Un nom italià molt vilafranquí

El 7 de març de 1884 Pere Lliveria (no «Llaveria», com s'ha publicat en algun lloc*) va registrar a l’Ajuntament una sol·licitud de llicència d’obres per construir una façana al llarg del carrer del Bisbe Morgades i poder tancar la resta del perímetre de la seva finca, delimitada pels carrers Bisbe Morgades, Amàlia Soler, Parlament i Boters (que en aquell s’anomenava «Fontanals»). El projecte es va aprovar el 12 de març i naixia així un dels espais més emblemàtics de Vilafranca, el Tívoli.

Mapa que acompanya la sol·licitud de llicència d'obres de Pere Lliveria (7/03/1884)

La inauguració es produeix l’1 de juny de 1884, tot i que les obres encara no estaven acabades. El Tívoli Villafranqués, fou, doncs, una iniciativa privada, un recinte amb fonts, restaurant, pavellons, caminets per passejar i un saló teatre. L’any 1944 el va comprar l’Ajuntament i des d’aleshores és públic. Ha estat reformat totalment com a mínim dues vegades, el 1975 i el 1989. 

 

La iniciativa imitava una tendència de Barcelona, i a la vegada d’altres ciutats d’Europa, d’habilitar espais oberts i amb aire net fora de les velles viles closes medievals. Així van proliferar arreu eixamples amb avingudes i carrers amples i rectes, cases sumptuoses i espais d’esbarjo, amb fonts, cafès, jardins..., tot molt romàntic i burgès. A Barcelona, el 1848 es van construir els jardins del Tívoli. A Vilanova i al Vendrell hi van haver empreses semblants, batejades també amb el nom «Tívoli», anteriors a la vilafranquina. A Vilanova, Jacint Miró Mayné, vilafranquí i ebenista de professió, el 1860 inaugura una entitat d’esbarjo amb diversos serveis, jardins i, sobretot, un teatre (actualment, el nom ha desaparegut del nomenclàtor); poc després, al Vendrell, el 1862 tres emprenedors locals (un ebenista, un fuster i un paleta, músics aficionats) arrenden una finca per construir-hi un lloc d’esbarjo (encara avui «Tívoli» és el nom d’una plaça, un passatge i un auditori).

Vista aèria del parc d'abans de la darrera reforma del 1989

Com hem vist, la idea vilafranquina d’obrir un espai fora muralles per al lleure dels ciutadans s’emmirallava en la iniciativa de Barcelona i les comarcals. I el nom, també. De fet, el mot sembla que va anar adquirint el significat sinònim de lloc d’esbarjo: fixeu-vos, sinó, com s’anomena en l’escriptura d’arrendament el projecte vendrellenc: «establecer un «Tíboli» o lugar de recreo» (reproduït a El Baix Penedès, 19/08/1933). I la publicació Labriego ho exposa així: "Una noticia fresca... Se trata pues, por parte de algún particular o particulares de la construcción de un tivoli o jardines de recreo, con sus grandes cascadas, salon de teatro y de baile, iluminación a la veneciana cuando convenga» (31/01/1883). Per aquest motiu es fa necessari l’apel·latiu «villafranqués», per diferenciar-lo d’altres «tívolis». I és que a més de ser el nom del parc i el teatre de Barcelona i dels espais penedesencs esmentats, aplicat a barri o carrer el trobem a Reus, Bilbao, Cartagena, Lieja, Estrasburg, Coquimbo (Xile), Santiago de Cuba, Guatemala...; referint-se a un jardí (o parc d’atraccions) és a París, Madrid, Copenhague, Estocolm, Ljubljana, Benalmádena, Hong Kong, Kurashiki (Japó), Kingston (Jamaica)...; com a nom de teatre, cinema o sala de concerts és present a Burjassot, Madrid, Lisboa, Ciutat de Mèxic, Freiberg, Hamburg...


Però d’on ve, el nom «Tívoli»? Tot sembla indicar que l’origen ha de ser el de la ciutat d’aquest nom propera a Roma, caracteritzada per l’existència de diversos parcs i jardins amb jocs d’aigua, estàtues i caminets per passejar. Però segur que la influència no va ser directa de la ciutat italiana a la catalana, sinó a través dels jardins que París inaugurà amb aquest nom el 1766. I d’aquí als jardins del Tívoli de Madrid (1822), els primers d’Espanya, i finalment, el 1848, Barcelona i altres llocs de Catalunya, inclosa Vilafranca.

Un nom plenament vilafranquí, però d’origen ben llunyà.

Colofó

Simultàniament a l’arrencada del Tívoli, a Vilafranca va sortir una iniciativa semblant, un espai d’esbarjo privat, al carrer d’Igualada, un lloc dit «el Prado Villafranqués». El Labriego (maig 1887) ho testimonia així: "[Vilafranca] contiene dos sitios campestres, uno de ellos el Tívoli Vilafranqués que también posee su indispensable salón-teatro y el otro Prado Vilafranqués con amenos y bien dispuestos jardines". (La competència entre ambdós equipaments devia ser el motiu que el Tívoli s’inaugurés sense estar acabat.) I anys més tard, encara apareixeria el Turó Park. En un altre apunt en parlarem.

___________

*Josep Martí, a Els carrers de Vilafranca del Penedès, Andana, 2014, pàg. 198

Bon Nadal

Bon Nadal i molta vida als nostres noms de lloc!

Alguns errors al voltant del carrer de Pontons

En aquest blog ja hem dedicat força apunts a parlar dels noms de carrers vilafranquins referents a poblacions, des del punt de vista de la motivació, de la reciprocitat, etc. Arran de la recent obertura del carrer de Pontons, aquests dies s’han publicat a la premsa local algunes informacions relatives a les vies que porten el nom d’un municipi que s’han de corregir (o, com a mínim, matisar).

Ja hem comentat en un apunt recent que el nom del carrer de Pontons es va aprovar el 1963, en aquell moment per a un carrer en projecte. S’encetava així una tradició que es manté encara avui dia de dedicar carrers a poblacions penedesenques (o limítrofes). En fèiem una relació a l’apunt del carrer de Pontons esmentat. Aquest carrer, doncs, no entra al nomenclàtor per la voluntat de l’actual equip de govern ni té res a veure amb la vegueria, com s’ha dit, perquè ja hi era, tot i que a la reserva (el carrer apareix en alguns plànols editats, en algun llibre i a diversa documentació interna de l’Ajuntament).

Per altra banda, s’ha publicat que només mancaven 3 municipis altpenedesencs per entrar al nomenclàtor de carrers, un dels quals, el d’Olesa de Bonesvalls. Doncs aclarim que aquest sí que té una via urbana dedicada: és un passatge a la Girada que es va batejar així el 1998. Els altres 2 efectivament no tenen carrer dedicat, però se n’hi han d’afegir 4 més i són el de Mediona, Sant Pere de Riudebitlles, el Pla del Penedès, Sant Llorenç d'Hortons, Sant Quintí de Mediona i Torrelavit. En resum, doncs, 21 municipis dels 27 de la comarca tenen una via dedicada a Vilafranca. Aquí podem apuntar que també hi ha 8 carrers dedicats a pobles, que no són municipi: Guardiola, Castellet, la Gornal, la Múnia, la Ràpita, Moja, Sant Miquel d’Olèrdola i Sant Marçal.

Per acabar, pel que fa a municipis del Garraf, Vilafranca fa gairebé el ple: té carrers dedicats a 5 municipis dels 6 que hi ha. I respecte dels del Baix Penedès, 8 de 14.

Crida a la participació

Ara fa un any vàrem començar a publicar una endevinalla setmanal sobre un nom de lloc vilafranquí als nostres comptes de Twitter i Facebook, marcades amb les etiquetes #endevinaelnomdelloc #toponímia i #vilafranquina. En aquest bloc n’hem publicat algunes, en forma de jeroglífics. Després de 50 endevinalles, la imaginació per crear-ne de noves no decau, sinó que es desboca. Tanmateix, com que una premissa d’aquests comptes i d’aquest blog és compartir coneixements i fomentar la consciència toponímica, per què no convidar-vos a crear-ne vosaltres?

Creeu una endevinalla (entesa com a definició més o menys enginyosa) que amagui un nom de lloc del terme de Vilafranca: carrer, plaça, casa, camí, carretera, partida de terra, pont... La pista ha d’incloure el nombre de lletres.

Envieu les vostres propostes a l’adreça toponimiavilafranca@gmail.com i les anirem publicant als comptes de Twitter i Facebook. Si no dieu el contrari, farem constar l’autor (nom d’usuari). Us hi animeu?

El carrer de Pontons, 50 anys de retard

Darrerament hem pogut veure l’obertura d’un carrer que connecta el carrer del Progrés amb el carrer de Ferran. Fins ara, l’espai era una parcel·la sense edificar, però ja des dels anys seixanta es preveia que s’obrís el pas. De fet, des del 1963 ja tenia nom: és el carrer de Pontons. 

El ple del 17 d’abril de 1963 va aprovar tota una tirallonga de noms per a carrers de diverses zones en expansió del nucli urbà. L’acord diu així, literalment:

“[S’acorda] Dar los nombres a las calles de esta villa actualmente innominadas siguientes: a) “Ronda de Santas Creus” a la en proyecto inmediatamente paralela a la actual de Eugenio D’Ors; “Torrellas de Foix” a la que ha de unir las de Santa Magdalena y del Progreso; “Pachs”, a la primera inmediatamente paralela a la actual de Poniente; “Pontons” a la segunda paralela a la actual de Poniente; “Martorell” a la inmediatamente paralela a la actual de Gelida; pasaje de “Cañellas” al inmediatamente paralela al actual pasaje de Ramon de Saavedra; pasaje de “Sitges” al perpendicular al nuevo pasaje de Cañellas; “Olèrdola” a la sita entre la nueva calle de Santa Joaquina de Vedruna y la de la Vid; avenida de “Villanueva y la Geltrú” a la zona de la carretera de Villanueva comprendida después del paso a nivel del ferrocarril a continuacion de la calle de Santa Digna; avenida de “Barcelona” a la zona de la carretera a Barcelona comprendida después del puente sobre el ferrocarril, a continuación de la calle Calvo Sotelo; y avenida de “San Martín Sarroca” a la zona de la carretera de San Martín comprendida a continuación de la calle del Progreso, toda vez que, a pesar de la colindancia, proximidad o relacion con las respectivas poblaciones, no tenían las mismas dedicadas via publica alguna en esta villa.”
Com es pot veure, es tracta en tots els casos de noms de poblacions, majoritàriament penedesenques. A més, s’apliquen a carrers que es troben en una zona de Vilafranca encarada a la població en qüestió. Aquest criteri se seguirà aplicant en altres acords de batejos de carrers: 

• 18/03/1964: l’Arboç, Castellví de la Marca, la Llacuna i Santa Margarida i els Monjos
• 21/09/1966: Avinyonet del Penedès, Font-rubí, Santa Fe del Penedès i Vilobí del Penedès
• 25/04/1988: Calafell, Castellet, Cubelles, la Gornal, la Múnia, la Ràpita i el Vendrell
• 07/08/1989: Avinyonet del Penedès, Sant Cugat Sesgarrigues i Subirats
• 27/04/1998: Guardiola, Olesa de Bonesvalls i Olivella

Pel que fa al carrer de Santes Creus, havia de ser un carrer paral·lel al d’Eugeni D’ors, el qual mai s’ha obert, ni mai s’obrirà. 

Com hem vist a l’acord, alguns noms es corresponen a carrers encara no oberts. El més curiós, però, és que el de Pontons hagi trigat més de 50 anys a obrir-se. Té mèrit que s’hagi mantingut el nom a la reserva sense perdre’n el record.

Per cert, a Pontons existeix la carretera de Vilafranca, i per fi, quan la placa del nou carrer estigui instal·lada, es culminarà la reciprocitat toponímica.

Noms curiosos de carrers (4)

Continuem amb el recull de noms curiosos de carrers de poblacions de Catalunya (i voltants). Podeu seguir el fil a Twitter amb l'etiqueta #nomscuriosos.

Plaques de carrers de l'Espluga de Francolí, Llinars del Vallès, Andorra la Vella, Ripoll, Mont-roig del Camp i el Perelló.

Masies veïnes

Al voltant de Vilafranca, fora el terme, hi ha tot un seguit de masies que, per la seva singularitat, l’extensió de la seva finca i que estan situades a frec de la línia de terme, han donat nom a tota una altra sèrie de llocs que sí que es troben administrativament dins de Vilafranca. Vegem-les.

Porroig. Aquesta casa monumental està situada a l’extrem del terme d’Olèrdola. La seva majestuositat justifica que sigui punt de referència i que doni nom a un camí, una riera i una partida de terra vilafranquins. El nom sembla una deformació de l’original «Puig Roig» i és antiquíssim, com a mínim del 1160: "illam pecie terre que est ante Pugrog in termino de Ferran». La masia és de tipus basilical amb galeries amb arcades a banda i banda i fou construïda el segle XVIII i reformada el XIX (Pérez, 2009:56).

L’Hostal Nou. Molt a prop de l’anterior, integrada dins del polígon industrial de Sant Pere Molanta, aquesta masia té gravada la data de 1722 a la porta. Era un lloc de postes al costat del camí de Barcelona que, després d'un llarg parèntesi de fer de casa de pagès, actualment es torna a dedicar a l'hostaleria com a restaurant. Cap als anys vint, la finca es converteix en una plantació de pins i xiprers i s'hi fan pous, d'on s'extreu aigua per al consum de la vila. Ha donat nom a la partida de terra del voltant, al camí que hi porta, a la riera que passa pels Cinc Ponts i a una mina d'aigua.

Mas Rabassa. Masia extraordinària, situada també al terme d’Olèrdola. La línia divisòria del terme coincideix amb el límit de les vinyes del voltant, amb giragonses capricioses que sembla com si les haguessin esqueixat del terme de Vilafranca. Les terres del voltant, ja en terme vilafranquí, reben el nom de partida de Mas Rabassa i el camí que hi porta, des de Vilafranca mateix, també s’anomena amb aquest nom. Aquest camí actualment surt de l'extrem del carrer del Bisbe Estalella (el qual ressegueix l'antic traçat del camí) i ha estat, sens dubte, un dels importants del terme. Està abastament documentat des del segle XVI fins a l'actualitat. Fa de divisió administrativa entre els barris rurals de Cal Pere Pau i Molí d'en Rovira. Pronunciat "Marrabassa". L'origen del nom pot explicar-se amb aquesta cita del 1386: "quadra vocata de Simó" que afronta amb els "honore Iacobi Rabaça, et ex alia parte cum quadram pecia terre capelle Beate maria de Ortis" (Coll, 1999:112).

Mas Pujó. Mas de Santa Margarida i els Monjos a tocar mateix de la línia de terme. Dona nom a la partida de terra situada cavall dels dos termes. Documentada des del segle XVIII. "Pujó" és el cognom de la família que consta com a propietària de la hisenda com a mínim des de principi del segle XVIII.

La Riba. Un altre gran mas, que pertany al terme de Santa Margarida i els Monjos. El camí que hi porta surt de Cal Frare. El Llibre Verd ja documenta aquesta via: "anant tot camí fins a unas quinsa passas de la cassa de Hiasinti Mascaró de la Riba" (I:314). Durant el segle XV, aquest nom es documenta diverses vegades, però desconeixem si es tractava concretament d'aquest camí: “camí que va del Viver a la Riba”, “camí que va de la Riba al Pas de na Calsada”, “camí que va del camí general a la font del Viver i cases de la Riba” (Bosch, 2009b:18). La Riba és una casa i una hisenda que va pertànyer a la nissaga dels Gual des del segle XIV.

Els Pegats. Està situada en un punt estratègic, al coll que formen les muntanyes de Sant Pau i Sant Jaume. Les seves terres inclouen bona part de la muntanya de Sant Pau, inclosa l’ermita. Pertany al terme de Pacs del Penedès. Dona nom al camí que connecta la vila amb Pacs. La casa té gravada la data de 1788, data en què la construïren Teresa Freixedas i son fill Joan Casanoves, provinents de la casa de Porroig (per aquest motiu, al principi fou anomenada també "casa de Porroig"; el nom "Pegats" vingué posteriorment, i fou degut a l'habilitat de la mestressa a fer cures amb pegats d'herbes) (Sadurní, 2005:77; 2010:13). Així ho reconeix Gaietà Vidal i Valenciano en la narració que fa de la romeria a l'ermita de Sant Pau: "...pues si bién la casa dels Pagats está cerca, contra los pasmos que pueden pillarse [de cansament per la pujada], no valen emplastos ni ungüentos" (El Eco del Panadés, 28/01/1866).

------------------

• Bosch, Josep (2009b). Evolució patrimonial d’un llinatge terratinent al Penedès al segle XV: els Gual. IEP.
• Coll Font, M. Carme (1999). El manual de Joan de Cabreny (1385-1386). Barcelona: Fundació Noguera.
• Pérez Arriaga, Josep Anton (2009). “El patrimoni cultural”. Olèrdola. Bressol del Penedès.
• Sadurní Vallès, Pere (2005). Can Sadurní de Sant Pere Molanta. Una casa pairal penedesenca. [Inèdit]