Noms curiosos de carrers (8)

Vuitè lliurament de la sèrie #nomscuriosos de carrers caçats voltant per Catalunya. Aquests són de Rosselló, Eus, Noedes, Cubelles, Elna i les Franqueses del Vallès. Podeu seguir el fil a Twitter amb l'etiqueta #nomscuriosos.

Plaques de carrers de Rosselló, Eus, Noedes, Cubelles, Elna i les Franqueses del Vallès

Trasllats toponímics: els Tívoli, Turó Park i Prado vilafranquins

La repetició toponímica és un fenomen ben conegut, que es detecta amb facilitat tot recorrent el territori o consultant mapes. A Catalunya (i a tot el món) hi ha molts carrers de l’Església o carrers Majors, moltes Barcelones, moltes Montserrats, etc. Fins i tot a tot el món estan documentades 58 Vilafranques.

A grans trets, aquestes repeticions de noms poden tenir dues explicacions. La primera es basa en una creació espontània i natural d’un nom en dos indrets sense cap relació directa. Els especialistes en diuen poligènesi. Són noms com plaça de l’Oli (present a Barcelona, Sant Cugat del Vallès...), la Serreta (nom de turó que també es troba a la Noguera, Ripollès, Baix Penedès), turó de Sant Pau (que es pot trobar al Garraf, Priorat), etc. No cal dit que aquest fet va més enllà l’àmbit de la toponímia. Quants bars es diuen la Plaça, perruqueries que es diuen Pels pels o hostals que es diuen Principal?

La segona explicació depèn de la intervenció humana: algú té la voluntat de vincular explícitament el lloc que es bateja amb un altre de referent. Aquest pot ser el lloc d’origen de qui el bateja o un lloc que s’hi assembla. Aquestes intervencions són típiques de processos de conquesta, en el cas dels més antics, o simplement mogudes per circumstàncies variades, com la moda, el prestigi del lloc imitat, etc. En definitiva, són noms que no han estat creats en el mateix lloc, sinó que han estat transportats. Xavier Terrado és molt més fi quan explica aquest fenomen i proposa que dins d’aquest grup convé distingir els trasllats, els calcs i les imitacions.

Hi ha una sèrie de noms de lloc vilafranquins que es poden situar, sense gaire esforç, a més d’una població catalana, i que són del primer grup, els nascuts per poligènesi: noms de carrers (Cort, Tarragona, Sol, Rambla), de camps i partides de terra (la Pedrera), de camins i carreteres (Fariner, Vilanova), d’edificis religiosos (Santa Maria, Sant Joan...), masies (cal Monjo, cal Frare...), etc. Però en aquest apunt ens referirem a alguns noms del segon grup, és a dir, de trasllats (o més ben dit, imitacions) que corresponen concretament a noms de parcs i jardins històrics. Vegem-ho.

El Tívoli, com dèiem en un apunt anterior, és un nom d’origen italià present a Barcelona, el Vendrell, Vilanova, Reus i molt més enllà. És un parc inaugurat el 1884 situat al barri del Poble Nou, aleshores anomenat "Tívoli Villafranqués". El nom el devia prendre per imitació dels jardins i del teatre del mateix nom inaugurats el 1849 a Barcelona. I el jardí barceloní, a la vegada, es devia inspirar en els jardins de la vil·la d'Este de la localitat de Tivoli (Itàlia), construïts el segle XVI i declarats Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO. El Tívoli vilafranquí ja era des dels inicis un espai d'esbarjo, amb jardí, brollador, cafè, restaurant, pista de patinatge i de tenis i, sobretot, un teatre, on s'hi havia fet de tot: teatre, sarsuela, òpera, circ, varietats, cinema, balls, mítings, concerts, etc. Des del 1943 és municipal i ha tingut diverses transformacions.

Entrada del Tívoli, amb la font ornamental (ACAP, 1975)

El Turó Parc ja no existeix, però era un parc i jardí situat en un terreny del comte de Moy, a la baixada de Sant Salvador de la carretera de Tarragona, davant per davant de l'Institut Eugeni d'Ors. Va néixer els anys vint i el nom és una imitació clara del parc homònim de Barcelona inaugurat pocs anys abans, el 1912. La propaganda deia així: "Turó Park vilafranquí, de Francisco Isach. Jardins higiènics i saludables amb abundants pins i plantes silvestres. Tarrasses amb vistes a la muntanya. Lago. Brenars. Glorietes artístiques. Cavallets. Surtidor i distintes diversions...". Francisco Isach Marquès era membre de la Unión Patriótica (com el comte de Moy) i president de la Hermandad de Cuberos de San José (Vanguardia 26/04/1927 et al.). Per la seva situació estratègica a peu de carretera, el 1960 s'hi va inaugurar un hotel i un restaurant (Panadés 13/06/1960).

 
Finalment, el Prado fou un altre lloc d'esbarjo, també documentat com el "Prado de Santa Clara", situat entre els carrers de Pere Alagret i d'Igualada. Es va inaugurar al mateix temps que el Tívoli, el maig o juny de 1884. Era un espai enjardinat que incloïa, fins i tot, una plaça de toros on es feien corrides (Labriego 16/03/1884; 15/05/1884; maig 1887). D’aquest indret no en tenim més informació. És molt probable que el nom li vingui de l'entitat de Sitges o de la fama del passeig del Prado madrileny. Per tant, un altre cas d’imitació toponímica.

A Vilafranca hi ha altres casos de trasllats i imitacions, molt coneguts, però en parlarem en una altra ocasió.