Noms de carrers prematurs (i 2)

En un altre apunt d’aquest blog vam comentar el curiós cas del carrer de Pontons vilafranquí, batejat el 1963 amb aquest nom, sobre plànol, però que no s’havia obert fins aquest 2019. Hi ha hagut altres casos de noms prematurs, carrers batejats abans que aquests nasquessin. Repassem-ne només alguns del primer quart del segle XX.

Carrer de Menéndez Pelayo. El nom es va aprovar el 1910 perquè s'apliqués a un futur carrer, cosa que es produí al ple del 18 d’agost de 1920. Està dedicat a Marcelino Menéndez y Pelayo (Santander 1856 – 1912), historiador de la cultura. Deixeble, a Barcelona, de Llorens i Barba i de Manuel Milà i Fontanals (1871-73). El 1908 va venir a Vilafranca per posar la primera pedra del monument a Milà i Fontanals, el qual li havia llegat la seva biblioteca i el seu arxiu. El 1980, el tram de carrer del Parlament al carrer d'Amàlia es rebateja amb el nom de "Boters".

Carrer d’Àngel Guimerà. Va ser el nom del carrer de la Parellada entre 1920 i 1926, quan, sense un motiu conegut, la Comissió Permanent reposa el nom "Parellada" i el nom del dramaturg l'aplica a un "pasaje-calle en proyecto" del Poble Nou entre els carrers de Copons (Germanor) i Menéndez Pelayo, o sigui, l'actual d'Ignasi Iglésias. El 1930 es torna a traslladar a la Parellada i un mes i mig després (28/05/1930), el carrer del Poble Nou projectat i que s'havia quedat sense denominació rep el nom encara actual d'Ignasi Iglésias.

Carrer de Font-rodona. El nom de Gaietà Font-rodona entra al nomenclàtor el 1914, dies després de la seva mort. En aquell moment no s'aplica a cap carrer en concret, sinó per a un que s'hagués d'obrir en el futur. Es concreta el 18 d’agost de 1920 aplicat a un tram del carrer de Sarriera, entre el del Doctor Pasteur i el de Cortina. Gaietà Font-rodona Almirall (Barcelona 1864 - 1914), advocat i propietari, hereu de la família de propietaris penedesencs Almirall de Puigdespí. Segons una escriptura del 1888, una d'aquestes propietats era la casa núm. 1 del carrer dels Corders (Hermenegild Clascar), que corresponia a l'antiga casa dels Quatre Vents. Reformada, aquesta casa esdevindria la casa Font-rodona, i posteriorment es vendria a Josep Freixedas Miquel i es coneixeria per Can Freixedas, l’actual seu del Consell Comarcal.

Carrer de Ramon Freixas. El 1913 s'acordà de donar aquest nom al primer carrer que s'obrís a la vila, "...satisfaciendo con ello la deuda de gratitud a tan esclarecido patricio por sus relevantes servicions prestados a esta villa no solo como alcalde sino que como cronista y abogado asesor del Ayuntamiento" (Ple 28/09/1913). Finalment es concretà el 18 d'agost de 1920. Ramon Freixas i Miret (Vilafranca 1835 - 1903) va ser advocat, alcalde de Vilafranca (1876-1879) i autor d'estudis locals. Tenia una biblioteca i un arxiu destacats, que es van perdre durant la Guerra Civil. Com a alcalde, edificà la carnisseria, activà l'erecció de la capella del cementiri, començà la reforma de la plaça de la Constitució i del carrer del Vall del Castell, entre altres obres (Mas, 1902:77).

Com s’ha pogut comprovar el ple del 18 d’agost de 1920 va ser el triat perquè aquests 3 noms aprovats anys abans s’apliquessin, finalment, a un dels carrers que s’estaven obrint als nous eixamples de Vilafranca, el Poble Nou i el Molí d’en Rovira. Per cert, tots ells noms de persona, vilafranquins de naixement o relacionats directament amb la nostra vila o amb el Penedès. De ben aviat, malgrat aquests bateigs, només la meitat són encara vigents; Font-rodona i Guimerà s’han quedat sense carrer.

Un nom italià molt vilafranquí

El 7 de març de 1884 Pere Lliveria (no «Llaveria», com s'ha publicat en algun lloc*) va registrar a l’Ajuntament una sol·licitud de llicència d’obres per construir una façana al llarg del carrer del Bisbe Morgades i poder tancar la resta del perímetre de la seva finca, delimitada pels carrers Bisbe Morgades, Amàlia Soler, Parlament i Boters (que en aquell s’anomenava «Fontanals»). El projecte es va aprovar el 12 de març i naixia així un dels espais més emblemàtics de Vilafranca, el Tívoli.

Mapa que acompanya la sol·licitud de llicència d'obres de Pere Lliveria (7/03/1884)

La inauguració es produeix l’1 de juny de 1884, tot i que les obres encara no estaven acabades. El Tívoli Villafranqués, fou, doncs, una iniciativa privada, un recinte amb fonts, restaurant, pavellons, caminets per passejar i un saló teatre. L’any 1944 el va comprar l’Ajuntament i des d’aleshores és públic. Ha estat reformat totalment com a mínim dues vegades, el 1975 i el 1989. 

 

La iniciativa imitava una tendència de Barcelona, i a la vegada d’altres ciutats d’Europa, d’habilitar espais oberts i amb aire net fora de les velles viles closes medievals. Així van proliferar arreu eixamples amb avingudes i carrers amples i rectes, cases sumptuoses i espais d’esbarjo, amb fonts, cafès, jardins..., tot molt romàntic i burgès. A Barcelona, el 1848 es van construir els jardins del Tívoli. A Vilanova i al Vendrell hi van haver empreses semblants, batejades també amb el nom «Tívoli», anteriors a la vilafranquina. A Vilanova, Jacint Miró Mayné, vilafranquí i ebenista de professió, el 1860 inaugura una entitat d’esbarjo amb diversos serveis, jardins i, sobretot, un teatre (actualment, el nom ha desaparegut del nomenclàtor); poc després, al Vendrell, el 1862 tres emprenedors locals (un ebenista, un fuster i un paleta, músics aficionats) arrenden una finca per construir-hi un lloc d’esbarjo (encara avui «Tívoli» és el nom d’una plaça, un passatge i un auditori).

Vista aèria del parc d'abans de la darrera reforma del 1989

Com hem vist, la idea vilafranquina d’obrir un espai fora muralles per al lleure dels ciutadans s’emmirallava en la iniciativa de Barcelona i les comarcals. I el nom, també. De fet, el mot sembla que va anar adquirint el significat sinònim de lloc d’esbarjo: fixeu-vos, sinó, com s’anomena en l’escriptura d’arrendament el projecte vendrellenc: «establecer un «Tíboli» o lugar de recreo» (reproduït a El Baix Penedès, 19/08/1933). I la publicació Labriego ho exposa així: "Una noticia fresca... Se trata pues, por parte de algún particular o particulares de la construcción de un tivoli o jardines de recreo, con sus grandes cascadas, salon de teatro y de baile, iluminación a la veneciana cuando convenga» (31/01/1883). Per aquest motiu es fa necessari l’apel·latiu «villafranqués», per diferenciar-lo d’altres «tívolis». I és que a més de ser el nom del parc i el teatre de Barcelona i dels espais penedesencs esmentats, aplicat a barri o carrer el trobem a Reus, Bilbao, Cartagena, Lieja, Estrasburg, Coquimbo (Xile), Santiago de Cuba, Guatemala...; referint-se a un jardí (o parc d’atraccions) és a París, Madrid, Copenhague, Estocolm, Ljubljana, Benalmádena, Hong Kong, Kurashiki (Japó), Kingston (Jamaica)...; com a nom de teatre, cinema o sala de concerts és present a Burjassot, Madrid, Lisboa, Ciutat de Mèxic, Freiberg, Hamburg...


Però d’on ve, el nom «Tívoli»? Tot sembla indicar que l’origen ha de ser el de la ciutat d’aquest nom propera a Roma, caracteritzada per l’existència de diversos parcs i jardins amb jocs d’aigua, estàtues i caminets per passejar. Però segur que la influència no va ser directa de la ciutat italiana a la catalana, sinó a través dels jardins que París inaugurà amb aquest nom el 1766. I d’aquí als jardins del Tívoli de Madrid (1822), els primers d’Espanya, i finalment, el 1848, Barcelona i altres llocs de Catalunya, inclosa Vilafranca.

Un nom plenament vilafranquí, però d’origen ben llunyà.

Colofó

Simultàniament a l’arrencada del Tívoli, a Vilafranca va sortir una iniciativa semblant, un espai d’esbarjo privat, al carrer d’Igualada, un lloc dit «el Prado Villafranqués». El Labriego (maig 1887) ho testimonia així: "[Vilafranca] contiene dos sitios campestres, uno de ellos el Tívoli Vilafranqués que también posee su indispensable salón-teatro y el otro Prado Vilafranqués con amenos y bien dispuestos jardines". (La competència entre ambdós equipaments devia ser el motiu que el Tívoli s’inaugurés sense estar acabat.) I anys més tard, encara apareixeria el Turó Park. En un altre apunt en parlarem.

___________

*Josep Martí, a Els carrers de Vilafranca del Penedès, Andana, 2014, pàg. 198

Bon Nadal

Bon Nadal i molta vida als nostres noms de lloc!

Alguns errors al voltant del carrer de Pontons

En aquest blog ja hem dedicat força apunts a parlar dels noms de carrers vilafranquins referents a poblacions, des del punt de vista de la motivació, de la reciprocitat, etc. Arran de la recent obertura del carrer de Pontons, aquests dies s’han publicat a la premsa local algunes informacions relatives a les vies que porten el nom d’un municipi que s’han de corregir (o, com a mínim, matisar).

Ja hem comentat en un apunt recent que el nom del carrer de Pontons es va aprovar el 1963, en aquell moment per a un carrer en projecte. S’encetava així una tradició que es manté encara avui dia de dedicar carrers a poblacions penedesenques (o limítrofes). En fèiem una relació a l’apunt del carrer de Pontons esmentat. Aquest carrer, doncs, no entra al nomenclàtor per la voluntat de l’actual equip de govern ni té res a veure amb la vegueria, com s’ha dit, perquè ja hi era, tot i que a la reserva (el carrer apareix en alguns plànols editats, en algun llibre i a diversa documentació interna de l’Ajuntament).

Per altra banda, s’ha publicat que només mancaven 3 municipis altpenedesencs per entrar al nomenclàtor de carrers, un dels quals, el d’Olesa de Bonesvalls. Doncs aclarim que aquest sí que té una via urbana dedicada: és un passatge a la Girada que es va batejar així el 1998. Els altres 2 efectivament no tenen carrer dedicat, però se n’hi han d’afegir 4 més i són el de Mediona, Sant Pere de Riudebitlles, el Pla del Penedès, Sant Llorenç d'Hortons, Sant Quintí de Mediona i Torrelavit. En resum, doncs, 21 municipis dels 27 de la comarca tenen una via dedicada a Vilafranca. Aquí podem apuntar que també hi ha 8 carrers dedicats a pobles, que no són municipi: Guardiola, Castellet, la Gornal, la Múnia, la Ràpita, Moja, Sant Miquel d’Olèrdola i Sant Marçal.

Per acabar, pel que fa a municipis del Garraf, Vilafranca fa gairebé el ple: té carrers dedicats a 5 municipis dels 6 que hi ha. I respecte dels del Baix Penedès, 8 de 14.

Crida a la participació

Ara fa un any vàrem començar a publicar una endevinalla setmanal sobre un nom de lloc vilafranquí als nostres comptes de Twitter i Facebook, marcades amb les etiquetes #endevinaelnomdelloc #toponímia i #vilafranquina. En aquest bloc n’hem publicat algunes, en forma de jeroglífics. Després de 50 endevinalles, la imaginació per crear-ne de noves no decau, sinó que es desboca. Tanmateix, com que una premissa d’aquests comptes i d’aquest blog és compartir coneixements i fomentar la consciència toponímica, per què no convidar-vos a crear-ne vosaltres?

Creeu una endevinalla (entesa com a definició més o menys enginyosa) que amagui un nom de lloc del terme de Vilafranca: carrer, plaça, casa, camí, carretera, partida de terra, pont... La pista ha d’incloure el nombre de lletres.

Envieu les vostres propostes a l’adreça toponimiavilafranca@gmail.com i les anirem publicant als comptes de Twitter i Facebook. Si no dieu el contrari, farem constar l’autor (nom d’usuari). Us hi animeu?

El carrer de Pontons, 50 anys de retard

Darrerament hem pogut veure l’obertura d’un carrer que connecta el carrer del Progrés amb el carrer de Ferran. Fins ara, l’espai era una parcel·la sense edificar, però ja des dels anys seixanta es preveia que s’obrís el pas. De fet, des del 1963 ja tenia nom: és el carrer de Pontons. 

El ple del 17 d’abril de 1963 va aprovar tota una tirallonga de noms per a carrers de diverses zones en expansió del nucli urbà. L’acord diu així, literalment:

“[S’acorda] Dar los nombres a las calles de esta villa actualmente innominadas siguientes: a) “Ronda de Santas Creus” a la en proyecto inmediatamente paralela a la actual de Eugenio D’Ors; “Torrellas de Foix” a la que ha de unir las de Santa Magdalena y del Progreso; “Pachs”, a la primera inmediatamente paralela a la actual de Poniente; “Pontons” a la segunda paralela a la actual de Poniente; “Martorell” a la inmediatamente paralela a la actual de Gelida; pasaje de “Cañellas” al inmediatamente paralela al actual pasaje de Ramon de Saavedra; pasaje de “Sitges” al perpendicular al nuevo pasaje de Cañellas; “Olèrdola” a la sita entre la nueva calle de Santa Joaquina de Vedruna y la de la Vid; avenida de “Villanueva y la Geltrú” a la zona de la carretera de Villanueva comprendida después del paso a nivel del ferrocarril a continuacion de la calle de Santa Digna; avenida de “Barcelona” a la zona de la carretera a Barcelona comprendida después del puente sobre el ferrocarril, a continuación de la calle Calvo Sotelo; y avenida de “San Martín Sarroca” a la zona de la carretera de San Martín comprendida a continuación de la calle del Progreso, toda vez que, a pesar de la colindancia, proximidad o relacion con las respectivas poblaciones, no tenían las mismas dedicadas via publica alguna en esta villa.”
Com es pot veure, es tracta en tots els casos de noms de poblacions, majoritàriament penedesenques. A més, s’apliquen a carrers que es troben en una zona de Vilafranca encarada a la població en qüestió. Aquest criteri se seguirà aplicant en altres acords de batejos de carrers: 

• 18/03/1964: l’Arboç, Castellví de la Marca, la Llacuna i Santa Margarida i els Monjos
• 21/09/1966: Avinyonet del Penedès, Font-rubí, Santa Fe del Penedès i Vilobí del Penedès
• 25/04/1988: Calafell, Castellet, Cubelles, la Gornal, la Múnia, la Ràpita i el Vendrell
• 07/08/1989: Avinyonet del Penedès, Sant Cugat Sesgarrigues i Subirats
• 27/04/1998: Guardiola, Olesa de Bonesvalls i Olivella

Pel que fa al carrer de Santes Creus, havia de ser un carrer paral·lel al d’Eugeni D’ors, el qual mai s’ha obert, ni mai s’obrirà. 

Com hem vist a l’acord, alguns noms es corresponen a carrers encara no oberts. El més curiós, però, és que el de Pontons hagi trigat més de 50 anys a obrir-se. Té mèrit que s’hagi mantingut el nom a la reserva sense perdre’n el record.

Per cert, a Pontons existeix la carretera de Vilafranca, i per fi, quan la placa del nou carrer estigui instal·lada, es culminarà la reciprocitat toponímica.

Noms curiosos de carrers (4)

Continuem amb el recull de noms curiosos de carrers de poblacions de Catalunya (i voltants). Podeu seguir el fil a Twitter amb l'etiqueta #nomscuriosos.

Plaques de carrers de l'Espluga de Francolí, Llinars del Vallès, Andorra la Vella, Ripoll, Mont-roig del Camp i el Perelló.