dijous, 6 de maig de 2021

Molts noms i pocs rius


Els que tenim aquesta rara afició de recopilar i estudiar noms de lloc sabem que una mateixa realitat es pot conèixer amb diferents. És clar que molts indrets s’han dit de manera diferent segons l’època. Mireu, sense anar més lluny, els canvis que pateixen els carrers i les places, com hem explicat diverses vegades en aquest blog (vegeu La plaça més republicana o La travessia d’Àngel Guimerà per Vilafranca).

Però aquesta mirada diacrònica no és l’única per observar la multiplicació de noms. En una mateixa època hi ha llocs que s’anomenen de diverses maneres, en funció de molts factors (per exemple, el nom oficial de plaça de Manuel Milà i Fontanals conviu amb el de plaça dels Porcs). Avui exposem els diferents noms que reben els cursos fluvials.

Tots els rius del món, tot i que sempre hi ha un nom amb què són preferentment coneguts, tenen altres noms, normalment aplicats als seus trams. Per exemple, a l’Amazones els peruans li diuen Marañón fins a Iquitos i els brasilers l’anomenen Solimões des que entra al Brasil fins que se li ajunta el seu afluent Río Negro. Sense anar tan lluny, el riu Foix a Vilafranca és anomenat riera de la Bleda quan frega la línia de terme, ben a prop del nucli de la Bleda.

Exemplifiquem-ho a casa nostra. El terme vilafranquí el travessen dos cursos fluvials principals, a banda i banda del nucli urbà, i alguns afluents seus. El cas més paradigmàtic és el torrent de la Torreta. Abans, tinguem ben present que els rius i rieres sempre tenen un nom relacionat amb el lloc d’on ve o per on passa (mai relacionat amb el lloc on es dirigeix, cosa que és pròpia dels camins). El nom Torreta és el nom del primer tram del torrent, que correspon a la masia de la Torreta, on neix; més avall passa a dir-se de l’Adoberia, en referència a una adoberia que hi havia al marge esquerre, prop del pont Vell; mes avall, del Pont Nou, quan passa per la masia d’aquest nom; tot seguit, de Melió, quan travessa aquesta partida; més avall, del Molí d’en Rovira, en referència a aquest molí; i abans de sortir del terme, de Santa Digna, quan travessa aquesta partida. Ja fora el terme s’anomena riera de Vilafranca.

Afluents del torrent de la Torreta són la riera de les Comes, un indret vora la Granada, on neix, o rasa de Porroig, quan passa pel costat d’aquesta masia. I més avall, se li ajunta el torrent de Sant Cugat, dels Cinc Ponts o de Santa Maria (dels Horts), referències totes elles ben clares, que corresponen a diferents trams.

L’altre curs d’aigua principal del terme és la riera de Llitrà. Aquest és el nom que se li dona a Vilafranca, però més amunt es diu riera de la Maçana, de les Graus o de Vilobí.

En tots els casos, la feina és per al cartògraf, de decidir quin nom retolar al mapa. Si hi caben tots, s’hi posen tots, però quan el mapa té una escala més petita, només n'hi cap un.

dimecres, 14 d’abril de 2021

La plaça més republicana de Vilafranca

Postal amb la plaça de la República

A Vilafranca hi ha una plaça que ha estat tres vegades republicana: la plaça de l’Estació. Aquesta plaça es va anar configurant des del moment de construir-s’hi l’estació del ferrocarril. L'actual edifici data del 1909, i substituïa el que s'havia construït per a l'arribada del tren a la vila el 1865. Des d’aquest moment, el nom amb què es devia conèixer l’espai devia ser el de plaça de l’Estació, atès que així apareix en documents oficials i a la premsa local com a mínim des del 1871.

Però el 1892 inicia un periple de 85 anys en què ha tingut 4 noms diferents, un dels quals s’ha repetit 3 vegades: el de plaça de la República. Per tant, 7 acords municipals diferents per canviar-li el nom. És un clar exemple de l’aprofitament de la toponímia urbana per a propaganda ideològica.

El primer nom oficial s’estableix el 1892 i és el de plaça de la República (naturalment, una referència a la Primera República Espanyola (1873-1874) o tal vegada al desig de l'adveniment d'una nova república). El 1902, uns veïns de la rambla demanen que aquesta es dediqui al doctor Robert, que havia estat alcalde de Barcelona, però l’Ajuntament posa el nom del polític (que havia mort dies abans) a la plaça de l’Estació, eliminant doncs la referència republicana.

Quatre anys més tard, el 1906, 16 veïns demanen que es torni a recuperar el nom República, cosa que s’aprova l’1 d’agost de 1906. Sembla que l’argument fou que s’havia presentat un recurs al governador civil en contra del bateig del 1902, però com que aquest no havia donat resposta, el ple va votar restituir el nom que tenia.

Aquest nom dura fins al 1927, en què la Comissió Permanent, en motiu del "Cumpleaños y Bodas de Plata de la coronación del Rey Alfonso XIII", a proposta de la Unión Patriótica (partit catòlic i conservador), aprova el nom de plaça de Alfonso XIII. Aquest dura només tres anys, ja que el 3 d’abril de 1930 s’acorda recuperar el nom republicà. Com és obvi, aquests canvis tenen a veure amb el partit dominant a l’Ajuntament.

L’arribada de la Dictadura va comportar l’eliminació de totes les referències republicanes del nomenclàtor. El 9 de febrer de 1939, en un acord en què es canvien 42 noms de carrers (!), per a la plaça s’escull el nom del Sagrado Corazón perquè (segons Arnabat, Ramon; Castillo, Jesús; Sancho, Daniel (2009b). La repressió del primer franquisme a l’Alt Penedès (1939-1948). Cossetània edicions) l’alcalde "Joan Francesch  [...] havia tingut una "aparició" en la qual el Sagrat Cor li demanava de tenir una plaça a la vila".

Finalment, el 19 d’octubre de 1977 torna a canviar de nom i en aquest cas s’escull com a nom oficial el que de ben segur, durant tots aquests anys, era el que els vilafranquins devien utilitzar habitualment: la plaça de l'Estació («plaza que vulgarmente se denomina de la Estación»).

divendres, 2 d’abril de 2021

Curiositats de carrer (II): la placeta del Cep

El 4 d'abril del 2005 es va aprovar el nom «Cep» a un passatge del barri del Molí d’en Rovira, concretament un pas al darrere d’un edifici situat a la cantonada de l’avinguda de Barcelona amb el carrer de Melió. Pels motius que siguin (penso que ja devia estar planificat així), aquest edifici es va enderrocar i la Junta de Govern Local, el 25 de febrer de 2011, va decidir que tot l’espai resultant (incloent el passatge) es reanomenaria placeta del Cep. És un cas ben poc habitual, en què no es canvia el nom específic del carrer, sinó el genèric.

És curiós, però, que allà mateix comença un carrer batejat el 14 de desembre de 1959 (juntament amb altres set carrers) que es diu «carrer de la Vinya» (originalment, «de la Vid»), o sigui, pràcticament un sinònim de l’anterior. De fet, quan aquest es va batejar, en una carta al director publicada a Acció (9/01/1959) es criticava haver escollit aquest nom («Vid») i es suggeria, precisament, «Cep» o «Vinya», noms que no es farien tan estranys als vilafranquins.

M’agrada destacar que aquest cas compleix el somni humit de qualsevol cartògraf: a un espai petit, un nom curt. I això no passa sempre...

Any 1948: es comença a formar el carrer de Melió

Any 2000: el carrer encara sense obrir


Plànol 2010


Any 2020: la placeta del Cep

dimarts, 9 de març de 2021

Qui era la vídua Almirall? (II)

En el darrer apunt, vam demostrar a qui estava dedicat el carrer actual del barri de Sant Julià de Vilafranca dit "Vídua Almirall". I vam explicar que la bibliografia històrica local hi havia diverses confusions entre aquesta i altres "vídues Almirall".

Doncs també desfem l'equívoc segons el qual s'ha dit que la Francesca Carbó Huguet, la vídua Almirall del carrer, és qui va fer la donació a l'Ajuntament de dos grans quadres pintats per Claudi Lorenzale. Aquests quadres els va donar Maria Torres Olivé, viuda del gran propietari Joan Almirall Vidal, tal com està registrat a l'acta del ple del 9 de juny de 1907.

Acta del Ple del 9/06/1907

Aquest fet s'explica molt bé en aquesta publicació de l'Ajuntament.

diumenge, 7 de març de 2021

Qui era la vídua Almirall?

La pregunta, naturalment, té una resposta ràpida: la dona d’un tal «Almirall». Aquest cognom és ben corrent en català i és obvi hi hagi hagut força vídues. Però la vídua Almirall a qui està dedicat un carrer discret del barri de Sant Julià de Vilafranca, la «nostra» vídua Almirall, n’és una: Francesca Carbó Huguet (Vilafranca del Penedès 1879 - Barcelona 1955). Francesca es va casar el 1901 amb Josep Almirall Trius, industrial de Barcelona. Així ho explica una ressenya de La Vanguardia:
La Vanguardia 09/03/1901
[El segon cognom de Josep Almirall, "Arnús", que surt al diari ha de ser un error. Segons el llibre de casaments de la parròquia el segon cognom és "Trius".]
 
Tot i residir a Barcelona, feia llargues estades a la vila. La seva germana Josepa es va casar amb Joan Torres Casals i, per tant, era tia de Miquel Torres Carbó. El 1926 va col·laborar amb la I Exposició d'Art del Penedès (Exposicions 2012:15). Se la recorda per haver costejat el 1927 la instal·lació i el manteniment de l'escola dels pares maristes a l'antiga casa pairal dels Magarola. Aquesta casa estava situada on avui hi ha una oficina bancària, al carrer de Sant Joan. Hi ha una placa a la façana que ho recorda. (Casellas, 1989:18)

El 6 de novembre de 1955, vuit mesos després de la seva mort, exalumnes de l'escola li reten un homenatge descobrint una placa al carrer amb el seu nom, entre altres actes:

Panadés 5/11/1955

A L’Abans (p. 401) es publica una fotografia de la inauguració del carrer el 6 de novembre de 1955.


S'ha dit que la vídua Almirall és Maria Torres Olivé, i certament ho va ser, atès que estava casada amb Joan Almirall i Vidal de Puigdespí, però no és a qui està dedicat el carrer vilafranquí. Aquesta és la que va fer lliurament a l'Ajuntament dels monumentals quadres de Claudi Lorenzale (Benach, 1978:224). Aquest error apareix a Els carrers de Vilafranca, de Josep Martí Soler (Andana, 2014) i s’ha reproduït en altres bandes. A la bibliografia vilafranquina apareixen altres vídues Almirall, com la cèlebre Margarita Panzano, viuda de Josep Almirall i Salat, de qui s’explica que va col·laborar a sufragar la capella del cementiri (Planas, 1948:132).

Ja vam dedicar un apunt al perill de batejar vies només amb el cognom (vegeu Pobre Rodríguez!). Però en aquest cas encara s'afegeix un element a la inconveniència de la denominació, fill d'una societat masclista: no hauria estat molt millor que constés el nom de l'homenatjada, sense remetre's al seu marit?

----
  • Benach i Torrens, Manuel (1978). Els vilafranquins del segle XX. Notes per a la història local.
  • Bernaus Rovira, Josep A. (2000). L’Abans. Vilafranca del Penedès. Recull gràfic 1862-1965. Efadós.
  • Casellas i Casanovas, Joan (1989). Els Germans maristes a Vilafranca del Penedès 1927-1936.
  • Exposicions 2012. Les Exposicions d’Art del Penedès. Vilafranca del Penedès, 1926. El Vendrell, 1027. Vilanova i la Geltrú, 1929. IEP.
  • Martí Soler, Josep (2014). Els carrers de Vilafranca del Penedès. Andana.
  • Planas, Josep (1948). Antics convents, esglésies i capelles de Vilafranca.

 









dijous, 25 de febrer de 2021

Curiositats de carrer (I)

L’usuari de Twitter @gazofilacium, especialista i col·leccionista en diccionaris catalans, m’ensenyava dies enrere una curiosa cruïlla del Prat de Llobregat, on conflueixen 4 carrers amb 4 noms diferents. Em preguntava si coneixia algun altre cas. Després d’una cerca, a Vilafranca en tenim un cas semblant: hi ha una cruïlla on coincideixen els carrers Joan XXIII, Sant Julià, Oviedo i Jaume Balmes. I per poca distància, no hi arriba també un cinquè, el carrer de Sant Antoni Maria Claret. La cruïlla pratenca és perfecta: quatre escaires rectes (només amb una petita diferència d’amplada); la vilafranquina, no tant: tant l’eix Sant Julià-Jaume Balmes com l’eix Oviedo-Joan XXIII són trams de carrer d’amplades diferents. En aquest darrer cas, l’eix encara s’allarga i té més noms: Paloma i Bisbe Morgades, per una banda, i Assumpta Trens, per l’altra. L’explicació d’aquesta falta de continuïtat dels noms pot ser pel fet de ser carrers urbanitzats en moments diferents i pel fet de tenir amplades del carrer diferents. En altres casos el motiu pot ser per evitar un canvi de numeració.
Cruïlla del Prat
Cruïlla de Vilafranca




dimecres, 10 de febrer de 2021

Masies amb nom de religiós

Aquí tenim quatre masies del terme de Vilafranca del Penedès amb una característica comuna: tenen nom de religiós. Si algú alguna informació interessant sobre el nom de la masia o sobre la masia mateixa, feu-la arribar en un comentari.

Cal Monjo. Aquesta masia està situada a tocar de la nova carretera C-15 i l'autopista AP-7, ben a prop del polígon Sant Pere Molanta. Amb aquest nom documentada del 1974 ençà. Manuel Benach (1978:225) esmenta un pagès que anomena "Monjo" que es dedica a la cria dels cucs de seda a principis del segle XX, però no sabem si hi té relació. Al padró de 1930 cal Monjo es denomina “cal Salvany”, i és per raó del cognom de la persona que en aquell hi viu, com a mínim des del 1921, en Josep Salvany Miret, casat amb Antònia Folguera Batalla. Diversos treballs sobre arqueologia del Penedès recullen que a «la vinya de Cal Monjo Sud» han localitzat 4 sitges neolítiques. Desconeixem completament el motiu de la denominació, però és fàcil elucubrar: algú de la família que es va fer monjo, algú que hi vivia enclaustrat, hi va anar a viure un antic monjo (?)...

Cal Frare. Es troba al camí de les Cases Noves de Ferran, al costat mateix de Ca l'Isidoro. Documentada des del mapa de 1914 i a altra documentació fins a l'actualitat. Forma part del Nomenclàtor Oficial de Toponímia Major de Catalunya 2009. Dels padrons de 1900 a 1930 (no apareix als anteriors) podem deduir que la primera casa que hi hagué fou Cal Frare, on vivien el matrimoni Joaquim Solé Morató i Maria Les des del 1898. Una de les seves dues filles, Dolors, es casa amb Jaume Baqués i consta que ambdós matrimonis hi viuen fins com a mínim el 1930, juntament amb els seus tres fills i la mare i oncle de Jaume. L’altra filla, Mercè, es casa amb Isidoro Solé Gili, fill de Sant Martí, i des del padró de 1921, com a mínim, consta que viuen a Cal Frare Petit. Arran d'questa diferenciació entre cal Frare Gran (o Vell) i cal Frare Petit (dos noms provisionals i efímers, fins al 1936), podem suposar que es devia construir una altra casa al costat per a la nova unitat familiar que, poc després, prendria el nom del cap de família, Isidoro. Com en el cas anterior, no sabem el motiu del nom "Frare", però també pot ser algun dels exposats anteriorment.
Cal Frare i Ca l'Isidoro

Casa dels Capellans. Aquesta casa està situada entre la carretera de Tarragona i el polígon Àgora. Actualment està abandonada. Massanell (1990b:16) la documenta en una llibreta de comunió del 1803. Des d’aleshores, s’hi han documentat tota classe fets: els francesos hi col·locaren una bateria, durant el seu avanç pel Penedès el 1808 (Vendrell, 1983); i el Diari de Vilanova (19/09/1862) reporta: "Vora Vilafranca i de la casa de camp dita dels Capellans, junt a la carretera de Tarragona, es va assassinar a un paleta". L’Eco del Panadés (21/05/1865) s’explica una aposta de 280 rals entre un propietari i un botiguer per veure qui anava més ràpid des de la casa dels Capellans fins a la creu de Sant Salvador. Una altra desgràcia ens l'explica La Vanguardia (12/10/1894): "En las inmediaciones de Villafranca del Panadés, ha sido encontrado dentro de una cueva, sita cerca de una casa de campo denominada «Los capellans», el cadáver de un hombre de 35 años de edad, soltero, natural de Torrellas de Foix y vecino de Vilafranca, llamado José Rosel (á) Teyret.". Del 1890 fins al 1936, com a mínim, documentem que hi viuen dues generacions d’una família de cognom «Sonet». Quant al nom, potser era una casa propietat de capellans, de la Comunitat de Preveres de Vilafranca?

Cal Caputxí o els Caputxins Vells. Casa situada a mà dreta del camí de Pacs, just abans del coll dels Pegats. Amb el nom "Caputxins Vells", Massanell (1976; 1990b) la recull a les llibretes de comunió del 1672 i 1803. A diversos mapes del 1900 ençà, la masia apareix alternant les formes "Cal Caputxí", "Cal Caputxins" i, fins i tot (erròniament), "Pegats". El nom al·ludeix al primitiu convent dels Caputxins, instal·lat a la falda de la muntanya de Sant Jaume, abans que el 1626 es traslladessin on hi ha el cementiri actual. El primer terç del segle XX consta que hi viu una família de cognom "Brugal".

----