divendres, 30 de desembre del 2022

Cinquanta anys de l’autopista i la destrucció de la toponímia

Aquest mes de desembre fa exactament 50 anys de l’existència del tram Martorell-Vilafranca Nord de l’autopista AP-7. Concretament va ser oberta al trànsit el 20 de desembre de 1972, amb un peatge reduït inicial de 25 pessetes. El 18 de desembre de 1972 el ministre d'Obres Públiques Gonzalo Fernández de la Mora ja havia inaugurat el tram de Martorell a Vilafranca Nord, però el 6 de febrer de l’any següent es va fer un segon acte d’inauguració a Vilafranca mateix, amb més pompa. L’abril de 1973 l’autopista acabaria de fer la volta a la vila fins a la sortida dels Monjos i aniria seguint cap al sud. Inicialment s’anomenava A-2; del 1986 al 2003, A-7, i des del 2003 s’anomena AP-7 o «Autopista del Mediterrani».

Tothom 10/02/1973

La seva construcció segurament va ser la ferida del territori més important des de l’arribada del ferrocarril i, conseqüentment, com en qualsevol agressió al territori, els noms de lloc també en sortiren esquitxats. L’afectació en la toponímia es concreta en dos casos. En primer lloc, la destrucció de paratges i, per tant, del nom emprat per designar-los. I en segon lloc, la pèrdua dels noms dels camins que la via talla. Vegem-ho.

Els indrets arrasats són diversos. Potser el més característic és el Canyet. Amb aquest nom es coneixia un petit nucli de casetes on malvivien entre vint i quaranta persones en condicions deplorables, sense aigua ni llum. Aquest barri, i el seu nom, va desaparèixer completament, ja que l’autopista hi passava per sobre. El nom li venia d’un crematori de restes animals, al costat de la planta de tractament de residus, que va haver de tancar per la gran fumera que generava i que segons el dia queia damunt l’autopista

El barri del Canyet (Tothom, 12/04/1969. Foto: Enric Tomàs)

Aquest lloc també s’havia dit des del segle XVII la Pedrera, que s’hi anava pel camí del mateix nom i on les tropes de la Caserna anaven a fer pràctiques de tir. Un altre nom pràcticament desaparegut és el dels Marges Alts, ja que la zona que designava de forma tan tansparent va perdre completament la seva fisonomia en construir-s’hi els vials d’entrada i sortida de l’autopista.

En segon lloc, l’afectació en la toponímia es manifesta arran dels talls de camins rurals. Aquests, que sempre s’anomenen amb el nom on es dirigeixen, en quedar tallats amb el temps perden la seva referència, el sentit de la seva existència i el seu nom. El tall de camins va ser un dels efectes més criticats de l’arribada de l’autopista des de la premsa vilafranquina i motiu de tibantors. Així com de bon principi el projecte va garantir la continuïtat de les carreteres de BarcelonaVilanova i Moja amb sengles ponts, en el cas dels nou camins rurals que tallava l’autopista ja va ser un altre tema. Després de molta lluita i insistència, es va aconseguir donar continuïtat als camins de Melió i de la Serreta amb ponts per a vehicles i vianants, tot i que tard i després d’alguna desgràcia (el de la Serreta es va obrir el 1977, tres anys després que un noi morís atropellat passant-la a peu). 

Visita d'obres al pont de la Serreta (12/10/1977, ACAP. Autor: Joaquim Aragonès)

En canvi, van quedar tallats definitivament els camins antiquíssims de la Pedrera o Rocallisa, de la Pedrera, de Mas Rabassa, de Santa Maria dels Horts, de Sant Pere (pels Marges Alts), de l’Hostal Nou o Barcelona i de Sant Cugat o Sant Sebastià (continuació del de l’Hort del Tona). Per pal·liar aquest disbarat, que afectava enormement els pagesos per accedir a les seves finques, es van fer alguns camins laterals, però aquells noms, amb referents sempre de l’autopista enllà, han perdut la seva utilitat. Compareu-ho amb els camins de la Bleda, de Sant Pau o de la Pelegrina, noms que tothom coneix perquè mantenen el seu traçat i la seva referència originals. En canvi, qui coneix on són els camins abans esmentats?

Per cert, tots els camins de Vilafranca, tant els que estan sencers com els escapçats o escuats, estan inventariats, mesurats, fotografiats i descrits per l'Ajuntament i es poden trobar en aquest web (això sí, amb algun error toponímic).

Mapa de camins del web de l'Ajuntament de Vilafranca, on es poden veure els únics 4 ponts del terme que superen l'autopista (3 per dalt i 1 per sota) 

La societat moderna actual està construïda a partir d’unes infraestructures que han tingut més en compte la nostra comoditat que no pas la conservació del patrimoni, material i immaterial. Segurament, però, ningú és totalment innocent d’aquest procés autodestructiu.

Acudit de Benet Toledano al Penedès del 30/12/1972

dimarts, 6 de desembre del 2022

Els orígens de la plaça de la Constitució

Avui és 6 de desembre, el dia de la Constitució Espanyola. A Vilafranca tenim una plaça amb aquest nom, l’antiguitat del qual fa que es digui que no té res a veure amb la constitució actual, sinó amb la de 1812. És una opinió discutible, tenint en compte que el restabliment del nom, el 1978, es va vincular explícitament al resultat del referèndum sobre la constitució actual. Així s’explica a la premsa local:

Penedès 16/12/1978 (notícia completa)


Hem dit més amunt que el nom és molt antic. Antoni Massanell Esclassans, en el seu volum Petita història de les denominacions vials vilafranquines compreses dins el recinte que cloïa la muralla (Fundació Antoni i Vicenç Mestres Jané. 1985, pàg. 50), el documenta per primera vegada el 1822, ara faria 200 anys. Tanmateix, com a mínim ha de ser dos anys més antic, tenint en compte la documentació que citarem tot seguit.

Després de l’aprovació de la primera constitució espanyola a les Corts de Cadis el 1812, una de les disposicions conseqüents va ser decretar el bateig les places principals dels pobles i ciutats amb el nom Constitució, «para fijar por todos los medios posibles en la memoria de los españoles la feliz época de la promulgación de la Constitución política de la monarquía». Sembla que l’ideòleg d’aquesta disposició va ser un diputat català: Antoni Capmany Surís i de Montpalau.

Decret 14/08/1812, publicat a la Gazeta de Madrid baxo el Gobierno de la Regencia de las Españasnúm. 15, de 17/09/1812, pàg. 142

Es tracta d’una acció pionera en el món de l’onomàstica municipal. En una època en què els carrers només tenien nom natural, no oficial, aquesta és la primera vegada que l'administració decideix quin nom ha de tenir un espai urbà, i la primera vegada que ho fa per motius polítics (cosa que serà una constant durant el segle XX). Desconeixem si el decret ja es va aplicar a Vilafranca aquest any mateix, però de totes maneres el 1814 es va esdevenir el sexenni absolutista, en què es va abolir la constitució i, de segur, tots els decrets que s’hi emparaven. Les places de la Constitució degueren perdre el seu nom.

El període absolutista dura sis anys. Són anys de descontentament polític creixent que culminen el 1820 amb el pronunciament de Rafael de Riego i l’inici del Trienni Liberal. Es recupera la Constitució del 1812, que a Vilafranca es proclama el dia 11 de març (Ramon Arnabat. Liberals i reialistes: el Trienni Liberal  al Penedès, 1820-1823. Institut d'Estudis Penedesencs, 2004. Pàg, 43). Entre aquesta data i el 23 de abril es devia batejar la plaça Major amb el nom Constitució, avançant-se així al Reial Decret de l’1 de juliol de 1820, que restablia decrets i ordres expedits per les Corts passades, inclòs el del 14 d’agost esmentat: «...que se restablezcan en toda su observancia y vigor los decretos y órdenes siguientes... El decreto de 14 del mismo [agost de 1812] sobre que se llame plaza de la Constitución la principal de los pueblos en que esta se publique...» (Gazeta del Gobiernonúm. 8, del 7/07/1820, pág. 30-31).

Els protagonistes de la nova etapa tenien gran interès a fer conèixer les idees liberals i la mateixa Constitució entre la població i per aquest motiu s’organitzaren actes de jurament de la carta magna i de col·locació d’una placa amb el nom. Aquesta placa era sovint artística, de material bo, com el marbre, i carregada d’una gran simbologia. Aquests actes solien fer-se amb gran pompa. Ramon Arnabat recull un document de l’Ajuntament dirigit a la Comunitat de Preveres de Santa Maria «invitant-los» «para que por la tarde del primero [el 22 d’abril] a las 1 de ella se haga publicación solemne de la Constitución en la Plaza  de este nombre». I un document de la Comunitat relata com van ser els actes, que, resumidament, van consistir en processons acompanyades de la banda de música de l’exèrcit, una missa amb tedèum, la lectura pública i el jurament de la constitució i la col·locació de la placa a la plaça amb el nom nou: «...y feu la funció de anar a plantar la lapida en la plaça major o constitucional ab molt de lluhiment...» (Arnabat, op. cit., pàg. 44). Aquesta, doncs, és la primera cita de la plaça de la Constitució actual.

Però eren temps convulsos i els reialistes no es van quedar parats, sinó que van protagonitzar episodis d’armes i altres de protesta simbòlica, embrutant plaques, arrencant-les i, fins i tot, afusellant-les. Això va passar a Vilafranca el 4 d’agost de 1822: «Uno de los primeros actos á que se dedicaron los realistas una vez dentro de la villa, fué quitar de su sitio la lápida de la Constitución que colocada se hallaba en la plaza de su nombre y conducida en arrastre fuera los muros de la misma, la cual fusilaron en el lugar inmediato al edificio conocido en aquel entonces por premsa de la cera, cuyo edificio desapareció al darse principio á la actual calle de San Francisco.» (Apuntes históricos de Vilafranca del Panadés y su comarca. Pere Alagret ed.; 1887. Pàg. 164).  

Placa de la plaça de la Constitució de Calafell, repicada pels carlins el 1873

Finalment, el retorn del període reialista va comportar la destrucció de tots els símbols liberals, inclòs el nom de les places de la Constitució (que en general passaren a dir-se del Rei) i de les plaques corresponents, tapades, arrencades, destruïdes o afusellades. A Vilanova, «...la lápida se quitó inmediatamente y el dia 26 el Bayle de acuerdo con los regidores hicieron poner en su lugar una inscripció que decía plaza del Rey». I feta miques es va llançar al mar. (Arnabat, op. cit., pàg. 185). 

Posteriorment i fins als nostres dies, la plaça de la Constitució ha protagonitzat altres episodis onomàstics (alguns ja comentats en aquest blog), però ho deixem per a una altra ocasió.