dimecres, 5 de gener de 2022

100 anys del carrer de Baldomer Lostau

(Article publicat originalment a El 3 de Vuit, el 30/12/2021)

El passat 21 de desembre es complien 100 anys de l’acord del ple de l’Ajuntament de Vilafranca de dedicar un carrer a Baldomer Lostau Prats. Es tractava d’un carrer travesser del carrer de Santa Magdalena, que fins aleshores era un camí que portava a unes eres, motiu pel qual es coneixia com a «camí de les Eres». L’acord no especifica les raons del bateig, però hi ha una circumstància que pot explicar-ho: feia 25 anys de la mort d’aquest polític republicà federal barceloní, que va ser escollit diputat a les Corts pel districte de Vilafranca el 1893. Malgrat els anys transcorreguts des del seu decés, el seu bon record es devia mantenir viu: dos testimonis lamenten que el nom del polític s’apliqui a una via, en aquell moment, segons llur parer, tan indigna. Al Panadés Republicano (27/04/1922), un tal «Un que no bada» escriu: «doncs allí senyors, entremitj de dos corrals i dues cuadres hi han posat com a escarni: Carrer d’en Baldomero Lostau. Un que no bada i varis vehins protesten de que com a Cabrada i escarni s’hagi posat el nom de una persona tant respetada i distingida en tal lloc.» [Amb «Cabrada» es deu referir a una acció del «Cabra», el Jaume Ferrer Cabra, director del setmanari Fructidor, que tenia fortíssimes divergències amb el Panadés Republicano.] I més endavant, Pere Regull (que també col·laborava al Panadès Republicano), en el primer text que coneixem sobre l’origen dels noms de carrers de la vila, repassa els carrers amb nom de «Gent d'altres localitats: homenatges circumstancials». I llista els següents: «Jaume I, Pere III el Gran, el Cid, Prim, Duc de la Victòria (Espartero), General Riego, General Cortijo, General Zurbano, Baldomero Lostau (qui trià el carrer fou molt poc considerat),...» («Els carrers de Vilafranca», a L’Abella d’Or a Vilafranca, 1926) [el subratllat és nostre].
El carrer de Baldomer Lostau, cantonada amb el de Santa Magdalena. La font també data d'aquells anys
Foto aèria del 1948, amb el carrer ressaltat en groc, encara ben poc urbanitzat (ICGC)


Detall del plànol urbà de 1930, on es veu el cap del carrer i el camí de les Eres (ICGC)

La referència burleta del Panadés Republicano a Jaume Ferrer Cabra (la «Cabrada») entra en la dinàmica de lluites polítiques d’aquests anys convulsos, però també la motiva que l’acord sobre el carrer es produeixi en una sessió plenària on eren absents els regidors representants del Centre d’Unió Republicana (la publicació portaveu del qual era precisament el Panadès Republicano). En canvi sí que hi era el regidor Jaume Ferrer Peralta, fill del Jaume Ferrer Cabra, que és qui fa la proposta. Ambdós vivien precisament al carrer de Santa Magdalena (als números 46 i 50, costat per costat) (segons el Padró 1921), on tenien el negoci de productes agrícoles, i van aprofitar per servar el record de Lostau ben a prop de casa. Ferrer Cabra, republicà federalista, com Lostau, va participar amb ell en la campanya de les eleccions del 1893.

Imatge de Baldomer Lostau de la llista a les eleccions del 1893 (La Campana de Gràcia 4/03/1893)


La biografia de Baldomer Lostau està ben explicada a diversos llocs. Nosaltres tan sols afegirem alguns apunts dispersos. Per exemple, que era barreter, amb botiga a Barcelona des de 1878: «Hoy abre sus puertas al público un nuevo establecimiento en el Pasaje de Bacardí [núm. 7], que el conocido sombrerero don Baldomero Lostau acaba de instalar en dicho punto. En él hallarán nuestros abonados la más alta novedad, así en sombreros de todas clases como en gorras y artículos de fantasía, rigiendo en punto a precios los mas rigurosos de fábrica (La Publicidad, 29/09/1878). El 1879 es va casar amb Josepa Espinet i van tenir un fill, Baldomer, que era metge a l’Hospital Clínic i també va tenir una certa activitat política, segons explica El Diluvio (4/12/1927, 26/05/1931, etc.). I tres filles: Teresa, pintora, casada amb el també pintor i dibuixant Xavier Nogués, a la qual Salvat-Papasseit li dedicà el poema «Llegenda»; Josefa, la germana gran, que va fer de mestra a Vilafranca; i Alberta, que del 1922 al 1948 va treballar a la casa Cinzano a Barcelona (els darrers anys, amb un càrrec directiu).

Les vel·leïtats polítiques de Baldomer van començar de ben jove: amb 20 anys ja es relacionava amb moviments polítics democràtics obreristes i amb 23 va participar activament en l’alçament de la Gloriosa. Amb 25 anys és elegit diputat a les Corts per Gràcia i amb 27, el 1873, va proclamar l’Estat Català dins la Federació Espanyola, molts anys abans que ho fessin Macià i Companys, per la qual cosa, tot i que es diluí ràpidament amb l’adveniment de la Primera República, val la pena ser recordat i reivindicat. Acabat el breu parèntesi republicà, i en plena restauració borbònica i període de desencís, es va dedicar a l’ofici de barreter i va fer de comercial d’una empresa d’explosius i alguna feina a la indústria naviliera, però a poc a poc anà participant en la reorganització del moviment democràtic republicà federal, juntament amb Pi i Margall. Tothom en destaca la vehemència dels seus discursos: «És orador de temperaments revolucionaris» (La Campana de Gràcia 4/03/1893); «en el lograba distinguirse por el ardor de su oratoria vehemente» (La Vanguardia 18/10/1896). Ell i el vilafranquí Isidre Rius, també conegut per la seva oratòria amb el nom del «Castelaret» o el «Castelar Obrer», van tenir molta activitat pel districte a partir del 1890, exposant en «meetings» les seves idees republicanes federals. Fruit d’aquesta tasca, el 1893 va ser escollit per segona vegada diputat a les Corts generals, aquest cop per Vilafranca.

Baldomer Lostau, durant la seva època al capdavant dels Guies de la Diputació per lluitar contra els carlins (ca. 1873. Publicada a La Libertad 30/12/1928).

 Se’n recorda també la defensa dels obrers i la seva intercessió per evitar l’execució de penes de mort: per exemple, en el cas dels condemnats pel crim del rector de Foix (La Vanguardia 03/01/1896), en el del condemnat per la Bomba del Liceu (Destino 31/05/1969) i en el de set anarquistes («Con Baldomero Lostau gestionamos el [indult] de siete anarquistas fusilados en Montjuich.». La Publicidad, 14/08/1911). I també volia rebaixar l’assignació a l’església per dotar de més pressupost a Ensenyament i volia abolir les quintes.

Va morir jove, amb 50 anys, el 13 d’octubre de 1896. Diuen les cròniques que a causa d’un empitjorament de la seva salut per una detenció poc explicada i una estada en un calabós de les Drassanes l’agost del mateix any (sortí «ferit de mort», deia La Campana de Gràcia del 17/10/1896). Un grup de penedesencs va participar a l’enterrament, al costat de més de 2.000 persones: «Una comisión de electores del distrito do Vilafranca se ofreció á llevar en hombros el féretro, á lo que accedió la familia del difunto» (El Diluvio 15/10/1896). A la premsa hi ha diverses ressenyes del seu enterrament, culminades per extenses glosses del seu tarannà personal i un repàs de la seva extensa i agitada vida política, que incloïa una condemna a mort, un exili, la proclamació de l’estat català, fets d’armes contra els carlins, una vida parlamentària animada, la defensa dels obrers i, sobretot, sempre, la defensa d’una república federal (La Vanguardia 18/10/1896, La Campana de Gràcia 17/10/1896 i La Publicidad 21/10/1896; vegeu també el testimoni d’un contemporani seu, Joaquim Viñas Pagés).

Per acabar, volem remarcar la supervivència del nom d’aquest polític revolucionari, federalista, republicà al nomenclàtor de carrers de Vilafranca, sorprenentment immune a les dictadures de Primo de Rivera i de Franco. Per cert, seguint la tendència dels últims anys d’eliminar noms relatius a la monarquia espanyola als carrers de Catalunya, el 2013 hi hagué una campanya de diverses entitats per substituir el nom de l’avinguda del Príncep d’Astúries de Barcelona pel de Baldomer Lostau. Dos anys després, l’Ajuntament aprovà una moció per canviar aquest nom i altres onze de referències monàrquiques, però el nom finalment aprovat (febrer 2019) per a l’avinguda fou el de la Riera de Cassoles. El nostre Baldomer ha passat a la llarga llista de personatges que busquen el seu espai a la ciutat de Barcelona i, de moment, Vilafranca és l’única població que l’ha incorporat al seu nomenclàtor.

(Agraeixo les aportacions de l’historiador Raimon Soler Becerro.)

dilluns, 20 de desembre de 2021

Curiositats de carrer (IV): el MEU carrer

El passatge d'Alcover, a l'esquerra de la imatge, per sota del que era casa seva

Ja fa ben bé cinc anys que vam dedicar tres apunts a parlar dels carrers vilafranquins dedicats a alguna persona morta feia molt poc temps (dies, fins i tot) o inclús quan aquesta encara estava viva, cosa que desaconsellen tot de normes escrites i no escrites, començant per la resolució 2 de la Vuitena Conferència de les Nacions Unides sobre Normalització de Noms Geogràfics (pàg. 49).

Detallàvem totes les persones que van veure, gairebé literalment, com el seu nom passava a presidir un carrer vilafranquí. La majoria, del segle XIX: el general Cortijo, Amàlia Soler, el bisbe Morgades i (Filomena) Oriol, encara actuals. I aquests altres, ja desapareguts, del XIX i el XX: (Manuel Vidal) Rollán, Francesc Macià, Àngel Guimerà, President Azaña, Alcalá Zamora, el Generalísmo Franco, Joaquim Maurín, Alfons XIII, Albert Moliner i Pau Casals (aquests darrers casos, referits no al passatge ni a la plaça actuals).

Però el cas de Joan Alcover Milà (Vilafranca 1854-1923) és extraordinari. El ple de l’Ajuntament del 2 de juny de 1876 va acordar que el pas que reivindicaven de fa temps els veïns de l’actual carrer del Casal per arribar a la rambla i al centre de la vila i que s’obriria en terrenys d’Alcover es diria passatge d’Alcover, en agraïment per la cessió del terreny. Doncs resulta que no només ell era viu quan es va batejar el carrer i que ell era tinent d’alcalde quan es va prendre l’acord, circumstàncies ja prou singulars, sinó que a més ell vivia en aquest carrer: al padró de 1900 Joan Alcover consta inscrit a la casa número 1 del passatge d’Alcover, juntament amb l’esposa i dos fills.

Ben bé es pot dir que era el seu carrer...

Detall de la part superior del pasatge

 
Fe d’errades

Aprofitem per esmenar dues dades que apareixen al nostre llibre Noms de lloc del terme de Vilafranca del Penedès:
  • L’acord de denominació del passatge d’Alcover es va prendre el 2 de juny de 1876, juntament amb altres detalls sobre l’obertura del pas, no el 26 de maig, com escrivim al llibre.
  • Aquest passatge no ha canviat mai de nom, com dèiem al llibre. El nom General Riego es va aplicar només a l’actual carrer del Casal, que en aquell moment no tenia nom (era conegut per prolongación San Juan (Ple 1/08/1893).

dilluns, 13 de desembre de 2021

El primer treball sobre els noms de carrers de Vilafranca


Fa dos anys, vam publicar dos apunts en aquest blog enumerant totes les iniciatives que hi havia hagut prèvies al nostre llibre per explicar el nom dels carrers i places de Vilafranca del Penedès (veg. Uns carrers ben explicats (I) (i II)). Aquests estudis, irregulars quant a metodologia i exhaustivitat, ens van ajudar en el nostre treball sobre la toponímia del terme: els autors eren Pere Regull Pagès, Manuel Trens, Pere Mas i Perera, Manuel Benach Torrents, Antoni Massanell, Jaume Bricullé i Josep Soler.

El cas és que abans del primer treball, un conjunt d'articles que Pere Regull va publicar a la Gaseta de Vilafranca els anys 1928 i 1929, el mateix autor ja havia fet un avanç del tema el 1926 a l'almanac L’abella d’or a Vilafranca, amb el nom diàfan de «Els carrers de Vilafranca». 

És necessari, doncs, afegir aquest treball a la llista d'estudis sobre el nomenclàtor de carrers de la vila, i que en quedi constància aquí.

divendres, 3 de desembre de 2021

Noms curiosos de carrers (7)

Setena entrega de la sèrie #nomscuriosos de carrers caçats voltant per Catalunya. Aquests són de Camarles, l'Ampolla, Montferrer, Escaladei, el Prat de Llobregat i Albinyana. Podeu seguir el fil a Twitter amb l'etiqueta #nomscuriosos.

Plaques de carrer de Camarles, l'Ampolla, Montferrer, Escaladei, el Prat de Llobregat i Albinyana


Dites geogràfiques

El 29 d’octubre, al programa "La tarda" de Catalunya Ràdio es va fer una crida a aportar dites en què apareguessin noms de pobles, dites que de vegades s’anomenen dites tòpiques o geogràfiques, refranys geogràfics... I en van sortir un fotimer, gràcies a trucades en directe i aportacions en aquest fil de Twitter.

Les dites geogràfiques sorgeixen per alguna anècdota que acaba sent motiu de burla o de record; o producte de la rivalitat entre pobles veïns. De vegades no tenen sentit, simplement fer una rima; d’altres, per ridiculitzar el poble veí.

El programa em va recordar la Paremiologia catalana comparada digital de Víctor Pàmies, un repositori gegantí de dites o parèmies, que es poden cercar gràcies a una senzilla però molt útil eina. Cada dita està documentada i en recull les moltíssimes variants, en alguns casos.

Vaig aprofitar per buscar què en sortia que contingués el nom Vilafranca. I el resultat el teniu a continuació. Al costat de cada dita, hi indico la font més antiga on apareix cadascuna, que posteriorment molts altres després han anat introduint als seus catàlegs.* Dues surten al Folklore de Catalunya. Cançoner, de Joan Amades (1951), dues als Retalls de folklore penedesenc, de Pere Sadurní Vallès (Museu de Vilafranca, 1982), i una al llibre Notes Sobre'l Moviment Intelectual i Artístic de Vilafranca del Penadés Durant el Sigle xix, de Claudi Mas i Jornet (1902). Sobre el significat, consulteu la Paremiologia esmentada. Som-hi.
Personalment, no les he sentit mai, però, com podeu veure, estan documentades. Encara hi podríem afegir aquestes:
  • "A Vilafranca, els mercats a grapats i les fires a piles". Documentada al recull de textos De prop i de lluny, del vilafranquí Antoni Sabaté Mill (1994:pàg. 54)
  • "Vilafranca del Penedès, que molts l’anomenen (o molts en parlen) i ningú sap on és / i no saben on és". L’única de totes que he sentit i que, en realitat, es pot aplicar a qualsevol població que rimi amb «és».
  • "De Vilafranca no tinguis por; ni pluja, ni soldats". (Arasa,* blog personal)
  • "Per gent franca a Vilafranca, per molt luxe a Vilobí, per molt drapaires a Sant Pere i per misèria a Sant Quintí". (Arasa*)
I també aquesta frase feta: "Ésser una cosa de Vilafranca" (no costar res). Documentat al Cançoner d’Amades (pàg. 1221).

Finalment, heus aquí unes quantes frases fetes amb noms de lloc de Vilafranca:
  • "Pujar com els arbres de la Rambla", de significat evident (Pere Grases, Hores de joventut i maduresa, 1975, pàg. 314)
  • "Ves a cobrar a Cal Not", referit, en aquest cas, a una casa  (Sabaté, De prop i de lluny, vol. I, pàg. 204.) Armand Beneyto i Joan Solé Bordes ("Algunes locucions i frases fetes del Penedès" in La llengua del Penedès: del vocabulari i la toponímia al folklore i la literatura, IEP, 2019, p 246) expliquen que "s'aplica a un deute impossible de cobrar, de donar-ho tot per perdut. Sembla que un membre de Cal Not va ser un dels administradors d'una festa major, que va acabar amb problemes econòmics.

---
*Vegeu:
  • Millà i Reig, Lluís. Cinc mil refranys catalans (1965). Editorial Millà
  • Parés i Puntas, Anna. Tots els refranys catalans (1999)
  • Viquidites [Consulta: 21 de novembre de 2021]
  • Arasa i Ferrer, Josep. «Paremiologia Tópica Penedesenca». Blog El Barrinaire. 2012. [Consulta: 21 de novembre de 2021].
  • i altres.

divendres, 5 de novembre de 2021

Enraonem de topònims vilafranquins i penedesencs


El 15 d’octubre es va presentar el llibre Cuc a enraonar. A l’entorn del parlar del Penedès (ed. Andana, 2021). És un recull d’articles que Ramon Marrugat Cuyàs ha anat publicant a El 3 de Vuit mensualment des de l’octubre de 2015 fins al febrer de 2021. El recull demostra que el parlar del Penedès dona per molt, sobretot si qui en parla té la intuïció fina, els coneixements lingüístics i el bagatge cultural de Ramon Marrugat.

Ànima del projecte descriptiu del parlar penedesenc, Marrugat difon per mitjà d’aquests articles tan ben escrits i tan amens gran quantitat de particularitats del nostre parlar, impossibles de comentar amb justícia en l’espai d’aquest apunt. Però essent aquest un blog de toponímia, sí que en destacarem les referències a topònims vilafranquins, no pas pocs tenint en compte les antigues vel·leïtats en aquest camp d’aquest vilafranquí exiliat.

Marrugat sempre ha parat molta atenció al parlar de la gent i, per tant, a la manera com el poble anomena certs indrets, que no coincideix amb el nom oficial. Així, esmenta que a Vilafranca es parla de Sant Culgat (pàg. 42), del barri del Vaticà i de l’edifici de Cal Collons (93), tots aquests producte de la creativitat popular. És aquesta l’explicació que troba perquè existeixi a Vilafranca el carrer dels Llegums (perquè en aquest carrer, el de Puigmoltó, hi havia les cases de Cal Fesol, Cal Fesolet i Cal Cigró) (35).

S’esmenten també noms de casa que encara avui es poden sentir: Cal Bitxac i Cal Gaig són el nom de dos establiments ja desapareguts, i fora vila hi ha el Mas Pardal i hi havia hagut la barraca del Guatlle, tots aquests noms d’ocells, un dels recursos habituals dels noms de casa de tot arreu.

Marrugat dedica tot un article a la transformació del carrer de Sant Ramon de Penyafort a Sant Raimon, i ho fa amb arguments que no deuran agradar a més d’un, ens temem (45).

Paraules penedesenques i, també, clarament vilafranquines són els noms genèrics pèlec, catània (de Cal Catani) i els correlons (117), forma que feliçment ha quedat fixada oficialment a Vilafranca per designar els carrers estrets del nucli històric de la vila (aparcant, així, l'oficial corraló).

Una gran troballa són el bon nombre de castellanismes diguem-ne catalans, o el que l’autor anomena «els nostres castellanismes»: mots d’aspecte castellà, però que els donem un significat diferent del que originalment tenen. Entre aquests, són un clar exemple els noms de lloc de la plaça dels Tocinos (69) o la Perrera (70), els quals ni l'un ni l'altre tenen en castellà el sentit que els donem.

Altres topònims vilafranquins surten a capítols sobre fórmules màgiques i parèmies, com la de «Sant Pau de la Muntanyeta, cura la tos de la canalleta» (27), o la frase «anar a cobrar a Cal Not» (37).

Al llibre també s’esmenten els arbres singulars Pi de la Serreta i Pi de Cal Xerranxa (71) i els antics topònims creats amb el nom de color «roig», com l’aboi vilafranquí Porroig. I més amunt hem parlat de les catànies, però afegim també altres noms de productes que porten el nom de la vila en la seva denominació, com els ous, les coques i els càntirs de Vilafranca (21).

Aquests són només alguns dels mots que es comenten al llibre, només els relacionats amb llocs vilafranquins. El lector faria bé de comprar-lo perquè n’hi ha molts més, un bon grapat... o millor, una bona almosta!

dimarts, 26 d’octubre de 2021

Activisme ciutadà i toponímia (i II)

Dèiem a l’apunt anterior que els veïns sovint han intervingut en l’establiment de la toponímia urbana oficial. Ho vam demostrar exposant força casos de canvis en el nomenclàtor atenent diverses recollides de firmes, ja des del segle XIX.

Però també les entitats han liderat propostes de canvis o de batejos de carrers. Repassem els que hem recollit fins ara, començant per alguns dels que esmentàvem l’altre dia, en què no només ho demanaven veïns sinó també entitats. L’Associació dels Cors de Clavé i l'Associació Musical de Vilafranca, juntament amb veïns, proposen els noms Jaume Ferrer Cabra i Pep Ventura per als carrers actuals de Pines i la Paloma, el 1934 i el 1936, respectivament. I dèiem també que el nom actual de plaça de la Constitució qui va proposar de restituir-lo va ser el grup municipal del PSC el 1980, per treure el de Juan Álvarez.

L'Associació Musical de Vilafranca també va liderar la proposta de dedicar el carrer de Sant Bernat a Pau Casals el 1936, el qual va assistir a la descoberta de la placa per les Fires de Maig.

Per altra banda, Òmnium Cultural van prendre la iniciativa per demanar el canvi dels noms franquistes el 1977 i van acompanyar la sol·licitud amb un informe-proposta realitzat per Antoni Massanell, Antoni Sabaté Mill, Josep M. Santacana i Manuel Benach. L’informe defensava recuperar els noms tradicionals (o, en el seu defecte, incloure noms rellevants de la comarca o de Catalunya).
 
Tothom, 27/08/1977 (article sencer, pàg. 17-18)


Fotografia: ACAP; Tothom, 24/09/1977


El 1983 es va escaure el centenari de la mort de Karl Marx i un grup de 33 vilafranquins van presentar a l’alcalde la proposta de dedicar-li un carrer o una plaça. La sol·licitud es va publicar al Tothom, que també s'hi va afegir a través del seu editorial (Tothom 26/03/1933).

El maig de 1986, dotze entitats van demanar el canvi de nom de la plaça de l'Exèrcit pel de la Pau, però el nom que es va aprovar l'1 de juliol va ser l'actual, aquesta vegada fent poc cas de la sol·licitud popular. 
El 3 de Vuit, 9/05/1986

I darrerament, diversos partits polítics han suggerit noms, que només alguns d’ells han acabat aprovant-se: plaça de Lluís M. Xirinacs i plaça de les Brigades Internacionals (CUP) i Francesc Candel (ICV). 

Actualment, n’hi ha molts que estan a l’espera de passar pel sedàs de l’Ajuntament i de trobar-los un espai.