dimarts, 25 de maig de 2021

On era el gall del carrer del Pati del Gall?

A la cantonada dels carrers del Nord i del Pati del Gall de Vilafranca hi ha un bloc de pisos mastodòntic, que amaga (completament!) l’origen del nom del carrer. En aquesta cantonada, fins al 1972, hi havia una masia amb un pati tancat, un brollador al mig (amb una estàtua d’un pastor o d’un pagès ajagut) i uns corrals. Des del 1960 hi vivia la família Cartró, carnissers amb orígens a Can Cartró, tot i que ja era propietat de la família des del 1930.

Resulta que aquesta masia estava coronada per un gall penell, que, com podeu imaginar, és el que li donava nom, a la masia i a tot el solar o pati (noms que a Vilafranca són sinònims). Quan pel seu davant es va obrir el carrer seguint el projecte d’urbanització de la zona presentat per Pau Valls Ribés, aquest carrer va ser batejat el 26 de maig de 1879 amb el nom de «Quinta del Gallo». (Al mateix temps s'obre el carrer de Valls, ja amb aquest nom, i el carrer del Nord, nom que s’aprova el mateix dia.) Una quinta (en castellà) era una peça de terra, per la qual en teoria el pagès pagava 1/5 part del fruit al propietari.

Abans de l’enderrocament de la masia, el Museu es va interessar per conservar el gall penell, però estava en males condicions. De fet, com hem vist, devia tenir més d’un segle d’antiguitat.

Diversos documents del segle XIX (concretament des del 1863 i en documentació successiva), d'aquest indret en diuen "hort del Rovira" o "del Rovireta". No hem pogut esbrinar si abans que la família Cartró adquirís la masia i la finca pertanyia a algú amb aquest cognom o renom.

En aquest plànol es veu perfectament delimitats el pati i la masia ("Plano industrial y comercial de Vilafranca del Panadés". 1889. IGCC)

Segons un mapa parcel·lari del 1851, en aquest punt confluïen l'antic camí de Barcelona, el camí de Porroig i un camí que enllaçava el camí de l'Espirall amb el pont del Carril. Devia ser, per tant, un lloc de pas important.
Fotografia aèria, encara amb el pati i la masia intactes ("Fotoplano de Vilafranca del Panades". 1948. IGCC)
 
La família Cartró no ha conservat fotografies de la masia i el pati, però sí un quadre, en què es veu clarament el gall al capdamunt:


Fotografia d'un quadre amb el pati i la masia, cedida per la família Cartró (agost 2020)


dijous, 6 de maig de 2021

Molts noms i pocs rius


Els que tenim aquesta rara afició de recopilar i estudiar noms de lloc sabem que una mateixa realitat es pot conèixer amb diferents. És clar que molts indrets s’han dit de manera diferent segons l’època. Mireu, sense anar més lluny, els canvis que pateixen els carrers i les places, com hem explicat diverses vegades en aquest blog (vegeu La plaça més republicana o La travessia d’Àngel Guimerà per Vilafranca).

Però aquesta mirada diacrònica no és l’única per observar la multiplicació de noms. En una mateixa època hi ha llocs que s’anomenen de diverses maneres, en funció de molts factors (per exemple, el nom oficial de plaça de Manuel Milà i Fontanals conviu amb el de plaça dels Porcs). Avui exposem els diferents noms que reben els cursos fluvials.

Tots els rius del món, tot i que sempre hi ha un nom amb què són preferentment coneguts, tenen altres noms, normalment aplicats als seus trams. Per exemple, a l’Amazones els peruans li diuen Marañón fins a Iquitos i els brasilers l’anomenen Solimões des que entra al Brasil fins que se li ajunta el seu afluent Río Negro. Sense anar tan lluny, el riu Foix a Vilafranca és anomenat riera de la Bleda quan frega la línia de terme, ben a prop del nucli de la Bleda.

Exemplifiquem-ho a casa nostra. El terme vilafranquí el travessen dos cursos fluvials principals, a banda i banda del nucli urbà, i alguns afluents seus. El cas més paradigmàtic és el torrent de la Torreta. Abans, tinguem ben present que els rius i rieres sempre tenen un nom relacionat amb el lloc d’on ve o per on passa (mai relacionat amb el lloc on es dirigeix, cosa que és pròpia dels camins). El nom Torreta és el nom del primer tram del torrent, que correspon a la masia de la Torreta, on neix; més avall passa a dir-se de l’Adoberia, en referència a una adoberia que hi havia al marge esquerre, prop del pont Vell; mes avall, del Pont Nou, quan passa per la masia d’aquest nom; tot seguit, de Melió, quan travessa aquesta partida; més avall, del Molí d’en Rovira, en referència a aquest molí; i abans de sortir del terme, de Santa Digna, quan travessa aquesta partida. Ja fora el terme s’anomena riera de Vilafranca.

Afluents del torrent de la Torreta són la riera de les Comes, un indret vora la Granada, on neix, o rasa de Porroig, quan passa pel costat d’aquesta masia. I més avall, se li ajunta el torrent de Sant Cugat, dels Cinc Ponts o de Santa Maria (dels Horts), referències totes elles ben clares, que corresponen a diferents trams.

L’altre curs d’aigua principal del terme és la riera de Llitrà. Aquest és el nom que se li dona a Vilafranca, però més amunt es diu riera de la Maçana, de les Graus o de Vilobí.

En tots els casos, la feina és per al cartògraf, de decidir quin nom retolar al mapa. Si hi caben tots, s’hi posen tots, però quan el mapa té una escala més petita, només n'hi cap un.

dimecres, 14 d’abril de 2021

La plaça més republicana de Vilafranca

Postal amb la plaça de la República

A Vilafranca hi ha una plaça que ha estat tres vegades republicana: la plaça de l’Estació. Aquesta plaça es va anar configurant des del moment de construir-s’hi l’estació del ferrocarril. L'actual edifici data del 1909, i substituïa el que s'havia construït per a l'arribada del tren a la vila el 1865. Des d’aquest moment, el nom amb què es devia conèixer l’espai devia ser el de plaça de l’Estació, atès que així apareix en documents oficials i a la premsa local com a mínim des del 1871.

Però el 1892 inicia un periple de 85 anys en què ha tingut 4 noms diferents, un dels quals s’ha repetit 3 vegades: el de plaça de la República. Per tant, 7 acords municipals diferents per canviar-li el nom. És un clar exemple de l’aprofitament de la toponímia urbana per a propaganda ideològica.

El primer nom oficial s’estableix el 1892 i és el de plaça de la República (naturalment, una referència a la Primera República Espanyola (1873-1874) o tal vegada al desig de l'adveniment d'una nova república). El 1902, uns veïns de la rambla demanen que aquesta es dediqui al doctor Robert, que havia estat alcalde de Barcelona, però l’Ajuntament posa el nom del polític (que havia mort dies abans) a la plaça de l’Estació, eliminant doncs la referència republicana.

Quatre anys més tard, el 1906, 16 veïns demanen que es torni a recuperar el nom República, cosa que s’aprova l’1 d’agost de 1906. Sembla que l’argument fou que s’havia presentat un recurs al governador civil en contra del bateig del 1902, però com que aquest no havia donat resposta, el ple va votar restituir el nom que tenia.

Aquest nom dura fins al 1927, en què la Comissió Permanent, en motiu del "Cumpleaños y Bodas de Plata de la coronación del Rey Alfonso XIII", a proposta de la Unión Patriótica (partit catòlic i conservador), aprova el nom de plaça de Alfonso XIII. Aquest dura només tres anys, ja que el 3 d’abril de 1930 s’acorda recuperar el nom republicà. Com és obvi, aquests canvis tenen a veure amb el partit dominant a l’Ajuntament.

L’arribada de la Dictadura va comportar l’eliminació de totes les referències republicanes del nomenclàtor. El 9 de febrer de 1939, en un acord en què es canvien 42 noms de carrers (!), per a la plaça s’escull el nom del Sagrado Corazón perquè (segons Arnabat, Ramon; Castillo, Jesús; Sancho, Daniel (2009b). La repressió del primer franquisme a l’Alt Penedès (1939-1948). Cossetània edicions) l’alcalde "Joan Francesch  [...] havia tingut una "aparició" en la qual el Sagrat Cor li demanava de tenir una plaça a la vila".

Finalment, el 19 d’octubre de 1977 torna a canviar de nom i en aquest cas s’escull com a nom oficial el que de ben segur, durant tots aquests anys, era el que els vilafranquins devien utilitzar habitualment: la plaça de l'Estació («plaza que vulgarmente se denomina de la Estación»).

divendres, 2 d’abril de 2021

Curiositats de carrer (II): la placeta del Cep

El 4 d'abril del 2005 es va aprovar el nom «Cep» a un passatge del barri del Molí d’en Rovira, concretament un pas al darrere d’un edifici situat a la cantonada de l’avinguda de Barcelona amb el carrer de Melió. Pels motius que siguin (penso que ja devia estar planificat així), aquest edifici es va enderrocar i la Junta de Govern Local, el 25 de febrer de 2011, va decidir que tot l’espai resultant (incloent el passatge) es reanomenaria placeta del Cep. És un cas ben poc habitual, en què no es canvia el nom específic del carrer, sinó el genèric.

És curiós, però, que allà mateix comença un carrer batejat el 14 de desembre de 1959 (juntament amb altres set carrers) que es diu «carrer de la Vinya» (originalment, «de la Vid»), o sigui, pràcticament un sinònim de l’anterior. De fet, quan aquest es va batejar, en una carta al director publicada a Acció (9/01/1959) es criticava haver escollit aquest nom («Vid») i es suggeria, precisament, «Cep» o «Vinya», noms que no es farien tan estranys als vilafranquins.

M’agrada destacar que aquest cas compleix el somni humit de qualsevol cartògraf: a un espai petit, un nom curt. I això no passa sempre...

Any 1948: es comença a formar el carrer de Melió

Any 2000: el carrer encara sense obrir


Plànol 2010


Any 2020: la placeta del Cep

dimarts, 9 de març de 2021

Qui era la vídua Almirall? (II)

En el darrer apunt, vam demostrar a qui estava dedicat el carrer actual del barri de Sant Julià de Vilafranca dit "Vídua Almirall". I vam explicar que la bibliografia històrica local hi havia diverses confusions entre aquesta i altres "vídues Almirall".

Doncs també desfem l'equívoc segons el qual s'ha dit que la Francesca Carbó Huguet, la vídua Almirall del carrer, és qui va fer la donació a l'Ajuntament de dos grans quadres pintats per Claudi Lorenzale. Aquests quadres els va donar Maria Torres Olivé, viuda del gran propietari Joan Almirall Vidal, tal com està registrat a l'acta del ple del 9 de juny de 1907.

Acta del Ple del 9/06/1907

Aquest fet s'explica molt bé en aquesta publicació de l'Ajuntament.

diumenge, 7 de març de 2021

Qui era la vídua Almirall?

La pregunta, naturalment, té una resposta ràpida: la dona d’un tal «Almirall». Aquest cognom és ben corrent en català i és obvi hi hagi hagut força vídues. Però la vídua Almirall a qui està dedicat un carrer discret del barri de Sant Julià de Vilafranca, la «nostra» vídua Almirall, n’és una: Francesca Carbó Huguet (Vilafranca del Penedès 1879 - Barcelona 1955). Francesca es va casar el 1901 amb Josep Almirall Trius, industrial de Barcelona. Així ho explica una ressenya de La Vanguardia:
La Vanguardia 09/03/1901
[El segon cognom de Josep Almirall, "Arnús", que surt al diari ha de ser un error. Segons el llibre de casaments de la parròquia el segon cognom és "Trius".]
 
Tot i residir a Barcelona, feia llargues estades a la vila. La seva germana Josepa es va casar amb Joan Torres Casals i, per tant, era tia de Miquel Torres Carbó. El 1926 va col·laborar amb la I Exposició d'Art del Penedès (Exposicions 2012:15). Se la recorda per haver costejat el 1927 la instal·lació i el manteniment de l'escola dels pares maristes a l'antiga casa pairal dels Magarola. Aquesta casa estava situada on avui hi ha una oficina bancària, al carrer de Sant Joan. Hi ha una placa a la façana que ho recorda. (Casellas, 1989:18)

El 6 de novembre de 1955, vuit mesos després de la seva mort, exalumnes de l'escola li reten un homenatge descobrint una placa al carrer amb el seu nom, entre altres actes:

Panadés 5/11/1955

A L’Abans (p. 401) es publica una fotografia de la inauguració del carrer el 6 de novembre de 1955.


S'ha dit que la vídua Almirall és Maria Torres Olivé, i certament ho va ser, atès que estava casada amb Joan Almirall i Vidal de Puigdespí, però no és a qui està dedicat el carrer vilafranquí. Aquesta és la que va fer lliurament a l'Ajuntament dels monumentals quadres de Claudi Lorenzale (Benach, 1978:224). Aquest error apareix a Els carrers de Vilafranca, de Josep Martí Soler (Andana, 2014) i s’ha reproduït en altres bandes. A la bibliografia vilafranquina apareixen altres vídues Almirall, com la cèlebre Margarita Panzano, viuda de Josep Almirall i Salat, de qui s’explica que va col·laborar a sufragar la capella del cementiri (Planas, 1948:132).

Ja vam dedicar un apunt al perill de batejar vies només amb el cognom (vegeu Pobre Rodríguez!). Però en aquest cas encara s'afegeix un element a la inconveniència de la denominació, fill d'una societat masclista: no hauria estat molt millor que constés el nom de l'homenatjada, sense remetre's al seu marit?

----
  • Benach i Torrens, Manuel (1978). Els vilafranquins del segle XX. Notes per a la història local.
  • Bernaus Rovira, Josep A. (2000). L’Abans. Vilafranca del Penedès. Recull gràfic 1862-1965. Efadós.
  • Casellas i Casanovas, Joan (1989). Els Germans maristes a Vilafranca del Penedès 1927-1936.
  • Exposicions 2012. Les Exposicions d’Art del Penedès. Vilafranca del Penedès, 1926. El Vendrell, 1027. Vilanova i la Geltrú, 1929. IEP.
  • Martí Soler, Josep (2014). Els carrers de Vilafranca del Penedès. Andana.
  • Planas, Josep (1948). Antics convents, esglésies i capelles de Vilafranca.

 









dijous, 25 de febrer de 2021

Curiositats de carrer (I)

L’usuari de Twitter @gazofilacium, especialista i col·leccionista en diccionaris catalans, m’ensenyava dies enrere una curiosa cruïlla del Prat de Llobregat, on conflueixen 4 carrers amb 4 noms diferents. Em preguntava si coneixia algun altre cas. Després d’una cerca, a Vilafranca en tenim un cas semblant: hi ha una cruïlla on coincideixen els carrers Joan XXIII, Sant Julià, Oviedo i Jaume Balmes. I per poca distància, no hi arriba també un cinquè, el carrer de Sant Antoni Maria Claret. La cruïlla pratenca és perfecta: quatre escaires rectes (només amb una petita diferència d’amplada); la vilafranquina, no tant: tant l’eix Sant Julià-Jaume Balmes com l’eix Oviedo-Joan XXIII són trams de carrer d’amplades diferents. En aquest darrer cas, l’eix encara s’allarga i té més noms: Paloma i Bisbe Morgades, per una banda, i Assumpta Trens, per l’altra. L’explicació d’aquesta falta de continuïtat dels noms pot ser pel fet de ser carrers urbanitzats en moments diferents i pel fet de tenir amplades del carrer diferents. En altres casos el motiu pot ser per evitar un canvi de numeració.
Cruïlla del Prat
Cruïlla de Vilafranca