El determinatiu comarcal “del Penedès” d'alguns municipis

En aquest blog ja hem parlat alguna vegada dels 61 carrers vilafranquins que porten noms de pobles o municipis. D’aquests, n’hi ha 46 de penedesencs, amb aquesta distribució comarcal “oficial”:

• Alt Penedès: 34 (inclosos 11 noms de pobles)
• Baix Penedès: 8
• Garraf: 4

Alguns d’ells comparteixen el fet de tenir el determinatiu comarcal:

• Avinyonet del Penedès
• Banyeres del Penedès
• La Bisbal del Penedès
• Llorenç del Penedès
• Pacs del Penedès
• Santa Fe del Penedès
• Vilafranca del Penedès
• Vilobí del Penedès

Des de quan porten aquest additament? No és pas de sempre. Aquest estiu s’ha complert el centenari d’un d’ells. El 27 de juny de 1916, un reial decret del Govern espanyol canviava els noms de 566 (no 573, com es diu al preàmbul) municipis d’Espanya. La norma pretenia evitar la duplicacó de noms de municipi (més de 1.000, segons deien) detectada per l’alma mater de la reforma: Manuel de Foronda, geògraf, escriptor i historiador. Ell mateix explica com va començar la feina el 1906 a recer de la Real Sociedad Geográfica en un article a La Época. Un dels recursos més utilitzats per mirar que es distingissin els municipis entre si (i així, diguem-ho clar, el control de l’estat fos més efectiu a tots els nivells) fou afegir un determinatiu, fent referència a la contrada (les comarques actuals no estaven definides), a una muntanya, un riu, etc. Així, el decret va afectar els noms de dos pobles del Penedès: “Santa Fe” va passar a ser “Santa Fe del Panadés” [sic]; i “Santa Margarita” va passar a “Santa Margarita y Monjos” [sic]. (D’altres canvis del decret que han portat cua foren de “Roda” a “Roda de Bará” i d’”Horta” a “Horta de San Juan”.)

 

Estàtua de Manuel de Foronda

Els determinatius comarcals dels altres noms de pobles es van afegir 17 anys més tard. Concretament, el 13 de novembre de 1933 el Govern de la Generalitat decreta la forma oficial dels noms de municipis catalans en la forma corregida per la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans (personalitzada en Pompeu Fabra, Josep M. de Casacuberta i Joan Coromines). En aquest decret hi apareixen molts noms penedesencs, a la majoria dels quals només se’ls regularitza l’ortografia ("Fontrubí" passa a "Font-rubí", "Puigdalba" a "Puigdàlber", "Arbos" a "l’Arboç", etc.). L’apel·latiu de què parlem en aquest apunt s’afegeix als següents:

• Avinyonet del Penedès
• Banyeres del Penedès
• La Bisbal del Penedès
• Llorenç del Penedès
• Vilobí del Penedès
• (i d’altres sense carrer dedicat a la vila, com Bellvei del Penedès)

Finalment, de la llista del principi d’aquest apunt falten dos noms, dos casos ben diferents. Per una banda, Vilafranca, que porta el determinatiu des d’antic, com a mínim del 1675, si no més enllà (des de quan?).

Méndez, 1675

L’altre cas és el de Pacs del Penedès. En documentació antiga sempre surt el nom tot sol (escrit "Pacs", "Pax", "Pachs"...) i al decret de 1933 tan sols se’n corregeix l’ortografia, i de “Pachs” passa a “Pacs”. I encara apareix així al decret del 23 desembre de 1936 sobre l'assignació dels municipis per comarques (ATENCIÓ!: avui, 27 d’agost, fa 80 anys de la divisió comarcal de Catalunya base de l'actual). I així es devia dir fins al 1980, en què es fa el canvi. El precedeix (per dos dies!) un informe de la Real Academia de la Historia, signat per Miquel Batllori Munné i aprovat el 26 de juny de 1980, que aposta, tot i admetent que no hi ha possibilitat que el nom Pacs es pugui confondre amb cap altre municipi, porti la cua “del Penedès”. I a La Vanguardia (28/06/1980) trobem aquesta nota sobre acords del Consell Executiu de la Generalitat: “También se ha aprobado el cambio de nombres de los municipios de Pach por Pacs del Penedés y Fontcuberta por Fontcoberta.“ Naturalment, a l’informe de l’Institut d’Estudis Catalans del 6 de novembre de 1980 sobre la revisió dels noms dels municipis del Principat encarregada pel Parlament (que es basa en la llista del 1933) ja surt amb l’additament comarcal.

La Vanguardia, 28/06/1980

Aquests són, doncs, els orígens del determinatiu “del Penedès” als noms de municipis que designen alguns carrers de Vilafranca.

Carrers de Roma

De visita per Roma, no he deixat d’entretenir-me amb la toponímia tot llegint els noms de les plaques dels carrers (per cert, fins i tot el carrer més petit amb tota una senyora placa). N’hi ha dos de ben curiosos.

La Via Catalana es troba al centre històric de Roma, a tocar del riu Tíber i prop del Teatro Marcello. Voreja l’actual sinagoga major de Roma, també seu dedicada als estudis hebreus, erigida al que havia estat el call romà. Naturalment el carrer no té res a veure amb la concentració multitudinària del 2013. Sembla que l’origen és el nom d’una de les cinc escoles (o cultes) jueves que hi havia hagut en aquesta zona abans de la seva remodelació total el 1870. Segons he pogut llegir, aquestes escoles reunien jueus de diferents procedències: romans nadius, sicilians i castellans. L’Scuola Catalana arrecerava un bon nombre de jueus expulsats de Catalunya (o de tota la corona catalanaragonesa) a partir de 1492 i sembla que des del punt de vista arquitectònic era la més important, construïda el 1628. Per tant, la Via Catalana (nom aprovat el 1954) és un vestigi de la presència de catalans (jueus) a Roma i de la seva escola. Més informació en aquest llibre.

 La Via Villafranca, com és de suposar, no està dedicada a la nostra vila penedesenca, i més tenint en compte que a Itàlia hi ha com a mínim vuit vilafranques diferents. El nom es va aprovar el 1901 i fa referència a l’armistici signat el 1859 a Villafranca di Verona entre Francesc Josep I d’Àustria i Napoleó III i que donava fi a la II Guerra de la Independència. Tots els carrers de la zona tenen noms relacionats amb llocs i episodis bèl·lics de les guerres de la independència italiana del segle XIX. Villafrancha di Verona, a més, va ser seu del quarter general dels piemontesos (1848) i hi tingué lloc una batalla entre austríacs i italians (1866). [Agraeixo aquesta informació al Sr. Enrico Giovanini.] 

Finalment, us sonen aquests noms de carrers?

Orígens d'alguns noms de cases del terme de Vilafranca

Ca l'Isidoro i, a l'esquerra, Cal Frare.

De l'estudi de padrons i censos de la població de Vilafranca corresponents al període 1882 i 1936 hem pogut extreure nombroses dades interessants sobre noms de lloc vilafranquins que desconeixíem. En aquest apunt demostrem fefaentment els orígens dels noms d'algunes cases aïllades del terme, tots ells derivats de persones identificades. Podeu conèixer la situació cada masia al mapa del final de l'apunt.

• ca l’Arnabat / cal Quim: el nom més antic de la casa és "cal Salamenyo", documentat al padró de 1900, que atesta que hi viu Josep Calabuig Masana, nat a Olèrdola feia 57 anys, i Maria Arnabat Valldosera, nada a Selma feia 49 anys. Els noms “ca l'Arnabat” i “cal Quim” (documentats només des del 1958 i 1986, respectivament, per a la mateixa casa) han de venir d'un nebot de la Maria, dit Joaquim Arnabat Mestres, de Pontons, que hi viurà des de com a mínim el 1921. Resta saber l'origen del nom primigeni de la casa.   
• cal Coral de Santa Maria: el primer "Coral" que viu a a la masia de Santa Maria dels Horts és Sebastià Coral Julià, casat amb Remei Sadurní Batlle (padró 1900). Al padró de 1930 consta que encara hi viuen, però en algun moment indeterminat posterior degueren traslladar-se a la casa pròxima a l’actual avinguda de Barcelona que a partir d'aleshores es va conèixer per "Cal Coral de Santa Maria". 
• ca l’Isidoro: dels padrons de 1900 a 1930 existia Cal Frare, on vivien el matrimoni Joaquim Solé Morató i Maria Les des del 1898. Una de les seves dues filles, Dolors, es casa amb Jaume Baqués i consta que ambdós matrimonis hi viuen fins com a mínim el 1930, juntament amb els seus tres fills i la mare i l'oncle de Jaume. L’altra filla, Mercè, es casa amb Isidoro Solé Gili, fill de Sant Martí, i des del padró de 1921, com a mínim, consta que viuen a Cal Frare Petit. Atès que fins aleshores no es fa la diferenciació entre cal Frare Gran (o Vell) i cal Frare Petit (dos noms provisionals i efímers), podem suposar que es devia construir una altra casa al costat per a la nova unitat familiar que, poc després, prendria el nom del cap de família, Isidoro.  
• cal Lolo: el renom és una masculinització de "Lola", i aquest un hipocorístic de "Dolors". Hem documentat que als padrons de 1930 i 1936 el nom "Dolors" el porten com a mínim dues dones de la família que ha viscut a la casa, àvia i néta. Fins al 1936, la casa surt amb el nom de "Cal Leal"; a partir del 1936 trobem el nom "casa Lola". En algun moment indeterminat posterior degué passar a "Lolo". La néta és la que es va casar amb Francisco Painous, d'on ve l'altre nom amb el qual es coneix la casa des de mitjan segle XX (Cal Painous).
• ca la Marina: la primera referència explícita de ca la Marina és del padró de 1921 (i continua a altres padrons posteriors). Ha de venir de Marina Rovira Rovira, de 42 anys, que consta que el 1902 hi viu des de feia 14 anys. Era viuda d’un home de cognom Carbonell, nissaga documentada a la Serreta des de com a mínim vint anys abans.
• hort del Marlès: als padrons de 1921 i 1924 apareix que Josep Marlès Vidal, fill de Sant Jaume dels Domenys, resident a Vilafranca des del 1913, habita un indret dit "camino Pasaje", que era al camí de Mas Rabassa. Ha de ser l’actual hort del Marlès.
• cal Raventós / cal Salvador Colàstic: al padró de 1921 consta “ca l'Escolàstic” (l'actualment dita "cal Colàstic"). La família resident (de cognom "Surià") és originària d'Avinyonet, cosa que lliga amb la hipòtesi que vinguin de la casa de Cal Culàstic de l'Arboçar documentada per Pere Sadurní (2005). Als anys vint consta que hi viu Salvador Raventós Ràfols, casat amb una filla de la casa, però al de 1930 consta que ja viuen en una altra casa, ben a prop. A ell es refereixen les denominacions "Cal Raventós" (padró de 1930) o “Cal Salvador Colàstic” (mapa de 1974) aplicades a la nova casa. 
• cal Rossell: es documenta amb aquest nom al padró de 1930 i a mapes de 1950 ençà. El nom es deu a Ramon Rosell Carol, nat a Olèrdola el 1887, resident a la vila des del 1919. Aquesta casa, però amb el nom "els Cinc Ponts", també surt als padrons del 1921 i 1924, habitada pel mateix individu.
• cal Salvany: només és al padró de 1930 que cal Monjo es denomina “cal Salvany”, i és per raó del cognom de la persona que hi viu, com a mínim des del 1921, en Josep Salvany Miret, casat amb Antònia Folguera Batalla.  
• cal Santó: els Santó (Joan Santó Albet) van habitar la casa des de com a mínim el 1921 i li van donar el nom que apareix a diversos mapes des del 1974 ençà. Abans (des del 1882 com a mínim) havia pertanyut a la família de cognom Galofrè (i després, Marcé) i s'anomenava "sínia del Manescal", que és tal com surt sempre a la documentació des del 1846 i encara fins al padró del 1936.

Mapa de situació. Feu clic per ampliar a Google Maps.

Si coneixeu alguna altra dada d'aquestes cases, us agrairé molt que me la feu saber.

Taumatawhakatangihangakoauauotamateaturipukakapikimaungahoronukupokaiwhenuakitanatahu

No, no se m’han encallat els dits al teclat. El títol d’aquest apunt correspon a un topònim real, un turó de Nova Zelanda, en llengua maori, que apareix al Llibre Guinness dels Rècords com al nom de lloc més llarg del món. Té una llargada de 85 caràcters.*

Sempre m’he fixat en la llargada dels noms de carrers, potser per comprovar allò que, mig en broma mig seriosament, algú que treballava al servei de cartografia d’un ajuntament deia que per desgràcia seva sempre a un carrer curt li tocava un nom llarg.  I el maldecap era seu a l’hora de retolar-hi el nom. A Vilafranca, per exemple, sembla que aquest fet es confirma, més o menys.** Els noms de carrers més llargs corresponen a precisament a carrers curts: carrer de Santa Margarida i els Monjos (24 lletres) i carrer de Santa Joaquima de Vedruna (22). Encara hi ha el nom Antoni Massanell Esclassans, que té el rècord total (25), però és una plaça, un xic més àmplia que un carrer, tot i que no gaire. Els altres noms que van a continuació en llargària són els carrers d’Antonio Acedo de Sopetrán (22), Sant Raimon de Penyafort (21), Antic Camí de Sant Martí (20), Anna Maria de Saavedra (19), etc. I si tenim en compte una sola paraula, el premi al nom més llarg el comparteixen ex aequo el passatge dels Agermanaments i la placeta d’Arroyomolinos (13), tots dos indrets de dimensions ben reduïdes, seguits de la plaça de les Avantguardes (12) (tots començats per “A”!?).

I els més curts? El carrer més curt del nomenclàtor vilafranquí és un 2-lletres: el carrer del Vi, situat al polígon industrial Domenys II (una autèntica bicoca per escriure l’adreça!). De noms 3-lletres n’hi ha uns quants més: Cep, Cid, Gas, Mar, Oli i Sol. A la categoría de 4 lletres, la llista ja s’allarga considerablement: Alls, Baix, Blat, Bühl, Coll, Cera, etc.

Tanmateix, tenint en compte tots els noms de lloc del terme, no només els carrers, el nom que té l’honor de ser el més llarg de Vilafranca és un 29-lletres: camí de Sant Miquel d’Olèrdola a Sant Cugat. Lluny, això sí, del nom neozelandès que encapçala aquest apunt. Podeu veure més casos excepcionals en aquest vídeo. Imperdible!
 

*En parla la Viquipèdia i apareix al Google Maps.

**No tenim en compte noms de carrers pretèrits ni populars.

Aniversari del primer acord de bateig de carrers

Plànol de Vilafranca del 1863, més o menys com devia ser Vilafranca el 1851 (publicat per Josep Bosch a Facebook)

El 18 de març de 1851, el ple de l’Ajuntament de Vilafranca pren el següent acord: “Relación de los nombres que deberían darse a las calles de esta villa que no lo tienen propio, en concepto de la Comisión que fue nombrada al efecto en sesión del día 7 de Febrero, la cual somete a deliberación del Ayuntamiento.“ Es tracta del primer acord en matèria onomàstica de l’Ajuntament de Vilafranca i, per bé que no ho he pogut comprovar, em fa l’efecte que deu ser dels primers de Catalunya, atès que aleshores enlloc estava escrit que els carrers haguessin de tenir un nom oficial. Aquest dia, doncs, avui fa exactament 165 anys, a Vilafranca s’oficialitzen uns noms que probablement més d’un i de dos ja devien utilitzar-se, i que són els següents (transcrivim els noms tal com apareixen al document, en castellà i ortografia lliure):

• pl. de Santa Maria
• calle de Serraulls
• calle de San Ramon
• calle dels Jueus
• calle de Ferran
• calle de San Pablo
• muralla dels Vallets
• Vall del Castell
• pasadizo de Escudillers
• calle del Campanario
• calle de Galzeran
• calle de los Trinitarios
• calle de santa Magdalena
• calle del Buen ayre
• calle de Montserrate
• calle de san Jocundo
• calle del Carmen
• pasadizo de la Paja
• calle de Santa Clara
• calle de santa Digna
• calle del Humo
• calle de medio dia
• calle de S. Pedro
• calle de S. Julián
• calle de Cordeleros
• plaza de San Juan
• plazuela de la Villa

L’acord posa de manifest diverses coses. En primer lloc, és curiós veure en el text original que alguns d’aquests carrers substitueixen noms populars que tot i el nou nom oficial encara actualment subsisteixen:  “calle de las monjas” (que per raó de l’acord es diria a partir d’aleshores carrer del “Carme”), “calle de S. Francisco” (Sant Pere), “carrer dels Jueus” (Marquès d’Alfarràs). 

En segon lloc, fruit de diverses circumstàncies (polítiques i urbanístiques) d’aquests noms han desaparegut els següents: “Cordeleros” (General Prim i Hermenegild Clascar),  “Humo” (Misser Rufet), “Jueus” (Marquès d’Alfarràs) i “Palla” (carrer desaparegut). I no cal dir que alguns dels que encara ara són oficials han canviat de nom altres vegades. 

Finalment, tot i que l’acord en si i la majoria de noms estan en castellà, alguns s’escriuen en català, potser per la incapacitat de traducció o la ignorància del seu significat: Jueus, Vallets, Escudillers, Serraülls i Vall del Castell.

[Aquesta acta del ple la vaig consultar microfilmada a finals dels anys noranta, quan l’arxiu comarcal encara era a l’actual edifici de la Biblioteca Torras i Bages. Desgraciadament, no he pogut tornar-la consultar, perquè els llibres estan en molt mal estat. Sembla que hi ha el projecte de digitalitzar-los. Esperem que es faci aviat...]

Avui fa un any!

Avui fa un any d'aquesta imatge:

El 14 de març del 2015, una tarda inesperadament plujosa, es feia al Casino la presentació oficial del llibre sobre noms de lloc de Vilafranca. Des d'aleshores, podríem dir que han passat diverses coses. La primera és que la recerca de noms de lloc no ha acabat: si heu seguit poc o molt aquest blog ja haureu vist que vaig informant de diverses troballes que completen o matisen les dades del llibre. Algunes són fruit de noves recerques; d'altres són aportacions de gent molt diversa. El blog, que m'agradaria nodrir més sovint d'informació nova del que ho faig, un any després ha tingut 4.815 visites. No sé si són moltes o poques, però a mi me'n semblen moltes!

La segona és que em vaig proposar, una vegada publicat, difondre el contingut del llibre a través de dues xarxes socials: Twitter (@ToponimiaVila) i Facebook (Toponímia de Vilafranca del Penedès). Ho vaig fer perquè noto que cada vegada tenen més importància en els fluxos d'informació de la societat. Periòdicament, hi ofereixo petites càpsules d'informació coincidint amb algun aniversari de bateig d'algun carrer o d'algun altre fet, com una mena d'almanac; o altra informació sense cap coincidència temporal. I també repiulem informacions de toponímia o onomàstica en general. Fins ara, a Twitter (on és més fàcil de comptabilitzar l'impacte) hem fet 124 piulades i tenim 423 seguidors. (Un aspecte que falta potenciar és la participació dels seguidors, mitjançant enquestes, reptes o demandes d'informació.)

Si encara no ens seguiu, us animo a fer-ho. Ens hi veiem!

Noms de dones als carrers vilafranquins

Demà 8 de març és el Dia Internacional de les Dones i durant aquests dies se succeeixen actes pertot arreu de caire reivindicatiu del paper de la dona a la societat. Moltes vegades s'ha parlat de la presència de la dona als nomenclàtors de carrers. L'Institut Català de les Dones sempre ha anat recordant l'escassa presència de les dones als nomenclàtors oficials de carrers i recentment ha impulsat, juntament amb l'Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya, l'aplicació Carrersdones.cat, que mostra sobre un mapa els noms de vies urbanes de Catalunya dedicades a una dona. Es tracta d'un projecte participatiu, en què es demana que els ciutadans ampliïn la llista dels 1.905 carrers que fins ara hi ha localitzats i, alguns, explicats.*

A l'aplicació esmentada, a Vilafranca hi ha marcats 24 carrers "femenins", però tot s'ha de dir que hi inclouen santes i marededéus (10), la majoria titulars d'una església o monestir (i també hi inclou el carrer del Pou de la Pina?!). Els 13 restants sí que podem dir que es tracta de noms de dones: 5 escriptores (Anna Maria de Saavedra, Maria Aurèlia Capmany, Maria Mercè Marçal, Montserrat Roig i Ramona Via), 3 propietàries i/o benefactores (Assumpció Domènech, Amàlia Soler i la Vídua Almirall (Francesca Carbó Huguet)), 3 artistes (Assumpta Trens, Germanes Lara (Rosa i Àfrica) i Glòria Lasso), 1 mestra (Dolors Piera) i 1 religiosa (Mare Ràfols (Maria Ràfols Bruna)). I encara es deixa els carrers d'Oriol i de Peguera, dedicats a Filomena Oriol Fornelio i a Manuela de Peguera i de Pedrolo, totes dues propietàries de la vila.

Per tant, del total de 103 carrers (i places, avingudes, passatges, etc.) dedicats a persones (sense comptar noms de sants i santes), a Vilafranca n'hi ha 15 dedicats a dones, és a dir, un 15 %, certament un percentatge prou esquifit.

I per acabar, uns apunts finals: dues d'aquestes dones amb nom de carrer, Dolors Piera i Assumpció Domènech, es van significar durant la seva vida per activitats de caire feminista. I un altre: el nom de "passatge de Maria Mercè Marçal" el va aprovar el ple de l'Ajuntament pecisament un 8 de març (de 1999, demà farà 17 anys). Tot i que està situat en una zona plena de noms d'escriptors catalans, no passa per alt el fet que ella va ser i és una de les muses del feminisme català.

------------
* Data de consulta: 4 de març de 2016.