diumenge, 20 de desembre del 2020

Tintin i el carrer del Vol a Vela

Llegint l’àlbum de Tintin El ceptre d’Ottokar, em va sorprendre el nom de carrer que apareix a la primera pàgina. Resulta que en Tintin es troba una cartera en un parc i, amb la intenció de tornar-la al seu propietari, mira el seu interior i llegeix: «Nèstor Halambique. Carrer del Vol a Vela, 24». I dues vinyetes després es veu el protagonista caminant sota la placa del carrer.
 

Avui dia estem acostumats a tota mena de noms de carrers, des dels clàssics carrer Major, carrer de la Font, etc., fins als més asèptics carrer del Clavell, carrer del Vi o carrer 300 (vegeu la sèrie a Twitter #nomscuriosos de carrers. Però el sorprenent del cas que presento és que l’àlbum de què parlem data del 1939. La toponímia urbana d’aquella època i fins ben bé els anys 80 o 90 sempre s’inscrivia en algun d’aquests grups:
  • noms naturals. Són els que connecten amb una realitat del carrer: un edifici o un element característic, una persona o nissaga que hi vivia, la forma que té... (carrers de la Font, Sant Joan, Ferran...). La majoria d’aquests noms han nascut de forma natural, però també n’hi ha que, amb bon criteri, s’anomenen modernament per decisió administrativa.
  • noms d’homenatge. Dedicats a un personatge eminent (propietari, polític, intel·lectual...: Ramon Freixas, Amàlia Soler...), sants/santes/marededeus (Sant Fèlix, Santa Maria...), entitats (Germanor, Casal...), conceptes polítics (Llibertat, Constitució...), poblacions (Gelida, Martorell, Montblanc...). Tots aquests són aprovats pel plenari dels ajuntaments i això fa que siguin els més susceptibles de canviar segons com bufi el vent de la política.
Posteriorment, van arribar els noms capriciosos (com el que ens ocupa de l'àlbum del Tintin), sense connexió amb el territori, i habitualment lligats a plans urbanístics que necessitaven noms per a diversos carrers. Així, els anys noranta entren al nomenclàtor vilafranquí noms de vents (Terral, Garbí, Migjorn...), del món del vi (Vi, Enologia, Cava, Macabeu...), etc. A altres poblacions la quantitat i l’extravagància dels noms escollits són colossals: noms de flors, d’ocells, de déus grecs, de planetes, rius, números, lletres, etc. Afortunadament, les comissions assessores per al nomenclàtor que funcionen en molts ajuntaments estenen el bon criteri de fer prevaldre els noms naturals per davant de qualsevol altre.

Com és que a Hergé se li va acudir dedicar un carrer a un esport el 1939? I per què concretament al vol a vela, també conegut com a vol sense motor, una disciplina aeronàutica començada a practicar-se el 1920? Hem buscat i no hem trobat cap relació entre l’autor i aquesta especialitat. És una excentricitat o una altra mostra del seu talent visionari?

Per cert, a la versió en castellà també diu "calle del Vuelo a Vela", però la versió anglesa diu "Flyaway road", una adreça que existeix a Castle Rock (EUA), sense relació amb la sèrie de TV.


dissabte, 12 de desembre del 2020

Fa cent anys...














Abans que acabi aquest horrible 2020, encara tenim temps per recordar algunes efemèrides lligades a la toponímia vilafranquina. 

Fa 100 anys, concretament el 16 de juny de 1920, el ple de l’Ajuntament va acordar de dedicar el carrer de la Parellada a Àngel Guimerà, a proposta de 43 veïns. Aleshores tot anava més ràpid que ara: a l’acta del ple consta que l'endemà arribava l'escriptor vendrellenc i s'acorda anar-lo a rebre i a procedir al descobriment de la nova placa de carrer. El canvi va durar fins al 1926 (vegeu «La travessia d’Àngel Guimerà pels carrers de Vilafranca»).

I aproximadament dos mesos després, el 18 d’agost de 1920, l’Ajuntament va aprovar destinar els noms Menéndez Pelayo, Ramon Freixas i Font-rodona a carrers que s’estaven obrint als nous eixamples de Vilafranca, el Poble Nou i el Molí d’en Rovira. Els noms ja s’havien aprovat anys abans: el primer, el 21 de desembre de 1910; el segon, el 18 de setembre de 1913; i el tercer, l’1 de març de 1914, cinc dies després de la seva mort. A les actes explicita que s’aplicaran a uns carrers futurs. (vegeu "Noms de carrers prematurs (i 2)". Tots ells són noms de persona, vilafranquins de naixement o relacionats directament amb la nostra vila o amb el Penedès:
  • Marcelino Menéndez y Pelayo (Santander 1856 – 1912), historiador de la cultura, va ser deixeble, a Barcelona, de Francesc Xavier Llorens i Barba i de Manuel Milà i Fontanals (tots dos presents al nomenclàtor vilafranquí). El 1908 va tornar a Vilafranca per posar la primera pedra del monument a Milà i Fontanals, el qual li havia llegat la seva biblioteca i el seu arxiu.
  • Ramon Freixas i Miret (Vilafranca 1835 - 1903) va ser advocat, alcalde de Vilafranca (1876-1879) i autor d'estudis locals. Tenia una biblioteca i un arxiu destacats, que es van perdre durant la Guerra Civil. Com a alcalde, edificà la carnisseria, activà l'erecció de la capella del cementiri, començà la reforma de la plaça de la Constitució i del carrer del Vall del Castell, entre altres obres.
  • Gaietà Font-rodona Almirall (Barcelona 1864 - 1914), advocat i propietari. Fill d'Ignasi Font-rodona Vila (1812 - 1890) i Francesca Almirall Vidal, aquesta descendent de la família de propietaris penedesencs Almirall de Puigdespí. Va heretar moltes finques a Vilafranca i la comarca, entre les quals la casa núm. 1 del carrer dels Corders (Hermenegild Clascar), que corresponia a l'antiga casa dels Quatre Vents. Reformada, aquesta casa esdevindria la casa Font-rodona, i posteriorment es vendria a Josep Freixedas Miquel i es coneixeria per Can Freixedas (seu del Consell Comarcal de l’Alt Penedès, incomprensiblement retolada fins fa poc "Casa de la Font Rodona"). La circumstància curiosa és que el carrer escollit va ser l’actual de Sarriera, el qual ja s’havia batejat així el 1876. Sembla que l’acord no va tenir cap efecte, perquè el carrer es va continuar anomenant «Sarriera» fins a l’actualitat.
Per altra banda, el 1920 va morir Agustí Coy i Cotonat (Sort 1859 - Barcelona 1920), a qui tenim dedicat des de 1944 el carrer de Mossèn Coy, que fou capellà del regiment de Caçadors de Treviño 26 de cavalleria, destacat a la caserna. És autor de diverses obres de tema històric de la vila, alguna de les quals generà una forta controvèrsia amb Claudi Mas i Jornet. Va col·laborar a la premsa de Barcelona, sobretot a La Vanguardia, El Noticiero Universal, Las Noticias i El Día Gráfico.


I fa 200 anys...

El 1820 va néixer Francesc Xavier Llorens i Barba (Vilafranca 1820 - Barcelona 1872), filòsof, nét de Manuel Barba i Roca. Vilafranca li té dedicada una plaça al centre des del 26 d'abril de 1880. I en canvi, el mateix any va morir el marquès d’Alfarràs, titular del carrer que connecta la plaça de l’Oli i la carretera de Sant Martí. Joan Antoni Desvalls i d'Ardena (Barcelona 1740 – 1820), hisendat i científic, sisè marquès de Llupià, quart del Poal i marquès consort d'Alfarràs, propietari de l'immens edifici que fa cantonada amb el seu carrer i la plaça de l'Oli.

dissabte, 28 de novembre del 2020

Noms que no agraden

Aquesta setmana hem llegit que els ciutadans del poble austríac de Fucking, a uns 40 km de Salzburg, han decidit per votació canviar nom del seu poble pel de Fugging. Pel que es veu, tips de les bromes i que els visitants només se sentien atrets pel simple fet de fer-se fotos al costat del cartell indicador de la localitat. Fins i tot més d’un d’aquests cartells havia desaparegut. La paraula fucking en anglès és follar, però en alemany no té ni aquest ni cap altre significat. 

Per altra banda, el mes passat, un altre petit poble però en aquest cas de l’estat de Nova York (EUA), a 52 km de la frontera amb el Canadà, va decidir no canviar el seu nom: «Swastika». Tot i les reminiscències nazis, el nom és anterior a l’aparició del Partit Nazi, que va adoptar la creu gammada com a símbol. Sembla que per batejar el poble van prendre la paraula del sànscrit, que significa 'benestar'. En canvi, un poble homònim de l’estat de Nou Mèxic sí que va canviar el 1954 el seu nom: de «Swastica» va passar a dir-se «Brilliant». 


Els noms malsonants són freqüents en toponímia i passa sovint que els habitants d’una població (o d’un carrer, com veurem), malgrat l’antigor o l’origen del nom (diferent del sentit que li donen) considerin que desmereix la reputació, o no se sentin còmodes amb les burles dels pobles veïns o dels visitants. Al Penedès hi ha hagut els casos de les Cabòries (que ara és Avinyó Nou) i Puigtinyós (ara, Montferri), però encara aguanta la Carronya.

A Vilafranca hi ha hagut un cas de carrer. El carrer de les Mosques és com des de com a mínim el 1649 es coneixia (i encara es coneix avui popularment) el carrer dels Consellers. El 1890 es va presentar una primera sol·licitud per canviar el nom: Jacint Oliver i altres veïns consideraven que el nom induïa a pensar en un carrer dels afores i brut, i per contra era cèntric, amb trànsit i punt d’intersecció del carrer de la Font i la Rambla (18/03/1890). L’Ajuntament ho passa a estudi i a la sessió següent es desestima. Els mateixos sol·licitants ho tornen a provar el 14 de juliol de 1891.
Ple 14/07/1891

I es torna a rebutjar. Amb sorpresa, al cap de dos anys, l’1 d’agost de 1893 s’aprova tot un paquet de 25 renominacions de carrers, entre les quals hi ha aquesta: 
Ple 1/08/1893

Per cert que abans de conèixer-se el carrer amb el nom de les Mosques tenia un altre nom tampoc no gaire agradable: "carrer Claveguera de Sant Joan y vuy de las Moscas" (pel fet que devia ser per on s’escolava l’aigua de l’antiga font de Sant Joan).
Mapa 1889

Més modernament, la voluntat popular ha intervingut en diverses ocasions a demanar el canvi de noms de carrers, però en aquest cas la incomoditat no és pel significat de la paraula, sinó per la connotació política. Em refereixo als canvis de noms en bloc durant la República i l’inici del període democràtic (n’excloc els canvis del primer franquisme, impulsats per la nova autoritat). Un exemple concret és el de la plaça del Penedès, inicialment anomenada «del Ejército Español» (24/01/1971), per una clàusula de l'acord de compravenda de l'antiga caserna. El 1986 dotze entitats demanen el canvi de nom pel de «plaça de la Pau», però al final, com se sap, el nom triat fou el del «Penedès».


diumenge, 22 de novembre del 2020

Endevina on soc. 100 enigmes per conèixer noms i llocs de Vilafranca del Penedès

Després d'haver acabat aquest novembre la sèrie d'enigmes #endevinaelnomdelloc publicats a Twitter i Facebook cada dilluns, del novembre del 2018, hem decidit agrupar-los en una publicació digital, autoeditada, que ara us presentem. En primer lloc hi ha els 100 enigmes (endevinalles i jeroglífics) i en segon lloc hi ha les solucions, amb una breu explicació de cada topònim extreta del llibre Noms de lloc del terme de Vilafranca del Penedès (IEP; Ajuntament de Vilafranca del Penedès). Com s'explica a la introducció, en podeu fer ús lliurement, excepte amb interès comercial. Si en feu un ús no ocasional, us agrairíem tenir-ne coneixement.

Dedicat a tots els participants d'aquests dos anys.



dissabte, 14 de novembre del 2020

Dimarts passat, ens van convidar a l'espai El Retrovisor del programa Calafell Matí de Calafell Ràdio per explicar l'origen dels noms de carrers de Calafell. Només vam tenir temps per explicar quins són els primers noms de carrers documentats, quan va entrar la política als carrers i quan va començar la moda de posar noms de personatge als carrers. Tot plegat, fins al segle XIX. El podeu escoltar en aquest enllaç.

El relat es basava en un esquema que no és singular de Calafell, sinó que es repeteix a tot arreu i que està explicat en el nostre llibre Els carrers de Calafell. Un model de creixement urbanístic i d'establiment de toponímia urbana (Ajuntament de Calafell; IEP. 1997).

Hi haurem de tornar un altre dia, perquè encara queda teca per explicar...



dimarts, 27 d’octubre del 2020

Nom de lloc amagats (i IV)

Recollim els últims 3 jeroglífics de la sèrie #endevinaelnomdelloc que hem anat oferint a través dels nostres comptes de les xarxes de Facebook i Twitter. Sabeu quins són els topònims vilafranquins amagats?

Un carrer de Vilafranca (5 + 2 + 3 lletres)


Una antiga ermita, camí, carrer, plaça... #Vilafranca (4 + 5 lletres)


Una plaça de Vilafranca (6 + 1 + 5 lletres)










divendres, 11 de setembre del 2020

Maastricht: M de Madrid o M de Moja?


«Maastricht: M de Madrid, A d’Alacant, S de Sevilla, T de Toledo...» Quantes vegades hem hagut de lletrejar un nom una adreça de correu electrònic per telèfon o presencialment? La comunicació oral presenta de vegades confusions fonètiques que poden desembocar a errors de transcripció i tenir conseqüències importants. És un problema amb el qual ja es van trobar a principis del segle XX, en les primeres comunicacions per ràdio de l’àmbit civil i militar. Per això, en aquell moment ja es va començar a idear un alfabet de paraules internacional que servís per desfer ambigüitats en lletrejar mots complicats o codis, com matrícules. El sistema es va estandarditzar amb els anys i el 1956 el van adoptar les organitzacions militars, d’aviació, marítimes i de comunicacions més importants del món. S’anomena Interco o alfabet OACI. Aquest sistema inclou tres noms de lloc: India, Lima i Quebec (o sigui, I de India, L de Lima, Q de Quebec); la resta de mots són noms comuns o noms de persona (veg. la taula).

Fora d’àmbits especialitzats (marina mercant i d’esbarjo, aviació civil i militar, cossos de seguretat...), la població en general ha adoptat altres sistemes per desfer ambigüitats en les seves comunicacions orals. Cadascú ha anat desenvolupant el seu propi alfabet de desambiguació, segons els seus referents culturals. A Espanya (i Catalunya), s’ha estès un sistema ple de referències de capitals espanyoles: Alacant, Cadis, Lugo, Sevilla Toledo, Zaragoza... S’hi escola alguna de catalana: Barcelona, Tarragona, Girona...

Amb la voluntat de sortir del marc mental espanyol situant-nos en el nostre, el més proper, el català (com fan altres llengües i països), el servei de consultes lingüístiques Optimot recull una proposta d’alfabet català. Hi surten topònims com Barcelona, Ebre, Fornells, Igualada, Mallorca, Prada, Tarragona, València... (i també d’altres de forans: Dinamarca, Quebec, Xina, Washington).

Personalment, ho trobo bé, de fer un esforç per lletrejar utilitzant un alfabet català, si és que la conversa és en català. I de seguida he fet volar la imaginació. I si parlem amb un vilafranquí? Heus aquí una proposta d’alfabet vilafranquí, amb noms de lloc i de persona, a més d’alguns infiltrats inevitables. Vetevés: si voleu demostrar el vostre compromís real amb la vila, feu-lo servir!

Lletra

Vilafranquí

Català (Optimot)

Espanyol (Fundeu)

Internacional (Interco)

A

Alls

Andreu

Antonio

Alpha

B

Barceloneta

Barcelona

Barcelona

Bravo

C

Clotes

Carme

Carmen

Charly

D

Domenys

Dinamarca

Dolores

Delta

E

Espìrall

Ebre

España

Eco

F

Fèlix

Fornells

Francia

Foxtrot

G

Girada

Girona

Gerona

Golf

H

Hermenegild

història

Historia

Hotel

I

Igualada

Igualada

Inés

India

J

Julià

Jordi

José

Juliet

K

Kilo

Kennedy

Kilo

Kilo

L

Llitrà

Lídia

Lorenzo

Lima

M

Moja

Mallorca

Madrid

Mike

N

Noi-noi

Narcís

Navarra

November

O

Oli

Òscar

Oviedo

Oscar

P

Palma

Prada

París

Papa

Q

Quebec

Quebec

Queso

Quebec

R

Raimon

Ramon

Ramón

Romeo

S

Serreta

Solsona

Sábado

Sierra

T

Tívoli

Tarragona

Tarragona

Tango

U

Universitat

Universitat

Ulises

Univers

V

Vilafranca

València

Valencia

Victor

W

Washington

Washington

Washington

Whiskey

X

Xina

Xina

Xiquena

Xray

Y

York

York

Yegua

Yankee

Z

Zoo

Zoo

Zaragoza

Zulu


divendres, 28 d’agost del 2020

L'electra

A Vilafranca el carrer del Dos de Maig es va obrir el 1883 per iniciativa de la voluntat urbanitzadora de propietaris de finques de la zona, especialment de Manuel Vidal Rollán (vegeu Alió, 1986). Es va anomenar «carrer de Miret», atès que la finca es deia "Hort d’en Miret". El 1893, però, en el segon gran bateig massiu de carrers de la vila se’n canvia el nom per l’actual, en referència a la data del 2 de maig de 1808, en què es produeix a Madrid un aixecament popular contra les forces napoleòniques ocupants que desencadena la  Guerra del Francès. [Aquest acord inclou un bon nombre de noms històrics de mentalitat espanyola: Cid, Colón, generals Zurbano i Riego, Duc de la Victòria...] Tanmateix, el carrer s’ha conegut popularment durant el segle XX amb el nom de "carrer de l’Electra", en referència a la primera seu de la companyia d’electricitat Electra Vilafranquesa, que hi va ser del 1901 al 1930 (veg. Alayo, 2000). 
Façana de la seu de l'Electra, al carrer del Dos de Maig, núm. 11-15, que consta al projecte de sol·licitud d'obres (21/03/1901)

Detall de la façana


Segell i firma del gerent, Jaume Martorell Panyellas (21/03/1901)

El nom de la companyia no només va deixar petjada en el nom del carrer, sinó també en la parla dels vilafranquins: a Vilafranca, de l’electricitat en diem «electra» o, fins i tot, «lectra». Aquest fenomen, però, no és endèmic de la vila. A altres poblacions catalanes també es fa servir aquesta paraula: a Igualada, per exemple, hi havia la companyia Electra Igualadina, que tenia la seu en un edifici que encara avui està dempeus (carrer del Rec) i fan servir la paraula (Màrius Serra, La Vanguardia, 01/07/2013). A Reus, on hi havia l’Electra Reusense, també. Al Vendrell existí La Electra del Vendrell. A Terrassa no he pogut confirmar l’ús del mot, però en canvi sí que ha passat al nomenclàtor oficial, atès que hi ha la plaça de l’Electra i una escola propera amb el mateix nom, ambdós referits a l’Electra Industrial. 
Nom popular al costat del nom oficial, en una targeta comercial

De la vitalitat actual del nom popular del carrer entre els vilafranquins en tinc els meus dubtes, però cap ni un respecte de la vitalitat del mot comú. A Vilafranca i a bona part del Penedès (llevat de Vilanova i Sitges, que sapiguem segur, i potser tota la comarca del Garraf) la gent «paga el rebut de l’electra» i quan cauen quatre gotes «marxa l’electra». A Reus fins i tot ho hem vist escrit: un titular del 2016 diu «L’Ajuntament dóna suport a la iniciativa de compra agrupada d’electra i gas de la Cambra» (Reusdigital.cat, 01/04/2016).

Curiós, el nom «electra». Com és que les companyies susdites Electra Vilafranquesa, Electra Igualadina i Electra Reusense van adoptar aquest escurçament de «electricitat»? Aquestes i moltes més: Electra Popular de Vigo, Sociedad Electra Brutau, Sociedad Cooperativa Electra Madrid, Sociedad Electra Valenciana, Sociedad Electra de Orense, Sociedad Electra Almagreña, Sociedad Electra de Viesgo, Sociedad Electra Vasco-Montañesa i moltes més. Actualment encara existeixen l’Electra Caldense (de Caldes de Montbui) i Electra del Cardener. No surt a cap diccionari, ni de llengua general ni dialectal ni històric, ni en català ni en castellà. L’única referència escrita ens la dona Coromines dins l’article electre (=ambre i mineral): «electricitat: vulgarment abreujat en «l’electra» sobretot en ambients pagesívols [!!] (Cabrera d’Anoia, 1937, però ho he sentit en molts llocs del cat. or.).» (Diccionari etimològic). No sembla que vingui de l’anglès (electricity), ni del francès (électricité). Ve del mot comú «electre», el mineral, que diuen ser l’origen del mot electricitat (si és que aquest mot era conegut)? Hi té res a veure el personatge mitològic «Electra»? Podria ser que s’entengués el mot com un prefixoide (escurçament de mot usat com a prefix i formació de paraules noves), mai acabat de fusionar-se («electravilafranquesa», «electrareusense»...)? És un cas d’etimologia popular, l’adaptació que el poble fa d’una paraula massa nova i massa llarga, traslladat a l’ús oficial (al nom de les companyies)? Què va ser abans, el nom popular o el nom de la companyia? No n’hem trobat l’explicació definitiva. Potser, simplement, un escurçament casual.

---
Alayo i Manubens, Joan Carles (2000). El gas i l’electricitat a la vila de Vilafranca. Ajuntament de Vilafranca.
Alió i Torras, M. Àngels (1986). Projectes i realitat d'un procés urbà decimonònic. Vilafranca del Penedès 1865-1839. Barcelona: Geocrítica. (Textos de Apoyo).


dimarts, 4 d’agost del 2020

Vilafranca 1863 (i 2)

A l'apunt anterior comentàvem la llista de cases disseminades pel terme de Vilafranca publicada el 1863 dins del Nomenclátor que comprende las poblaciones, grupos, edificios, viviendas, albergues, etc., de las cuarenta y nueve provincias de España... Seguim.

Cal Silvestre és una casa situada a la confluència del camí de Sant Pau i el camí Ral, a tocar dels Pegats. Al nostre llibre dèiem que venia del nom del seu propietari, Silvestre Mata Bonet (Vilafranca 1870 - Montcada 1936), alcalde de Vilafranca entre 1912 i 1914. Com veieu, és impossible, ja que a la data d’edició del document, el 1863, aquell encara no havia nascut. Potser venia d’un avantpassat seu, com el seu pare, el boter Silvestre Mata?

Altres dades interessants: a l’ermita de Sant Pau hi havia una casa habitada, la dels ermitans; la Casa Nova és anomenada «la Casa nova de Penyafel» (també ens havia sortit com a «Casa Nova de Ca l’Alaio»), en referència al camí de Penyafel on està situada. I a la Serreta hi havia 6 cases i a Cal Salines, 4 (sense comptar Can Teixidor, que l’especifica a part): per això consten com a «caserío» (segons el DRAE, «Conjunto formado por un número reducido de casas»).

Com sol passar en documents oficials en castellà, hem de lamentar alguns errors, que s’han anat reproduint posteriorment. El primer és la denominació «les Salines», per al barri situat a tocar dels Monjos. Ja hem explicat moltes vegades que el nom correcte és «Cal Salines», en referència a la casa del mateix nom propietat d’una família de cognom «Salines». L’altre és la casa de Cal Roig (de Ratera), que el document anomena «la Ratera»: el nom dona peu a fer tot de suposicions imaginatives sobre el seu origen, però en realitat es tracta d’una casa els habitants de la qual provenien del barri de Ratera de Castellví. Per, tant com a molt s’acceptaria Casa Ratera o Casa Nova de Ratera, com surt en altres documents.

El cognom «Surià» és molt comú entre els habitants de les cases pròximes a Sant Pere Molanta, però la casa de Cal Surià del document ha de ser l’actual Cal Pau Surià. De fet, a tots els padrons del primer terç del segle XX aquesta és coneguda per Cal Surià. 

Finalment, Cal Llucià ha de ser l’actual Cal Pastoret. Aquest darrer nom es documenta des del padró de 1930, però la casa s'ha conegut des de com a mínim el 1851 fins ben bé el padró de 1924 amb el nom de "sínia del Comte Moy". El nom «Llucià» es deu al cognom dels seus habitants, que el portaven que nosaltres sapiguem com a mínim entre 1892 i 1930, si no més.

Moltes de les altres cases no presenten dubte d’identificació ni de localització (Cal Cana, Ca l’Alaio, Cal Baleta, Cal Pere Pau, la Casa dels Capellans, etc.), però hi ha alguns misteris per resoldre: on era la granja del Po-tort? A quina de les dues cases actualment anomenades «la Torreta» es refereix el document?: a la majestuosa, tancada amb baluard, o a la més petita, situada al seu costat, al límit del terme? I quina és la «Rajoleria» que documenta? Sobre la sínia del Ganxo, tot i que el renom està documentat des del segle XVIII, també en desconeixem la ubicació.

És un document que ens aproxima a com era el poblament fora vila a mitjan segle XIX. Posteriorment, anirien erigint-se moltes altres masies que s’afegirien a les existents i conformarien un bocí del paisatge característic del Penedès. Tanmateix, algunes d’elles ja no hi són (com totes les de la Girada, per exemple); d’altres estan abandonades...
Panoràmica del terme (1961) Fons SACE. (Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya (ICGC)

[Nota: no hem fet cap comentari sobre el nombre d’habitants, que ho deixem a qui hi entengui.]

divendres, 31 de juliol del 2020

Vilafranca 1863 (1)

Fa molts anys, a l’Ajuntament de Vilafranca em van donar una fotocòpia d’un document que portava manuscrita la data de 1894. Hi havia una relació de 35 cases o grups de cases fora del nucli urbà de Vilafranca i se n’especificava la distància amb l’Ajuntament i si estaven habitats o no. Acabo de descobrir el document original i resulta que forma part d’un llibre, en 4 volums, titulat Nomenclátor que comprende las poblaciones, grupos, edificios, viviendas, albergues, etc., de las cuarenta y nueve provincias de España: dispuesto por riguroso órden alfabético entre las provincias, partidos judiciales, ayuntamientos, y entidades de poblacion. Es tracta d’una obra elaborada «bajo la dirección de la Junta general de Estadística», editada entre 1863 i 1870. Vilafranca apareix al volum 1 (pàg. 564, imatge 288), dins la província de Barcelona i el partit judicial de Vilafranca, òbviament. Per tant, és força més antic del que fins ara havia considerat. Essent com és la relació més antiga dels masos del terme que he vist fins ara, és una fotografia interessant del poblament fora vila. En farem alguns comentaris, sense gaire ordre ni concert. Tothom és convidat a fer-hi els seus. 

Pàgina del Nomenclàtor... dedicat a Vilafranca
Pàgina del Nomenclàtor... dedicat a Vilafranca

El document permet confirmar que al terme hi havia dos molins fariners actius, el d’en Rovira i el de Morató, tots dos habitats, un a cada una de les rieres principals que travessen el municipi. També apareix el Molí de Vent, que no era hidràulic com els anteriors, és clar; l’origen del nom podria ser que fos perquè hi havia un molí mogut per l’aire que, al promontori on està situada aquesta casa, deu bufar força.

També apareix el celler d’en Soler, deshabitat, amb l’especificador de «lagar» (=»magatzem»). És el que posteriorment, abandonat, seria el Cellerot, que encara hem vist i que ha donat nom a la partida del voltant, fins que s’hi va construir el barri de la Girada i l’estació d’autobusos. Aquest «Soler» és en Rafael Soler, el del passeig i pare de l’Amàlia, gran propietari. 

La Sínia del Ponton ens ha fet ballar força el cap, però creuant algunes dades de què disposàvem ens atrevim a dir que és Cal Sabeta, una casa que hi havia molt a prop de la riera de Llitrà. Tenim documentat que prop d’aquesta casa hi havia un pontet per travessar la riera, que en algun lloc hem l’hem vist anomenat com a «pont del Taronja» (un renom vilafranquí). Per tant, aquesta casa podria ser també la del «Pontón» (segons el DRAE, «Puente formado de maderos o de una sola tabla»). És un nom que no hem vist mai més.

Ni l’hort “del Vicentó” ni el “del Rovireta”, ni la «granja de l’Isidret» existeixen, actualment, engolits per l’eixamplament urbà. El primer, que ara podem demostrar que era molt més antic del que havíem consignat al llibre, era a l’actual avinguda de Tarragona, on ara hi ha un hipermercat (tancat). Hi havia una casa i un hort tancat amb paret de pedra. En aquest punt hi havia hagut les grades de les curses de cotxes que organitzava la Penya Rhin els anys vint (Giner, 2015:127); el segon corresponia a la finca dita «pati del Gall», a la cantonada del carrer del mateix nom amb el carrer del Nord (on hi havia una casa amb un gall penell). L’últim estava situada al costat de l'actual carretera de Moja (i abans, camí de Rocallisa o de la Pedrera), just passat l'antic pont del ferrocarril.

Vista de l'hort del Vicentó, acabada de construir la primera nau del polígon Avinguda de Tarragona, la casa Tractor (1962. IGCC).

Continuarà...

divendres, 17 de juliol del 2020

Noms de lloc amagats (III)

Recollim 4 jeroglífics més de la sèrie #endevinaelnomdelloc que hem anat oferint a través dels nostres comptes de les xarxes de Facebook Twitter. Sabeu quins són els topònims vilafranquins amagats?
La plaça més bella de Vilafranca. (7 lletres)
Un fort aplaudiment al davant d’aquest lloc (barbarisme inclòs). (8 lletres)
Nom popular (i molt vilafranquí) d’un cèntric carrer de #Vilafranca. (7 lletres)
 En aquest lloc, els vilafranquins hi han anat a comprar llet, s’hi han banyat i hi han ballat. (1 + 4 + 4 lletres)