Vilafranca i la llengua de signes catalana

La llengua de signes catalana (LSC) és la llengua de les persones sordes signants de Catalunya per comunicar-se entre elles i amb altres persones del seu voltant. Com qualsevol altra llengua, és un mitjà per facilitar la comunicació: expressar pensaments i opinions, transmetre sentiments, descriure, narrar... I naturalment, els noms de lloc també hi són presents. 

Les persones signants poden expressar el topònim amb l’alfabet dactilològic o poden fer servir el signe que el designa. El passat 21 de febrer, en el marc del Dia Internacional de la Llengua Materna, vam poder participar en un acte sobre topònims del món relacionats amb els quatre elements bàsics de la natura. Vam tenir la sort de comptar amb una persona signant i una intèrpret, que a l’última part de l’acte ens van ensenyar alguns topònims tarragonins.

Passats uns dies, vam descobrir alguns recursos que recullen topònims en LSC. El web Coneix Catalunya recull les principals poblacions catalanes en llengua de signes, de les quals també informa de dades bàsiques. O també el diccionari lliure de LSC Wikisign, amb noms de poblacions, barris, comarques, comunitats autònomes, països, etc. I finalment, l’app Signapp, amb força topònims d’arreu del món, però pocs de catalans. Aquests darrers són col·laboratius, és a dir, la comunitat pot anar engrandint els repertoris de topònims i de vocabulari en general.

I com es diu Vilafranca del Penedès en LSC? Aquí ho teniu (font: Coneix Catalunya en llengua de signes):

Sembla que el signe descriu l'acte de destapar una ampolla (de vi?), apel·lant, doncs, a la relació de la vila amb el vi. Altres signes per anomenar pobles i ciutats també tenen força gràcia: per anomenar "Valls" es fa un signe simulant que es menja un calçot; el signe de "Sant Sadurní d'Anoia" sembla que descrigui el tap sortint de l'ampolla de cava; "Torredembarra" es designa amb una mà oberta i aixecada, reproduint la mà tal com apareix al seu escut. Etc.

Hi ha altres signes per designar, per exemple, la Rambla, la Parellada, la Barceloneta, el Poble Nou, etc.? O en aquests altres, com en la majoria de topònims, es recorre a la dactilologia? Tal vegada les persones signants de Vilafranca, que ens consta que n'hi ha, ens poden ajudar a elaborar un recull de toponímia vilafranquina en LSC.

Noms curiosos de carrers (8)

Vuitè lliurament de la sèrie #nomscuriosos de carrers caçats voltant per Catalunya. Aquests són de Rosselló, Eus, Noedes, Cubelles, Elna i les Franqueses del Vallès. Podeu seguir el fil a Twitter amb l'etiqueta #nomscuriosos.

Plaques de carrers de Rosselló, Eus, Noedes, Cubelles, Elna i les Franqueses del Vallès

Trasllats toponímics: els Tívoli, Turó Park i Prado vilafranquins

La repetició toponímica és un fenomen ben conegut, que es detecta amb facilitat tot recorrent el territori o consultant mapes. A Catalunya (i a tot el món) hi ha molts carrers de l’Església o carrers Majors, moltes Barcelones, moltes Montserrats, etc. Fins i tot a tot el món estan documentades 58 Vilafranques.

A grans trets, aquestes repeticions de noms poden tenir dues explicacions. La primera es basa en una creació espontània i natural d’un nom en dos indrets sense cap relació directa. Els especialistes en diuen poligènesi. Són noms com plaça de l’Oli (present a Barcelona, Sant Cugat del Vallès...), la Serreta (nom de turó que també es troba a la Noguera, Ripollès, Baix Penedès), turó de Sant Pau (que es pot trobar al Garraf, Priorat), etc. No cal dit que aquest fet va més enllà l’àmbit de la toponímia. Quants bars es diuen la Plaça, perruqueries que es diuen Pels pels o hostals que es diuen Principal?

La segona explicació depèn de la intervenció humana: algú té la voluntat de vincular explícitament el lloc que es bateja amb un altre de referent. Aquest pot ser el lloc d’origen de qui el bateja o un lloc que s’hi assembla. Aquestes intervencions són típiques de processos de conquesta, en el cas dels més antics, o simplement mogudes per circumstàncies variades, com la moda, el prestigi del lloc imitat, etc. En definitiva, són noms que no han estat creats en el mateix lloc, sinó que han estat transportats. Xavier Terrado és molt més fi quan explica aquest fenomen i proposa que dins d’aquest grup convé distingir els trasllats, els calcs i les imitacions.

Hi ha una sèrie de noms de lloc vilafranquins que es poden situar, sense gaire esforç, a més d’una població catalana, i que són del primer grup, els nascuts per poligènesi: noms de carrers (Cort, Tarragona, Sol, Rambla), de camps i partides de terra (la Pedrera), de camins i carreteres (Fariner, Vilanova), d’edificis religiosos (Santa Maria, Sant Joan...), masies (cal Monjo, cal Frare...), etc. Però en aquest apunt ens referirem a alguns noms del segon grup, és a dir, de trasllats (o més ben dit, imitacions) que corresponen concretament a noms de parcs i jardins històrics. Vegem-ho.

El Tívoli, com dèiem en un apunt anterior, és un nom d’origen italià present a Barcelona, el Vendrell, Vilanova, Reus i molt més enllà. És un parc inaugurat el 1884 situat al barri del Poble Nou, aleshores anomenat "Tívoli Villafranqués". El nom el devia prendre per imitació dels jardins i del teatre del mateix nom inaugurats el 1849 a Barcelona. I el jardí barceloní, a la vegada, es devia inspirar en els jardins de la vil·la d'Este de la localitat de Tivoli (Itàlia), construïts el segle XVI i declarats Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO. El Tívoli vilafranquí ja era des dels inicis un espai d'esbarjo, amb jardí, brollador, cafè, restaurant, pista de patinatge i de tenis i, sobretot, un teatre, on s'hi havia fet de tot: teatre, sarsuela, òpera, circ, varietats, cinema, balls, mítings, concerts, etc. Des del 1943 és municipal i ha tingut diverses transformacions.

Entrada del Tívoli, amb la font ornamental (ACAP, 1975)

El Turó Parc ja no existeix, però era un parc i jardí situat en un terreny del comte de Moy, a la baixada de Sant Salvador de la carretera de Tarragona, davant per davant de l'Institut Eugeni d'Ors. Va néixer els anys vint i el nom és una imitació clara del parc homònim de Barcelona inaugurat pocs anys abans, el 1912. La propaganda deia així: "Turó Park vilafranquí, de Francisco Isach. Jardins higiènics i saludables amb abundants pins i plantes silvestres. Tarrasses amb vistes a la muntanya. Lago. Brenars. Glorietes artístiques. Cavallets. Surtidor i distintes diversions...". Francisco Isach Marquès era membre de la Unión Patriótica (com el comte de Moy) i president de la Hermandad de Cuberos de San José (Vanguardia 26/04/1927 et al.). Per la seva situació estratègica a peu de carretera, el 1960 s'hi va inaugurar un hotel i un restaurant (Panadés 13/06/1960).

 
Finalment, el Prado fou un altre lloc d'esbarjo, també documentat com el "Prado de Santa Clara", situat entre els carrers de Pere Alagret i d'Igualada. Es va inaugurar al mateix temps que el Tívoli, el maig o juny de 1884. Era un espai enjardinat que incloïa, fins i tot, una plaça de toros on es feien corrides (Labriego 16/03/1884; 15/05/1884; maig 1887). D’aquest indret no en tenim més informació. És molt probable que el nom li vingui de l'entitat de Sitges o de la fama del passeig del Prado madrileny. Per tant, un altre cas d’imitació toponímica.

A Vilafranca hi ha altres casos de trasllats i imitacions, molt coneguts, però en parlarem en una altra ocasió.

La nissaga dels Alcover i els noms de lloc

Aquesta setmana ha fet 100 anys de la mort de Joan Alcover Milà (18 de desembre de 1852 - 1 de març de 1923). Aquest hisendat vilafranquí fou alcalde entre 1892 i 1893, president del Centre Agrícola del Penedès i diputat provincial. Com hem explicat tantes vegades, els noms i cognoms dels vilafranquins han servit per batejar carrers, places, camins, partides de terra, etc., de vegades de forma explícita (cal Pere Pau, plaça de Milà i Fontanals...), d’altres de forma menys transparent (com el carrer d’Oriol, el carrer de Valls, cal Salines...). Especialment productius són els noms de propietaris per nodrir la toponímia i Alcover, representant d’una nissaga que van passar de pagesos a rendistes (com explica molt bé Daniel Sancho a l’article «Els Alcover de Vilafranca del Penedès: De pagesos a ferrers i de ferrers a propietaris, als segles moderns i contemporanis.». Del Penedès, 2021, Núm. 37, pàg. 20-48), no és una excepció. Aprofitem el centenari per recordar la petja d’aquesta nissaga en la toponímia, com a exemple d’una tendència ben habitual.

Esquela commemorativa (Acció, febrer 1926)

 Tothom té present el passatge d’Alcover, un pas de vianants cobert, popularment de vegades dit el Porxo, batejat el 23 de maig de 1876. Està dedicat a Joan Alcover Milà, que havia cedit, no sense reticències, a la construcció d’aquest enllaç per sota de casa seva entre el carrer del Casal i la rambla (vegeu «Curiositats de carrer: el MEU carrer»).

El passatge d'Alcover durant la nevada del 1962 (fons ACAP)

També hi havia l’era d’Alcover, una era enrajolada que explica Gaietà Vidal que existia prop del cementiri (Labriego 15/12/1887). I també la sínia d’Alcover, tot i que documentada una sola vegada en un mapa parcel·lari del 1902, situada al costat del torrent de la Torreta, entre el camí de la Creu de la Pelegrina i la carretera d'Igualada. I el molí d’Alcover, aquest molt probablement referit al molí d’en Rovira, atès que els Alcover van ser-ne els propietaris.

I encara a les actes del ple de l’Ajuntament documentem les coves d’Alcover: "visita de inspección en el lugar donde existen la balsa y las cuevas llamadas del Alcover así como un depósito de fiemo, en los extramuros de esta villa, ...así como el que se dé orden a unos de los facultativos municipales al objeto de que visite al pobre enfermo que según noticias se alberga en las citadas cuevas." (22/01/1908). Ens han explicat que als Marges Alts hi havia unes baumes on de vegades s'allotjaven rodamons: eren aquestes?

Qualsevol informació addicional sobre aquests noms serà benvinguda!

Curiositats de carrer (VI): el carrer del General Cortijo

Full de serveis d'Adolfo Cortijo

Adolfo Cortijo y Fayé (Cádiz 1830 - Barcelona 1895) va ser el primer coronel del Regiment de Caçadors de Mallorca 26 de Cavalleria, creat el 1885, i va estar destinat a la caserna de Vilafranca de finals del 1886 fins a mitjan 1890. El carrer del seu nom amaga tres singularitats.

En primer lloc, acabem de dir que Cortijo va estar destinat a Vilafranca només tres anys i mig. Com és que un personatge amb un vincle tan efímer amb la vila se l’homenatgi posant el seu nom a un carrer? O hi ha alguna altra vinculació que desconeixem? Pensem que no: Pere Regull Pagès, que el 1921 va dedicar uns articles a les pàgines de la Gaseta de Vilafranca a explicar els orígens dels carrers, és molt sarcàstic en parlar d’aquest carrer, dient «nom posat a l’ex carrer del Telègraf, que limita un costat de la caserna, «para perpetua memoria», segons es va escriure llavors (1887 i 1890) d’una feta que ja no seria tan perpètua si no la recordéssim nosaltres damunt d’aquestes planes». I acaba concloent que, a part del que diuen les «gasetilles» de l’època, que va contribuir a aplicar millores a la caserna,* «No en tenim cap més episodi.»** Josep Martí (Els carrers de Vilafranca del Penedès, Andana, 2014) diu que el motiu va ser que perquè "va lliurar molts joves vilafranquins d'haver d'anar a la primera guerra de Cuba", però com és habitual no cita la font de la informació. I a més, ho posem en qüestió ja que la guerra de Cuba va començar el 24 de febrer de 1895 i Cortijo va morir tres dies després.

Carrer del General Cortijo. 1973 (foto: Jordi Valls. ACAP)

L’altra singularitat és que tot i la graduació amb què consta el seu nom al nomenclàtor de carrers, mentre va ser a Vilafranca va tenir el grau de coronel. Només va rebre el grau de general de brigada quan va passar a la reserva el 8 d'agost de 1890, just després del seu pas per Vilafranca.

I l'última és que inicialment, el 1890, el nom es posa al carrer de l’altre lateral de la caserna, el carrer del "Cuartel" (actualment carrer de Cal Bolet), i vuit mesos després, el 5 de maig de 1891 (en vida seva), el nom es trasllada al carrer actual, sense cap més explicació. Un altre misteri.

Finalment, recordem que el carrer ha tingut (i té encara) noms alternatius populars (carrer del Telègraf, carrer de Correus i carrer de la Mitja Galta) i un altre d'oficial (carrer de Francesc Layret).

-------------  
*Labriego 14/09/1890: "en consideración los desinteresados esfuerzos del hoy general de brigada Adolfo de Cortijo en contribuir a poner en el brillante estado en que hoy admiramos el cuartel de esta villa”.

**Gaseta de Vilafranca 1/05/1929 (pàg. 3)

Cinquanta anys de l’autopista i la destrucció de la toponímia

Aquest mes de desembre fa exactament 50 anys de l’existència del tram Martorell-Vilafranca Nord de l’autopista AP-7. Concretament va ser oberta al trànsit el 20 de desembre de 1972, amb un peatge reduït inicial de 25 pessetes. El 18 de desembre de 1972 el ministre d'Obres Públiques Gonzalo Fernández de la Mora ja havia inaugurat el tram de Martorell a Vilafranca Nord, però el 6 de febrer de l’any següent es va fer un segon acte d’inauguració a Vilafranca mateix, amb més pompa. L’abril de 1973 l’autopista acabaria de fer la volta a la vila fins a la sortida dels Monjos i aniria seguint cap al sud. Inicialment s’anomenava A-2; del 1986 al 2003, A-7, i des del 2003 s’anomena AP-7 o «Autopista del Mediterrani».

Tothom 10/02/1973

La seva construcció segurament va ser la ferida del territori més important des de l’arribada del ferrocarril i, conseqüentment, com en qualsevol agressió al territori, els noms de lloc també en sortiren esquitxats. L’afectació en la toponímia es concreta en dos casos. En primer lloc, la destrucció de paratges i, per tant, del nom emprat per designar-los. I en segon lloc, la pèrdua dels noms dels camins que la via talla. Vegem-ho.

Els indrets arrasats són diversos. Potser el més característic és el Canyet. Amb aquest nom es coneixia un petit nucli de casetes on malvivien entre vint i quaranta persones en condicions deplorables, sense aigua ni llum. Aquest barri, i el seu nom, va desaparèixer completament, ja que l’autopista hi passava per sobre. El nom li venia d’un crematori de restes animals, al costat de la planta de tractament de residus, que va haver de tancar per la gran fumera que generava i que segons el dia queia damunt l’autopista. 

El barri del Canyet (Tothom, 12/04/1969. Foto: Enric Tomàs)

Aquest lloc també s’havia dit des del segle XVII la Pedrera, que s’hi anava pel camí del mateix nom i on les tropes de la Caserna anaven a fer pràctiques de tir. Un altre nom pràcticament desaparegut és el dels Marges Alts, ja que la zona que designava de forma tan tansparent va perdre completament la seva fisonomia en construir-s’hi els vials d’entrada i sortida de l’autopista.

En segon lloc, l’afectació en la toponímia es manifesta arran dels talls de camins rurals. Aquests, que sempre s’anomenen amb el nom on es dirigeixen, en quedar tallats amb el temps perden la seva referència, el sentit de la seva existència i el seu nom. El tall de camins va ser un dels efectes més criticats de l’arribada de l’autopista des de la premsa vilafranquina i motiu de tibantors. Així com de bon principi el projecte va garantir la continuïtat de les carreteres de Barcelona, Vilanova i Moja amb sengles ponts, en el cas dels nou camins rurals que tallava l’autopista ja va ser un altre tema. Després de molta lluita i insistència, es va aconseguir donar continuïtat als camins de Melió i de la Serreta amb ponts per a vehicles i vianants, tot i que tard i després d’alguna desgràcia (el de la Serreta es va obrir el 1977, tres anys després que un noi morís atropellat passant-la a peu). 

Visita d'obres al pont de la Serreta (12/10/1977, ACAP. Autor: Joaquim Aragonès)

En canvi, van quedar tallats definitivament els camins antiquíssims de la Pedrera o Rocallisa, de la Pedrera, de Mas Rabassa, de Santa Maria dels Horts, de Sant Pere (pels Marges Alts), de l’Hostal Nou o Barcelona i de Sant Cugat o Sant Sebastià (continuació del de l’Hort del Tona). Per pal·liar aquest disbarat, que afectava enormement els pagesos per accedir a les seves finques, es van fer alguns camins laterals, però aquells noms, amb referents sempre de l’autopista enllà, han perdut la seva utilitat. Compareu-ho amb els camins de la Bleda, de Sant Pau o de la Pelegrina, noms que tothom coneix perquè mantenen el seu traçat i la seva referència originals. En canvi, qui coneix on són els camins abans esmentats?

Per cert, tots els camins de Vilafranca, tant els que estan sencers com els escapçats o escuats, estan inventariats, mesurats, fotografiats i descrits per l'Ajuntament i es poden trobar en aquest web (això sí, amb algun error toponímic).

Mapa de camins del web de l'Ajuntament de Vilafranca, on es poden veure els únics 4 ponts del terme que superen l'autopista (3 per dalt i 1 per sota) 

La societat moderna actual està construïda a partir d’unes infraestructures que han tingut més en compte la nostra comoditat que no pas la conservació del patrimoni, material i immaterial. Segurament, però, ningú és totalment innocent d’aquest procés autodestructiu.

Acudit de Benet Toledano al Penedès del 30/12/1972

Els orígens de la plaça de la Constitució

Avui és 6 de desembre, el dia de la Constitució Espanyola. A Vilafranca tenim una plaça amb aquest nom, l’antiguitat del qual fa que es digui que no té res a veure amb la constitució actual, sinó amb la de 1812. És una opinió discutible, tenint en compte que el restabliment del nom, el 1978, es va vincular explícitament al resultat del referèndum sobre la constitució actual. Així s’explica a la premsa local:

Penedès 16/12/1978 (notícia completa)

Hem dit més amunt que el nom és molt antic. Antoni Massanell Esclassans, en el seu volum Petita història de les denominacions vials vilafranquines compreses dins el recinte que cloïa la muralla (Fundació Antoni i Vicenç Mestres Jané. 1985, pàg. 50), el documenta per primera vegada el 1822, ara faria 200 anys. Tanmateix, com a mínim ha de ser dos anys més antic, tenint en compte la documentació que citarem tot seguit.

Després de l’aprovació de la primera constitució espanyola a les Corts de Cadis el 1812, una de les disposicions conseqüents va ser decretar el bateig les places principals dels pobles i ciutats amb el nom Constitució, «para fijar por todos los medios posibles en la memoria de los españoles la feliz época de la promulgación de la Constitución política de la monarquía». Sembla que l’ideòleg d’aquesta disposició va ser un diputat català: Antoni Capmany Surís i de Montpalau.

Decret 14/08/1812, publicat a la Gazeta de Madrid baxo el Gobierno de la Regencia de las Españas, núm. 15, de 17/09/1812, pàg. 142

Es tracta d’una acció pionera en el món de l’onomàstica municipal. En una època en què els carrers només tenien nom natural, no oficial, aquesta és la primera vegada que l'administració decideix quin nom ha de tenir un espai urbà, i la primera vegada que ho fa per motius polítics (cosa que serà una constant durant el segle XX). Desconeixem si el decret ja es va aplicar a Vilafranca aquest any mateix, però de totes maneres el 1814 es va esdevenir el sexenni absolutista, en què es va abolir la constitució i, de segur, tots els decrets que s’hi emparaven. Les places de la Constitució degueren perdre el seu nom.

El període absolutista dura sis anys. Són anys de descontentament polític creixent que culminen el 1820 amb el pronunciament de Rafael de Riego i l’inici del Trienni Liberal. Es recupera la Constitució del 1812, que a Vilafranca es proclama el dia 11 de març (Ramon Arnabat. Liberals i reialistes: el Trienni Liberal  al Penedès, 1820-1823. Institut d'Estudis Penedesencs, 2004. Pàg, 43). Entre aquesta data i el 23 de abril es devia batejar la plaça Major amb el nom Constitució, avançant-se així al Reial Decret de l’1 de juliol de 1820, que restablia decrets i ordres expedits per les Corts passades, inclòs el del 14 d’agost esmentat: «...que se restablezcan en toda su observancia y vigor los decretos y órdenes siguientes... El decreto de 14 del mismo [agost de 1812] sobre que se llame plaza de la Constitución la principal de los pueblos en que esta se publique...» (Gazeta del Gobierno, núm. 8, del 7/07/1820, pág. 30-31).

Els protagonistes de la nova etapa tenien gran interès a fer conèixer les idees liberals i la mateixa Constitució entre la població i per aquest motiu s’organitzaren actes de jurament de la carta magna i de col·locació d’una placa amb el nom. Aquesta placa era sovint artística, de material bo, com el marbre, i carregada d’una gran simbologia. Aquests actes solien fer-se amb gran pompa. Ramon Arnabat recull un document de l’Ajuntament dirigit a la Comunitat de Preveres de Santa Maria «invitant-los» «para que por la tarde del primero [el 22 d’abril] a las 1 de ella se haga publicación solemne de la Constitución en la Plaza  de este nombre». I un document de la Comunitat relata com van ser els actes, que, resumidament, van consistir en processons acompanyades de la banda de música de l’exèrcit, una missa amb tedèum, la lectura pública i el jurament de la constitució i la col·locació de la placa a la plaça amb el nom nou: «...y feu la funció de anar a plantar la lapida en la plaça major o constitucional ab molt de lluhiment...» (Arnabat, op. cit., pàg. 44). Aquesta, doncs, és la primera cita de la plaça de la Constitució actual.

Però eren temps convulsos i els reialistes no es van quedar parats, sinó que van protagonitzar episodis d’armes i altres de protesta simbòlica, embrutant plaques, arrencant-les i, fins i tot, afusellant-les. Això va passar a Vilafranca el 4 d’agost de 1822: «Uno de los primeros actos á que se dedicaron los realistas una vez dentro de la villa, fué quitar de su sitio la lápida de la Constitución que colocada se hallaba en la plaza de su nombre y conducida en arrastre fuera los muros de la misma, la cual fusilaron en el lugar inmediato al edificio conocido en aquel entonces por premsa de la cera, cuyo edificio desapareció al darse principio á la actual calle de San Francisco.» (Apuntes históricos de Vilafranca del Panadés y su comarca. Pere Alagret ed.; 1887. Pàg. 164).  

Placa de la plaça de la Constitució de Calafell, repicada pels carlins el 1873

Finalment, el retorn del període reialista va comportar la destrucció de tots els símbols liberals, inclòs el nom de les places de la Constitució (que en general passaren a dir-se del Rei) i de les plaques corresponents, tapades, arrencades, destruïdes o afusellades. A Vilanova, «...la lápida se quitó inmediatamente y el dia 26 el Bayle de acuerdo con los regidores hicieron poner en su lugar una inscripció que decía plaza del Rey». I feta miques es va llançar al mar. (Arnabat, op. cit., pàg. 185). 

Posteriorment i fins als nostres dies, la plaça de la Constitució ha protagonitzat altres episodis onomàstics (alguns ja comentats en aquest blog), però ho deixem per a una altra ocasió.