dimecres, 27 de desembre del 2023

Noms curiosos de carrers (9)

Novè lliurament de la sèrie #nomscuriosos de carrers trobats voltant per Catalunya. Aquests són de Tivissa, Ordal, Barberà de la Conca, els Casots, Ordal i Verdú. Podeu seguir el fil a Twitter amb l'etiqueta #nomscuriosos.



dijous, 14 de desembre del 2023

Els Cinc Ponts, al descobert

[Article publicat a El 3 de Vuit, 12/01/2024]

Aquests dies hem tingut la feliç sorpresa de veure que s’ha netejat tota la zona al voltant dels Cinc Ponts, a la carretera de Barcelona. Una neteja a fons, d’arbrat, arbustos i qui sap què més, ha deixat al descobert l'imponent pont de quatre ulls sota la carretera. El cinquè ull no es veu, i probablement era on ara hi ha una canalització. Deixem la descripció tècnica de l’obra per als entesos, però ens sembla una magnífica obra, en bon molt estat de conservació, tot i els milions de vehicles que hi han passat per sobre i la seva antiguitat, ja que deduïm que deu ser de finals del segle XVIII, de quan es va construir la carretera de Barcelona nova. Servia (i serveix encara) per superar el tram del torrent de Sant Cugat o rasa de l’Hostal Nou, que posteriorment s'anomena de Santa Maria, abans d’ajuntar-se amb el torrent de l’Adoberia. Segurament, una riera amb més alegria que actualment. 

Els Cinc Ponts en un mapa del 1902

El fet és que l’obra és prou significativa com per haver servit de referent geogràfic. Aprofitem l’oportunitat per repassar tot seguit els elements vilafranquins que porten per nom Cinc Ponts. El primer, òbviament, el pont mateix, de cinc ulls, tot i que ja hem dit que actualment només se’n veuen quatre. Surten dibuixats en un mapa parcel·lari del 1902.

En segon lloc, la partida de terra dels Cinc Ponts. La documentem des del 1851 (Rodalia 1851: "...va salir a la carretera nacional [...] a los cinco puentes...".), però l’amic Vicenç Carbonell la troba en un escrit del 1799, data que encaixa amb l’època de construcció de la carretera de Barcelona (21/2/1799: “Sinch Pons de la carretera nova de Barcelona” (Arxiu de Cal Suriol d'Olivella)). I com passa sovint, si hi ha una casa, aquesta comparteix el nom de l'indret: la casa dels Cinc Ponts surt al padró de 1930, situada al límit de la línia de terme i actualment desapareguda sota el polígon Sant Pere Molanta. Així es veu en fotografies aèries del 1956 i posteriors. De vegades (padrons de 1921 i 1925), aquest nom també s'aplica, incorrectament, a Cal Rossell, situada més ençà de la vila al peu de la carretera.

La riera que passa per sota el pont també ha rebut el nom de Cinc Ponts i alterna amb el de riera de Sant Cugat o rasa de l’Hostal Nou (aquest hostal estava situat uns metres més al nord, on ara hi ha un restaurant). "zanja de los cinco puentes", es documenta del 1888 (Cervera, 2009:114). I la font dels Cinc Ponts és el nom amb què també s’anomena la deu de l’Hostal Nou, que abastia d'aigua la vila durant el segle XX: “Vilafranca está abastecida por las aguas de «La Bleda», dels «Pujols» dels «Cinc Ponts»...” (Panadés 29/07/1950).

Finalment, més modernament aquest nom ha servit per anomenar una estació de servei i un club de tenis. La primera es va inaugurar amb tota pompa el 6 de juny de 1965. Fins i tot s'hi va estrenar la sardana "Els cinc ponts", de Jaume Ventura Tort

I el Club de Tenis Cinc Ponts, a l’altra banda de la carretera, es va inaugurar l’agost de 1973, un any en què, casualment (o no), també s’estava creant el Club Tenis Vilafranca, a Pacs. Durant la festa major ja s’hi va fer el primer torneig. Hi havia 5 pistes de terra i 2 de ciment. El 1984 s’iniciava una operació de compra per part del Casino Unió Comercial (El 3 de Vuit 7/12/1984), i van reobrir al públic el gener de 1986 (La Fura 10/01/1986).

divendres, 8 de desembre del 2023

La revalorització dels noms populars (i II)

L’altre dia parlàvem sobre l’aprovació d’una moció del grup municipal Junts Vilafranca presentada al ple de l’Ajuntament de Vilafranca el 24 de novembre passat. Ja vam comentar que una part anava sobre l’oficialització del genèric correló. L’altre punt de la moció proposava afegir a les plaques dels carrers el nom popular, si en tenien, per preservar així no només el topònim en si mateix, sinó també els motius de la seva denominació i una part de la història de la vila.

Article de Pere Regull del 1926 a L'Abella d'Or, el primer estudi dels noms de carrers vilafranquins, en el qual ja esmenta algunes formes populars
 
La moció posava com a exemple els següents:
  • carrer de les Angúnies (Pere Alagret)
  • carrer de les Mosques (Consellers)
  • carrer de les Senalles (Escudellers)
  • carrer de les Banyes (Graupera)
  • carrer dels Jueus (Marquès d’Alfarràs)
  • carrer de l’Electra (Dos de Maig)
  • carrer del Cementiri (Santa Magdalena)
  • carrer de l’Estació (Misser Rufet)
  • carrer de Sant Francesc (Sant Pere)
  • plaça de la Verdura (Sant Joan)
  • plaça del Triangle (Anselm Clavé)
  • el Firal o plaça dels Porcs (Milà i Fontanals)
  • passeig de la Via (Rafael Soler)
  • la Barceloneta (Barcelona)
  • carretera de Sant Martí (General Prim, Hermenegild Clascar i Progrés)
  • rambla Gran (Sant Francesc)
  • rambla Petita (Nostra Senyora)
Confessem que els dos darrers no els havíem sentit mai, i creiem que en falten. Segons la moció aprovada, la llista completa l’haurien de determinar “persones i entitats que treballen pel coneixement històric de la vila, amb el vistiplau de la Comissió del Nomenclàtor municipal”. Nosaltres posem sobre la taula tots aquests altres noms populars:
  • Carrer de la Cera (Oviedo)
  • Carrer de Correus, del Telègraf o de la Mitja Galta (General Cortijo)
  • Correló de Cal Fraret (Torre)
  • Placeta de la Gallina (Vall del Castell)
  • Plaça de les Monges (Carme)
  • Plaça dels Tocinos (Milà i Fontanals)
  • carrer del Cuartel (Cal Bolet)
  • carrer del Casino (rambla)
Mapa urbà del 1889, amb 3 noms de carrers actualment no oficials

I per què no afegir també a la iniciativa la identificació d'aquests altres espais singulars?:
  • El Cap de Creus
  • La Premsa
  • Els Quatre Cantons
  • Les Voltes
Aquestes persones especialistes tindran la feina de seleccionar i valorar la idoneïtat de cadascun. I ho hauran de fer amb delicadesa: els noms populars, estiguin justificats o no, no són sempre ben rebuts pels veïns (vegeu la publicació d'aquest blog "Noms que no agraden"). Finalment, deixem constància que hi ha altres noms, però no els trobem adequats perquè no aporten informació substancial o perquè no són políticament correctes i, per tant, els deixarem dins del calaix.

divendres, 1 de desembre del 2023

La revalorització dels noms de lloc populars (I)

Correló de la Torre (ACAP)

El ple de l’Ajuntament de Vilafranca del Penedès del passat 21 de novembre va aprovar una moció del grup municipal Junts Vilafranca relacionat amb toponímia, concretament sobre l’oficialització del genèric correló per als carrerons de la vila i sobre la difusió dels noms populars dels carrers. Centrem-nos ara en la primera qüestió, i sobre l’altra en parlarem en un proper apunt.

La moció demanava que els carrers curts i estrets, i alguns d’ells sense sortida, s’anomenessin oficialment, i així ho reflectissin les plaques de carrer, correlons, que és la forma popular de tot el Penedès per designar aquest tipus de via. La sol·licitud es basava en diverses referències, sobretot literàries, de l’ús estès d’aquest mot recollides per Ramon Marrugat.

És cert que el diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans recull el nom escrit corraló i amb el significat de "carrer estret". Tanmateix. Ignasi M. Muntaner, filòleg sitgetà amb grans coneixements de llengua i de toponímia, defensa la grafia "correló" entenent que és el producte de dues dissimilacions successives a partir de "carreró" (carreró > carreló > correló), i no pas un “corral petit”. Nosaltres també apostem per aquesta teoria.

I quins són aquests correlons, ara com ara anomenats carreró o passatge? Vegem-los:
  • correló de Cal Ralet: connecta la plaça de la Constitució amb el carrer del Campanar i és oficial des del 2008. Era el nom d'una botiga de roba a una banda del carreró. Probablement, el carrer més estret de Vilafranca. Popularment, també se'n deia de Cal Quel, perquè des de la plaça s'anava a la fonda de Cal Quel (de "Miquel"), fonda del carrer del Campanar.
  • correló d’en Coll: passatge tancat situat al carrer del Coll. Al nomenclàtor oficial ara consta com a passatge.
  • correló dels Dolors: situat a un lateral de l’església del mateix nom. El nom oficial, però, des del 1851 és dels Serraülls.
  • correló dels Escudellers: surt de mig carrer dels Escudellers, d'on ve el nom, i connecta amb el correló de la Torre i el carrer del Campanar. Tots tres són coneguts popularment com els Correlons. Té aquest nom oficialment des del 1851, any en què s'oficialitza aplicat al "pasadizo detrás de las carnicerías viejas".
  • Correló dels Serraülls o dels Dolors (ACAP)
    correló dels Gitanos: actualment desaparegut. Segons Mn. Trens era un correló que donava a la plaça del Triangle.
  • correló de Jaume I: situat a mitja plaça del mateix nom, aboi davant per davant del de Sant Ramon, sense sortida. És un nom oficial. Antigament també s’anomenava de l’Oli (perquè la plaça rebia aquest nom) o del Castell (en referència al castell que hi havia hagut en època medieval).
  • correló de l'Oli: situat a la plaça de l'Oli. Des del novembre del 2013 connecta la plaça amb un aparcament públic. No surt al nomenclàtor de carrers oficial.
  • correló de la Palla: anava del carrer del Carme al carrer de la Lluna. Va suprimir-se cap al 1960 arran de la reurbanització de la zona.
  • correló de la Palma: correló sense sortida al carrer del mateix nom. Surt al nomenclàtor oficial. També anomenat de la Germanor, pel fet que durant uns anys hi hagué la seu de Germanor, l'entitat mutualista.
  • correló de Sant Ramon: situat a la plaça de Jaume I, aboi davant per davant del de Jaume I, sense sortida. Al nomenclàtor oficial consta com a passatge.
  • correló dels Serraülls: nom oficialitzat el 1851, aplicat a l'actual correló al costat de la capella dels Dolors. Popularment també rep el nom de correló dels Dolors, en referència a la capella.
  • correló de la Torre: va de la plaça de Jaume I fins al carrer del Campanar, vorejant la basílica de Santa Maria. Oficialment, des del 2008 també inclou l'espai porxat fins a la plaça de la Constitució. Popularment també s’ha conegut per correló de cal Fraret, en referència al Palau Baltà, Cal Fraret.
I en general, els Correlons és la forma popular per designar els carrerons de la Torre i dels Escudellers, al voltant de la basílica de Santa Maria. Era un espai de secrets, que feia basarda de travessar.

Al ple, tots els grups van votar a favor de la moció, llevat d’ERC, que es va abstenir per protestar pel “cinisme” [sic] de Junts, atès que el 2014, quan governaven ells, la Comissió del Nomenclàtor ja havia aprovat que s’apliqués el genèric “correló”, però aleshores no ho va aplicar. Val més tard que mai.

Correló de Sant Ramon, a la plaça de Jaume I

Carrer de Canyelles
---
ADDENDA (3/12/2023)
Un lector informa en forma de comentari que caldria afegir el "correló de Sant Joan" a la llista, que és el passatge que hi ha a mig carrer del mateix nom, al costat de l'oficina de la Caixa. I té raó, ens hem adonat que sí que el teníem documentat com a mínim una vegada com a correló. Mossèn Trens, Antoni Massanell (Petites denominacions...) i Joan Bosch (Aquella plaça vilafranquina) documenten un nom antic d'aquest carrer: carreró del Gall Mort.

diumenge, 19 de novembre del 2023

El problema de l'aigua fa 100 anys i noms de lloc


Tots sabem que estem en un moment de grans dificultats en relació a la disponibilitat d’aigua. Vilafranca ha estat una vila que ha patit greus problemes de subministrament. De fet, no ha tingut mai prou aigua dins del terme i sempre n’han hagut de portar de fora.

L’11 d’agost de 1923, ara fa 100 anys i pocs mesos, la revista Acció va publicar el dictamen d’una comissió sobre el problema de l’aigua. Estava liderada per Josep Estalella, seguit per Emili Berger, Joan Ribera, Joan Hill, Ramon Tomàs, Joan Torras Casals, Isidre Campllonch i Santiago Güell. A banda del seu interès històric, el document és molt interessant des del punt de vista hidrogràfic, perquè descriu les zones humides, els cursos fluvials, els pous i les canalitzacions de la vila i el seu voltant, a més de les enormes mancances i les solucions que proposen. I lligat amb això, és doblement interessant des del punt de vista toponímic, atès que s’esmenten una bona colla hidrònims, és a dir, noms de lloc relacionats amb l’aigua.

Per exemple, les Clotes, que antigament era una zona humida, uns aigols (aiguamolls), i que el 1923 estan del tot eixutes. I també s’esmenten les rieres a llevant de la vila, de les quals ja no es veuen aigües superficials: rasa de la Pelegrina, riera de Melió i riera del Molí d’en Rovira, per una banda, i rasa de l’Hostal Nou, per l’altra. La muntanya de Sant Pau surt esmentada en explicar un dels projectes que proposa la comissió, d’edificar-hi un dipòsit de repartiment.
Les Clotes i la muntanya de Sant Pau
 
L’article també esmenta instal·lacions, vestigis d’altres temps en què l’aigua devia córrer amb alegria: els Cinc Ponts (sobre el torrent de Sant Cugat perquè hi passi la carretera de Barcelona), el pont de Santa Digna (sobre la riera del Molí d’en Rovira a la carretera de Vilanova), l’Adoberia (era indispensable tenir aigua per treballar la pell) i els molins d’en Rovira i d’en Coll (“al peu de Montaspre”, aquest ja fora el terme).
Els Cinc Ponts (un està cegat)
I finalment, se citen horts i partides de terra en què l’aigua encara es manifestava superficialment: sínies del Nunci i del Taronja, Melió i l’Hostal Nou (d’on temps després, el 1927, també es trauria aigua per assortir la població).

Però sobretot, les principals obres hidràuliques de la vila que s’esmenten són els pous dels Pujols i de Calandraix, i la mina que des d’aquest portava l’aigua a l’Espirall (la torre que repartia l’aigua), trobant en el seu recorregut l’espirall de Pocarlos. L’altra mina que subministrava aigua era la de la Bleda.
Espirall de Pocarlos, al camí de la Pelegrina, per or s'accedia a la mina de l'aigua de Calandraix i els Pujols

Quants d’aquests indrets i aquests noms són coneguts avui en dia pels vilafranquins?

diumenge, 13 d’agost del 2023

Sobre el molí d’en Coll

Hem llegit el treball de recerca que ha fet l’estudiant de batxillerat David Arenas Gómez. Hi ha una excel·lent descripció de les restes de molí, amb bones fotografies, i un resum històric prou detallat tenint en compte la documentació que ens ha arribat.

Per bé que el molí és fora del terme de Vilafranca, el nom forma part del patrimoni toponímic de la vila, tot i que aplicat a realitats diferents. Com passa tantes vegades, elements singulars dels termes veïns són punt de referència de diversos camins que, de manera radial, s’escampen per la rodalia de Vilafranca. Les masies i caserius de Mas Rabassa, la Bleda, Porroig, Puigdesser, l’Hostal Nou, la Riba, els Pegats, etc., tots ells fora el terme, tenen un camí que hi porta. (vegeu més informació en aquest apunt).

I així passa amb el moli d’en Coll. A Vilafranca consten dos camins que hi porten, un des de Vilafranca: “camí de Vilafranca al Moli Fariner anomenat del Coll” (cita d’un capbreu del 1791). Aquest devia ser el més conegut per camí de la Pedrera, indret que és a tocar del molí. L’altre hi anava des del Mas Rabassa: “camí de la heretat anomenada del Mas Rabassa al Molí den Coll” (capbreu del 1779). En aquest cas, devia correspondre al camí del Mas Romeu, que passa pel costat de Cal Pobre, on avui queda tallat per la carretera C-15 i l’autopista.

"Término Municipal de Villafranca del Panadés" (fragment). Institut Geogràfic Catastral (any 1914)

Per altra banda, algun document anomena la partida de terra situada al voltant d'aquest molí amb el seu nom, per bé que només una vegada en una descripció de la línia de terme de 1913, la qual cosa demostra que el record encara era viu.

I finalment, un dels elements més importants de qualsevol instal·lació molinera era el rec. Segurament treia l'aigua de la resclosa de la riera de Santa Digna, dins del terme de Vilafranca. Massanell ("L'Hospital de Sant Pere de la Calçada". Olerdulae, núm. 0 (maig), pàg. 8) troba aquesta cita del 1468: "affronta... Ab terra del Hospitall de la vila e ab lo Rech del Molí del Coll". Nosaltres el documentem així: “rego molendini del Coll” (capbreu 1563/64). I encara trobem referències els segles XVIII i XIX. Josep Estalella (“Petita excursió vilafranquina”. Penedès, set., pàg. 295) en fa una descripció en una de les seves rutes: "Al peu de la muntanya on hi ha excavada la "pedrera gran"... Es veu vorejat el camí, a mà esquerra, per una rasa estranyament fonda: és el primer vestigi, no massa antic potser, però instructiu segurament: era el rec d'entrada del molí d'en Coll, quan la riera de Santa Digna devia portar aigua per moure'l".

Totes aquestes referències reforcen la importància i la continuïtat en el temps d’aquest molí. Lamentablement, són noms que ja no es fan servir.

"Croquis de Villafranca á Martorell y sus contornos" (fragment). [http://bvpb.mcu.es] (any 18??)

Acabem fent matís sobre la riera d’on agafa l’aigua el molí, que al treball es diu que és la riera de l’Adoberia. És cert, tot i que aquest curs té diversos noms al llarg del seu recorregut, com sol passar amb tots els cursos fluvials i camins. El primer tram del torrent rep el nom de Torreta, que correspon a la masia de la Torreta, on neix; més avall passa a dir-se de l’Adoberia, en referència a una adoberia que hi havia al marge esquerre, prop del pont Vell; mes avall, del Pont Nou, quan passa per la masia d’aquest nom; tot seguit, de Melió, quan travessa aquesta partida; més avall, del Molí d’en Rovira, en referència a aquest molí; i abans de sortir del terme, de Santa Digna, quan travessa aquesta partida. Ja fora el terme s’anomena riera de Vilafranca. (Més informació en aquest apunt).

dimecres, 5 de juliol del 2023

Les passes de sant Pere per Vilafranca

29 de juny, Sant Pere. En aquest blog hem parlat dels espais de la vila referents a sant Jordi, o a sant Miquel, o a tots els sants en general. Però avui parlem de sant Pere: quants espais vilafranquins tenen aquest nom?
Fotografia de l'escut de Sant Pere Apòstol situat en una llinda de la finestra de l'antic hospital de Sant Pere. (Foto ACAP, Fons Vinseum, 1970-1980)

Indubtablement, el més conegut és l’actual carrer de Sant Pere. Aquest carrer del barri de Sant Julià ressegueix l’antic traçat de la via Augusta romana (o “via calçada” o “morisca”; o també "carretera Reial que va a Tarragona", segons un capbreu de 1836), o algun dels seus ramals. La primera referència és del 1325 i el situa al raval de Sant Francesc. El nom és oficial des del 1851, aplicat a la "calle de San Francisco". Entre el 1931 i el 1939 va tenir el nom de “14 d’abril”. “Carrer de Sant Francesc” és un nom popular ben viu encara ara, en referència a l’església del mateix nom. Un altre nom popular, però mes antic, és “dels Frares Menors”. És un dels carrers al llarg del qual la vila creix durant el segle XIX.

Els altres dos noms més o menys coneguts avui dia són el camí de Sant Pere Molanta, continuació del camí que travessa la partida dels Marges Alts cap a Ferran i Sant Pere Molanta. Passa per les masies de Cal Pere Pastor i Cal Ferret. Travessa la riera de Sant Cugat per un gual reparat el 2006. No cal dir que és un camí espapçat pel creixement de Vilafranca.

I l’altre és el polígon de Sant Pere Molanta. Es tracta d’un petit sector vilafranquí del polígon industrial del mateix nom del terme d'Olèrdola. Hi ha inclosos el carrer de Sant Miquel d’Olèrdola i les avingudes de la Mare de Déu del Vinyet i de Vilafranca del Penedès.

Altres noms dedicats al sant estan en desús, a causa de l’evolució urbanística de la vila. El primer, i potser origen de tots, és la capella de Sant Pere, situada al costat de l'església de Sant Francesc, desapareguda el segle XVIII. Ben a prop, al carrer del mateix nom, l’hospital de Sant Pere, fundat abans del segle XIII. Durant aquest segle XIII rep l'apel·latiu "de la Calçada", que després desapareix. I també el portal de Sant Pere, a la muralla del carrer del mateix nom, referenciat per primera vegada el 1313.
Acta de descoberta de la placa del carrer 14 d'abril (C. Sant Pere entre 1931 i 1939) (Foto ACAP, 1932)
 
Finalment, el camp de Sant Pere, una peça de terra situada a Sant Julià, tocant a la muralla de la vila, si ens fiem d'aquesta cita del ple de 1895: "Carmen Tetas Tarrada… dueña de una finca denominada Camp de Sant Pere sita en los muros de esta villa en la partida de Sant Juliá lindante con el tambor de fortificación abierto en la parte que mira al camino…”. I la partida de Sant Pere surt en un document del 1857: "Altra terra situada a la partida de sant Pere, plantada de vinya a tires d’un jornal.". Podríem parlar encara d’altres noms de lloc amb la denominació “Pere”, sense santificar, però la llista s’allargaria moltíssim. Serà en una altra ocasió.

dimarts, 30 de maig del 2023

Vilafranca i la llengua de signes catalana

La llengua de signes catalana (LSC) és la llengua de les persones sordes signants de Catalunya per comunicar-se entre elles i amb altres persones del seu voltant. Com qualsevol altra llengua, és un mitjà per facilitar la comunicació: expressar pensaments i opinions, transmetre sentiments, descriure, narrar... I naturalment, els noms de lloc també hi són presents. 

Les persones signants poden expressar el topònim amb l’alfabet dactilològic o poden fer servir el signe que el designa. El passat 21 de febrer, en el marc del Dia Internacional de la Llengua Materna, vam poder participar en un acte sobre topònims del món relacionats amb els quatre elements bàsics de la natura. Vam tenir la sort de comptar amb una persona signant i una intèrpret, que a l’última part de l’acte ens van ensenyar alguns topònims tarragonins.

Passats uns dies, vam descobrir alguns recursos que recullen topònims en LSC. El web Coneix Catalunya recull les principals poblacions catalanes en llengua de signes, de les quals també informa de dades bàsiques. O també el diccionari lliure de LSC Wikisign, amb noms de poblacions, barris, comarques, comunitats autònomes, països, etc. I finalment, l’app Signapp, amb força topònims d’arreu del món, però pocs de catalans. Aquests darrers són col·laboratius, és a dir, la comunitat pot anar engrandint els repertoris de topònims i de vocabulari en general.

I com es diu Vilafranca del Penedès en LSC? Aquí ho teniu (font: Coneix Catalunya en llengua de signes):
Sembla que el signe descriu l'acte de destapar una ampolla (de vi?), apel·lant, doncs, a la relació de la vila amb el vi. Altres signes per anomenar pobles i ciutats també tenen força gràcia: per anomenar "Valls" es fa un signe simulant que es menja un calçot; el signe de "Sant Sadurní d'Anoia" sembla que descrigui el tap sortint de l'ampolla de cava; "Torredembarra" es designa amb una mà oberta i aixecada, reproduint la mà tal com apareix al seu escut. Etc.

Hi ha altres signes per designar, per exemple, la Rambla, la Parellada, la Barceloneta, el Poble Nou, etc.? O en aquests altres, com en la majoria de topònims, es recorre a la dactilologia? Tal vegada les persones signants de Vilafranca, que ens consta que n'hi ha, ens poden ajudar a elaborar un recull de toponímia vilafranquina en LSC.

dijous, 27 d’abril del 2023

Noms curiosos de carrers (8)

Vuitè lliurament de la sèrie #nomscuriosos de carrers caçats voltant per Catalunya. Aquests són de Rosselló, Eus, Noedes, Cubelles, Elna i les Franqueses del Vallès. Podeu seguir el fil a Twitter amb l'etiqueta #nomscuriosos.

Plaques de carrers de Rosselló, Eus, Noedes, Cubelles, Elna i les Franqueses del Vallès


dissabte, 1 d’abril del 2023

Trasllats toponímics: els Tívoli, Turó Park i Prado vilafranquins

La repetició toponímica és un fenomen ben conegut, que es detecta amb facilitat tot recorrent el territori o consultant mapes. A Catalunya (i a tot el món) hi ha molts carrers de l’Església o carrers Majors, moltes Barcelones, moltes Montserrats, etc. Fins i tot a tot el món estan documentades 58 Vilafranques.

A grans trets, aquestes repeticions de noms poden tenir dues explicacions. La primera es basa en una creació espontània i natural d’un nom en dos indrets sense cap relació directa. Els especialistes en diuen poligènesi. Són noms com plaça de l’Oli (present a Barcelona, Sant Cugat del Vallès...), la Serreta (nom de turó que també es troba a la Noguera, Ripollès, Baix Penedès), turó de Sant Pau (que es pot trobar al Garraf, Priorat), etc. No cal dit que aquest fet va més enllà l’àmbit de la toponímia. Quants bars es diuen la Plaça, perruqueries que es diuen Pels pels o hostals que es diuen Principal?

La segona explicació depèn de la intervenció humana: algú té la voluntat de vincular explícitament el lloc que es bateja amb un altre de referent. Aquest pot ser el lloc d’origen de qui el bateja o un lloc que s’hi assembla. Aquestes intervencions són típiques de processos de conquesta, en el cas dels més antics, o simplement mogudes per circumstàncies variades, com la moda, el prestigi del lloc imitat, etc. En definitiva, són noms que no han estat creats en el mateix lloc, sinó que han estat transportats. Xavier Terrado és molt més fi quan explica aquest fenomen i proposa que dins d’aquest grup convé distingir els trasllats, els calcs i les imitacions.

Hi ha una sèrie de noms de lloc vilafranquins que es poden situar, sense gaire esforç, a més d’una població catalana, i que són del primer grup, els nascuts per poligènesi: noms de carrers (Cort, Tarragona, Sol, Rambla), de camps i partides de terra (la Pedrera), de camins i carreteres (Fariner, Vilanova), d’edificis religiosos (Santa Maria, Sant Joan...), masies (cal Monjo, cal Frare...), etc. Però en aquest apunt ens referirem a alguns noms del segon grup, és a dir, de trasllats (o més ben dit, imitacions) que corresponen concretament a noms de parcs i jardins històrics. Vegem-ho.

El Tívoli, com dèiem en un apunt anterior, és un nom d’origen italià present a Barcelona, el Vendrell, Vilanova, Reus i molt més enllà. És un parc inaugurat el 1884 situat al barri del Poble Nou, aleshores anomenat "Tívoli Villafranqués". El nom el devia prendre per imitació dels jardins i del teatre del mateix nom inaugurats el 1849 a Barcelona. I el jardí barceloní, a la vegada, es devia inspirar en els jardins de la vil·la d'Este de la localitat de Tivoli (Itàlia), construïts el segle XVI i declarats Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO. El Tívoli vilafranquí ja era des dels inicis un espai d'esbarjo, amb jardí, brollador, cafè, restaurant, pista de patinatge i de tenis i, sobretot, un teatre, on s'hi havia fet de tot: teatre, sarsuela, òpera, circ, varietats, cinema, balls, mítings, concerts, etc. Des del 1943 és municipal i ha tingut diverses transformacions.

Entrada del Tívoli, amb la font ornamental (ACAP, 1975)

El Turó Parc ja no existeix, però era un parc i jardí situat en un terreny del comte de Moy, a la baixada de Sant Salvador de la carretera de Tarragona, davant per davant de l'Institut Eugeni d'Ors. Va néixer els anys vint i el nom és una imitació clara del parc homònim de Barcelona inaugurat pocs anys abans, el 1912. La propaganda deia així: "Turó Park vilafranquí, de Francisco Isach. Jardins higiènics i saludables amb abundants pins i plantes silvestres. Tarrasses amb vistes a la muntanya. Lago. Brenars. Glorietes artístiques. Cavallets. Surtidor i distintes diversions...". Francisco Isach Marquès era membre de la Unión Patriótica (com el comte de Moy) i president de la Hermandad de Cuberos de San José (Vanguardia 26/04/1927 et al.). Per la seva situació estratègica a peu de carretera, el 1960 s'hi va inaugurar un hotel i un restaurant (Panadés 13/06/1960).


 
Finalment, el Prado fou un altre lloc d'esbarjo, també documentat com el "Prado de Santa Clara", situat entre els carrers de Pere Alagret i d'Igualada. Es va inaugurar al mateix temps que el Tívoli, el maig o juny de 1884. Era un espai enjardinat que incloïa, fins i tot, una plaça de toros on es feien corrides (Labriego 16/03/1884; 15/05/1884; maig 1887). D’aquest indret no en tenim més informació. És molt probable que el nom li vingui de l'entitat de Sitges o de la fama del passeig del Prado madrileny. Per tant, un altre cas d’imitació toponímica.

A Vilafranca hi ha altres casos de trasllats i imitacions, molt coneguts, però en parlarem en una altra ocasió.

diumenge, 5 de març del 2023

La nissaga dels Alcover i els noms de lloc

Aquesta setmana ha fet 100 anys de la mort de Joan Alcover Milà (18 de desembre de 1852 - 1 de març de 1923). Aquest hisendat vilafranquí fou alcalde entre 1892 i 1893, president del Centre Agrícola del Penedès i diputat provincial. Com hem explicat tantes vegades, els noms i cognoms dels vilafranquins han servit per batejar carrers, places, camins, partides de terra, etc., de vegades de forma explícita (cal Pere Pau, plaça de Milà i Fontanals...), d’altres de forma menys transparent (com el carrer d’Oriol, el carrer de Valls, cal Salines...). Especialment productius són els noms de propietaris per nodrir la toponímia i Alcover, representant d’una nissaga que van passar de pagesos a rendistes (com explica molt bé Daniel Sancho a l’article «Els Alcover de Vilafranca del Penedès: De pagesos a ferrers i de ferrers a propietaris, als segles moderns i contemporanis.». Del Penedès, 2021, Núm. 37, pàg. 20-48), no és una excepció. Aprofitem el centenari per recordar la petja d’aquesta nissaga en la toponímia, com a exemple d’una tendència ben habitual.

Esquela commemorativa (Acció, febrer 1926)

 Tothom té present el passatge d’Alcover, un pas de vianants cobert, popularment de vegades dit el Porxo, batejat el 23 de maig de 1876. Està dedicat a Joan Alcover Milà, que havia cedit, no sense reticències, a la construcció d’aquest enllaç per sota de casa seva entre el carrer del Casal i la rambla (vegeu «Curiositats de carrer: el MEU carrer»).

El passatge d'Alcover durant la nevada del 1962 (fons ACAP)

També hi havia l’era d’Alcover, una era enrajolada que explica Gaietà Vidal que existia prop del cementiri (Labriego 15/12/1887). I també la sínia d’Alcover, tot i que documentada una sola vegada en un mapa parcel·lari del 1902, situada al costat del torrent de la Torreta, entre el camí de la Creu de la Pelegrina i la carretera d'Igualada. I el molí d’Alcover, aquest molt probablement referit al molí d’en Rovira, atès que els Alcover van ser-ne els propietaris.

I encara a les actes del ple de l’Ajuntament documentem les coves d’Alcover: "visita de inspección en el lugar donde existen la balsa y las cuevas llamadas del Alcover así como un depósito de fiemo, en los extramuros de esta villa, ...así como el que se dé orden a unos de los facultativos municipales al objeto de que visite al pobre enfermo que según noticias se alberga en las citadas cuevas." (22/01/1908). Ens han explicat que als Marges Alts hi havia unes baumes on de vegades s'allotjaven rodamons: eren aquestes?

Qualsevol informació addicional sobre aquests noms serà benvinguda!

dimarts, 31 de gener del 2023

Curiositats de carrer (VI): el carrer del General Cortijo

Full de serveis d'Adolfo Cortijo
Adolfo Cortijo y Fayé (Cádiz 1830 - Barcelona 1895) va ser el primer coronel del Regiment de Caçadors de Mallorca 26 de Cavalleria, creat el 1885, i va estar destinat a la caserna de Vilafranca de finals del 1886 fins a mitjan 1890. El carrer del seu nom amaga tres singularitats.

En primer lloc, acabem de dir que Cortijo va estar destinat a Vilafranca només tres anys i mig. Com és que un personatge amb un vincle tan efímer amb la vila se l’homenatgi posant el seu nom a un carrer? O hi ha alguna altra vinculació que desconeixem? Pensem que no: Pere Regull Pagès, que el 1921 va dedicar uns articles a les pàgines de la Gaseta de Vilafranca a explicar els orígens dels carrers, és molt sarcàstic en parlar d’aquest carrer, dient «nom posat a l’ex carrer del Telègraf, que limita un costat de la caserna, «para perpetua memoria», segons es va escriure llavors (1887 i 1890) d’una feta que ja no seria tan perpètua si no la recordéssim nosaltres damunt d’aquestes planes». I acaba concloent que, a part del que diuen les «gasetilles» de l’època, que va contribuir a aplicar millores a la caserna,* «No en tenim cap més episodi.»** Josep Martí (Els carrers de Vilafranca del Penedès, Andana, 2014) diu que el motiu va ser que perquè "va lliurar molts joves vilafranquins d'haver d'anar a la primera guerra de Cuba", però com és habitual no cita la font de la informació. I a més, ho posem en qüestió ja que la guerra de Cuba va començar el 24 de febrer de 1895 i Cortijo va morir tres dies després.

Carrer del General Cortijo. 1973 (foto: Jordi Valls. ACAP)
L’altra singularitat és que tot i la graduació amb què consta el seu nom al nomenclàtor de carrers, mentre va ser a Vilafranca va tenir el grau de coronel. Només va rebre el grau de general de brigada quan va passar a la reserva el 8 d'agost de 1890, just després del seu pas per Vilafranca.

I l'última és que inicialment, el 1890, el nom es posa al carrer de l’altre lateral de la caserna, el carrer del "Cuartel" (actualment carrer de Cal Bolet), i vuit mesos després, el 5 de maig de 1891 (en vida seva), el nom es trasllada al carrer actual, sense cap més explicació. Un altre misteri.

Finalment, recordem que el carrer ha tingut (i té encara) noms alternatius populars (carrer del Telègraf, carrer de Correus i carrer de la Mitja Galta) i un altre d'oficial (carrer de Francesc Layret).



-------------  
*Labriego 14/09/1890: "en consideración los desinteresados esfuerzos del hoy general de brigada Adolfo de Cortijo en contribuir a poner en el brillante estado en que hoy admiramos el cuartel de esta villa”.
**Gaseta de Vilafranca 1/05/1929 (pàg. 3)