Mapa que acompanya la sol·licitud de llicència d'obres de Pere Lliveria (7/03/1884) |
La inauguració es produeix l’1 de juny de 1884, tot i que les obres encara no estaven acabades. El Tívoli Villafranqués, fou, doncs, una iniciativa privada, un recinte amb fonts, restaurant, pavellons, caminets per passejar i un saló teatre. L’any 1944 el va comprar l’Ajuntament i des d’aleshores és públic. Ha estat reformat totalment com a mínim dues vegades, el 1975 i el 1989.
La iniciativa imitava una tendència de Barcelona, i a la vegada d’altres ciutats d’Europa, d’habilitar espais oberts i amb aire net fora de les velles viles closes medievals. Així van proliferar arreu eixamples amb avingudes i carrers amples i rectes, cases sumptuoses i espais d’esbarjo, amb fonts, cafès, jardins..., tot molt romàntic i burgès. A Barcelona, el 1848 es van construir els jardins del Tívoli. A Vilanova i al Vendrell hi van haver empreses semblants, batejades també amb el nom «Tívoli», anteriors a la vilafranquina. A Vilanova, Jacint Miró Mayné, vilafranquí i ebenista de professió, el 1860 inaugura una entitat d’esbarjo amb diversos serveis, jardins i, sobretot, un teatre (actualment, el nom ha desaparegut del nomenclàtor); poc després, al Vendrell, el 1862 tres emprenedors locals (un ebenista, un fuster i un paleta, músics aficionats) arrenden una finca per construir-hi un lloc d’esbarjo (encara avui «Tívoli» és el nom d’una plaça, un passatge i un auditori).
Vista aèria del parc d'abans de la darrera reforma del 1989 |
Però d’on ve, el nom «Tívoli»? Tot sembla indicar que l’origen ha de ser el de la ciutat d’aquest nom propera a Roma, caracteritzada per l’existència de diversos parcs i jardins amb jocs d’aigua, estàtues i caminets per passejar. Però segur que la influència no va ser directa de la ciutat italiana a la catalana, sinó a través dels jardins que París inaugurà amb aquest nom el 1766. I d’aquí als jardins del Tívoli de Madrid (1822), els primers d’Espanya, i finalment, el 1848, Barcelona i altres llocs de Catalunya, inclosa Vilafranca.
Un nom plenament vilafranquí, però d’origen ben llunyà.
Colofó
Simultàniament a l’arrencada del Tívoli, a Vilafranca va sortir una iniciativa semblant, un espai d’esbarjo privat, al carrer d’Igualada, un lloc dit «el Prado Villafranqués». El Labriego (maig 1887) ho testimonia així: "[Vilafranca] contiene dos sitios campestres, uno de ellos el Tívoli Vilafranqués que también posee su indispensable salón-teatro y el otro Prado Vilafranqués con amenos y bien dispuestos jardines". (La competència entre ambdós equipaments devia ser el motiu que el Tívoli s’inaugurés sense estar acabat.) I anys més tard, encara apareixeria el Turó Park. En un altre apunt en parlarem.
___________
*Josep Martí, a Els carrers de Vilafranca del Penedès, Andana, 2014, pàg. 198