divendres, 9 de febrer del 2024

Manuel Barba i Roca: un carrer i un bicentenari

L’11 de febrer de 1824, ara fa dos-cents anys, va morir Manuel Barba i Roca, advocat, agrònom, polític i benefactor, nascut a Vilafranca el 1752. Té un carrer dedicat gràcies a un acord del ple de l’Ajuntament del 8 de febrer de 1982. Es tracta d’un carrer que fins aleshores era part del carrer de Sant Sadurní i el nom nou es va aplicar al tram de la carretera d’Igualada a la de Barcelona. El 1972, Antoni Massanell, en un dels articles de la sèrie dedicada a l’estudi dels noms de carrers (Tothom 18/11/1972, pàg. 6), ja havia expressat la necessitat de dedicar un carrer a Manuel Barba, "il·lustre vilafranquí", però va haver d’esperar deu anys. Des del novembre de 2006, el tram de carrer que va de la via a la carretera de Barcelona s’anomena “Lavern". En Barba i Roca es queda, finalment, amb 180 m de carrer.

Però aquest no és l’únic espai que s’ha dedicat a aquest personatge: durant la Guerra Civil, aquest nom substituí el del carrer de Sant Jaume, en plena fal·lera laïcitzadora del nomenclàtor, en què s’eliminen tots els noms de carrers de sants. Però dura poc: Barba surt del nomenclàtor el 1939.

Per conèixer millor la figura de Manuel Barba i Roca és essencial consultar el llibre de Ramon Arnabat Manuel Barba i Roca (1752-1824). Entre l'humanisme i la Il·lustració (Ed. Andana, 2006). I sobre la nissaga en conjunt també es pot trobar informació. A més del carrer, el cognom “Barba” apareix en diversos topònims vilafranquins. La plaça de Llorens i Barba està dedicada al filòsof Francesc Xavier Llorens i Barba, el net del Manuel. Segons el Labriego (30/04/1880), Llorens va néixer en una casa que dona a la plaça i al carrer de la Palma, un més que possible motiu de la denominació. Finalment, molt a prop hi havia l’hort d’en Barba, al costat de Cal Berger Balaguer, un indret que posteriorment seria un garatge i després un edifici annex a la seu de Caixa Penedès, i de ben segur relacionat amb aquests Barba.

Per cert, la placa del carrer diu "Manel" (veg. fotografia), tot i que l'hem vist escrit a totes les publicacions i obres amb el nom "Manuel". 

dissabte, 20 de gener del 2024

Uns quants Antonis als carrers de Vilafranca

Aquesta setmana va ser sant Antoni, un dels noms catalans més populars des de ben antic. Tan popular que, segons l'Institut d'Estadística de Catalunya, actualment és el nom masculí que porten més persones: 89.957 (l'11,54 % de la població). Tanmateix, no surt entre els 25 més posats a nadons el 2021, amb la qual cosa deduïm que està en decreixement. En aquest blog hem parlat dels noms de carrers dedicats a altres sants populars, com sant Jordi i sant Pere. Vegem els carrers que porten el nom Antoni.

En primer lloc, dos sants. El carrer de Sant Antoni Maria Claret, al barri de Sant Julià, es desenvolupa els anys quaranta i cinquanta del segle XX resseguint part de l'antic camí de Sant Julià. Desconeixem la data d'aprovació del nom, però la primera vegada que el documentem és en una acta del ple del 1956 (ha de ser no abans de 1950, any de la canonització). I ben a prop, hi ha el carrer de Sant Antoni, documentat en un mapa del 1863, com a data més antiga. El 1936 es rebateja amb el nom de "Pere Alegret", però el 1939 es recupera el seu nom tradicional.

I en segon lloc, hi ha 5 carrers dedicats a diversos Antonis vilafranquins. El passatge d'Antoni Martorell està dedicat el 19 de maig de 1950 a Antoni Martorell Pañellas (Vilafranca 1870-1947), empresari vinícola, promotor cultural i escriptor. El carrer es va obrir el 1950 per comunicar el centre de la vila amb fora muralla, ja que del carrer Sant Pau al dels Ferrers no hi havia cap pas, tan sols un passadís privat. Antoni Martorell fou qui va cedir gratuïtament el terreny per eixamplar i urbanitzar el passatge (Tothom 27/07/1974).

També hi ha la plaça d'Antoni Massanell i Esclassans (Vilafranca 1924 - 1993), dedicada l'11 d'abril de 1994 a aquest poeta i historiador vilafranquí, quatre mesos i mig després de la seva mort. Va publicar diverses monografies de tema vilafranquí i nombrosos estudis a les publicacions Tothom, Gran Penedès, Olerdulae, Miscel·lània Penedesenca, etc., indispensables per conèixer la història vilafranquina de l'edat mitjana ençà.

Un altre Antoni present al nomenclàtor de carrers és l'Antoni Mestres Jané (Vilafranca 1904 - 1960), químic i enòleg, autor de nombrosos estudis i textos de divulgació al voltant de la vinya i el vi. Com a activista cultural, va ser el primer director de la Secció de Ballet Popular del Casal, col·laborà amb Pere Mas i Perera en els primers temps de la Gaseta de Vilafranca i a Dyonisos i va ser director del Museu del Vi. El carrer es va obrir cap als anys seixanta i està situat en una zona on Antoni Jané, el seu avi, havia tingut diversos magatzems.

També hi ha el passatge d'Antoni  Sabaté Mill, al barri del Centre, obert el mes de maig del 2006 per connectar la plaça de Lluís Via i el carrer dels Ferrers. El nom s'aprova el 2003, abans que s'obri, i un mes després de la mort d'aquest escriptor, poeta i cronista de la vila (Mediona 1915 - Vilafranca 2002).

I finalment, el carrer d'Antonio Acedo de Sopetrán, situat al barri de l'Espirall, dedicat el 1994 a Antonio Acedo de Sopetrán (Valdemorales, Cáceres 1926 - Vilafranca 1989), sindicalista (com diu la placa del carrer), activista veïnal i el primer president de l'Associació de Veïns de l'Espirall, fundada el 1974.

diumenge, 7 de gener del 2024

Toponímia blanca

El 2022 vam iniciar una sèrie d’articles que podíem anomenar de toponímia en colors. En aquella ocasió, presentàvem els noms de lloc de Vilafranca relacionats amb el color “roig” (sí, roig i no vermell, un nom aquest ben poc productiu en toponímia). Continuem la sèrie amb un altre color: el blanc.  

Vilafranca nevada (ACAP, Fons l'Abans)

Comencem pels carrers, que contenen aquest color. El carrer i la plaça de l’Abat Blanch (hauria de ser “Blanc”) estan dedicats a Josep Blanch i Graells (Vilafranca 1775 – 1851), abat de Montserrat entre 1824 i 1828 i entre 1832 i 1851. Va ser el responsable de la restauració del monestir i del santuari, després de l'exclaustració del 1835. La plaça es va batejar el 1975, en el bicentenari del seu naixement, i el carrer, el 2003 (aquest desembre ha fet vint anys).

Un altre carrer pertinent en aquest apunt és el carrer de Montblanc, un nom que fa referència a la capital de la Conca de Barberà, originada a recer del promontori que la domina i que a causa de la seva escassa vegetació era dit “montis albis”. El carrer té aquest nom des del 17 de febrer de 1944, gràcies a un extens i minuciós informe de la Comissió de Cultura, de la qual formava part Pere Regull, en què s'argumentava la relació de Vilafranca i Montblanc, a través del llinatge dels Vilafranca (especialment, Pere Berenguer de Vilafranca, fundador de Montblanc el 1155).

Fem entrar pels pels en aquesta llista el carrer de Puigdàlber. L’origen del nom d’aquest carrer és el petit municipi penedesenc situat en aquella banda de la vila, que a la vegada ve del "puig de l’àlber", un arbre que es caracteritza pel color blanc del dors de les fulles. No cal dir que el mot alb, que vol dir blanc, està força en desús, però no en canvi altres derivats ben corrents: albí, albada, àlber, alba.

La vil·la Blanca era una casa tocant al baluard de la fassina del Just. Tenia un jardí i un hort i la van enderrocar per construir el 1997 la rotonda d'intersecció de l'avinguda de Cal Diable i la carretera de Sant Martí. Els últims temps l’habitava una família de cognom Solano. [Sobre aquesta "villa" i d'altres en parlarem en una propera publicació.]

La creu Blanca és un nom documentat una sola vegada: “partida de las Clotas en lo lloch dit la creu de Calandraix, vuy la Creu Blanca” (Capbreu 1779). Aquesta creu és l’actualment coneguda per la Creueta. Era blanca?

Finalment, havia existit l’hospital de Blanca de Cervelló a la pobla de Llobet, un barri antiquíssim en una part de l’actual carrer de Sant Pere. Segons Masachs (2008:106), es va fundar el 1339 amb l'autorització del rei Pere III. Estava administrat per aquesta noble, i es va derruir el segle XV (Bosch, 2008:136).

dimecres, 27 de desembre del 2023

Noms curiosos de carrers (9)

Novè lliurament de la sèrie #nomscuriosos de carrers trobats voltant per Catalunya. Aquests són de Tivissa, Ordal, Barberà de la Conca, els Casots, Ordal i Verdú. Podeu seguir el fil a Twitter amb l'etiqueta #nomscuriosos.



dijous, 14 de desembre del 2023

Els Cinc Ponts, al descobert

[Article publicat a El 3 de Vuit, 12/01/2024]

Aquests dies hem tingut la feliç sorpresa de veure que s’ha netejat tota la zona al voltant dels Cinc Ponts, a la carretera de Barcelona. Una neteja a fons, d’arbrat, arbustos i qui sap què més, ha deixat al descobert l'imponent pont de quatre ulls sota la carretera. El cinquè ull no es veu, i probablement era on ara hi ha una canalització. Deixem la descripció tècnica de l’obra per als entesos, però ens sembla una magnífica obra, en bon molt estat de conservació, tot i els milions de vehicles que hi han passat per sobre i la seva antiguitat, ja que deduïm que deu ser de finals del segle XVIII, de quan es va construir la carretera de Barcelona nova. Servia (i serveix encara) per superar el tram del torrent de Sant Cugat o rasa de l’Hostal Nou, que posteriorment s'anomena de Santa Maria, abans d’ajuntar-se amb el torrent de l’Adoberia. Segurament, una riera amb més alegria que actualment. 

Els Cinc Ponts en un mapa del 1902

El fet és que l’obra és prou significativa com per haver servit de referent geogràfic. Aprofitem l’oportunitat per repassar tot seguit els elements vilafranquins que porten per nom Cinc Ponts. El primer, òbviament, el pont mateix, de cinc ulls, tot i que ja hem dit que actualment només se’n veuen quatre. Surten dibuixats en un mapa parcel·lari del 1902.

En segon lloc, la partida de terra dels Cinc Ponts. La documentem des del 1851 (Rodalia 1851: "...va salir a la carretera nacional [...] a los cinco puentes...".), però l’amic Vicenç Carbonell la troba en un escrit del 1799, data que encaixa amb l’època de construcció de la carretera de Barcelona (21/2/1799: “Sinch Pons de la carretera nova de Barcelona” (Arxiu de Cal Suriol d'Olivella)). I com passa sovint, si hi ha una casa, aquesta comparteix el nom de l'indret: la casa dels Cinc Ponts surt al padró de 1930, situada al límit de la línia de terme i actualment desapareguda sota el polígon Sant Pere Molanta. Així es veu en fotografies aèries del 1956 i posteriors. De vegades (padrons de 1921 i 1925), aquest nom també s'aplica, incorrectament, a Cal Rossell, situada més ençà de la vila al peu de la carretera.

La riera que passa per sota el pont també ha rebut el nom de Cinc Ponts i alterna amb el de riera de Sant Cugat o rasa de l’Hostal Nou (aquest hostal estava situat uns metres més al nord, on ara hi ha un restaurant). "zanja de los cinco puentes", es documenta del 1888 (Cervera, 2009:114). I la font dels Cinc Ponts és el nom amb què també s’anomena la deu de l’Hostal Nou, que abastia d'aigua la vila durant el segle XX: “Vilafranca está abastecida por las aguas de «La Bleda», dels «Pujols» dels «Cinc Ponts»...” (Panadés 29/07/1950).

Finalment, més modernament aquest nom ha servit per anomenar una estació de servei i un club de tenis. La primera es va inaugurar amb tota pompa el 6 de juny de 1965. Fins i tot s'hi va estrenar la sardana "Els cinc ponts", de Jaume Ventura Tort

I el Club de Tenis Cinc Ponts, a l’altra banda de la carretera, es va inaugurar l’agost de 1973, un any en què, casualment (o no), també s’estava creant el Club Tenis Vilafranca, a Pacs. Durant la festa major ja s’hi va fer el primer torneig. Hi havia 5 pistes de terra i 2 de ciment. El 1984 s’iniciava una operació de compra per part del Casino Unió Comercial (El 3 de Vuit 7/12/1984), i van reobrir al públic el gener de 1986 (La Fura 10/01/1986).

divendres, 8 de desembre del 2023

La revalorització dels noms populars (i II)

L’altre dia parlàvem sobre l’aprovació d’una moció del grup municipal Junts Vilafranca presentada al ple de l’Ajuntament de Vilafranca el 24 de novembre passat. Ja vam comentar que una part anava sobre l’oficialització del genèric correló. L’altre punt de la moció proposava afegir a les plaques dels carrers el nom popular, si en tenien, per preservar així no només el topònim en si mateix, sinó també els motius de la seva denominació i una part de la història de la vila.

Article de Pere Regull del 1926 a L'Abella d'Or, el primer estudi dels noms de carrers vilafranquins, en el qual ja esmenta algunes formes populars
 
La moció posava com a exemple els següents:
  • carrer de les Angúnies (Pere Alagret)
  • carrer de les Mosques (Consellers)
  • carrer de les Senalles (Escudellers)
  • carrer de les Banyes (Graupera)
  • carrer dels Jueus (Marquès d’Alfarràs)
  • carrer de l’Electra (Dos de Maig)
  • carrer del Cementiri (Santa Magdalena)
  • carrer de l’Estació (Misser Rufet)
  • carrer de Sant Francesc (Sant Pere)
  • plaça de la Verdura (Sant Joan)
  • plaça del Triangle (Anselm Clavé)
  • el Firal o plaça dels Porcs (Milà i Fontanals)
  • passeig de la Via (Rafael Soler)
  • la Barceloneta (Barcelona)
  • carretera de Sant Martí (General Prim, Hermenegild Clascar i Progrés)
  • rambla Gran (Sant Francesc)
  • rambla Petita (Nostra Senyora)
Confessem que els dos darrers no els havíem sentit mai, i creiem que en falten. Segons la moció aprovada, la llista completa l’haurien de determinar “persones i entitats que treballen pel coneixement històric de la vila, amb el vistiplau de la Comissió del Nomenclàtor municipal”. Nosaltres posem sobre la taula tots aquests altres noms populars:
  • Carrer de la Cera (Oviedo)
  • Carrer de Correus, del Telègraf o de la Mitja Galta (General Cortijo)
  • Correló de Cal Fraret (Torre)
  • Placeta de la Gallina (Vall del Castell)
  • Plaça de les Monges (Carme)
  • Plaça dels Tocinos (Milà i Fontanals)
  • carrer del Cuartel (Cal Bolet)
  • carrer del Casino (rambla)
Mapa urbà del 1889, amb 3 noms de carrers actualment no oficials

I per què no afegir també a la iniciativa la identificació d'aquests altres espais singulars?:
  • El Cap de Creus
  • La Premsa
  • Els Quatre Cantons
  • Les Voltes
Aquestes persones especialistes tindran la feina de seleccionar i valorar la idoneïtat de cadascun. I ho hauran de fer amb delicadesa: els noms populars, estiguin justificats o no, no són sempre ben rebuts pels veïns (vegeu la publicació d'aquest blog "Noms que no agraden"). Finalment, deixem constància que hi ha altres noms, però no els trobem adequats perquè no aporten informació substancial o perquè no són políticament correctes i, per tant, els deixarem dins del calaix.

divendres, 1 de desembre del 2023

La revalorització dels noms de lloc populars (I)

Correló de la Torre (ACAP)

El ple de l’Ajuntament de Vilafranca del Penedès del passat 21 de novembre va aprovar una moció del grup municipal Junts Vilafranca relacionat amb toponímia, concretament sobre l’oficialització del genèric correló per als carrerons de la vila i sobre la difusió dels noms populars dels carrers. Centrem-nos ara en la primera qüestió, i sobre l’altra en parlarem en un proper apunt.

La moció demanava que els carrers curts i estrets, i alguns d’ells sense sortida, s’anomenessin oficialment, i així ho reflectissin les plaques de carrer, correlons, que és la forma popular de tot el Penedès per designar aquest tipus de via. La sol·licitud es basava en diverses referències, sobretot literàries, de l’ús estès d’aquest mot recollides per Ramon Marrugat.

És cert que el diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans recull el nom escrit corraló i amb el significat de "carrer estret". Tanmateix. Ignasi M. Muntaner, filòleg sitgetà amb grans coneixements de llengua i de toponímia, defensa la grafia "correló" entenent que és el producte de dues dissimilacions successives a partir de "carreró" (carreró > carreló > correló), i no pas un “corral petit”. Nosaltres també apostem per aquesta teoria.

I quins són aquests correlons, ara com ara anomenats carreró o passatge? Vegem-los:
  • correló de Cal Ralet: connecta la plaça de la Constitució amb el carrer del Campanar i és oficial des del 2008. Era el nom d'una botiga de roba a una banda del carreró. Probablement, el carrer més estret de Vilafranca. Popularment, també se'n deia de Cal Quel, perquè des de la plaça s'anava a la fonda de Cal Quel (de "Miquel"), fonda del carrer del Campanar.
  • correló d’en Coll: passatge tancat situat al carrer del Coll. Al nomenclàtor oficial ara consta com a passatge.
  • correló dels Dolors: situat a un lateral de l’església del mateix nom. El nom oficial, però, des del 1851 és dels Serraülls.
  • correló dels Escudellers: surt de mig carrer dels Escudellers, d'on ve el nom, i connecta amb el correló de la Torre i el carrer del Campanar. Tots tres són coneguts popularment com els Correlons. Té aquest nom oficialment des del 1851, any en què s'oficialitza aplicat al "pasadizo detrás de las carnicerías viejas".
  • Correló dels Serraülls o dels Dolors (ACAP)
    correló dels Gitanos: actualment desaparegut. Segons Mn. Trens era un correló que donava a la plaça del Triangle.
  • correló de Jaume I: situat a mitja plaça del mateix nom, aboi davant per davant del de Sant Ramon, sense sortida. És un nom oficial. Antigament també s’anomenava de l’Oli (perquè la plaça rebia aquest nom) o del Castell (en referència al castell que hi havia hagut en època medieval).
  • correló de l'Oli: situat a la plaça de l'Oli. Des del novembre del 2013 connecta la plaça amb un aparcament públic. No surt al nomenclàtor de carrers oficial.
  • correló de la Palla: anava del carrer del Carme al carrer de la Lluna. Va suprimir-se cap al 1960 arran de la reurbanització de la zona.
  • correló de la Palma: correló sense sortida al carrer del mateix nom. Surt al nomenclàtor oficial. També anomenat de la Germanor, pel fet que durant uns anys hi hagué la seu de Germanor, l'entitat mutualista.
  • correló de Sant Ramon: situat a la plaça de Jaume I, aboi davant per davant del de Jaume I, sense sortida. Al nomenclàtor oficial consta com a passatge.
  • correló dels Serraülls: nom oficialitzat el 1851, aplicat a l'actual correló al costat de la capella dels Dolors. Popularment també rep el nom de correló dels Dolors, en referència a la capella.
  • correló de la Torre: va de la plaça de Jaume I fins al carrer del Campanar, vorejant la basílica de Santa Maria. Oficialment, des del 2008 també inclou l'espai porxat fins a la plaça de la Constitució. Popularment també s’ha conegut per correló de cal Fraret, en referència al Palau Baltà, Cal Fraret.
I en general, els Correlons és la forma popular per designar els carrerons de la Torre i dels Escudellers, al voltant de la basílica de Santa Maria. Era un espai de secrets, que feia basarda de travessar.

Al ple, tots els grups van votar a favor de la moció, llevat d’ERC, que es va abstenir per protestar pel “cinisme” [sic] de Junts, atès que el 2014, quan governaven ells, la Comissió del Nomenclàtor ja havia aprovat que s’apliqués el genèric “correló”, però aleshores no ho va aplicar. Val més tard que mai.

Correló de Sant Ramon, a la plaça de Jaume I

Carrer de Canyelles
---
ADDENDA (3/12/2023)
Un lector informa en forma de comentari que caldria afegir el "correló de Sant Joan" a la llista, que és el passatge que hi ha a mig carrer del mateix nom, al costat de l'oficina de la Caixa. I té raó, ens hem adonat que sí que el teníem documentat com a mínim una vegada com a correló. Mossèn Trens, Antoni Massanell (Petites denominacions...) i Joan Bosch (Aquella plaça vilafranquina) documenten un nom antic d'aquest carrer: carreró del Gall Mort.