Cinquanta anys de l’autopista i la destrucció de la toponímia

Aquest mes de desembre fa exactament 50 anys de l’existència del tram Martorell-Vilafranca Nord de l’autopista AP-7. Concretament va ser oberta al trànsit el 20 de desembre de 1972, amb un peatge reduït inicial de 25 pessetes. El 18 de desembre de 1972 el ministre d'Obres Públiques Gonzalo Fernández de la Mora ja havia inaugurat el tram de Martorell a Vilafranca Nord, però el 6 de febrer de l’any següent es va fer un segon acte d’inauguració a Vilafranca mateix, amb més pompa. L’abril de 1973 l’autopista acabaria de fer la volta a la vila fins a la sortida dels Monjos i aniria seguint cap al sud. Inicialment s’anomenava A-2; del 1986 al 2003, A-7, i des del 2003 s’anomena AP-7 o «Autopista del Mediterrani».

Tothom 10/02/1973

La seva construcció segurament va ser la ferida del territori més important des de l’arribada del ferrocarril i, conseqüentment, com en qualsevol agressió al territori, els noms de lloc també en sortiren esquitxats. L’afectació en la toponímia es concreta en dos casos. En primer lloc, la destrucció de paratges i, per tant, del nom emprat per designar-los. I en segon lloc, la pèrdua dels noms dels camins que la via talla. Vegem-ho.

Els indrets arrasats són diversos. Potser el més característic és el Canyet. Amb aquest nom es coneixia un petit nucli de casetes on malvivien entre vint i quaranta persones en condicions deplorables, sense aigua ni llum. Aquest barri, i el seu nom, va desaparèixer completament, ja que l’autopista hi passava per sobre. El nom li venia d’un crematori de restes animals, al costat de la planta de tractament de residus, que va haver de tancar per la gran fumera que generava i que segons el dia queia damunt l’autopista. 

El barri del Canyet (Tothom, 12/04/1969. Foto: Enric Tomàs)

Aquest lloc també s’havia dit des del segle XVII la Pedrera, que s’hi anava pel camí del mateix nom i on les tropes de la Caserna anaven a fer pràctiques de tir. Un altre nom pràcticament desaparegut és el dels Marges Alts, ja que la zona que designava de forma tan tansparent va perdre completament la seva fisonomia en construir-s’hi els vials d’entrada i sortida de l’autopista.

En segon lloc, l’afectació en la toponímia es manifesta arran dels talls de camins rurals. Aquests, que sempre s’anomenen amb el nom on es dirigeixen, en quedar tallats amb el temps perden la seva referència, el sentit de la seva existència i el seu nom. El tall de camins va ser un dels efectes més criticats de l’arribada de l’autopista des de la premsa vilafranquina i motiu de tibantors. Així com de bon principi el projecte va garantir la continuïtat de les carreteres de Barcelona, Vilanova i Moja amb sengles ponts, en el cas dels nou camins rurals que tallava l’autopista ja va ser un altre tema. Després de molta lluita i insistència, es va aconseguir donar continuïtat als camins de Melió i de la Serreta amb ponts per a vehicles i vianants, tot i que tard i després d’alguna desgràcia (el de la Serreta es va obrir el 1977, tres anys després que un noi morís atropellat passant-la a peu). 

Visita d'obres al pont de la Serreta (12/10/1977, ACAP. Autor: Joaquim Aragonès)

En canvi, van quedar tallats definitivament els camins antiquíssims de la Pedrera o Rocallisa, de la Pedrera, de Mas Rabassa, de Santa Maria dels Horts, de Sant Pere (pels Marges Alts), de l’Hostal Nou o Barcelona i de Sant Cugat o Sant Sebastià (continuació del de l’Hort del Tona). Per pal·liar aquest disbarat, que afectava enormement els pagesos per accedir a les seves finques, es van fer alguns camins laterals, però aquells noms, amb referents sempre de l’autopista enllà, han perdut la seva utilitat. Compareu-ho amb els camins de la Bleda, de Sant Pau o de la Pelegrina, noms que tothom coneix perquè mantenen el seu traçat i la seva referència originals. En canvi, qui coneix on són els camins abans esmentats?

Per cert, tots els camins de Vilafranca, tant els que estan sencers com els escapçats o escuats, estan inventariats, mesurats, fotografiats i descrits per l'Ajuntament i es poden trobar en aquest web (això sí, amb algun error toponímic).

Mapa de camins del web de l'Ajuntament de Vilafranca, on es poden veure els únics 4 ponts del terme que superen l'autopista (3 per dalt i 1 per sota) 

La societat moderna actual està construïda a partir d’unes infraestructures que han tingut més en compte la nostra comoditat que no pas la conservació del patrimoni, material i immaterial. Segurament, però, ningú és totalment innocent d’aquest procés autodestructiu.

Acudit de Benet Toledano al Penedès del 30/12/1972

Els orígens de la plaça de la Constitució

Avui és 6 de desembre, el dia de la Constitució Espanyola. A Vilafranca tenim una plaça amb aquest nom, l’antiguitat del qual fa que es digui que no té res a veure amb la constitució actual, sinó amb la de 1812. És una opinió discutible, tenint en compte que el restabliment del nom, el 1978, es va vincular explícitament al resultat del referèndum sobre la constitució actual. Així s’explica a la premsa local:

Penedès 16/12/1978 (notícia completa)

Hem dit més amunt que el nom és molt antic. Antoni Massanell Esclassans, en el seu volum Petita història de les denominacions vials vilafranquines compreses dins el recinte que cloïa la muralla (Fundació Antoni i Vicenç Mestres Jané. 1985, pàg. 50), el documenta per primera vegada el 1822, ara faria 200 anys. Tanmateix, com a mínim ha de ser dos anys més antic, tenint en compte la documentació que citarem tot seguit.

Després de l’aprovació de la primera constitució espanyola a les Corts de Cadis el 1812, una de les disposicions conseqüents va ser decretar el bateig les places principals dels pobles i ciutats amb el nom Constitució, «para fijar por todos los medios posibles en la memoria de los españoles la feliz época de la promulgación de la Constitución política de la monarquía». Sembla que l’ideòleg d’aquesta disposició va ser un diputat català: Antoni Capmany Surís i de Montpalau.

Decret 14/08/1812, publicat a la Gazeta de Madrid baxo el Gobierno de la Regencia de las Españas, núm. 15, de 17/09/1812, pàg. 142

Es tracta d’una acció pionera en el món de l’onomàstica municipal. En una època en què els carrers només tenien nom natural, no oficial, aquesta és la primera vegada que l'administració decideix quin nom ha de tenir un espai urbà, i la primera vegada que ho fa per motius polítics (cosa que serà una constant durant el segle XX). Desconeixem si el decret ja es va aplicar a Vilafranca aquest any mateix, però de totes maneres el 1814 es va esdevenir el sexenni absolutista, en què es va abolir la constitució i, de segur, tots els decrets que s’hi emparaven. Les places de la Constitució degueren perdre el seu nom.

El període absolutista dura sis anys. Són anys de descontentament polític creixent que culminen el 1820 amb el pronunciament de Rafael de Riego i l’inici del Trienni Liberal. Es recupera la Constitució del 1812, que a Vilafranca es proclama el dia 11 de març (Ramon Arnabat. Liberals i reialistes: el Trienni Liberal  al Penedès, 1820-1823. Institut d'Estudis Penedesencs, 2004. Pàg, 43). Entre aquesta data i el 23 de abril es devia batejar la plaça Major amb el nom Constitució, avançant-se així al Reial Decret de l’1 de juliol de 1820, que restablia decrets i ordres expedits per les Corts passades, inclòs el del 14 d’agost esmentat: «...que se restablezcan en toda su observancia y vigor los decretos y órdenes siguientes... El decreto de 14 del mismo [agost de 1812] sobre que se llame plaza de la Constitución la principal de los pueblos en que esta se publique...» (Gazeta del Gobierno, núm. 8, del 7/07/1820, pág. 30-31).

Els protagonistes de la nova etapa tenien gran interès a fer conèixer les idees liberals i la mateixa Constitució entre la població i per aquest motiu s’organitzaren actes de jurament de la carta magna i de col·locació d’una placa amb el nom. Aquesta placa era sovint artística, de material bo, com el marbre, i carregada d’una gran simbologia. Aquests actes solien fer-se amb gran pompa. Ramon Arnabat recull un document de l’Ajuntament dirigit a la Comunitat de Preveres de Santa Maria «invitant-los» «para que por la tarde del primero [el 22 d’abril] a las 1 de ella se haga publicación solemne de la Constitución en la Plaza  de este nombre». I un document de la Comunitat relata com van ser els actes, que, resumidament, van consistir en processons acompanyades de la banda de música de l’exèrcit, una missa amb tedèum, la lectura pública i el jurament de la constitució i la col·locació de la placa a la plaça amb el nom nou: «...y feu la funció de anar a plantar la lapida en la plaça major o constitucional ab molt de lluhiment...» (Arnabat, op. cit., pàg. 44). Aquesta, doncs, és la primera cita de la plaça de la Constitució actual.

Però eren temps convulsos i els reialistes no es van quedar parats, sinó que van protagonitzar episodis d’armes i altres de protesta simbòlica, embrutant plaques, arrencant-les i, fins i tot, afusellant-les. Això va passar a Vilafranca el 4 d’agost de 1822: «Uno de los primeros actos á que se dedicaron los realistas una vez dentro de la villa, fué quitar de su sitio la lápida de la Constitución que colocada se hallaba en la plaza de su nombre y conducida en arrastre fuera los muros de la misma, la cual fusilaron en el lugar inmediato al edificio conocido en aquel entonces por premsa de la cera, cuyo edificio desapareció al darse principio á la actual calle de San Francisco.» (Apuntes históricos de Vilafranca del Panadés y su comarca. Pere Alagret ed.; 1887. Pàg. 164).  

Placa de la plaça de la Constitució de Calafell, repicada pels carlins el 1873

Finalment, el retorn del període reialista va comportar la destrucció de tots els símbols liberals, inclòs el nom de les places de la Constitució (que en general passaren a dir-se del Rei) i de les plaques corresponents, tapades, arrencades, destruïdes o afusellades. A Vilanova, «...la lápida se quitó inmediatamente y el dia 26 el Bayle de acuerdo con los regidores hicieron poner en su lugar una inscripció que decía plaza del Rey». I feta miques es va llançar al mar. (Arnabat, op. cit., pàg. 185). 

Posteriorment i fins als nostres dies, la plaça de la Constitució ha protagonitzat altres episodis onomàstics (alguns ja comentats en aquest blog), però ho deixem per a una altra ocasió.

Mor Josep Martí Soler, autor de "Els carrers de Vilafranca"

 Diumenge passat va morir el vilafranquí Josep Martí Soler (Vilafranca, 8/02/1932 - 13/11/2022), advocat, empresari i autor de la monografia Els carrers de Vilafranca del Penedès (Andana, 2014). Soler forma part de la llista de persones que han fet treballs sobre la toponímia urbana vilafranquina i que vam repassar en l'apunt Uns carrers ben explicats (I) (i II) d'aquest mateix blog. És just, doncs, que en aquest blog dedicat a la toponímia, especialment la vilafranquina, ens en fem ressò i li agraïm el seu esforç investigador,

En aquells apunts ja vam destacar que el llibre de Soler conté imatges i informació interessants sobre personatges locals, però també sobreinformació enciclopèdica de personatges, llocs i conceptes coneguts. Mirat en detall, també hem observat alguns errors. 

Aquest llibre, on es recullen només els noms de carrers actuals, va aparèixer pocs mesos abans que el nostre (que, recordem, també recull els noms pretèrits). A finals del 2014 ens va trucar i ens va donar la notícia de la imminent publicació, però estava preocupat per l'origen desconegut del nom de dos carrers: el carrer de Moret i el de la Paloma. Soler exposa algunes propostes que s'havien fet i n'afegeix de noves. Al nostre parer, no n'hi ha cap de concloent i, per tant, queda per resoldre.

El santoral als carrers de Vilafranca

Carrer de Santa Maria, el 1927 (Fons Josep Durich. ACAP)

Aquesta setmana hem celebrat el dia de Tots Sants i això ens porta a fer un repàs del nombre de carrers actuals de Vilafranca que s’anomenen amb el nom d’un sant o santa. Fèiem la pregunta a Twitter i fins a les 8 del vespre d’avui, l’audiència, preguntada pel nombre de carrers que els semblava que hi havia, es decanta per entre 11 i 20 (36%), però seguit de molt a prop pels que diuen que en són entre 21 i 35 (31/%) i a frec dels que diuen que en són més de 35 (27%).

Doncs són exactament 36 carrers que comencen per «Sant» o «Santa», el 9,5% del nomenclàtor. Detallem-ho més: 23 sants i 7 santes. Alguns d’aquests es repeteixen, com sant Joan (4 cops!), santa Maria (3 cops), sant Jaume (2) i sant Julià (2).

Però el nomenclàtor és menys devot del que les dades anteriors semblen indicar, perquè 9 d’aquests carrers en realitat porten el nom de poblacions: Santa Margarida, Sant Marçal, Sant Sadurní, Santa Fe, Sant Martí... I encara, uns altres 11 carrers tampoc estan dedicats directament al sant o santa, sinó que es refereixen a una església, una capella o un convent: Sant Joan, Santa Digna, Sant Julià, Santa Clara, Santa Maria, Sant Francesc, etc. 

Jeroglífic: a quin sant amb nom d'avinguda o carretera es refereix?

Afegim per acabar que el nomenclàtor amaga dos sants més, tot i que no porten aquesta forma de tractament perquè en el moment del bateig encara no estaven canonitzats. Es tracta de Josep Manyanet Vives (el Pare Manyanet) i de Joan XXIII.

D‘hagiotopònims n’hi ha més si ens fixem en els altres noms de lloc, no exclusivament els oficials. Concretament, n’hem d’afegir 15 més, però d’aquests ja en parlarem en una altra ocasió.

Personatges centenaris

Aquests mesos d’octubre i novembre del 2022 s’escau el centenari del naixement de tres
personatges que han donat nom a un carrer vilafranquí. Per ordre cronològic són els següents.

El 5 d’octubre de 1922 va néixer Ramona Via i Pros (Vilafranca 1922-Girona 1992), novel·lista, llevadora i professora de català. Quan tenia 14 anys va treballar com a infermera a l'hospital de sang del Molí d'en Rovira i de l'experiència el 1966 va publicar Nit de Reis (Diari d’una infermera de 14anys), un dietari que va de l'1 de setembre de 1938 al 6 de juny de 1939. L'any 2006, es va reeditar iva ser el llibre local més venut per Sant Jordi d'aquell any. Una plaça del barri del Poble Nou porta el seu nom des del 1995 (no del 1994, com publicàrem al nostre llibre), una proposta dels veïns de la zona. Al Prat de Llobregat, on va viure i treballar molts anys, el seu nom s’aplica un centre d'atenció primària i aquest mes s’hi ha inaugurat una exposició sobre la seva figura, que també visitarà Vilafranca properament. 

Per altra banda, el 25 d’octubre de 1922 és la data de naixement de Gloria Lasso, nom artístic de Rosa Coscolín Figueras (Vilafranca 1922-Cuernavaca, Mèxic 2005), cantant melòdica de ressò internacional. Va viure a Madrid, París i Mèxic. Va fer nombrosos concerts a França i Llatinoamèrica i va enregistrar diversos discs. El cognom artístic "Lasso" segurament el va prendre del primer dels seus set marits, Guillermo Lasso, tot i que en una entrevista a La Vanguardia (31/01/1958) explica que el nom li va suggerir la visió d'un vaquer de l'oest americà amb el típic llaç en una cartellera de cinema (!). La vila recorda la seva visita el 1958, que va despertar un autèntic fervor popular. El lloc del seu naixement algun cop s'ha posat en dubte, de vegades gràcies a ambigües declaracions de l'artista, però és una dada confirmada (veg. article de Daniel Sancho a El Cargol, 25/02/2010).

Finalment, el 23 de novembre de 1922 va néixer Joan Fuster i Ortells (Sueca, 1922–1992),escriptor valencià. Per homenatjar la seva memòria i la seva obra i aprofitant l’efemèride, la Generalitat de Catalunya va declarar aquest 2022 l’Any Fuster. El 26 de juny del 2000, el ple de l’Ajuntament de Vilafranca va aprovar una moció del grup d’ERC que instava a dedicar-li una via pública, que finalment fou un passatge al barri de Sant Julià. Aquesta moció s’havia presentat el 1997, que també havia estat declarat Any Fuster a causa del 75è aniversari de la seva mort.

Toponímia juganera: la rutlla, el mall, la pilota

El joc ha ocupat bona part de la vida de l’home, des que és sàpiens. Totes les cultures l’han integrat en el seu ritme de vida. Hi ha determinats jocs que necessiten espais amplis i que la seva pràctica mantinguda en el temps ha provocat que hagin deixat rastre en la toponímia tradicional. A Vilafranca del Penedès tenim constància de diversos noms de lloc que deuen el seu origen al joc que es practicava. Són noms que es repeteixen a tot el Penedès i a tot Catalunya, cosa que fa pensar que devien ser molt estesos i populars. Així com ara tots els pobles tenen un camp de futbol, una pista de bàsquet, etc., és probable que en temps antics tots tinguessin trinquets o esplanades per jugar al mall, la pilota, la rutlla, etc. Vegem quins són aquests noms i quins jocs s’hi practicaven.

A la partida del Joc de la Rutlla es devia jugar a la rutlla, òbviament. Segons qui ho explica, aquest joc consistia a fer córrer un cèrcol amb la mà o un pal curt, o també era un joc de tir al blanc. El nom ja es feia servir (i, per tant, s’hi devia jugar) el 1500, si fem cas d’aquesta referència extreta d’un capbreu: “cami que va del portal den Soler al Joch de la rutlla”. I en tenim més: "lo cami real que va de la present vila [Vilafranca] a la ciutat de Barcelona per lo Joch de la Rulla”; “camí del portal de la Font al Joch de la Rulla” -capbreu de 1632-). El Joc de la Rutlla devia ser un lloc extramurs, actualment a la confluència dels carrers Dos de Maig i Pines, és a dir, entre el portal d'en Soler i el convent de Santa Clara, prop del camí de Barcelona. Però segons aquesta cita, tal vegada era més extensa, tocant al pont del Carril (o potser era un altre espai per jugar-hi?): "partida antiguament dita lo Joch de la Rutlla per ahont passa vuy la carretera nova que va de V. a Barcelona" (capbreu 1778/97). A partir del 1781 el nom desapareix de la documentació, però no vol dir que no es deixés de jugar.

Pintura de Pieter Bruegel (1560) (Wikipedia)

Un altre joc practicat en espais oberts era el joc del mall. Segons el Diccionari Català Valencià Balear, és un “Joc que es juga amb botxes, donant-los impuls amb una maça [un mall]”, que s’havien de fer passar per sota d’uns cèrcols clavats a terra. Calia una extensió de terreny considerable, uniforme. Aquest espai de joc i els voltants constituïen la partida del Joc del Mall, documentada els segles XVIII i XIX. Sembla que era entre el portal de Nostra Senyora, el convent de Santa Clara i la carretera de Barcelona. Coincideix amb la partida del Joc de la Rutlla, si bé aquest nom és més antic: "Joch del Mall antes dit lo Joch de la Rulla” (capbreu de 1703/04). 

Una il·lustració de Nouvelles Règles pour le jeu de mail de Joseph Lauthier (1717) (Viquipèdia)

És curiós, tot i que no en tenim més informació, que cap al 1652 es prohibís jugar "a les bitlles, pilota, a pal, ni a mall ni a rampeu" (Vidal, 2008:220), però és evident el costum va perviure uns quants anys més. Es confirma amb aquesta cita tan interessant d’un capbreu del 1703: "Joch del Mall [que termena] a solixent ab lo camí que va del portal de la Font passant devant Santa Clara y entre al principi deahont comensan los jugadors a picar las bolas quan jugan al Mall". És possible que amb l’expansió urbanística al mall s'hi hagués de jugar a altres punts del terme, perquè trobem referències de la segona meitat del segle XIX que el nom el situen en una altra banda, cap a la creu de Santa Digna: "en la carretera de Vilanova, quasi davant d’ahont es avuy la fundició del Cirera, en qual punt existí en lo temps vell lo “joch del mall" (Labriego 15/09/1887) i "punto denominado La Creu de Mosén Llaurador [creu de Santa Digna] o Joch del Mall para destinar-lo a ser ocupado a la prolongación de la calle del Comercio con su anchura de 12 metros desde el punto en que cruza el camino del Sepulcro o del Molí den Rovira" (acta del ple del 22/05/1894).

Finalment, l’amic Vicenç Carbonell ens fa arribar una referència d’un altre joc/topònim: el Joc de Pilota. En una escriptura notarial del 1842 troba el següent: «lo Arrabal del Portal de Nostra Señora y devant de lo joch de la pilota de dita Vilafranca, que antes hi havia, y en lo dia no es viste [no es veu?]”. En moltes altres poblacions, l’espai on es jugava (i encara es juga ara) a pilota amb la mà o una raqueta encara avui es coneix com el trinquet.

Dèiem al principi que l’existència d’aquests espais de trobada lúdica i comunitària s’evidencien a través de topònims a moltes poblacions. A la Bisbal i a la Geltrú hi ha el Joc de Pilota; a Sant Cugat Sesgarrigues, el Joc del Mall; a Torrelles, el joc dels Trucs (informació de Vicenç Carbonell). I a tot Catalunya: el Joc de Boles a Forallac, Baix Empordà; el Joc de l’Oca al Bruc, Anoia; el Joc de Pilota a Vandellòs, l’Hospitalet de l’Infant, la Pobla de Lillet i la Vall de Boí; etc. («Toponímia recreativa. Una visió diferent dels noms de lloc de Catalunya», Assumpta Lleonart i Orri).

Arbres i noms de lloc (i II)

A l’apunt anterior, fèiem una repassada als noms de lloc actuals i dins del nucli urbà que tenien nom d’arbre (pi, palmera, plàtan, til·ler, cirerer i pollancre). Vegem ara els llocs o els noms desapareguts o llocs fora del nucli urbà.

La morera és un arbre típic de passeigs i jardins, per la seva generosa ombra. Per aquest motiu diversos estudiosos (Sabaté, Udina, Vidal...) troben referències a les dues rambles anomenades «de les Moreres». Potser abans dels plàtans actuals hi havia moreres? Ho desconeixem. També hi devia haver moreres en un terreny a la carretera de Tarragona, tocant al carrer de Tossa de Mar, ja que hi havia hagut el camp de futbol de les Moreres, estrenat per la festa major de 1917. Va funcionar com a terreny de joc del Vilafranca fins al 1934, en què els propietaris van reclamar el terreny per edificar-hi.

Fora vila, tenim documentat l’indret i el camí dits de l’Om del Peret. El camí surt del camí de Calandraix fins a la carretera de Sant Sadurní, resseguint la partió del terme fins a la carretera d'Igualada. És un nom modern, del segle XX, però no gaire conegut. Desconeixem on era o on és l’om.

A l’altra punta del terme hi ha l’encreuament del Magraner, confluència dels camins de la Bleda i de Cal Roig, tot i aquest nom només l'hem trobat en un mapa del 1999.

Dos noms antics de carrers: el carrer del Lledoner és un antic nom del carrer de Sant Jocund, vigent entre 1377 i 1634, potser per la presència d'aquest arbre. I el carrer del Llorer és el nom amb què es documenta el carrer de la Muralla de Sant Magí entre 1600 i 1636.

La figuera és un arbre que surt força vegades a la toponímia vilafranquina. Tenim el camp de la Figuera, el camp del Figueral, el Figuerar del Llorens, les Figueretes (tots aquests de situació incerta) i la plana del Figuerot, tot i que, en aquest cas, el nom «Figuerot» és el renom d’una família de cognom «Via».

I hem deixat per al final l’únic arbre monumental que tenim al terme: el Pi de la Serreta, destí d’innombrables excursions dels vilafranquins del segle XX.

Arbres i noms de lloc (I)

A Vilafranca hi ha uns quants llocs coneguts amb noms d’arbres. Pot ser que el nom el duguin perquè aquest arbre hi sigui característic o predominant o pot ser per altres motius. Vegem en aquest apunt els noms actuals i els que són en sòl urbà.

La presència d’un arbre singular o de molts arbres d’una determinada espècie és més que suficient per anomenar un indret de forma absolutament natural. És el cas del carrer dels Plàtans, que ressegueix l’antic camí de Melió, on hi ha aquests arbres monumentals tan característics. El nom és oficial des del 2006.

El camí de Melió, prolongació del carrer dels Plàtans

 
El pati dels Pollancres és una plaça interior situada entre els carrers de Manuel Barba i Roca, Doctor Zamenhof i Pere Alagret, denominada oficialment així des del 1983, perquè hi ha aquests arbres.

El carrer dels Cirerers, entre l'avinguda de la Pelegrina i el tram del carrer Sant Cugat Sesgarrigues que franqueja la riera de l'Adoberia, té aquest nom des del 2006 per considerar que la zona era coneguda d'aquesta manera. Tanmateix, la partida dels Cirerers sempre ha estat davant de la casa del mateix nom, al costat de la rotonda de l’antiga N-340. També existeix amb aquest nom a la mateixa partida o a prop un camí, un polígon industrial a mig fer, un pont sobre la via del tren i una creu.

Els Pins és el nom popular de la pineda que hi havia hagut entre el carrer de Moja i el camí Fariner, les restes de la qual actualment són dins del recinte de l'Escola Montagut i del jardí d'un grup d'edificis. Era propietat del comte de Moy, pel qual fet de vegades es documenta com "els Pins d'en Moy" o el "bosc del Moy", així com "el Bosquet".

L'extensió que ocupaven els Pins (1948)

La plaça de les Palmeres és un espai denominat així oficialment el 2011 situat entre els carrers del Parlament i de la Soledat. El nom s'origina durant la promoció dels edificis circumdants, però no sabem si n’hi havia hagut. Actualment, no n’hi ha ni una.

I finalment, a l'extrem del barri del Poble Nou hi ha el tranquil passatge dels Til·lers. No hi ha cap arbre d’aquesta espècie (si no ho hem mirat malament), amb la qual cosa creiem que la tria del nom té un origen merament comercial.

Continuarà...

Puntualitzacions sobre Francesc de Paula Bové i el seu carrer

El carrer lateral de l’escola Baltà Elias, al barri de Sant Julià, porta per nom Francesc de Paula Bové. Està dedicat a aquest músic vilafranquí, autor de diverses obres (sardanes, caramelles, goigs, nadales...), moltes editades per l'editorial Boileau, i del llibre El Penedès. Folklore dels balls, danses i comparses populars (1926).

 

Hi ha diversos misteris al voltant de la seva figura, que intentarem resoldre definitivament. Comencem pel seu any de naixement. Trobem divergències a diversa bibliografia: la placa del carrer, el llibre de Josep Martí Els carrers de Vilafranca i el blog Barrinaire diuen que va néixer el 1875; la Viquipèdia, el web de l’editorial Boileau i un llibre de l’editorial Dinsic, sobre músiques per a gralles, el 1876; a la fitxa sobre l’autor de la Biblioteca Digital de España, el 1878. Nosaltres, al llibre Els noms de lloc de Vilafranca..., vam publicar que fou el 1875. Consultat sobre això, en Daniel Sancho troba la inscripció de naixement al llibre corresponent de l’arxiu eclesiàstic de Santa Maria, que diu així: "Francisco, Nicasio, Juan», nascut el 20/10/1878 i batejat el 27/10/1878. Els pares eren Magí Bover, ebenista, del Catllar, i Maria Trius, de Vilafranca. Per tant, primer misteri resolt: la data correcta és 1878.

Però en Bové està de pega, perquè l’any de la seva mort també ha suscitat dubtes, tot i que menys. Totes les referències anteriors coincideixen: el 1950. Però a l'edició moderna del llibre de Bové

El Penedès. Folklore dels balls... (Ed. Vilatana, 1990) diu 1949. Desfem el dubte: un anunci al Panadés confirma que fou el 1950 (Panadés 4/03/1950).

 

Finalment, quin any es va batejar el carrer? Nosaltres, en fer el nostre llibre, no vam poder consignar la dada. Josep Martí (a Els carrers de Vilafranca) diu que l’acord de bateig data del 1969 i, ara posteriorment, ho hem pogut trobar. L’acord de ple del 20 d’agost de 1969 diu textualment així: «Dar, de conformidad con la propuesta de la Alcaldia, el nombre de F. de P. Bové Trius a la calle de nueva obertura, que, paralela a la de Juan XXIII y Pedro III, conduce desde la de Eugenio D’Ors hasta diseminado, honrando así la memoria de dicho convecino, fallecido en 1 de Marzo de 1950, que tanto destacó artísticamente en la composición e interpretación de música folklórica y costumista».

[Respecte de la data de naixement de la Viquipèdia, vam editar l'article amb la correcció el 26/07/2022]

Toponímia roja

Els colors han donat sempre joc a l'hora d'especificar noms de lloc i distingir-los dels altres. Al terme de Vilafranca n'hi ha uns quants. Vegem avui els del color vermell (o roig).

Si preneu un dels camins que es dirigeixen cap a la Bleda passareu per davant d'una casa: Cal Roig. És, naturalment, un cognom, però el seu significat no deixa lloc a dubte. Molt sovint surt esmentada com a "Cal Roig de Ratera" (Ple 17/09/1909), "casa nova de Ratera" (Mp. 1900; Mp. 1902) i "casa Ratera". Això es deu al fet que els habitants del mas (de cognom "Sans", com consta al padró de 1890. D'on surt, doncs, el nom "Roig"?) eren fills de Castellví de la Marca i segurament del barri de Ratera: ells devien portar el nom.

Cal Roig

El mateix cognom el trobem en un carrer actual: el de Montserrat Roig. És al barri de Sant Julià, dedicat el 1997 a Montserrat Roig i Fransitorra (Barcelona 1946 – 1991), escriptora, autora de novel·les, contes, reportatges i articles.

I el pou de Mossèn Roig el documenta una vegada Antoni Massanell (1992b) el 1657, situat darrere l'antiga casa de Montserrat (o sia, l'actual plaça de Manuel Milà i Fontanals).

La partida de la Pallissa Roja era una antiga partida de terra situada a l’actual barri del Moli d’en Rovira, també documentada més antigament amb els noms de "Bordell Vell", "Trull (o Hort) d’en Batlle" i "Cassarà". En trobem referències abundants des del 1632 (capbreu). A partir dels anys setanta del segle XIX els diferents propietaris endeguen projectes d’urbanització en aquesta partida i les dels voltants que generen el barri actual.

Porroig (Wikipedia Commons)

Porroig és una casa monumental situada en terme d'Olèrdola, però tocant al de Vilafranca, que ha donat a nom a tota la partida del voltant, un parell de camins i la riera que hi passa a prop. La forma “Porroig” és la més documentada des del segle XIX ençà (evolució natural de "Puig Roig"), però l’hem trobada escrita amb moltíssimes variants. La més antiga, del 1160: "illam pecie terre que est ante Pugrog in termino de Ferran" (Altisent, 1993). I també, “Puyg Royg” i “Podio Royg”, del segle XV: "In quadra vocata de Puyg Royg... et afrontatur cum camino del Maresme voccato per quod tenditur versus Ferran, et ex alia parte cum camino Barchinone eundo versus Puigciuro" i “per illum viaronem recedendo a Podio Royg” (Fort, 1972:176). Altres: “Podio Rubeo” (del 1123), “Puigroig” (1500, capbreu), “Pourroch” (Mp. 1862; Mp. 1926), "Po-Roig" (Amll. 1862).

I per acabar, el carrer de Font-rubí, al barri de les Clotes, batejat el 1966, que fa referència al poble i municipi penedesenc i que ve del llatí fonte rubeu, "font roja".

Per cert, cap topònim amb l'adjectiu "vermell", un color semblant, però no igual, al roig.

Toponímia de fires i mercats

Plaça de la Verdura (FONS ACAP20-1024 / Vinseum, Museu de les Cultures del Vi de Catalunya)

En plenes Fires de Maig, volem recordar aquí l’apunt que vam dedicar temps enrere sobre carrers batejats durant les fires de maig (Doctor Zamenhof i els noms ja desapareguts de Pau Casals i Jaume Ferrer Cabra), però també volem fer una repassada als noms de lloc vilafranquins relacionats amb fires i mercats.

Vilafranca, situada en plena via Augusta, té l’honor de poder dir que ha pogut organitzar una fira durant quinze dies i un mercat gràcies a un privilegi reial del s. XII, la qual cosa ha estat clau per al seu desenvolupament com a capital del Penedès. La importància de celebrar-s’hi fira i mercat és enorme, pel moviment de persones i de diners que generava, i tot això, com qualsevol altre fet de magnitud similar, ha deixat empremta en la toponímia.

Abans de l’expansió de la vila fora les muralles, l’indret on se celebrava la fira s’anomenava amb l’inequívoc nom de partida de la Fira. Sembla que corresponia a un extens territori avui situat aproximadament entre la plaça del Penedès i el passeig de Rafael Soler. Aquesta situació la donen a entendre, entre altres, les cites següents: "molt cerca los murs de ella [la vila], partida dita la Fira"; "cerca de las murallas... En la partida ant. La Fira detrás lo Convent de St. Francesc" (Capbreu 1850). Els documents també la situen al llarg dels camins de la Pedrera i de Vilanova. Com a partida la documentem des del segle XV i, sense interrupcions, fins al segle XIX. Es comença a urbanitzar a partir del segon terç del segle XIX, gràcies a plans parcials com els de Rafael i Amàlia Soler, Manuel Vidal Rollán i Albert Moliner (Alió, 1986:107). Ja d'abans s'hi havia construït la caserna i la carretera de Tarragona. El camí que hi portava o la travessava es deia camí de la Fira, documentat al Llibre Verd.

Un derivat d’aquest mot també ha tingut un espai a la vila: el Firal és com s’ha conegut també l’actual plaça de Manuel Milà i Fontanals, i fa referència a un espai on es venia el bestiar gros. Potser perquè el comerç de porcs devia destacar, popularment també és coneguda com a plaça dels Porcs. Eduard Vidal i Valenciano deia el 1893: «La plaça de l’Oli i el Firal dels Porcs semblaven llocs a propòsit per jugar a geps...» (Jochs i joguinas, pàg. 176). Oficialment, el nom Firal s’ha traslladat ara al pavelló situat a la Zona Esportiva pensat, precisament, per a fer-hi trobades i exposicions comercials, però també aprofitat per a la pràctica esportiva.

Un mercat no és ben bé una fira, però hi comparteix força característiques. Uns quants racons de Vilafranca són coneguts oficialment o popularment pel producte que s’hi venia cada dia de mercat. La plaça de la Verdura és un nom popular que sobreviu tossudament a l’oficial de Sant Joan, perquè s’hi poden trobar aquests productes no només els dissabtes, sinó també cada dia. La font i la plaça dels Alls reben aquest apel·latiu perquè és on s’establien els venedors d’aquest bulb, que pel que es veu a Vilafranca movia grans quantitats de diners (Martorell, 1902:39). A més d’alls, en aquest espai també s’hi ven i s’hi venia planter i per això l’hem trobat anomenat amb el nom de plaça del Planter (Mas i Perera, 1932:154 i testimonis orals).

I encara: la plaça del Blat (pl. de la Constitució), nom trobat en papers dels segles XV i XVII, es devia perquè s’hi venia aquest cereal. La plaça de la Gallina o del Gallinam, segons l’autor (Bosch o Mas i Perera), havia estat el nom popular de l’espai davant l’actual casal de la Festa Major, ja que en el moment de la construcció d’aquest edifici (1913) va ser destinat a vendre aquest producte. I finalment, s’ha dit unànimement que la plaça de l’Oli es diu així per la venda d’aquest producte.

Boniques paraules sobre els noms de lloc

Avui, 21 de març, és el Dia Mundial de la Poesia. Transcrivim uns textos que, tot i que no són poemes, contenen unes paraules boniques i sàvies sobre els noms de lloc.

------
Els noms de lloc arriben gairebé a constituir una unitat indissoluble amb l’indret físic que designen, amb la materialitat d’un accident geogràfic, d’un paratge o d’unes edificacions seculars, de l’atractiu dels quals participen i al qual afegeixen el de la seva sonoritat, el seu misteri i el seu poder de suggeriment.

Albert Jané. Els camins irresolts. Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1986


------
No hi ha realment escriptura més magnànima que la mateixa terra escrita amb tots els noms, lletres i relletres lluny. Res no és capaç de representar allò més refinat, allò més arbitrari, allò més genuí, allò més atrevit, allò més subtil, com ho fa la gran zonificació verbal, amb la delicadesa robusta dels noms, àmpliament distribuïts sobre la capa de la terra, tendríssims, arrupits, pacients, alguns més severs, d’altres més indulgents, dins dels seus termenals de criança. [...] Dormo a la Mare de Déu del Grauet. M’hi adormo, ara bocaterrós tocant la terra amb el llavi, ara de costat per tenir el topònim ben bé a cau d’orella.

Perejaume. Treure una marededéu a ballar. Galàxia Gutenberg, 2018. Pàg. 149-150.


-----
Ens arriba a semblar que les corbes dolces de les nostres valls litorals i prelitorals per un costat i les abrupteses del Pirineu per l'altre, cadascunes per si, han d'haver contribuït —a través de llur influència en l'home— a les modalitats del nostre idioma i, si més no, per això trobem en els Pirineus els topònims que semblen esgarips salvatges, mentre que són dolços, clars, amorosos i harmoniosos per tot el nostre veïnatge de la marina.

Josep Iglésies i Fort. Amb les cames i amb el cor. Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1982


-----
Quin goig quan, des del cim d'una eminència orogràfica, contemplem la nostra terra esbatanada als peus com una rosa desclosa i mentalment anem pronunciant els noms de les muntanyes, de les valls, dels torrents, dels pobles i de tots els accidents geogràfics que se'ns ofereixen a l'esguard! L'afinitat entre els topònims i la realitat d'allò que expressen ens fa vibrar d'emoció continguda.

Josep Piera. El paradís de les paraules. Barcelona: Edicions 62, 1995


-----
Un altre tret encara les agermana: les unitats dialectals i onomàstiques porten en general una càrrega entranyable, un pòsit de sentiment tel·lúric que fa que el parlant experimenti emotives sensacions escoltant o pronunciant topònims i mots del terrer, amb els quals ha conviscut des de la infància.

Joan Veny i Clar. Onomàstica i dialectologia. Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1996


---
Perquè moltes vegades en un topònim no sentim el nom, sinó que sentim la contracció de l'espai en el so que l'anomena. //  Aleshores, més que no una terra a qui els homes han donat un nom, els topònims esdevenen espai que sorgeix sencer de la veu, espai d'experiència de la veu: un espai aterralat però inexcavable, que es juga tota la vida en la veu.

Perejaume. Pagèsiques. Edicions 62, 2011

Curiositats de carrer (V): supervivents

Hem parlat moltes vegades de la fal·lera de traslladar al nomenclàtor de carrers municipal ideologia política i homenatges pòstums a persones, entitats o ideals. Ha estat habitual que aquests canvis siguin l'origen d'altres canvis posteriors, segons com bufava el vent al país i a l’ajuntament.

Hi ha una curta llista de noms de carrers, però, que tenen la sort, per la seva situació discreta (la majoria), d’haver sobreviscut segles sense que el seu nom hagi canviat. Són uns autèntics supervivents. 

Totes les dades les hem tret de l’insuperable llibre d’Antoni Massanell Petita història de les denominacions vials vilafranquines compreses dins els recinte que cloïa la muralla (Fundació Antoni i Vicenç Mestres Jané, 1985). Vegem-los:

1. el carrer del Coll, esmentat per primera vegada el 1287
2. el carrer d’en Graupera (1342)
3. el carrer de la Fruita (1345)
4. el carrer de la Cort (1379)
5. el carrer de Puigmoltó (1394)
6. plaça de l’Oli (1473)
7. el carrer del Pou de la Pina (1531)

Alguns comentaris. En primer lloc, cal dir que alguns d’aquests carrers també tenen o han tingut noms populars, però mai han transcendit a l’oficialitat: carrer de les Banyes (Graupera) i carrer dels Llegums (Puigmoltó). En segon lloc, destaca d’aquesta llista que el carrer de la Cort, tan cèntric, no hagi canviat mai de nom, com sí que ho han fet tots els carrers del seu voltant. La plaça de l'Oli, també cèntrica, ha anat restringint-se a l'espai que ara ocupa. Finalment, fem esment que hi ha altres carrers que no han canviat mai de nom, fora del nucli històric però, per tant, amb una antiguitat màxima de 170 anys que contrasten clarament amb els que hem presentat.

100 anys del carrer de Baldomer Lostau

(Article publicat originalment a El 3 de Vuit, el 30/12/2021)

El passat 21 de desembre es complien 100 anys de l’acord del ple de l’Ajuntament de Vilafranca de dedicar un carrer a Baldomer Lostau Prats. Es tractava d’un carrer travesser del carrer de Santa Magdalena, que fins aleshores era un camí que portava a unes eres, motiu pel qual es coneixia com a «camí de les Eres». L’acord no especifica les raons del bateig, però hi ha una circumstància que pot explicar-ho: feia 25 anys de la mort d’aquest polític republicà federal barceloní, que va ser escollit diputat a les Corts pel districte de Vilafranca el 1893. Malgrat els anys transcorreguts des del seu decés, el seu bon record es devia mantenir viu: dos testimonis lamenten que el nom del polític s’apliqui a una via, en aquell moment, segons llur parer, tan indigna. Al Panadés Republicano (27/04/1922), un tal «Un que no bada» escriu: «doncs allí senyors, entremitj de dos corrals i dues cuadres hi han posat com a escarni: Carrer d’en Baldomero Lostau. Un que no bada i varis vehins protesten de que com a Cabrada i escarni s’hagi posat el nom de una persona tant respetada i distingida en tal lloc.» [Amb «Cabrada» es deu referir a una acció del «Cabra», el Jaume Ferrer Cabra, director del setmanari Fructidor, que tenia fortíssimes divergències amb el Panadés Republicano.] I més endavant, Pere Regull (que també col·laborava al Panadès Republicano), en el primer text que coneixem sobre l’origen dels noms de carrers de la vila, repassa els carrers amb nom de «Gent d'altres localitats: homenatges circumstancials». I llista els següents: «Jaume I, Pere III el Gran, el Cid, Prim, Duc de la Victòria (Espartero), General Riego, General Cortijo, General Zurbano, Baldomero Lostau (qui trià el carrer fou molt poc considerat),...» («Els carrers de Vilafranca», a L’Abella d’Or a Vilafranca, 1926) [el subratllat és nostre].

El carrer de Baldomer Lostau, cantonada amb el de Santa Magdalena. La font també data d'aquells anys

Foto aèria del 1948, amb el carrer ressaltat en groc, encara ben poc urbanitzat (ICGC)

Detall del plànol urbà de 1930, on es veu el cap del carrer i el camí de les Eres (ICGC)

La referència burleta del Panadés Republicano a Jaume Ferrer Cabra (la «Cabrada») entra en la dinàmica de lluites polítiques d’aquests anys convulsos, però també la motiva que l’acord sobre el carrer es produeixi en una sessió plenària on eren absents els regidors representants del Centre d’Unió Republicana (la publicació portaveu del qual era precisament el Panadès Republicano). En canvi sí que hi era el regidor Jaume Ferrer Peralta, fill del Jaume Ferrer Cabra, que és qui fa la proposta. Ambdós vivien precisament al carrer de Santa Magdalena (als números 46 i 50, costat per costat) (segons el Padró 1921), on tenien el negoci de productes agrícoles, i van aprofitar per servar el record de Lostau ben a prop de casa. Ferrer Cabra, republicà federalista, com Lostau, va participar amb ell en la campanya de les eleccions del 1893.

Imatge de Baldomer Lostau de la llista a les eleccions del 1893 (La Campana de Gràcia 4/03/1893)

La biografia de Baldomer Lostau està ben explicada a diversos llocs. Nosaltres tan sols afegirem alguns apunts dispersos. Per exemple, que era barreter, amb botiga a Barcelona des de 1878: «Hoy abre sus puertas al público un nuevo establecimiento en el Pasaje de Bacardí [núm. 7], que el conocido sombrerero don Baldomero Lostau acaba de instalar en dicho punto. En él hallarán nuestros abonados la más alta novedad, así en sombreros de todas clases como en gorras y artículos de fantasía, rigiendo en punto a precios los mas rigurosos de fábrica (La Publicidad, 29/09/1878). El 1879 es va casar amb Josepa Espinet i van tenir un fill, Baldomer, que era metge a l’Hospital Clínic i també va tenir una certa activitat política, segons explica El Diluvio (4/12/1927, 26/05/1931, etc.). I tres filles: Teresa, pintora, casada amb el també pintor i dibuixant Xavier Nogués, a la qual Salvat-Papasseit li dedicà el poema «Llegenda»; Josefa, la germana gran, que va fer de mestra a Vilafranca; i Alberta, que del 1922 al 1948 va treballar a la casa Cinzano a Barcelona (els darrers anys, amb un càrrec directiu).

Les vel·leïtats polítiques de Baldomer van començar de ben jove: amb 20 anys ja es relacionava amb moviments polítics democràtics obreristes i amb 23 va participar activament en l’alçament de la Gloriosa. Amb 25 anys és elegit diputat a les Corts per Gràcia i amb 27, el 1873, va proclamar l’Estat Català dins la Federació Espanyola, molts anys abans que ho fessin Macià i Companys, per la qual cosa, tot i que es diluí ràpidament amb l’adveniment de la Primera República, val la pena ser recordat i reivindicat. Acabat el breu parèntesi republicà, i en plena restauració borbònica i període de desencís, es va dedicar a l’ofici de barreter i va fer de comercial d’una empresa d’explosius i alguna feina a la indústria naviliera, però a poc a poc anà participant en la reorganització del moviment democràtic republicà federal, juntament amb Pi i Margall. Tothom en destaca la vehemència dels seus discursos: «És orador de temperaments revolucionaris» (La Campana de Gràcia 4/03/1893); «en el lograba distinguirse por el ardor de su oratoria vehemente» (La Vanguardia 18/10/1896). Ell i el vilafranquí Isidre Rius, també conegut per la seva oratòria amb el nom del «Castelaret» o el «Castelar Obrer», van tenir molta activitat pel districte a partir del 1890, exposant en «meetings» les seves idees republicanes federals. Fruit d’aquesta tasca, el 1893 va ser escollit per segona vegada diputat a les Corts generals, aquest cop per Vilafranca.

Baldomer Lostau, durant la seva època al capdavant dels Guies de la Diputació per lluitar contra els carlins (ca. 1873. Publicada a La Libertad 30/12/1928).

 Se’n recorda també la defensa dels obrers i la seva intercessió per evitar l’execució de penes de mort: per exemple, en el cas dels condemnats pel crim del rector de Foix (La Vanguardia 03/01/1896), en el del condemnat per la Bomba del Liceu (Destino 31/05/1969) i en el de set anarquistes («Con Baldomero Lostau gestionamos el [indult] de siete anarquistas fusilados en Montjuich.». La Publicidad, 14/08/1911). I també volia rebaixar l’assignació a l’església per dotar de més pressupost a Ensenyament i volia abolir les quintes.

Va morir jove, amb 50 anys, el 13 d’octubre de 1896. Diuen les cròniques que a causa d’un empitjorament de la seva salut per una detenció poc explicada i una estada en un calabós de les Drassanes l’agost del mateix any (sortí «ferit de mort», deia La Campana de Gràcia del 17/10/1896). Un grup de penedesencs va participar a l’enterrament, al costat de més de 2.000 persones: «Una comisión de electores del distrito do Vilafranca se ofreció á llevar en hombros el féretro, á lo que accedió la familia del difunto» (El Diluvio 15/10/1896). A la premsa hi ha diverses ressenyes del seu enterrament, culminades per extenses glosses del seu tarannà personal i un repàs de la seva extensa i agitada vida política, que incloïa una condemna a mort, un exili, la proclamació de l’estat català, fets d’armes contra els carlins, una vida parlamentària animada, la defensa dels obrers i, sobretot, sempre, la defensa d’una república federal (La Vanguardia 18/10/1896, La Campana de Gràcia 17/10/1896 i La Publicidad 21/10/1896; vegeu també el testimoni d’un contemporani seu, Joaquim Viñas Pagés).

Per acabar, volem remarcar la supervivència del nom d’aquest polític revolucionari, federalista, republicà al nomenclàtor de carrers de Vilafranca, sorprenentment immune a les dictadures de Primo de Rivera i de Franco. Per cert, seguint la tendència dels últims anys d’eliminar noms relatius a la monarquia espanyola als carrers de Catalunya, el 2013 hi hagué una campanya de diverses entitats per substituir el nom de l’avinguda del Príncep d’Astúries de Barcelona pel de Baldomer Lostau. Dos anys després, l’Ajuntament aprovà una moció per canviar aquest nom i altres onze de referències monàrquiques, però el nom finalment aprovat (febrer 2019) per a l’avinguda fou el de la Riera de Cassoles. El nostre Baldomer ha passat a la llarga llista de personatges que busquen el seu espai a la ciutat de Barcelona i, de moment, Vilafranca és l’única població que l’ha incorporat al seu nomenclàtor.

(Agraeixo les aportacions de l’historiador Raimon Soler Becerro.)