dimarts, 31 de gener de 2023

Curiositats de carrer (VI): el carrer del General Cortijo

Full de serveis d'Adolfo Cortijo
Adolfo Cortijo y Fayé (Cádiz 1830 - Barcelona 1895) va ser el primer coronel del Regiment de Caçadors de Mallorca 26 de Cavalleria, creat el 1885, i va estar destinat a la caserna de Vilafranca de finals del 1886 fins a mitjan 1890. El carrer del seu nom amaga tres singularitats.

En primer lloc, acabem de dir que Cortijo va estar destinat a Vilafranca només tres anys i mig. Com és que un personatge amb un vincle tan efímer amb la vila se l’homenatgi posant el seu nom a un carrer? O hi ha alguna altra vinculació que desconeixem? Pensem que no: Pere Regull Pagès, que el 1921 va dedicar uns articles a les pàgines de la Gaseta de Vilafranca a explicar els orígens dels carrers, és molt sarcàstic en parlar d’aquest carrer, dient «nom posat a l’ex carrer del Telègraf, que limita un costat de la caserna, «para perpetua memoria», segons es va escriure llavors (1887 i 1890) d’una feta que ja no seria tan perpètua si no la recordéssim nosaltres damunt d’aquestes planes». I acaba concloent que, a part del que diuen les «gasetilles» de l’època, que va contribuir a aplicar millores a la caserna,* «No en tenim cap més episodi.»** Josep Martí (Els carrers de Vilafranca del Penedès, Andana, 2014) diu que el motiu va ser que perquè "va lliurar molts joves vilafranquins d'haver d'anar a la primera guerra de Cuba", però com és habitual no cita la font de la informació. I a més, ho posem en qüestió ja que la guerra de Cuba va començar el 24 de febrer de 1895 i Cortijo va morir tres dies després.

Carrer del General Cortijo. 1973 (foto: Jordi Valls. ACAP)
L’altra singularitat és que tot i la graduació amb què consta el seu nom al nomenclàtor de carrers, mentre va ser a Vilafranca va tenir el grau de coronel. Només va rebre el grau de general de brigada quan va passar a la reserva el 8 d'agost de 1890, just després del seu pas per Vilafranca.

I l'última és que inicialment, el 1890, el nom es posa al carrer de l’altre lateral de la caserna, el carrer del "Cuartel" (actualment carrer de Cal Bolet), i vuit mesos després, el 5 de maig de 1891 (en vida seva), el nom es trasllada al carrer actual, sense cap més explicació. Un altre misteri.

Finalment, recordem que el carrer ha tingut (i té encara) noms alternatius populars (carrer del Telègraf, carrer de Correus i carrer de la Mitja Galta) i un altre d'oficial (carrer de Francesc Layret).



-------------  
*Labriego 14/09/1890: "en consideración los desinteresados esfuerzos del hoy general de brigada Adolfo de Cortijo en contribuir a poner en el brillante estado en que hoy admiramos el cuartel de esta villa”.
**Gaseta de Vilafranca 1/05/1929 (pàg. 3)

divendres, 30 de desembre de 2022

Cinquanta anys de l’autopista i la destrucció de la toponímia

Aquest mes de desembre fa exactament 50 anys de l’existència del tram Martorell-Vilafranca Nord de l’autopista AP-7. Concretament va ser oberta al trànsit el 20 de desembre de 1972, amb un peatge reduït inicial de 25 pessetes. El 18 de desembre de 1972 el ministre d'Obres Públiques Gonzalo Fernández de la Mora ja havia inaugurat el tram de Martorell a Vilafranca Nord, però el 6 de febrer de l’any següent es va fer un segon acte d’inauguració a Vilafranca mateix, amb més pompa. L’abril de 1973 l’autopista acabaria de fer la volta a la vila fins a la sortida dels Monjos i aniria seguint cap al sud. Inicialment s’anomenava A-2; del 1986 al 2003, A-7, i des del 2003 s’anomena AP-7 o «Autopista del Mediterrani».

Tothom 10/02/1973

La seva construcció segurament va ser la ferida del territori més important des de l’arribada del ferrocarril i, conseqüentment, com en qualsevol agressió al territori, els noms de lloc també en sortiren esquitxats. L’afectació en la toponímia es concreta en dos casos. En primer lloc, la destrucció de paratges i, per tant, del nom emprat per designar-los. I en segon lloc, la pèrdua dels noms dels camins que la via talla. Vegem-ho.

Els indrets arrasats són diversos. Potser el més característic és el Canyet. Amb aquest nom es coneixia un petit nucli de casetes on malvivien entre vint i quaranta persones en condicions deplorables, sense aigua ni llum. Aquest barri, i el seu nom, va desaparèixer completament, ja que l’autopista hi passava per sobre. El nom li venia d’un crematori de restes animals, al costat de la planta de tractament de residus, que va haver de tancar per la gran fumera que generava i que segons el dia queia damunt l’autopista

El barri del Canyet (Tothom, 12/04/1969. Foto: Enric Tomàs)

Aquest lloc també s’havia dit des del segle XVII la Pedrera, que s’hi anava pel camí del mateix nom i on les tropes de la Caserna anaven a fer pràctiques de tir. Un altre nom pràcticament desaparegut és el dels Marges Alts, ja que la zona que designava de forma tan tansparent va perdre completament la seva fisonomia en construir-s’hi els vials d’entrada i sortida de l’autopista.

En segon lloc, l’afectació en la toponímia es manifesta arran dels talls de camins rurals. Aquests, que sempre s’anomenen amb el nom on es dirigeixen, en quedar tallats amb el temps perden la seva referència, el sentit de la seva existència i el seu nom. El tall de camins va ser un dels efectes més criticats de l’arribada de l’autopista des de la premsa vilafranquina i motiu de tibantors. Així com de bon principi el projecte va garantir la continuïtat de les carreteres de BarcelonaVilanova i Moja amb sengles ponts, en el cas dels nou camins rurals que tallava l’autopista ja va ser un altre tema. Després de molta lluita i insistència, es va aconseguir donar continuïtat als camins de Melió i de la Serreta amb ponts per a vehicles i vianants, tot i que tard i després d’alguna desgràcia (el de la Serreta es va obrir el 1977, tres anys després que un noi morís atropellat passant-la a peu). 

Visita d'obres al pont de la Serreta (12/10/1977, ACAP. Autor: Joaquim Aragonès)

En canvi, van quedar tallats definitivament els camins antiquíssims de la Pedrera o Rocallisa, de la Pedrera, de Mas Rabassa, de Santa Maria dels Horts, de Sant Pere (pels Marges Alts), de l’Hostal Nou o Barcelona i de Sant Cugat o Sant Sebastià (continuació del de l’Hort del Tona). Per pal·liar aquest disbarat, que afectava enormement els pagesos per accedir a les seves finques, es van fer alguns camins laterals, però aquells noms, amb referents sempre de l’autopista enllà, han perdut la seva utilitat. Compareu-ho amb els camins de la Bleda, de Sant Pau o de la Pelegrina, noms que tothom coneix perquè mantenen el seu traçat i la seva referència originals. En canvi, qui coneix on són els camins abans esmentats?

Per cert, tots els camins de Vilafranca, tant els que estan sencers com els escapçats o escuats, estan inventariats, mesurats, fotografiats i descrits per l'Ajuntament i es poden trobar en aquest web (això sí, amb algun error toponímic).

Mapa de camins del web de l'Ajuntament de Vilafranca, on es poden veure els únics 4 ponts del terme que superen l'autopista (3 per dalt i 1 per sota) 

La societat moderna actual està construïda a partir d’unes infraestructures que han tingut més en compte la nostra comoditat que no pas la conservació del patrimoni, material i immaterial. Segurament, però, ningú és totalment innocent d’aquest procés autodestructiu.

Acudit de Benet Toledano al Penedès del 30/12/1972

dimarts, 6 de desembre de 2022

Els orígens de la plaça de la Constitució

Avui és 6 de desembre, el dia de la Constitució Espanyola. A Vilafranca tenim una plaça amb aquest nom, l’antiguitat del qual fa que es digui que no té res a veure amb la constitució actual, sinó amb la de 1812. És una opinió discutible, tenint en compte que el restabliment del nom, el 1978, es va vincular explícitament al resultat del referèndum sobre la constitució actual. Així s’explica a la premsa local:

Penedès 16/12/1978 (notícia completa)


Hem dit més amunt que el nom és molt antic. Antoni Massanell Esclassans, en el seu volum Petita història de les denominacions vials vilafranquines compreses dins el recinte que cloïa la muralla (Fundació Antoni i Vicenç Mestres Jané. 1985, pàg. 50), el documenta per primera vegada el 1822, ara faria 200 anys. Tanmateix, com a mínim ha de ser dos anys més antic, tenint en compte la documentació que citarem tot seguit.

Després de l’aprovació de la primera constitució espanyola a les Corts de Cadis el 1812, una de les disposicions conseqüents va ser decretar el bateig les places principals dels pobles i ciutats amb el nom Constitució, «para fijar por todos los medios posibles en la memoria de los españoles la feliz época de la promulgación de la Constitución política de la monarquía». Sembla que l’ideòleg d’aquesta disposició va ser un diputat català: Antoni Capmany Surís i de Montpalau.

Decret 14/08/1812, publicat a la Gazeta de Madrid baxo el Gobierno de la Regencia de las Españasnúm. 15, de 17/09/1812, pàg. 142

Es tracta d’una acció pionera en el món de l’onomàstica municipal. En una època en què els carrers només tenien nom natural, no oficial, aquesta és la primera vegada que l'administració decideix quin nom ha de tenir un espai urbà, i la primera vegada que ho fa per motius polítics (cosa que serà una constant durant el segle XX). Desconeixem si el decret ja es va aplicar a Vilafranca aquest any mateix, però de totes maneres el 1814 es va esdevenir el sexenni absolutista, en què es va abolir la constitució i, de segur, tots els decrets que s’hi emparaven. Les places de la Constitució degueren perdre el seu nom.

El període absolutista dura sis anys. Són anys de descontentament polític creixent que culminen el 1820 amb el pronunciament de Rafael de Riego i l’inici del Trienni Liberal. Es recupera la Constitució del 1812, que a Vilafranca es proclama el dia 11 de març (Ramon Arnabat. Liberals i reialistes: el Trienni Liberal  al Penedès, 1820-1823. Institut d'Estudis Penedesencs, 2004. Pàg, 43). Entre aquesta data i el 23 de abril es devia batejar la plaça Major amb el nom Constitució, avançant-se així al Reial Decret de l’1 de juliol de 1820, que restablia decrets i ordres expedits per les Corts passades, inclòs el del 14 d’agost esmentat: «...que se restablezcan en toda su observancia y vigor los decretos y órdenes siguientes... El decreto de 14 del mismo [agost de 1812] sobre que se llame plaza de la Constitución la principal de los pueblos en que esta se publique...» (Gazeta del Gobiernonúm. 8, del 7/07/1820, pág. 30-31).

Els protagonistes de la nova etapa tenien gran interès a fer conèixer les idees liberals i la mateixa Constitució entre la població i per aquest motiu s’organitzaren actes de jurament de la carta magna i de col·locació d’una placa amb el nom. Aquesta placa era sovint artística, de material bo, com el marbre, i carregada d’una gran simbologia. Aquests actes solien fer-se amb gran pompa. Ramon Arnabat recull un document de l’Ajuntament dirigit a la Comunitat de Preveres de Santa Maria «invitant-los» «para que por la tarde del primero [el 22 d’abril] a las 1 de ella se haga publicación solemne de la Constitución en la Plaza  de este nombre». I un document de la Comunitat relata com van ser els actes, que, resumidament, van consistir en processons acompanyades de la banda de música de l’exèrcit, una missa amb tedèum, la lectura pública i el jurament de la constitució i la col·locació de la placa a la plaça amb el nom nou: «...y feu la funció de anar a plantar la lapida en la plaça major o constitucional ab molt de lluhiment...» (Arnabat, op. cit., pàg. 44). Aquesta, doncs, és la primera cita de la plaça de la Constitució actual.

Però eren temps convulsos i els reialistes no es van quedar parats, sinó que van protagonitzar episodis d’armes i altres de protesta simbòlica, embrutant plaques, arrencant-les i, fins i tot, afusellant-les. Això va passar a Vilafranca el 4 d’agost de 1822: «Uno de los primeros actos á que se dedicaron los realistas una vez dentro de la villa, fué quitar de su sitio la lápida de la Constitución que colocada se hallaba en la plaza de su nombre y conducida en arrastre fuera los muros de la misma, la cual fusilaron en el lugar inmediato al edificio conocido en aquel entonces por premsa de la cera, cuyo edificio desapareció al darse principio á la actual calle de San Francisco.» (Apuntes históricos de Vilafranca del Panadés y su comarca. Pere Alagret ed.; 1887. Pàg. 164).  

Placa de la plaça de la Constitució de Calafell, repicada pels carlins el 1873

Finalment, el retorn del període reialista va comportar la destrucció de tots els símbols liberals, inclòs el nom de les places de la Constitució (que en general passaren a dir-se del Rei) i de les plaques corresponents, tapades, arrencades, destruïdes o afusellades. A Vilanova, «...la lápida se quitó inmediatamente y el dia 26 el Bayle de acuerdo con los regidores hicieron poner en su lugar una inscripció que decía plaza del Rey». I feta miques es va llançar al mar. (Arnabat, op. cit., pàg. 185). 

Posteriorment i fins als nostres dies, la plaça de la Constitució ha protagonitzat altres episodis onomàstics (alguns ja comentats en aquest blog), però ho deixem per a una altra ocasió.


diumenge, 20 de novembre de 2022

Mor Josep Martí Soler, autor de "Els carrers de Vilafranca"

 Diumenge passat va morir el vilafranquí Josep Martí Soler (Vilafranca, 8/02/1932 - 13/11/2022), advocat, empresari i autor de la monografia Els carrers de Vilafranca del Penedès (Andana, 2014). Soler forma part de la llista de persones que han fet treballs sobre la toponímia urbana vilafranquina i que vam repassar en l'apunt Uns carrers ben explicats (I) (i II) d'aquest mateix blog. És just, doncs, que en aquest blog dedicat a la toponímia, especialment la vilafranquina, ens en fem ressò i li agraïm el seu esforç investigador,

En aquells apunts ja vam destacar que el llibre de Soler conté imatges i informació interessants sobre personatges locals, però també sobreinformació enciclopèdica de personatges, llocs i conceptes coneguts. Mirat en detall, també hem observat alguns errors. 

Aquest llibre, on es recullen només els noms de carrers actuals, va aparèixer pocs mesos abans que el nostre (que, recordem, també recull els noms pretèrits). A finals del 2014 ens va trucar i ens va donar la notícia de la imminent publicació, però estava preocupat per l'origen desconegut del nom de dos carrers: el carrer de Moret i el de la Paloma. Soler exposa algunes propostes que s'havien fet i n'afegeix de noves. Al nostre parer, no n'hi ha cap de concloent i, per tant, queda per resoldre.

diumenge, 6 de novembre de 2022

El santoral als carrers de Vilafranca


Carrer de Santa Maria, el 1927 (Fons Josep Durich. ACAP)

Aquesta setmana hem celebrat el dia de Tots Sants i això ens porta a fer un repàs del nombre de carrers actuals de Vilafranca que s’anomenen amb el nom d’un sant o santa. Fèiem la pregunta a Twitter i fins a les 8 del vespre d’avui, l’audiència, preguntada pel nombre de carrers que els semblava que hi havia, es decanta per entre 11 i 20 (36%), però seguit de molt a prop pels que diuen que en són entre 21 i 35 (31/%) i a frec dels que diuen que en són més de 35 (27%).

Doncs són exactament 36 carrers que comencen per «Sant» o «Santa», el 9,5% del nomenclàtor. Detallem-ho més: 23 sants i 7 santes. Alguns d’aquests es repeteixen, com sant Joan (4 cops!), santa Maria (3 cops), sant Jaume (2) i sant Julià (2).

Però el nomenclàtor és menys devot del que les dades anteriors semblen indicar, perquè 9 d’aquests carrers en realitat porten el nom de poblacions: Santa Margarida, Sant Marçal, Sant Sadurní, Santa Fe, Sant Martí... I encara, uns altres 11 carrers tampoc estan dedicats directament al sant o santa, sinó que es refereixen a una església, una capella o un convent: Sant Joan, Santa Digna, Sant Julià, Santa Clara, Santa Maria, Sant Francesc, etc. 

Jeroglífic: a quin sant amb nom d'avinguda o carretera es refereix?

Afegim per acabar que el nomenclàtor amaga dos sants més, tot i que no porten aquesta forma de tractament perquè en el moment del bateig encara no estaven canonitzats. Es tracta de Josep Manyanet Vives (el Pare Manyanet) i de Joan XXIII.

D‘hagiotopònims n’hi ha més si ens fixem en els altres noms de lloc, no exclusivament els oficials. Concretament, n’hem d’afegir 15 més, però d’aquests ja en parlarem en una altra ocasió.

dissabte, 22 d’octubre de 2022

Personatges centenaris


Aquests mesos d’octubre i novembre del 2022 s’escau el centenari del naixement de tres
personatges que han donat nom a un carrer vilafranquí. Per ordre cronològic són els següents.

El 5 d’octubre de 1922 va néixer Ramona Via i Pros (Vilafranca 1922-Girona 1992), novel·lista, llevadora i professora de català. Quan tenia 14 anys va treballar com a infermera a l'hospital de sang del Molí d'en Rovira i de l'experiència el 1966 va publicar Nit de Reis (Diari d’una infermera de 14anys), un dietari que va de l'1 de setembre de 1938 al 6 de juny de 1939. L'any 2006, es va reeditar iva ser el llibre local més venut per Sant Jordi d'aquell any. Una plaça del barri del Poble Nou porta el seu nom des del 1995 (no del 1994, com publicàrem al nostre llibre), una proposta dels veïns de la zona. Al Prat de Llobregat, on va viure i treballar molts anys, el seu nom s’aplica un centre d'atenció primària i aquest mes s’hi ha inaugurat una exposició sobre la seva figura, que també visitarà Vilafranca properament. 

Per altra banda, el 25 d’octubre de 1922 és la data de naixement de Gloria Lasso, nom artístic de Rosa Coscolín Figueras (Vilafranca 1922-Cuernavaca, Mèxic 2005), cantant melòdica de ressò internacional. Va viure a Madrid, París i Mèxic. Va fer nombrosos concerts a França i Llatinoamèrica i va enregistrar diversos discs. El cognom artístic "Lasso" segurament el va prendre del primer dels seus set marits, Guillermo Lasso, tot i que en una entrevista a La Vanguardia (31/01/1958) explica que el nom li va suggerir la visió d'un vaquer de l'oest americà amb el típic llaç en una cartellera de cinema (!). La vila recorda la seva visita el 1958, que va despertar un autèntic fervor popular. El lloc del seu naixement algun cop s'ha posat en dubte, de vegades gràcies a ambigües declaracions de l'artista, però és una dada confirmada (veg. article de Daniel Sancho a El Cargol, 25/02/2010).

Finalment, el 23 de novembre de 1922 va néixer Joan Fuster i Ortells (Sueca, 1922–1992),escriptor valencià. Per homenatjar la seva memòria i la seva obra i aprofitant l’efemèride, la Generalitat de Catalunya va declarar aquest 2022 l’Any Fuster. El 26 de juny del 2000, el ple de l’Ajuntament de Vilafranca va aprovar una moció del grup d’ERC que instava a dedicar-li una via pública, que finalment fou un passatge al barri de Sant Julià. Aquesta moció s’havia presentat el 1997, que també havia estat declarat Any Fuster a causa del 75è aniversari de la seva mort.

dimecres, 12 d’octubre de 2022

Toponímia juganera: la rutlla, el mall, la pilota

El joc ha ocupat bona part de la vida de l’home, des que és sàpiens. Totes les cultures l’han integrat en el seu ritme de vida. Hi ha determinats jocs que necessiten espais amplis i que la seva pràctica mantinguda en el temps ha provocat que hagin deixat rastre en la toponímia tradicional. A Vilafranca del Penedès tenim constància de diversos noms de lloc que deuen el seu origen al joc que es practicava. Són noms que es repeteixen a tot el Penedès i a tot Catalunya, cosa que fa pensar que devien ser molt estesos i populars. Així com ara tots els pobles tenen un camp de futbol, una pista de bàsquet, etc., és probable que en temps antics tots tinguessin trinquets o esplanades per jugar al mall, la pilota, la rutlla, etc. Vegem quins són aquests noms i quins jocs s’hi practicaven.

A la partida del Joc de la Rutlla es devia jugar a la rutlla, òbviament. Segons qui ho explica, aquest joc consistia a fer córrer un cèrcol amb la mà o un pal curt, o també era un joc de tir al blanc. El nom ja es feia servir (i, per tant, s’hi devia jugar) el 1500, si fem cas d’aquesta referència extreta d’un capbreu: “cami que va del portal den Soler al Joch de la rutlla”. I en tenim més: "lo cami real que va de la present vila [Vilafranca] a la ciutat de Barcelona per lo Joch de la Rulla”; “camí del portal de la Font al Joch de la Rulla” -capbreu de 1632-). El Joc de la Rutlla devia ser un lloc extramurs, actualment a la confluència dels carrers Dos de Maig i Pines, és a dir, entre el portal d'en Soler i el convent de Santa Clara, prop del camí de Barcelona. Però segons aquesta cita, tal vegada era més extensa, tocant al pont del Carril (o potser era un altre espai per jugar-hi?): "partida antiguament dita lo Joch de la Rutlla per ahont passa vuy la carretera nova que va de V. a Barcelona" (capbreu 1778/97). A partir del 1781 el nom desapareix de la documentació, però no vol dir que no es deixés de jugar.

Pintura de Pieter Bruegel (1560) (Wikipedia)

Un altre joc practicat en espais oberts era el joc del mall. Segons el Diccionari Català Valencià Balear, és un “Joc que es juga amb botxes, donant-los impuls amb una maça [un mall]”, que s’havien de fer passar per sota d’uns cèrcols clavats a terra. Calia una extensió de terreny considerable, uniforme. Aquest espai de joc i els voltants constituïen la partida del Joc del Mall, documentada els segles XVIII i XIX. Sembla que era entre el portal de Nostra Senyora, el convent de Santa Clara i la carretera de Barcelona. Coincideix amb la partida del Joc de la Rutlla, si bé aquest nom és més antic: "Joch del Mall antes dit lo Joch de la Rulla” (capbreu de 1703/04). 

Una il·lustració de Nouvelles Règles pour le jeu de mail de Joseph Lauthier (1717) (Viquipèdia)

És curiós, tot i que no en tenim més informació, que cap al 1652 es prohibís jugar "a les bitlles, pilota, a pal, ni a mall ni a rampeu" (Vidal, 2008:220), però és evident el costum va perviure uns quants anys més. Es confirma amb aquesta cita tan interessant d’un capbreu del 1703: "Joch del Mall [que termena] a solixent ab lo camí que va del portal de la Font passant devant Santa Clara y entre al principi deahont comensan los jugadors a picar las bolas quan jugan al Mall". És possible que amb l’expansió urbanística al mall s'hi hagués de jugar a altres punts del terme, perquè trobem referències de la segona meitat del segle XIX que el nom el situen en una altra banda, cap a la creu de Santa Digna: "en la carretera de Vilanova, quasi davant d’ahont es avuy la fundició del Cirera, en qual punt existí en lo temps vell lo “joch del mall" (Labriego 15/09/1887) i "punto denominado La Creu de Mosén Llaurador [creu de Santa Digna] o Joch del Mall para destinar-lo a ser ocupado a la prolongación de la calle del Comercio con su anchura de 12 metros desde el punto en que cruza el camino del Sepulcro o del Molí den Rovira" (acta del ple del 22/05/1894).

Finalment, l’amic Vicenç Carbonell ens fa arribar una referència d’un altre joc/topònim: el Joc de Pilota. En una escriptura notarial del 1842 troba el següent: «lo Arrabal del Portal de Nostra Señora y devant de lo joch de la pilota de dita Vilafranca, que antes hi havia, y en lo dia no es viste [no es veu?]”. En moltes altres poblacions, l’espai on es jugava (i encara es juga ara) a pilota amb la mà o una raqueta encara avui es coneix com el trinquet.

Dèiem al principi que l’existència d’aquests espais de trobada lúdica i comunitària s’evidencien a través de topònims a moltes poblacions. A la Bisbal i a la Geltrú hi ha el Joc de Pilota; a Sant Cugat Sesgarrigues, el Joc del Mall; a Torrelles, el joc dels Trucs (informació de Vicenç Carbonell). I a tot Catalunya: el Joc de Boles a Forallac, Baix Empordà; el Joc de l’Oca al Bruc, Anoia; el Joc de Pilota a Vandellòs, l’Hospitalet de l’Infant, la Pobla de Lillet i la Vall de Boí; etc. («Toponímia recreativa. Una visió diferent dels noms de lloc de Catalunya», Assumpta Lleonart i Orri).