Noms curiosos de carrers (6)

Sisena entrega de la sèrie #nomscuriosos de carrers caçats voltant per Catalunya. Aquests de Torredembarra, el Francàs (el Vendrell), Alcover, Segur de Calafell i Sant Jaume d'Enveja. Podeu seguir el fil a Twitter amb l'etiqueta #nomscuriosos.

Vilafranca del Penedès, Vilafranca, Vila

Fa uns dies, el músic Sanjosex feia una piulada al seu compte de Twitter reivindicant el dret a poder dir la Bisbal, així, a seques, sense l’apel·latiu comarcal oficial d’Empordà. La piulada i el fil posterior contenia altres comentaris, bestieses mig serioses mig de broma, sobre un suposat conflicte entre els del nord i els del sud, que aquí no interessen (i que en el moment de publicar aquest apunt les piulades que els contenien s’han suprimit!). Però pel que fa al primer punt, permís concedit, Sanjosex. És clar que sí.

Com ja hem explicat en altres apunts d’aquest blog (especialment, vegeu «El determinatiu comarcal “del Penedès” d'alguns municipis»), el fet que la repetició de noms de lloc a Catalunya sigui tan habitual (i natural) ha provocat que l’Administració, com a mínim en tres ocasions, a gran escala, hagi volgut modificar-los per evitar-la. La primera vegada fou a nivell espanyol, amb la reforma de Manuel de Foronda del 1916; la segona la impulsà la Generalitat el 1933; i la tercera, també la Generalitat el 1980. En aquests darrers casos, el gruix de canvis consistiren en una regularització ortogràfica, però també destaca l’additament d’un apel·latiu comarcal al darrere. Així és com arribem a Santa Fe del Penedès (1916); Avinyonet del Penedès, Vilobí del Penedès, etc. (1933); Pacs del Penedès (1980). I el 1933, també la Bisbal d’Empordà.

Però que consti que són els noms oficials, que cal diferenciar dels noms populars, els de tota la vida. Tant a la llista del 1933 com a la del 1980, l’additament comarcal s’escriu en cursiva. A la publicació de l’Institut d’Estudis Catalans «Llista dels noms de municipi del Principat» (1980) s’explica clarament que aquest text en cursiva serveix per completar la denominació oficial i així distingir municipis homònims, i defensa l’ús habitual sense l’afegitó. Per tant, és clar que en Sanjosex pot dir tranquil·lament que és de la Bisbal, així com els penedesencs diem simplement Sant Martí, Torrelles, Pacs, Santa Fe, Sant Cugat, Vilafranca... El nostre marc mental natural és la comarca, d’aquí que no calgui especificar quina és.

Si Vilafranca és més natural que Vilafranca del Penedès, el nom Vila encara ho és més? Es tracta d’un nom creat de manera natural per escurçament, com tantes vegades fem amb el lèxic comú (bici, moto, tele...) o amb els noms de persona (Montse, Imma...). Preguntats sobre la vitalitat del nom per mitjà d’una enquesta (doneu-li la validesa que vulgueu), els seguidors del nostre compte de Twitter confirmen un arrelament social important del nom Vila. I vosaltres què dieu?: Vila, Vilafranca o Vilafranca del Penedès? 

Enquesta a Twitter (4-6 de gener de 2021)

-------
Deixem constància que hi ha una altra mena de noms populars, més aviat producte de modes (Barna, Santsa, Castefa) o de burles (Sant Culgat, Ulldeconya).

Tintin i el carrer del Vol a Vela

Llegint l’àlbum de Tintin El ceptre d’Ottokar, em va sorprendre el nom de carrer que apareix a la primera pàgina. Resulta que en Tintin es troba una cartera en un parc i, amb la intenció de tornar-la al seu propietari, mira el seu interior i llegeix: «Nèstor Halambique. Carrer del Vol a Vela, 24». I dues vinyetes després es veu el protagonista caminant sota la placa del carrer.

 

Avui dia estem acostumats a tota mena de noms de carrers, des dels clàssics carrer Major, carrer de la Font, etc., fins als més asèptics carrer del Clavell, carrer del Vi o carrer 300 (vegeu la sèrie a Twitter #nomscuriosos de carrers. Però el sorprenent del cas que presento és que l’àlbum de què parlem data del 1939. La toponímia urbana d’aquella època i fins ben bé els anys 80 o 90 sempre s’inscrivia en algun d’aquests grups:

• noms naturals. Són els que connecten amb una realitat del carrer: un edifici o un element característic, una persona o nissaga que hi vivia, la forma que té... (carrers de la Font, Sant Joan, Ferran...). La majoria d’aquests noms han nascut de forma natural, però també n’hi ha que, amb bon criteri, s’anomenen modernament per decisió administrativa.
• noms d’homenatge. Dedicats a un personatge eminent (propietari, polític, intel·lectual...: Ramon Freixas, Amàlia Soler...), sants/santes/marededeus (Sant Fèlix, Santa Maria...), entitats (Germanor, Casal...), conceptes polítics (Llibertat, Constitució...), poblacions (Gelida, Martorell, Montblanc...). Tots aquests són aprovats pel plenari dels ajuntaments i això fa que siguin els més susceptibles de canviar segons com bufi el vent de la política.

Posteriorment, van arribar els noms capriciosos (com el que ens ocupa de l'àlbum del Tintin), sense connexió amb el territori, i habitualment lligats a plans urbanístics que necessitaven noms per a diversos carrers. Així, els anys noranta entren al nomenclàtor vilafranquí noms de vents (Terral, Garbí, Migjorn...), del món del vi (Vi, Enologia, Cava, Macabeu...), etc. A altres poblacions la quantitat i l’extravagància dels noms escollits són colossals: noms de flors, d’ocells, de déus grecs, de planetes, rius, números, lletres, etc. Afortunadament, les comissions assessores per al nomenclàtor que funcionen en molts ajuntaments estenen el bon criteri de fer prevaldre els noms naturals per davant de qualsevol altre.

Com és que a Hergé se li va acudir dedicar un carrer a un esport el 1939? I per què concretament al vol a vela, també conegut com a vol sense motor, una disciplina aeronàutica començada a practicar-se el 1920? Hem buscat i no hem trobat cap relació entre l’autor i aquesta especialitat. És una excentricitat o una altra mostra del seu talent visionari?

Per cert, a la versió en castellà també diu "calle del Vuelo a Vela", però la versió anglesa diu "Flyaway road", una adreça que existeix a Castle Rock (EUA), sense relació amb la sèrie de TV.

Fa cent anys...

Abans que acabi aquest horrible 2020, encara tenim temps per recordar algunes efemèrides lligades a la toponímia vilafranquina. 

Fa 100 anys, concretament el 16 de juny de 1920, el ple de l’Ajuntament va acordar de dedicar el carrer de la Parellada a Àngel Guimerà, a proposta de 43 veïns. Aleshores tot anava més ràpid que ara: a l’acta del ple consta que l'endemà arribava l'escriptor vendrellenc i s'acorda anar-lo a rebre i a procedir al descobriment de la nova placa de carrer. El canvi va durar fins al 1926 (vegeu «La travessia d’Àngel Guimerà pels carrers de Vilafranca»).

I aproximadament dos mesos després, el 18 d’agost de 1920, l’Ajuntament va aprovar destinar els noms Menéndez Pelayo, Ramon Freixas i Font-rodona a carrers que s’estaven obrint als nous eixamples de Vilafranca, el Poble Nou i el Molí d’en Rovira. Els noms ja s’havien aprovat anys abans: el primer, el 21 de desembre de 1910; el segon, el 18 de setembre de 1913; i el tercer, l’1 de març de 1914, cinc dies després de la seva mort. A les actes explicita que s’aplicaran a uns carrers futurs. (vegeu "Noms de carrers prematurs (i 2)". Tots ells són noms de persona, vilafranquins de naixement o relacionats directament amb la nostra vila o amb el Penedès:

• Marcelino Menéndez y Pelayo (Santander 1856 – 1912), historiador de la cultura, va ser deixeble, a Barcelona, de Francesc Xavier Llorens i Barba i de Manuel Milà i Fontanals (tots dos presents al nomenclàtor vilafranquí). El 1908 va tornar a Vilafranca per posar la primera pedra del monument a Milà i Fontanals, el qual li havia llegat la seva biblioteca i el seu arxiu.
• Ramon Freixas i Miret (Vilafranca 1835 - 1903) va ser advocat, alcalde de Vilafranca (1876-1879) i autor d'estudis locals. Tenia una biblioteca i un arxiu destacats, que es van perdre durant la Guerra Civil. Com a alcalde, edificà la carnisseria, activà l'erecció de la capella del cementiri, començà la reforma de la plaça de la Constitució i del carrer del Vall del Castell, entre altres obres.
• Gaietà Font-rodona Almirall (Barcelona 1864 - 1914), advocat i propietari. Fill d'Ignasi Font-rodona Vila (1812 - 1890) i Francesca Almirall Vidal, aquesta descendent de la família de propietaris penedesencs Almirall de Puigdespí. Va heretar moltes finques a Vilafranca i la comarca, entre les quals la casa núm. 1 del carrer dels Corders (Hermenegild Clascar), que corresponia a l'antiga casa dels Quatre Vents. Reformada, aquesta casa esdevindria la casa Font-rodona, i posteriorment es vendria a Josep Freixedas Miquel i es coneixeria per Can Freixedas (seu del Consell Comarcal de l’Alt Penedès, incomprensiblement retolada fins fa poc "Casa de la Font Rodona"). La circumstància curiosa és que el carrer escollit va ser l’actual de Sarriera, el qual ja s’havia batejat així el 1876. Sembla que l’acord no va tenir cap efecte, perquè el carrer es va continuar anomenant «Sarriera» fins a l’actualitat.

Per altra banda, el 1920 va morir Agustí Coy i Cotonat (Sort 1859 - Barcelona 1920), a qui tenim dedicat des de 1944 el carrer de Mossèn Coy, que fou capellà del regiment de Caçadors de Treviño 26 de cavalleria, destacat a la caserna. És autor de diverses obres de tema històric de la vila, alguna de les quals generà una forta controvèrsia amb Claudi Mas i Jornet. Va col·laborar a la premsa de Barcelona, sobretot a La Vanguardia, El Noticiero Universal, Las Noticias i El Día Gráfico.


I fa 200 anys...

El 1820 va néixer Francesc Xavier Llorens i Barba (Vilafranca 1820 - Barcelona 1872), filòsof, nét de Manuel Barba i Roca. Vilafranca li té dedicada una plaça al centre des del 26 d'abril de 1880. I en canvi, el mateix any va morir el marquès d’Alfarràs, titular del carrer que connecta la plaça de l’Oli i la carretera de Sant Martí. Joan Antoni Desvalls i d'Ardena (Barcelona 1740 – 1820), hisendat i científic, sisè marquès de Llupià, quart del Poal i marquès consort d'Alfarràs, propietari de l'immens edifici que fa cantonada amb el seu carrer i la plaça de l'Oli.

Noms que no agraden

Aquesta setmana hem llegit que els ciutadans del poble austríac de Fucking, a uns 40 km de Salzburg, han decidit per votació canviar nom del seu poble pel de Fugging. Pel que es veu, tips de les bromes i que els visitants només se sentien atrets pel simple fet de fer-se fotos al costat del cartell indicador de la localitat. Fins i tot més d’un d’aquests cartells havia desaparegut. La paraula fucking en anglès és follar, però en alemany no té ni aquest ni cap altre significat. 

Per altra banda, el mes passat, un altre petit poble però en aquest cas de l’estat de Nova York (EUA), a 52 km de la frontera amb el Canadà, va decidir no canviar el seu nom: «Swastika». Tot i les reminiscències nazis, el nom és anterior a l’aparició del Partit Nazi, que va adoptar la creu gammada com a símbol. Sembla que per batejar el poble van prendre la paraula del sànscrit, que significa 'benestar'. En canvi, un poble homònim de l’estat de Nou Mèxic sí que va canviar el 1954 el seu nom: de «Swastica» va passar a dir-se «Brilliant». 

Els noms malsonants són freqüents en toponímia i passa sovint que els habitants d’una població (o d’un carrer, com veurem), malgrat l’antigor o l’origen del nom (diferent del sentit que li donen) considerin que desmereix la reputació, o no se sentin còmodes amb les burles dels pobles veïns o dels visitants. Al Penedès hi ha hagut els casos de les Cabòries (que ara és Avinyó Nou) i Puigtinyós (ara, Montferri), però encara aguanta la Carronya.

A Vilafranca hi ha hagut un cas de carrer. El carrer de les Mosques és com des de com a mínim el 1649 es coneixia (i encara es coneix avui popularment) el carrer dels Consellers. El 1890 es va presentar una primera sol·licitud per canviar el nom: Jacint Oliver i altres veïns consideraven que el nom induïa a pensar en un carrer dels afores i brut, i per contra era cèntric, amb trànsit i punt d’intersecció del carrer de la Font i la Rambla (18/03/1890). L’Ajuntament ho passa a estudi i a la sessió següent es desestima. Els mateixos sol·licitants ho tornen a provar el 14 de juliol de 1891.

Ple 14/07/1891

I es torna a rebutjar. Amb sorpresa, al cap de dos anys, l’1 d’agost de 1893 s’aprova tot un paquet de 25 renominacions de carrers, entre les quals hi ha aquesta: 

Ple 1/08/1893

Per cert que abans de conèixer-se el carrer amb el nom de les Mosques tenia un altre nom tampoc no gaire agradable: "carrer Claveguera de Sant Joan y vuy de las Moscas" (pel fet que devia ser per on s’escolava l’aigua de l’antiga font de Sant Joan).

Mapa 1889

Més modernament, la voluntat popular ha intervingut en diverses ocasions a demanar el canvi de noms de carrers, però en aquest cas la incomoditat no és pel significat de la paraula, sinó per la connotació política. Em refereixo als canvis de noms en bloc durant la República i l’inici del període democràtic (n’excloc els canvis del primer franquisme, impulsats per la nova autoritat). Un exemple concret és el de la plaça del Penedès, inicialment anomenada «del Ejército Español» (24/01/1971), per una clàusula de l'acord de compravenda de l'antiga caserna. El 1986 dotze entitats demanen el canvi de nom pel de «plaça de la Pau», però al final, com se sap, el nom triat fou el del «Penedès».

Endevina on soc. 100 enigmes per conèixer noms i llocs de Vilafranca del Penedès

Després d'haver acabat aquest novembre la sèrie d'enigmes #endevinaelnomdelloc publicats a Twitter i Facebook cada dilluns, del novembre del 2018, hem decidit agrupar-los en una publicació digital, autoeditada, que ara us presentem. En primer lloc hi ha els 100 enigmes (endevinalles i jeroglífics) i en segon lloc hi ha les solucions, amb una breu explicació de cada topònim extreta del llibre Noms de lloc del terme de Vilafranca del Penedès (IEP; Ajuntament de Vilafranca del Penedès). Com s'explica a la introducció, en podeu fer ús lliurement, excepte amb interès comercial. Si en feu un ús no ocasional, us agrairíem tenir-ne coneixement.

Dedicat a tots els participants d'aquests dos anys.

Dimarts passat, ens van convidar a l'espai El Retrovisor del programa Calafell Matí de Calafell Ràdio per explicar l'origen dels noms de carrers de Calafell. Només vam tenir temps per explicar quins són els primers noms de carrers documentats, quan va entrar la política als carrers i quan va començar la moda de posar noms de personatge als carrers. Tot plegat, fins al segle XIX. El podeu escoltar en aquest enllaç.

El relat es basava en un esquema que no és singular de Calafell, sinó que es repeteix a tot arreu i que està explicat en el nostre llibre Els carrers de Calafell. Un model de creixement urbanístic i d'establiment de toponímia urbana (Ajuntament de Calafell; IEP. 1997).

Hi haurem de tornar un altre dia, perquè encara queda teca per explicar...