Noms que no agraden

Aquesta setmana hem llegit que els ciutadans del poble austríac de Fucking, a uns 40 km de Salzburg, han decidit per votació canviar nom del seu poble pel de Fugging. Pel que es veu, tips de les bromes i que els visitants només se sentien atrets pel simple fet de fer-se fotos al costat del cartell indicador de la localitat. Fins i tot més d’un d’aquests cartells havia desaparegut. La paraula fucking en anglès és follar, però en alemany no té ni aquest ni cap altre significat. 

Per altra banda, el mes passat, un altre petit poble però en aquest cas de l’estat de Nova York (EUA), a 52 km de la frontera amb el Canadà, va decidir no canviar el seu nom: «Swastika». Tot i les reminiscències nazis, el nom és anterior a l’aparició del Partit Nazi, que va adoptar la creu gammada com a símbol. Sembla que per batejar el poble van prendre la paraula del sànscrit, que significa 'benestar'. En canvi, un poble homònim de l’estat de Nou Mèxic sí que va canviar el 1954 el seu nom: de «Swastica» va passar a dir-se «Brilliant». 

Els noms malsonants són freqüents en toponímia i passa sovint que els habitants d’una població (o d’un carrer, com veurem), malgrat l’antigor o l’origen del nom (diferent del sentit que li donen) considerin que desmereix la reputació, o no se sentin còmodes amb les burles dels pobles veïns o dels visitants. Al Penedès hi ha hagut els casos de les Cabòries (que ara és Avinyó Nou) i Puigtinyós (ara, Montferri), però encara aguanta la Carronya.

A Vilafranca hi ha hagut un cas de carrer. El carrer de les Mosques és com des de com a mínim el 1649 es coneixia (i encara es coneix avui popularment) el carrer dels Consellers. El 1890 es va presentar una primera sol·licitud per canviar el nom: Jacint Oliver i altres veïns consideraven que el nom induïa a pensar en un carrer dels afores i brut, i per contra era cèntric, amb trànsit i punt d’intersecció del carrer de la Font i la Rambla (18/03/1890). L’Ajuntament ho passa a estudi i a la sessió següent es desestima. Els mateixos sol·licitants ho tornen a provar el 14 de juliol de 1891.

Ple 14/07/1891

I es torna a rebutjar. Amb sorpresa, al cap de dos anys, l’1 d’agost de 1893 s’aprova tot un paquet de 25 renominacions de carrers, entre les quals hi ha aquesta: 

Ple 1/08/1893

Per cert que abans de conèixer-se el carrer amb el nom de les Mosques tenia un altre nom tampoc no gaire agradable: "carrer Claveguera de Sant Joan y vuy de las Moscas" (pel fet que devia ser per on s’escolava l’aigua de l’antiga font de Sant Joan).

Mapa 1889

Més modernament, la voluntat popular ha intervingut en diverses ocasions a demanar el canvi de noms de carrers, però en aquest cas la incomoditat no és pel significat de la paraula, sinó per la connotació política. Em refereixo als canvis de noms en bloc durant la República i l’inici del període democràtic (n’excloc els canvis del primer franquisme, impulsats per la nova autoritat). Un exemple concret és el de la plaça del Penedès, inicialment anomenada «del Ejército Español» (24/01/1971), per una clàusula de l'acord de compravenda de l'antiga caserna. El 1986 dotze entitats demanen el canvi de nom pel de «plaça de la Pau», però al final, com se sap, el nom triat fou el del «Penedès».

Endevina on soc. 100 enigmes per conèixer noms i llocs de Vilafranca del Penedès

Després d'haver acabat aquest novembre la sèrie d'enigmes #endevinaelnomdelloc publicats a Twitter i Facebook cada dilluns, del novembre del 2018, hem decidit agrupar-los en una publicació digital, autoeditada, que ara us presentem. En primer lloc hi ha els 100 enigmes (endevinalles i jeroglífics) i en segon lloc hi ha les solucions, amb una breu explicació de cada topònim extreta del llibre Noms de lloc del terme de Vilafranca del Penedès (IEP; Ajuntament de Vilafranca del Penedès). Com s'explica a la introducció, en podeu fer ús lliurement, excepte amb interès comercial. Si en feu un ús no ocasional, us agrairíem tenir-ne coneixement.

Dedicat a tots els participants d'aquests dos anys.

Dimarts passat, ens van convidar a l'espai El Retrovisor del programa Calafell Matí de Calafell Ràdio per explicar l'origen dels noms de carrers de Calafell. Només vam tenir temps per explicar quins són els primers noms de carrers documentats, quan va entrar la política als carrers i quan va començar la moda de posar noms de personatge als carrers. Tot plegat, fins al segle XIX. El podeu escoltar en aquest enllaç.

El relat es basava en un esquema que no és singular de Calafell, sinó que es repeteix a tot arreu i que està explicat en el nostre llibre Els carrers de Calafell. Un model de creixement urbanístic i d'establiment de toponímia urbana (Ajuntament de Calafell; IEP. 1997).

Hi haurem de tornar un altre dia, perquè encara queda teca per explicar...

Nom de lloc amagats (i IV)

Recollim els últims 3 jeroglífics de la sèrie #endevinaelnomdelloc que hem anat oferint a través dels nostres comptes de les xarxes de Facebook i Twitter. Sabeu quins són els topònims vilafranquins amagats?

Un carrer de Vilafranca (5 + 2 + 3 lletres)

Una antiga ermita, camí, carrer, plaça... #Vilafranca (4 + 5 lletres)

Una plaça de Vilafranca (6 + 1 + 5 lletres)

Maastricht: M de Madrid o M de Moja?

«Maastricht: M de Madrid, A d’Alacant, S de Sevilla, T de Toledo...» Quantes vegades hem hagut de lletrejar un nom una adreça de correu electrònic per telèfon o presencialment? La comunicació oral presenta de vegades confusions fonètiques que poden desembocar a errors de transcripció i tenir conseqüències importants. És un problema amb el qual ja es van trobar a principis del segle XX, en les primeres comunicacions per ràdio de l’àmbit civil i militar. Per això, en aquell moment ja es va començar a idear un alfabet de paraules internacional que servís per desfer ambigüitats en lletrejar mots complicats o codis, com matrícules. El sistema es va estandarditzar amb els anys i el 1956 el van adoptar les organitzacions militars, d’aviació, marítimes i de comunicacions més importants del món. S’anomena Interco o alfabet OACI. Aquest sistema inclou tres noms de lloc: India, Lima i Quebec (o sigui, I de India, L de Lima, Q de Quebec); la resta de mots són noms comuns o noms de persona (veg. la taula).

Fora d’àmbits especialitzats (marina mercant i d’esbarjo, aviació civil i militar, cossos de seguretat...), la població en general ha adoptat altres sistemes per desfer ambigüitats en les seves comunicacions orals. Cadascú ha anat desenvolupant el seu propi alfabet de desambiguació, segons els seus referents culturals. A Espanya (i Catalunya), s’ha estès un sistema ple de referències de capitals espanyoles: Alacant, Cadis, Lugo, Sevilla Toledo, Zaragoza... S’hi escola alguna de catalana: Barcelona, Tarragona, Girona...

Amb la voluntat de sortir del marc mental espanyol situant-nos en el nostre, el més proper, el català (com fan altres llengües i països), el servei de consultes lingüístiques Optimot recull una proposta d’alfabet català. Hi surten topònims com Barcelona, Ebre, Fornells, Igualada, Mallorca, Prada, Tarragona, València... (i també d’altres de forans: Dinamarca, Quebec, Xina, Washington).

Personalment, ho trobo bé, de fer un esforç per lletrejar utilitzant un alfabet català, si és que la conversa és en català. I de seguida he fet volar la imaginació. I si parlem amb un vilafranquí? Heus aquí una proposta d’alfabet vilafranquí, amb noms de lloc i de persona, a més d’alguns infiltrats inevitables. Vetevés: si voleu demostrar el vostre compromís real amb la vila, feu-lo servir!

Lletra	Vilafranquí	Català (Optimot)	Espanyol (Fundeu)	Internacional (Interco)
A	Alls	Andreu	Antonio	Alpha
B	Barceloneta	Barcelona	Barcelona	Bravo
C	Clotes	Carme	Carmen	Charly
D	Domenys	Dinamarca	Dolores	Delta
E	Espìrall	Ebre	España	Eco
F	Fèlix	Fornells	Francia	Foxtrot
G	Girada	Girona	Gerona	Golf
H	Hermenegild	història	Historia	Hotel
I	Igualada	Igualada	Inés	India
J	Julià	Jordi	José	Juliet
K	Kilo	Kennedy	Kilo	Kilo
L	Llitrà	Lídia	Lorenzo	Lima
M	Moja	Mallorca	Madrid	Mike
N	Noi-noi	Narcís	Navarra	November
O	Oli	Òscar	Oviedo	Oscar
P	Palma	Prada	París	Papa
Q	Quebec	Quebec	Queso	Quebec
R	Raimon	Ramon	Ramón	Romeo
S	Serreta	Solsona	Sábado	Sierra
T	Tívoli	Tarragona	Tarragona	Tango
U	Universitat	Universitat	Ulises	Univers
V	Vilafranca	València	Valencia	Victor
W	Washington	Washington	Washington	Whiskey
X	Xina	Xina	Xiquena	Xray
Y	York	York	Yegua	Yankee
Z	Zoo	Zoo	Zaragoza	Zulu

L'electra

A Vilafranca el carrer del Dos de Maig es va obrir el 1883 per iniciativa de la voluntat urbanitzadora de propietaris de finques de la zona, especialment de Manuel Vidal Rollán (vegeu Alió, 1986). Es va anomenar «carrer de Miret», atès que la finca es deia "Hort d’en Miret". El 1893, però, en el segon gran bateig massiu de carrers de la vila se’n canvia el nom per l’actual, en referència a la data del 2 de maig de 1808, en què es produeix a Madrid un aixecament popular contra les forces napoleòniques ocupants que desencadena la  Guerra del Francès. [Aquest acord inclou un bon nombre de noms històrics de mentalitat espanyola: Cid, Colón, generals Zurbano i Riego, Duc de la Victòria...] Tanmateix, el carrer s’ha conegut popularment durant el segle XX amb el nom de "carrer de l’Electra", en referència a la primera seu de la companyia d’electricitat Electra Vilafranquesa, que hi va ser del 1901 al 1930 (veg. Alayo, 2000). 

Façana de la seu de l'Electra, al carrer del Dos de Maig, núm. 11-15, que consta al projecte de sol·licitud d'obres (21/03/1901)

Detall de la façana

Segell i firma del gerent, Jaume Martorell Panyellas (21/03/1901)

El nom de la companyia no només va deixar petjada en el nom del carrer, sinó també en la parla dels vilafranquins: a Vilafranca, de l’electricitat en diem «electra» o, fins i tot, «lectra». Aquest fenomen, però, no és endèmic de la vila. A altres poblacions catalanes també es fa servir aquesta paraula: a Igualada, per exemple, hi havia la companyia Electra Igualadina, que tenia la seu en un edifici que encara avui està dempeus (carrer del Rec) i fan servir la paraula (Màrius Serra, La Vanguardia, 01/07/2013). A Reus, on hi havia l’Electra Reusense, també. Al Vendrell existí La Electra del Vendrell. A Terrassa no he pogut confirmar l’ús del mot, però en canvi sí que ha passat al nomenclàtor oficial, atès que hi ha la plaça de l’Electra i una escola propera amb el mateix nom, ambdós referits a l’Electra Industrial. 

Nom popular al costat del nom oficial, en una targeta comercial

De la vitalitat actual del nom popular del carrer entre els vilafranquins en tinc els meus dubtes, però cap ni un respecte de la vitalitat del mot comú. A Vilafranca i a bona part del Penedès (llevat de Vilanova i Sitges, que sapiguem segur, i potser tota la comarca del Garraf) la gent «paga el rebut de l’electra» i quan cauen quatre gotes «marxa l’electra». A Reus fins i tot ho hem vist escrit: un titular del 2016 diu «L’Ajuntament dóna suport a la iniciativa de compra agrupada d’electra i gas de la Cambra» (Reusdigital.cat, 01/04/2016).

Curiós, el nom «electra». Com és que les companyies susdites Electra Vilafranquesa, Electra Igualadina i Electra Reusense van adoptar aquest escurçament de «electricitat»? Aquestes i moltes més: Electra Popular de Vigo, Sociedad Electra Brutau, Sociedad Cooperativa Electra Madrid, Sociedad Electra Valenciana, Sociedad Electra de Orense, Sociedad Electra Almagreña, Sociedad Electra de Viesgo, Sociedad Electra Vasco-Montañesa i moltes més. Actualment encara existeixen l’Electra Caldense (de Caldes de Montbui) i Electra del Cardener. No surt a cap diccionari, ni de llengua general ni dialectal ni històric, ni en català ni en castellà. L’única referència escrita ens la dona Coromines dins l’article electre (=ambre i mineral): «electricitat: vulgarment abreujat en «l’electra» sobretot en ambients pagesívols [!!] (Cabrera d’Anoia, 1937, però ho he sentit en molts llocs del cat. or.).» (Diccionari etimològic). No sembla que vingui de l’anglès (electricity), ni del francès (électricité). Ve del mot comú «electre», el mineral, que diuen ser l’origen del mot electricitat (si és que aquest mot era conegut)? Hi té res a veure el personatge mitològic «Electra»? Podria ser que s’entengués el mot com un prefixoide (escurçament de mot usat com a prefix i formació de paraules noves), mai acabat de fusionar-se («electravilafranquesa», «electrareusense»...)? És un cas d’etimologia popular, l’adaptació que el poble fa d’una paraula massa nova i massa llarga, traslladat a l’ús oficial (al nom de les companyies)? Què va ser abans, el nom popular o el nom de la companyia? No n’hem trobat l’explicació definitiva. Potser, simplement, un escurçament casual.

---
Alayo i Manubens, Joan Carles (2000). El gas i l’electricitat a la vila de Vilafranca. Ajuntament de Vilafranca.
Alió i Torras, M. Àngels (1986). Projectes i realitat d'un procés urbà decimonònic. Vilafranca del Penedès 1865-1839. Barcelona: Geocrítica. (Textos de Apoyo).

Vilafranca 1863 (i 2)

A l'apunt anterior comentàvem la llista de cases disseminades pel terme de Vilafranca publicada el 1863 dins del Nomenclátor que comprende las poblaciones, grupos, edificios, viviendas, albergues, etc., de las cuarenta y nueve provincias de España... Seguim.

Cal Silvestre és una casa situada a la confluència del camí de Sant Pau i el camí Ral, a tocar dels Pegats. Al nostre llibre dèiem que venia del nom del seu propietari, Silvestre Mata Bonet (Vilafranca 1870 - Montcada 1936), alcalde de Vilafranca entre 1912 i 1914. Com veieu, és impossible, ja que a la data d’edició del document, el 1863, aquell encara no havia nascut. Potser venia d’un avantpassat seu, com el seu pare, el boter Silvestre Mata?

Altres dades interessants: a l’ermita de Sant Pau hi havia una casa habitada, la dels ermitans; la Casa Nova és anomenada «la Casa nova de Penyafel» (també ens havia sortit com a «Casa Nova de Ca l’Alaio»), en referència al camí de Penyafel on està situada. I a la Serreta hi havia 6 cases i a Cal Salines, 4 (sense comptar Can Teixidor, que l’especifica a part): per això consten com a «caserío» (segons el DRAE, «Conjunto formado por un número reducido de casas»).

Com sol passar en documents oficials en castellà, hem de lamentar alguns errors, que s’han anat reproduint posteriorment. El primer és la denominació «les Salines», per al barri situat a tocar dels Monjos. Ja hem explicat moltes vegades que el nom correcte és «Cal Salines», en referència a la casa del mateix nom propietat d’una família de cognom «Salines». L’altre és la casa de Cal Roig (de Ratera), que el document anomena «la Ratera»: el nom dona peu a fer tot de suposicions imaginatives sobre el seu origen, però en realitat es tracta d’una casa els habitants de la qual provenien del barri de Ratera de Castellví. Per, tant com a molt s’acceptaria Casa Ratera o Casa Nova de Ratera, com surt en altres documents.

El cognom «Surià» és molt comú entre els habitants de les cases pròximes a Sant Pere Molanta, però la casa de Cal Surià del document ha de ser l’actual Cal Pau Surià. De fet, a tots els padrons del primer terç del segle XX aquesta és coneguda per Cal Surià. 

Finalment, Cal Llucià ha de ser l’actual Cal Pastoret. Aquest darrer nom es documenta des del padró de 1930, però la casa s'ha conegut des de com a mínim el 1851 fins ben bé el padró de 1924 amb el nom de "sínia del Comte Moy". El nom «Llucià» es deu al cognom dels seus habitants, que el portaven que nosaltres sapiguem com a mínim entre 1892 i 1930, si no més.

Moltes de les altres cases no presenten dubte d’identificació ni de localització (Cal Cana, Ca l’Alaio, Cal Baleta, Cal Pere Pau, la Casa dels Capellans, etc.), però hi ha alguns misteris per resoldre: on era la granja del Po-tort? A quina de les dues cases actualment anomenades «la Torreta» es refereix el document?: a la majestuosa, tancada amb baluard, o a la més petita, situada al seu costat, al límit del terme? I quina és la «Rajoleria» que documenta? Sobre la sínia del Ganxo, tot i que el renom està documentat des del segle XVIII, també en desconeixem la ubicació.

És un document que ens aproxima a com era el poblament fora vila a mitjan segle XIX. Posteriorment, anirien erigint-se moltes altres masies que s’afegirien a les existents i conformarien un bocí del paisatge característic del Penedès. Tanmateix, algunes d’elles ja no hi són (com totes les de la Girada, per exemple); d’altres estan abandonades...

Panoràmica del terme (1961) Fons SACE. (Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya (ICGC)

[Nota: no hem fet cap comentari sobre el nombre d’habitants, que ho deixem a qui hi entengui.]