fent servir algun element que el singularitza, ja sigui per la seva forma o el seu color, per qui hi viu o a qui pertany, per la direcció que pren o d’allà on ve, etc. Naturalment, el recurs d’al·ludir a un equipament present a l’indret és també absolutament tradicional. La plaça de l’Era Enrajolada n’és un exemple perfecte. Repassem altres noms de carrers de Vilafranca actuals que ens parlen d’un temps desaparegut.

L'escorxador (Fons ACAP)

El carrer de l’Escorxador es troba al barri de les Clotes. Hi ha l’edifici del mateix nom que haviaservit per escorxar bestiar, obra de l’arquitecte Santiago Güell, que es va inaugurar l’octubre de 1902 i va donar servei fins al 1993. El 1997 s’inaugura la remodelació de l’edifici com a equipament cultural i associatiu, mantenint el nom original. Ja fa temps que els requisits sanitaris exigeixen concentrar l’escorxament de bèsties en llocs ben preparats.

La torre de l'Espirall (Fons ACAP)

El carrer, la plaça i el barri de l’Espirall deuen el seu nom a la torre i el dipòsit que repartia l’aigua de la mina de Calandraix i els Pujols fins a la Font i altres fonts de la vila. Estava situat al carrer que porta el seu nom, prop de la cantonada amb el carrer de la Granada. Ara l’aigua ve canalitzada des del dipòsit de la muntanya de Sant Pau. 

No cal dir que la muralla també ha generat noms allà on passava i que encara es mantenen avui, amb els carrers de la Muralla dels Vallets i de la Muralla de Sant Magí. El primer és un tram on hem de suposar que els valls devien ser poc profunds o estrets, uns vallets; el segon pren el nom del tram de la muralla que tocava a la capella de Sant Magí.

El carrer de la Font porta a la que durant molt temps fou l'única de la vila i per això se la denominava de manera genèrica. Era a l’actual plaça de Manuel Milà i Fontanals, la qual també s’havia anomenat de la Font fins al 1892.

Finalment, el carrer del Pati del Gall s’anomena així pel nom de la casa que hi havia a la cantonada d’aquest carrer amb el carrer del Nord (on ara hi ha un bloc alt), en la qual hi havia un penell amb forma de gall. (Vegeu la publicació On era el gall del carrer del Pati del Gall?) Cal dir que el recurs d’anomenar carrers amb masies que havien existit s’ha anat mantenint fins a l’actualitat, en eixamples que precisament se les van cruspir: carrers del Molí de Morató, de Cal Cintet, de Cal Sabeta...

En continuarem parlant.

Curiositats de carrer (VII): el carrer invisible

Al nomenclàtor oficial de carrers vilafranquí hi ha un passatge que molt difícilment trobareu, perquè està totalment amagat, tant per als vianants com per als que consultin els plànols urbans. Es tracta del passatge del Coll. Consta a les llistes de carrers tot i que no surt dibuixat en els plànols (en algun surt només esmentat). Dona al carrer del mateix nom, però és difícil endevinar-ne la situació, atès que s’ha tancat i actualment és l’entrada per a vehicles del Palau Macià, la fabulosa casa del carrer de la Cort, al costat de la casa de la vila. Realment, hi ha altres passatges a la vila que són privats i l’accés està tancat. La curiositat d’aquest carrer és que tingui nom oficial i sigui realment invisible i tancat als vianants. Potser és per això que no entrés a la llista de passatges als quals el 2 de juliol del 2024 se’n va canviar oficialment el genèric, de passatge o carreró a correló. També és curiós que el correló passi per sota de la Casa Guardiet-Berrozque, fent ús d'algun dret de pas.

Sobre l’origen del nom del carrer (i el del correló) hi ha algunes teories, però la més plausible indica que vingui d’una nissaga que hi tingués casa. A Barcelona també existeix el passatge del Coll i el carrer del Coll, però no hi ha cap relació entre ells, ja que el primer és al barri de Sant Martí i el segon, al de la Sagrera.

L'entrada del passatge és la porta de fusta de color marró

Fragment d'un plànol del 2015

Breu viatge per la toponímia bretona

Uns quants comentaris sobre un #ViatgeToponímic per la Bretanya. El bretó i el galó són les llengües autòctones de la regió: la primera treu el cap tímidament en el paisatge; la segona inexistent. Les matrícules dels cotxes inclouen la forma francesa (l’exònim: Bretagne) i la bretona (Breizh).

Des del 1985, està permesa la senyalització bilingüe a les carreteres. Algunes plaques d’alguns pobles també són bilingües, de forma més o menys equilibrada. 

Algunes plaques de carrer inclouen elegantment i exemplarment no només la forma bretona del topònim, sinó també l’origen o el nom antic.

 

A Vannes (en bretó, Gwened), hi ha una plaça dedicada a València, per haver-hi nascut sant Vicent Ferrer (no Ferrier) que morí mentre predicava per la regió. 

I per acabar, una classe de topònim que al qual no estem acostumats a veure gaire o gens per Catalunya: les rotondes tenen nom. 

Quatre noms nous per al nomenclàtor de carrers vilafranquí

Aquestes setmanes hem dedicat dues publicacions per explicar el contingut de l'acord de la Junta de Govern Local sobre toponímia municipal vilafranquina. Hem comentat l'oficialització del genèric correló (vegeu la publicació "A Vilafranca hi ha correlons") i la visibilització de noms populars de carrers i espais urbans. ("Noms populars de carrers i espais de Vilafranca"). Ens falta deixar testimoni de l'aprovació de quatre noms nous per a espais que no en tenien: 

• Passatge dels Pins d’en Moy a l’espai que dona al pati de l’escola Montagut/c. Moja. La denominació permet preservar un topònim de l’indret (els Pins o el bosc del Moy) alhora que fa referència a la família propietària dels terrenys i que va facilitar els inicis de l’escola Montagut. La família Moy tenia moltes propietats a Vilafranca, segurament a causa del matrimoni entre Carlos de Moy Colins (Madrid 1775 - Barcelona 1850) i la vilafranquina Ramona Janer. El seu fill Carlos de Moy Janer (1816-1898) fou "Caballero de la Real y distinguida orden de Carlos Tercero y de los Militares de San Fernando y San Hermenegildo" i tinent coronel d'Infanteria. El fill d'aquest, Carles de Moy Sauri (Barcelona 1847 – 1915), fou enginyer industrial i diputat al Congrés pel districte de Vilafranca l'any 1899. Posteriorment han portat el títol Carles de Moy Calvet (? – 1942 Barcelona), Carles de Moy Prat (Barcelona 1925 – 2007)i, actualment, Carles de Moy Borrull (Barcelona, 1959).

Passatge dels Pins d'en Moy (Google Street View)

• Parc de la Tria, a la zona verda existent al sector Pla del Diable-Ciutat Jardí Sant Julià. Es preserva així un topònim, corresponent a una partida de terra situada entre l'antiga partida de l'Adoberia d'en Jané i la rasa dels Vinots (actualment, entre la Zona Esportiva i mig parc Sant Julià). La travessava la rasa del mateix nom (que és nom oficial des del 2008) i el camí de la Bleda. Està documentada del 1408 fins a l'actualitat. Segons el DCVB, una "tria" (forma dialectal de "trilla") és un "Tancat fet de fullam i brancatge de plantes enfiladisses sostingut per pals ficats en terra" o bé un "Tros de terra prop de poblat, clos i amb casa, generalment regadiu i plantat principalment d'arbres fruiters".
• Placeta de Guillem Agulló a l’espai públic existent a la cantonada dels carrer del General Cortijo amb el passeig de Rafael Soler. Guillem Agulló va ser un jove valencià de dinou anys, militant en moviments independentistes d’esquerres, que el 1993 va ser assassinat per un grup de militants d’extrema dreta feixista. 

Placeta de Guillem Agulló

• Plaça del Clot de Ferran a l’espai públic previst al PAU 20 (barri de Cal Pere Pau). El nom ve del d'una partida de terra a llevant de la vila, a tocar de Sant Pere Molanta. L'esmenten diversos documents dels segles XVIII i XIX. Naturalment, el nom li ve del grup de cases de nom Ferran, prop del nucli de Sant Pere Molanta.

Finalment, es va acordar que s'anomenessin carrer de Josep Tarradellas i avinguda de Lluís Companys a les prolongacions d’aquestes vies públiques per damunt del cobriment de les vies fins a connectar amb el passeig de Rafael Soler.

Noms populars de carrers i d'espais de Vilafranca

El passeig de la Via (ACAP 1982)

A l'apunt anterior explicàvem el contingut de l'acord de la Junta de Govern Local sobre toponímia municipal. En general, s'aprovaven les propostes de la Comissió Tècnica del Nomenclàtor. La més destacada era la identificació oficial, a partir d`ara, dels carrerons històrics de la vila amb el genèric correló (vegeu la publicació anterior "A Vilafranca hi ha correlons"). Però també hi havia altres decisions importants: per exemple, la revalorització dels noms populars d'alguns indrets dins de la vila. Es partia d'una proposta inicial d'una moció del grup municipal de Junts aprovada pel ple del 24 de novembre de 2024. Al final, els noms populars que s'han determinat n'han estat uns quants més: 

• Plaça dels Porcs-El Firal (actual plaça de Manuel Milà i Fontanals)
• Carrer de les Mosques (actual carrer dels Consellers)
• Carrer de les Senalles (actual carrer dels Escudellers)
• Carrer de les Banyes (actual carrer de Graupera)
• Carrer de les Angúnies (actual carrer de Pere Alagret)
• Carrer de la Cera (actual carrer d’Oviedo)
• Carrer de l’Estació (actual carrer de Misser Rufet)
• Plaça de la Verdura (actual plaça de Sant Joan)
• Plaça del Triangle (actual plaça de Josep Anselm Clavé)
• Passeig de la Via (actual passeig de Rafael Soler)
• Carrer de Sant Francesc (actual carrer de Sant Pere)
• Carretera de Sant Martí (actuals carrers del General Prim, d’Hermenegild Clascar i del Progrés)
• Els Quatre Cantons (actual cruïlla del carrer de la Parellada amb els carrers de la Indústria i de la Font)
• Les Voltes (actuals espais porxats de la plaça de la Constitució i del carrer de la Cort)
• El Vaticà (actual illa de cases de planta baixa del barri de Sant Julià entre els carrers de Sant Antoni Maria Claret, de Jaume Balmes i de Pau Benach).
• El Velòdrom (actual espai entre els carrers de Tossa de Mar i de Montblanc)
• Pujada de Sant Salvador (actual avinguda de Tarragona, entre el carrer d’Eugeni d’Ors i el carrer de Moja-Francesc Macià)
• Carrer del Cementiri (actual carrer de Santa Magdalena)
• Carretera de Vilanova (actual carrer de Santa Digna)
• Els Pins (actual espai delimitat pel carrer de Moja, el carrer d’Amàlia Soler i el carrer del Camí Fariner)
• Font de la Mandra (actual xamfrà dels carrers d’Amàlia Soler i de la Germanor)
• Cap de Creus (actual cruïlla dels carrers de la Cort, de la Parellada i dels Ferrers i de la plaça de la Constitució).

Com veieu, són noms populars de carrers que tenen un altre nom oficial, i noms d'espais diversos. I què s'ha de fer ara? El que s'ha aprovat és de preservar el nom i podem avançar que les idees que hi ha sobre la taula són afegir una placa identificativa al carrer o a l'espai, o també posar-hi un codi QR per poder obtenir més informació. Veurem com ho soluciona l'Ajuntament. 

Les Voltes, al carrer de la Cort (ACAP 1945)

D'aquesta manera es dona resposta a altres estudiosos que havien reclamat el mateix, com l'Eloi Miralles des de El 3 de Vuit amb l'article "Per un nomenclàtor popular de carrers vilafranquins" (24/12/2015). O com Ramon Marrugat, que ja va fer anys va fer-me arribar una bona arreplega de noms populars històrics i actuals, de dins i de fora la vila. Per tenir-ne més informació, tots els teniu recopilats al llibre Noms de lloc del terme de Vilafranca del Penedès.

A Vilafranca hi ha correlons

Correló dels Escudellers (ACAP)

El passat 2 de juliol, la Junta de Govern Local va aprovar la proposta de la Comissió Tècnica del Nomenclàtor sobre diverses denominacions de vies públiques de la vila, que a la vegada complia una moció aprovada ple presentada pel grup municipal de Junts. Probablement, la decisió més destacada és la identificació amb el genèric correló de diversos carrers del centre que fins ara constaven com a carreró. Aquesta és una decisió atrevida, ja que la paraula no consta al diccionari oficial, però en canvi és absolutament d'ús corrent a bona part del Penedès. En realitat, al diccionari sí que apareix el terme corraló, amb el significat de carrer estret, però la comissió va valorar els treballs d'investigadors com Ignasi M. Muntaner, que defensen l'ortografia amb E, producte d'una doble metàtesi: carreró > *carreló > correló. A més, tot i que no surt a l'acord de la Junta de Govern, en el marc de la Comissió del Nomenclàtor es va decidir que l'Ajuntament i l'Institut d'Estudis Penedesencs demanarien oficialment a l'Institut d'Estudis Catalans la inclusió del mot correló a la propera actualització del diccionari oficial que es dugui a terme.

I quins són aquests correlons?:

• correló de la Torre: va de la plaça de Jaume I fins al carrer del Campanar, vorejant la basílica de Santa Maria. Oficialment, des del 2008 també inclou l'espai porxat fins a la plaça de la Constitució. Popularment també s’ha conegut per correló de cal Fraret, en referència al Palau Baltà, Cal Fraret.
• correló del Campanar, entre la plaça del Campanar i el correló de la Torre. Fins ara aquest tram formava part del carrer del Campanar.
• correló dels Escudellers: surt de mig carrer dels Escudellers, d'on ve el nom, i connecta amb el correló de la Torre i el carrer del Campanar. Té aquest nom oficialment des del 1851.

Aquests tres són els que tradicionalment s'han anomenat els correlons. Però també hi ha aquests altres:

• correló de Cal Ralet, entre la plaça de la Constitució i el carrer del Campanar, segurament el carrer més estret de la vila. El nom és oficial des del 2008 i fa referència a una botiga de roba d'una banda del carreró. Popularment, també se'n deia de Cal Quel, perquè des de la plaça s'anava a la fonda de Cal Quel (de "Miquel"), fonda del carrer del Campanar.
• correló de la Palma, correló sense sortida al carrer del mateix nom. També anomenat de la Germanor, pel fet que durant uns anys hi hagué la seu de Germanor, l'entitat mutualista.
• correló dels Serraülls; nom oficialitzat el 1851, aplicat a l'actual correló al costat de la capella dels Dolors. Popularment també rep el nom de correló dels Dolors, en referència a la capella.
• correló de l’Oli, situat a la plaça de l'Oli. Des del novembre del 2013 connecta la plaça amb un aparcament públic.
• correló de Jaume I, situat a mitja plaça del mateix nom, aboi davant per davant del de Sant Ramon, sense sortida. És un nom oficial. Antigament també s’anomenava de l’Oli (perquè la plaça rebia aquest nom) o del Castell (en referència al castell que hi havia hagut en època medieval).
• correló de Sant Ramon, situat a la plaça de Jaume I, quasi davant per davant del de Jaume I, sense sortida.

Els únics correlons que s'han quedat igual són el passatge de Sant Joan i el carreró d'en Coll, a causa de la seva singularitat urbanística. Trobareu més informació de cada correló i d'altres que hi ha hagut però que s'han fet desaparèixer en l'apunt que vam dedicar l'1/12/2023.

L'acord de la Junta de Govern va incloure altres punts molt interessants sobre toponímia urbana, però que desenvoluparem en un altre apunt.

L'era Enrajolada

Des de fa poc temps que han instal·lat a la plaça de l’Era Enrajolada de Vilafranca del Penedès un plafó informatiu molt interessant. S’hi explica tot el procés de la batuda del cereal, des que arribava a l’era en garbes fins que el pagès s’emportava els sacs amb els grans nets i a punt per portar al molí fariner. La ubicació del plafó és del tot pertinent, perquè, com indica el nom, en aquest espai hi havia una era que estava enrajolada, per facilitar la recollida del gra. A més de textos explicatius, el plafó reprodueix quatre fotografies: una mostra dos pagesos garbellant i les altres mostren com era l’indret a mitjans dels anys cinquanta. S’hi veuen clarament les rajoles de l’era, el camí que portava a Sant Julià i a la Bleda i les poques edificacions que hi havia encara.

 
A banda de l’era, les fotografies ensenyen altres elements, com per exemple les últimes cases del carrer de Sant Fèlix. Se sap que aquestes cases eren prostíbuls i diuen que els principals clients eren els soldats de la caserna. Aquestes cases es veien des del darrere de l’escola Sant Ramon, fel pel qual el 1942 el superior de l'escola va entrar una instància a l’Ajuntament demanant plantar arbres de fulla perenne al carrer Sant Fèlix, per apartar de la vista les cases de l'esmentat carrer qualificades d'immorals (Llicències d’obres particulars ACAP20-2-T2-82888). El carrer d’Oriol només arribava fins a l’alçada de l’actual carrer de l’Arboç, però acabaria d’allargar-se a mitjans dels anys seixanta amb la parcel·lació d’un solar (que també es veu a la fotografia), amb parcel·les que també donaven al carrer de Sant Fèlix. Originalment, tot el barri havien de ser cases baixes, com les de les fotos, fins que la voràgine urbanística va fer acte de presència i l’Ajuntament va autoritzar la construcció dels blocs de pisos que hi ha actualment.

  
A l’altra banda de l’era hi havia un casalot vell: l’adoberia d’en Jané. Per aquest motiu Gaietà Vidal, en una llista d’eres publicada al Labriego (15/12/1887), aquesta l’anomena “la del Janer, propia del Comte de Moy, que subsisteix encara junt á la adoberia, prop de la carretera de Sant Martí”. Aquest edifici restà dempeus fins als anys vuitanta del segle XX i donava nom als camps d’horta i planter del Torrents i a tota la partida del voltant. Tocava al camí de la Bleda (“Doberia den Janer lindante con el camino de la Bleda” (Ple 17/08/1897)), que devia ser el caminet que baixava pel darrere de les cases del carrer del Progrés i que, urbanitzat, seria més tard el carrer de Moret (per cert, un nom que encara està per determinar l’origen amb seguretat). Antigament devia dir-se d’”Alemany”: “las Fontanillas, prop la Adobaria den Janer y antiguament dita la de Alamany” (Capbreu 1778/97). La trobem documentada també el 1854: “curtidoría den Jané en las afueras del portillo dels cuatre vents...” (Ple 20/01/1854).

En una fotografia aèria del 1948 es veu perfectament l’era, l’adoberia, els camps de planter del Torrents, les tres cases del final del carrer de Sant Fèlix i el camí de la Bleda (actualment, carrer de Moret).

Fotografia del 1948 (ACAP)

 
El nom de plaça de l’Era Enrajolada és oficial des del 17 d’abril de 1963. El 1973 s’arranja com a terminal d’autobusos, tot i que des del principi era considerada provisional i ja es parlava que la ubicació final fos al camp dels Rolls. Una vegada traslladada l’estació d’autobusos el 1994, l’espai es va destinar a petit aparcament. El 2009 es va transformar, ara sí, en una plaça amb arbres i un espai que recrea una era.

Construcció de l'estació d'autobusos (1973, ACAP)

L'estació d'autobusos (1973, ACAP)

Música i toponímia (II): els Cinc Ponts

Mesos enrere publicàvem el primer d’una sèrie d'apunts que dedicarem a obres artístiques inspirades en indrets singulars de Vilafranca. En aquella ocasió va ser la cançó “La font de la Mandra, de Pep Picas; i avui, la sardana que porta per nom Els Cinc Ponts. Aquesta sardana es va estrenar durant la inauguració d’una benzinera a la carretera de Barcelona, a tocar dels Cinc Ponts, i que encara està en funcionament. Va ser una iniciativa de José Ruiz Moreno, Delfín López Ballester i Josep Senabra Mestres (Panadés 12/06/1965), sota l'empresa Carssa, SA. 

A l’apunt que vam dedicar a aquests ponts tan característics i a la partida que els envolta ja ressenyàvem aquest fet. Dèiem que la sardana era obra de Jaume Ventura Tort, un compositor que va deixar més de 150 sardanes escrites. Gràcies a l’entitat Músics per la cobla, que té la finalitat de preservar el repertori de música per a cobla, hem aconseguit trobar les particel·les originals, manuscrites, i així poder saber com sona. No tenim constància que s’hagi editat mai ni que se n’hagi fet cap enregistrament.

Abans, però, observeu el contingut del pompós acte d’inauguració de la gasolinera en aquesta notícia del setmanari Panadés (5/06/1965). Com es pot llegir, l’autor va assistir a l’acte, en el qual la Cobla Principal Barcelonina va interpretar també altres sardanes del mateix autor, a més de la popular Bell Penedès, de Josep Saderra.

A la portada del plec de particel·les hi ha una dedicatòria de l’autor que fa així: Al bon amic Josep Sanabra, amb motiu de la inauguració de "Els Cinc Ponts", i perquè en aquesta nova empresa, tingui un èxit il·limitat, tal com li desitja de tot cor, l'autor d'aquesta sardana. Endavant, Pep! Senabra era un dels tres emprenedors que van aixecar la gasolinera. No sabem la relació entre ell i el músic, però és clar que hi havia un vincle.

Portada del plec de partcel·les

Particel·la del flabiol

 I per acabar, dues fotografies de la gasolinera:

Anunci de la gasolinera acabada d'inaugurar (Panadés 19/06/1965)

La gasolinera en l'actualitat

Les particel·les d'aquesta sardana estan a disposició de qualsevol músic a qui li pugui interessar..

Masies amenaçades

Fa un any, es coneixia la mort d’Isidre Duran Ventura, conegut a Vilafranca per la seva feina a Caixa Penedès i de directiu Club Patí Vilafranca d’hoquei. Vivia a Cal Duran, una casa de camp de tres plantes, amb hort al davant, que amb els anys ha quedat engolida dins la trama urbana. Cal Duran ara es troba situada a la cantonada de l’avinguda de Vilanova i el carrer de Bühl i hi ha una placa a l’entrada. No cal dir que enmig dels edificis actuals la casa i l’hort deixa entreveure que la zona ha passat per un procés de transformació profund. Ara com ara, Cal Duran es manté dreta i ferma, però en trobar-se en una zona afectada pel POUM, la temptació a substituir-la per un bloc de pisos és gran.

Aquest fet ens porta a fer una repassada d’altres masies o cases del terme que originalment estaven aïllades i que ara o bé han quedat engolides per l’expansió urbanística, la majoria definitivament desaparegudes, o bé estan amenaçades. En aquest apunt parlarem de les que encara resten dempeus, habitades, tot i que la seva proximitat o, fins i tot, la seva situació dins del nucli urbà amenaça de tirar-les a terra per edificar-hi al damunt.

 Al bell mig del barri del Molí d’en Rovira, a l’espai no edificat entre el carrer del Doctor Fleming, el sector Melió residencial, el sector Molí d’en Rovira Sud i la N-340, resisteixen quatre cases aïllades. Tota aquesta zona està afectada pel POUM i serà ben difícil que en el moment que comenci la urbanització quedin dempeus, sobretot perquè els carrers projectats passen per sobre de gairebé totes elles. 

• Cal Joan del Sepulcre es troba al camí del Molí d’en Rovira. Construïda abans de la Guerra quan un tal Joan es va casar i s’hi traslladar des del Sepulcre, al municipi d’Olèrdola, d’on provenia. 
• Cal Ton de la Granja (o masia Montserrat, com diu una rajola al pilar d’entrada) és al camí de Mas Rabassa. Basant-nos en els padrons dels anys vint, pensem que els dos noms venen d’un dels estadants, Antonio Montserrat Rovira, i del fet que la casa hi surt anomenada “la Granja” (i d’aquí venen els dos noms). 
• Cal Selvet, al carrer del Doctor Fleming, fou construïda els anys vint del segle XX per una família de cognom Grau, però ara és d’uns altres propietaris. 
• Finalment, Cal Grau, una casa construïda davant de Cal Ton de la Granja el 1911 per una família de cognom Grau, sense relació amb Cal Selvet.

En verd, les cases encara existents esmentades; en vermell les desaparegudes (ICGC, 1949)

Cal Selvet

  

Cal Grau

Entrada de Cal Duran

 

Hi ha quatre altres masies que es troben en sòl industrial. No gaire lluny, a tocar de la rotonda del final de l’avinguda de Barcelona hi ha Cal Coral de Santa Maria, nom que és producte d’un trasllat: un integrant de la família Coral que vivia a la masia de Santa Maria s’hi va traslladar per viure-hi. I a l’altra banda de la rotonda, la casa dels Quatre Vents, o Cal Sogas, una casa i jardí perfectament conservada. I a l’altra punta del terme hi ha dues cases, també en sòl industrial, actualment propietat de l’Ajuntament: Ca l’Alaio va estar a punt d'enderrocar-se totalment el setembre de 2008, però a última hora l'Ajuntament va aturar la llicència d'obres per estudiar-ne la protecció (E3V 26/09/2008). El seu estat actual és ruïnós. I finalment, la Casa dels Capellans, on viuen els antics propietaris dels terrenys on hi ha al polígon industrial Domenys II. En un altre apunt parlarem de les masies que ja no existeixen i, per tant, segurament menys conegudes.

Els carrers de Vilafranca i Catalunya: algunes dades curioses

Ja fa temps que la Generalitat posa a disposició de la ciutadania tot un conjunt de dades recopilades per l’administració, d’acord amb el principi de transparència i de transmissió de coneixement. Un bon paquet d’aquestes dades obertes són els noms de carrers de Catalunya. Gràcies a aquesta informació, podem observar algunes dades curioses sobre el nomenclàtor de carrers de Vilafranca amb relació a la resta de carrers de Catalunya.

Per exemple, una dada inicial i ben sorprenent. Quants carrers té Vilafranca? En té 371, menys que el Vendrell (que en té 849!), Vilanova i la Geltrú (729), Sitges (469) i Calafell (436), per fer esment només de localitats penedesenques.

Per altra banda, tothom sap que hi ha personatges de màxima popularitat en els noms de carrers. De més a menys freqüència, Pau Casals, Jacint Verdaguer, Pompeu Fabra, Joan Maragall, Lluís Companys, Antoni Gaudí, etc. No és tan habitual que personatges locals, de menys transcendència nacional, estiguin presents en carrers d’altres pobles, però n’hi ha. Per exemple, mossèn Coy a més de tenir un carrer dedicat a Vilafranca, també en té un a Sort, la població on va néixer el 1859. El marquès d’Alfarràs té carrers dedicats a Vilafranca i, és clar, a Alfarràs. La mare Ràfols també és al nomenclàtor de Sitges (perquè hi vivien els familiars més propers d’aquesta monja, propietaris de l’Hotel Sitges). Pau Milà i Fontanals també és a Vilafranca i a Begur. I encara, a Tàrrega existeix el carrer d’Amàlia Soler, tot i que en aquest cas es tracta d’una mestra que exercí en una escola pública de 1907 a 1916.

Una altra dada curiosa fa referència al nom Puerto Cabezas. Vilafranca té un carrer dedicat a aquesta localitat de Nicaragua atès que hi està agermanada des del 1990. Doncs resulta que a Ribes (Garraf) també hi ha el mateix carrer, i el motiu és que també hi està agermanada, tot i que des de tres anys abans que Vilafranca, el 1987.

Els hagiotopònims, els noms de sants aplicats a un lloc, tenen una enorme tradició al nostre país, tant per referir-se a noms de poblacions com a noms de carrers (d’aquests, a Catalunya n’hi ha 6.551). Tanmateix, a la vila hi ha un carrer amb nom de sant que no es repeteix enlloc més de Catalunya. Es tracta del carrer de Sant Jocund. Com se sap és compatró de la vila, al costat de sant Fèlix i sant Ramon de Penyafort. El 2022, a tot Catalunya hi havia menys de 4 persones que es diguessin Jocund, cosa que concorda amb la nul·la implantació del nom a una via de fora de Vilafranca.

Finalment, hi ha 37 carrers a Catalunya dedicats a Vila (exactament, 23 amb el nom Vilafranca i 14 amb la denominació completa, Vilafranca del Penedès), 8 més dels que dèiem a l’apunt publicat en aquest blog el novembre de 2015.

Música i toponímia (I): la font de la Mandra

Hi ha poetes, escriptors, fotògrafs, pintors, músics, etc. que s’han inspirat en algun element de Vilafranca per a les seves obres. En un blog de toponímia, s’escau fer un recopilatori d’obres artístiques on surtin noms de lloc. Avui, La font de la Mandra, de Josep M. Picas, coincidint que aquests dies fa 55 anys que la font es va enderrocar.

Josep M. (Pep) Picas va iniciar la seva carrera de cantautor el 1969. Va escriure una cançó dedicada a la font de la Mandra, que estava situada ben a prop del bar que regentava la seva família, al carrer Amàlia, 151. La font es va construir durant la Guerra Civil a la confluència dels carrers de Germanor i Amàlia Soler. Estava envoltada d'arbres i hi havia bancs per seure. Va ser enderrocada el a finals de febrer de 1969 per facilitar el trànsit. Paradoxes de la vida, força anys després es construeix una rotonda al mateix lloc que serveix justament per guanyar fluïdesa del trànsit. Es diu que el nom, de gènesi popular, li ve del fet que van trigar molt de temps a construir-la (Tothom 1/03/1969); d'altres diuen que feia mandra anar-hi des del centre (Retrats vilafranquins 15/10/2013).

La cançó la va publicar el 1977 (no el 1972, com vam escriure al llibre) la casa EDA en un disc de 45 RPM (els petits) amb tres cançons més. La nostra cançó era la primera de la cara A i es pot escoltar a Youtube. L'1 de novembre de 1977, Picas va arribar a cantar la cançó al programa "Varietats" de RTVE Catalunya, presentat per Salvador Escamilla (min 17:04). 

La lletra de la cançó, de caire nostàlgic i irònic, era aquesta:

Ningú ja no pensa amb tu
recó del repòs d'un vell
t'alçaves com un vaixell
enmig del carrer d'Amàlia.

Quatre arbres al teu voltant
et feien més senyorial
ben just si rajava mai
la Font de la Mandra.

Les tardes que feia sol
era el centre de reunió
de cinc vells republicans
que anaven arreglar Espanya.

Quatre velles que esperant
que s'ompligués la galleda
feien hores criticant
a aquesta o a aquella.

Un bon dia uns senyors
de la casa de la vila
la van mirar de reüll
dient que era delictiva.

Fa nosa pel pas dels cotxes
o dels camions més grossos
i de nit a matinada
ens la van fer caure a trossos.

Sense preguntar a la gent
que pensaven de la font
llavors això era molt lògic
tot es feia per collons.

Per ordre del Molt Il·lustre
per ordre d'aquest o aquell
el pobre carrer d'Amàlia
es va quedar sense el vaixell.

Ningú ja no pensa amb tu...

Tant sols ens queda el record
d'aquella font que s'alçava
en mig del carrer d'Amàlia
d'aquella Font de la Mandra.

[Lletra publicada a La Voz del Penedès 19/11/1977 (27): secció “Cançons d’ahir i d’avui”]

Manuel Barba i Roca: un carrer i un bicentenari

L’11 de febrer de 1824, ara fa dos-cents anys, va morir Manuel Barba i Roca, advocat, agrònom, polític i benefactor, nascut a Vilafranca el 1752. Té un carrer dedicat gràcies a un acord del ple de l’Ajuntament del 8 de febrer de 1982. Es tracta d’un carrer que fins aleshores era part del carrer de Sant Sadurní i el nom nou es va aplicar al tram de la carretera d’Igualada a la de Barcelona. El 1972, Antoni Massanell, en un dels articles de la sèrie dedicada a l’estudi dels noms de carrers (Tothom 18/11/1972, pàg. 6), ja havia expressat la necessitat de dedicar un carrer a Manuel Barba, "il·lustre vilafranquí", però va haver d’esperar deu anys. Des del novembre de 2006, el tram de carrer que va de la via a la carretera de Barcelona s’anomena “Lavern". En Barba i Roca es queda, finalment, amb 180 m de carrer.

Però aquest no és l’únic espai que s’ha dedicat a aquest personatge: durant la Guerra Civil, aquest nom substituí el del carrer de Sant Jaume, en plena fal·lera laïcitzadora del nomenclàtor, en què s’eliminen tots els noms de carrers de sants. Però dura poc: Barba surt del nomenclàtor el 1939.

Per conèixer millor la figura de Manuel Barba i Roca és essencial consultar el llibre de Ramon Arnabat Manuel Barba i Roca (1752-1824). Entre l'humanisme i la Il·lustració (Ed. Andana, 2006). I sobre la nissaga en conjunt també es pot trobar informació. A més del carrer, el cognom “Barba” apareix en diversos topònims vilafranquins. La plaça de Llorens i Barba està dedicada al filòsof Francesc Xavier Llorens i Barba, el net del Manuel. Segons el Labriego (30/04/1880), Llorens va néixer en una casa que dona a la plaça i al carrer de la Palma, un més que possible motiu de la denominació. Finalment, molt a prop hi havia l’hort d’en Barba, al costat de Cal Berger Balaguer, un indret que posteriorment seria un garatge i després un edifici annex a la seu de Caixa Penedès, i de ben segur relacionat amb aquests Barba.

Per cert, la placa del carrer diu "Manel" (veg. fotografia), tot i que l'hem vist escrit a totes les publicacions i obres amb el nom "Manuel". 

Uns quants Antonis als carrers de Vilafranca

Aquesta setmana va ser sant Antoni, un dels noms catalans més populars des de ben antic. Tan popular que, segons l'Institut d'Estadística de Catalunya, actualment és el nom masculí que porten més persones: 89.957 (l'11,54 % de la població). Tanmateix, no surt entre els 25 més posats a nadons el 2021, amb la qual cosa deduïm que està en decreixement. En aquest blog hem parlat dels noms de carrers dedicats a altres sants populars, com sant Jordi i sant Pere. Vegem els carrers que porten el nom Antoni.

En primer lloc, dos sants. El carrer de Sant Antoni Maria Claret, al barri de Sant Julià, es desenvolupa els anys quaranta i cinquanta del segle XX resseguint part de l'antic camí de Sant Julià. Desconeixem la data d'aprovació del nom, però la primera vegada que el documentem és en una acta del ple del 1956 (ha de ser no abans de 1950, any de la canonització). I ben a prop, hi ha el carrer de Sant Antoni, documentat en un mapa del 1863, com a data més antiga. El 1936 es rebateja amb el nom de "Pere Alegret", però el 1939 es recupera el seu nom tradicional.

I en segon lloc, hi ha 5 carrers dedicats a diversos Antonis vilafranquins. El passatge d'Antoni Martorell està dedicat el 19 de maig de 1950 a Antoni Martorell Pañellas (Vilafranca 1870-1947), empresari vinícola, promotor cultural i escriptor. El carrer es va obrir el 1950 per comunicar el centre de la vila amb fora muralla, ja que del carrer Sant Pau al dels Ferrers no hi havia cap pas, tan sols un passadís privat. Antoni Martorell fou qui va cedir gratuïtament el terreny per eixamplar i urbanitzar el passatge (Tothom 27/07/1974).

També hi ha la plaça d'Antoni Massanell i Esclassans (Vilafranca 1924 - 1993), dedicada l'11 d'abril de 1994 a aquest poeta i historiador vilafranquí, quatre mesos i mig després de la seva mort. Va publicar diverses monografies de tema vilafranquí i nombrosos estudis a les publicacions Tothom, Gran Penedès, Olerdulae, Miscel·lània Penedesenca, etc., indispensables per conèixer la història vilafranquina de l'edat mitjana ençà.

Un altre Antoni present al nomenclàtor de carrers és l'Antoni Mestres Jané (Vilafranca 1904 - 1960), químic i enòleg, autor de nombrosos estudis i textos de divulgació al voltant de la vinya i el vi. Com a activista cultural, va ser el primer director de la Secció de Ballet Popular del Casal, col·laborà amb Pere Mas i Perera en els primers temps de la Gaseta de Vilafranca i a Dyonisos i va ser director del Museu del Vi. El carrer es va obrir cap als anys seixanta i està situat en una zona on Antoni Jané, el seu avi, havia tingut diversos magatzems.

També hi ha el passatge d'Antoni  Sabaté Mill, al barri del Centre, obert el mes de maig del 2006 per connectar la plaça de Lluís Via i el carrer dels Ferrers. El nom s'aprova el 2003, abans que s'obri, i un mes després de la mort d'aquest escriptor, poeta i cronista de la vila (Mediona 1915 - Vilafranca 2002).

I finalment, el carrer d'Antonio Acedo de Sopetrán, situat al barri de l'Espirall, dedicat el 1994 a Antonio Acedo de Sopetrán (Valdemorales, Cáceres 1926 - Vilafranca 1989), sindicalista (com diu la placa del carrer), activista veïnal i el primer president de l'Associació de Veïns de l'Espirall, fundada el 1974.

Toponímia blanca

El 2022 vam iniciar una sèrie d’articles que podíem anomenar de toponímia en colors. En aquella ocasió, presentàvem els noms de lloc de Vilafranca relacionats amb el color “roig” (sí, roig i no vermell, un nom aquest ben poc productiu en toponímia). Continuem la sèrie amb un altre color: el blanc.  

Vilafranca nevada (ACAP, Fons l'Abans)

Comencem pels carrers, que contenen aquest color. El carrer i la plaça de l’Abat Blanch (hauria de ser “Blanc”) estan dedicats a Josep Blanch i Graells (Vilafranca 1775 – 1851), abat de Montserrat entre 1824 i 1828 i entre 1832 i 1851. Va ser el responsable de la restauració del monestir i del santuari, després de l'exclaustració del 1835. La plaça es va batejar el 1975, en el bicentenari del seu naixement, i el carrer, el 2003 (aquest desembre ha fet vint anys).

Un altre carrer pertinent en aquest apunt és el carrer de Montblanc, un nom que fa referència a la capital de la Conca de Barberà, originada a recer del promontori que la domina i que a causa de la seva escassa vegetació era dit “montis albis”. El carrer té aquest nom des del 17 de febrer de 1944, gràcies a un extens i minuciós informe de la Comissió de Cultura, de la qual formava part Pere Regull, en què s'argumentava la relació de Vilafranca i Montblanc, a través del llinatge dels Vilafranca (especialment, Pere Berenguer de Vilafranca, fundador de Montblanc el 1155).

Fem entrar pels pels en aquesta llista el carrer de Puigdàlber. L’origen del nom d’aquest carrer és el petit municipi penedesenc situat en aquella banda de la vila, que a la vegada ve del "puig de l’àlber", un arbre que es caracteritza pel color blanc del dors de les fulles. No cal dir que el mot alb, que vol dir blanc, està força en desús, però no en canvi altres derivats ben corrents: albí, albada, àlber, alba.

La vil·la Blanca era una casa tocant al baluard de la fassina del Just. Tenia un jardí i un hort i la van enderrocar per construir el 1997 la rotonda d'intersecció de l'avinguda de Cal Diable i la carretera de Sant Martí. Els últims temps l’habitava una família de cognom Solano. [Sobre aquesta "villa" i d'altres en parlarem en una propera publicació.]

La creu Blanca és un nom documentat una sola vegada: “partida de las Clotas en lo lloch dit la creu de Calandraix, vuy la Creu Blanca” (Capbreu 1779). Aquesta creu és l’actualment coneguda per la Creueta. Era blanca?

Finalment, havia existit l’hospital de Blanca de Cervelló a la pobla de Llobet, un barri antiquíssim en una part de l’actual carrer de Sant Pere. Segons Masachs (2008:106), es va fundar el 1339 amb l'autorització del rei Pere III. Estava administrat per aquesta noble, i es va derruir el segle XV (Bosch, 2008:136).