Noms curiosos de carrers (9)

Novè lliurament de la sèrie #nomscuriosos de carrers trobats voltant per Catalunya. Aquests són de Tivissa, Ordal, Barberà de la Conca, els Casots, Salou i Verdú. Podeu seguir el fil a Twitter amb l'etiqueta #nomscuriosos.

Els Cinc Ponts, al descobert

[Article publicat a El 3 de Vuit, 12/01/2024]

Aquests dies hem tingut la feliç sorpresa de veure que s’ha netejat tota la zona al voltant dels Cinc Ponts, a la carretera de Barcelona. Una neteja a fons, d’arbrat, arbustos i qui sap què més, ha deixat al descobert l'imponent pont de quatre ulls sota la carretera. El cinquè ull no es veu, i probablement era on ara hi ha una canalització. Deixem la descripció tècnica de l’obra per als entesos, però ens sembla una magnífica obra, en bon molt estat de conservació, tot i els milions de vehicles que hi han passat per sobre i la seva antiguitat, ja que deduïm que deu ser de finals del segle XVIII, de quan es va construir la carretera de Barcelona nova. Servia (i serveix encara) per superar el tram del torrent de Sant Cugat o rasa de l’Hostal Nou, que posteriorment s'anomena de Santa Maria, abans d’ajuntar-se amb el torrent de l’Adoberia. Segurament, una riera amb més alegria que actualment. 

Els Cinc Ponts en un mapa del 1902

El fet és que l’obra és prou significativa com per haver servit de referent geogràfic. Aprofitem l’oportunitat per repassar tot seguit els elements vilafranquins que porten per nom Cinc Ponts. El primer, òbviament, el pont mateix, de cinc ulls, tot i que ja hem dit que actualment només se’n veuen quatre. Surten dibuixats en un mapa parcel·lari del 1902.

En segon lloc, la partida de terra dels Cinc Ponts. La documentem des del 1851 (Rodalia 1851: "...va salir a la carretera nacional [...] a los cinco puentes...".), però l’amic Vicenç Carbonell la troba en un escrit del 1799, data que encaixa amb l’època de construcció de la carretera de Barcelona (21/2/1799: “Sinch Pons de la carretera nova de Barcelona” (Arxiu de Cal Suriol d'Olivella)). I com passa sovint, si hi ha una casa, aquesta comparteix el nom de l'indret: la casa dels Cinc Ponts surt al padró de 1930, situada al límit de la línia de terme i actualment desapareguda sota el polígon Sant Pere Molanta. Així es veu en fotografies aèries del 1956 i posteriors. De vegades (padrons de 1921 i 1925), aquest nom també s'aplica, incorrectament, a Cal Rossell, situada més ençà de la vila al peu de la carretera.

La riera que passa per sota el pont també ha rebut el nom de Cinc Ponts i alterna amb el de riera de Sant Cugat o rasa de l’Hostal Nou (aquest hostal estava situat uns metres més al nord, on ara hi ha un restaurant). "zanja de los cinco puentes", es documenta del 1888 (Cervera, 2009:114). I la font dels Cinc Ponts és el nom amb què també s’anomena la deu de l’Hostal Nou, que abastia d'aigua la vila durant el segle XX: “Vilafranca está abastecida por las aguas de «La Bleda», dels «Pujols» dels «Cinc Ponts»...” (Panadés 29/07/1950).

Finalment, més modernament aquest nom ha servit per anomenar una estació de servei i un club de tenis. La primera es va inaugurar amb tota pompa el 6 de juny de 1965. Fins i tot s'hi va estrenar la sardana "Els cinc ponts", de Jaume Ventura Tort. 

I el Club de Tenis Cinc Ponts, a l’altra banda de la carretera, es va inaugurar l’agost de 1973, un any en què, casualment (o no), també s’estava creant el Club Tenis Vilafranca, a Pacs. Durant la festa major ja s’hi va fer el primer torneig. Hi havia 5 pistes de terra i 2 de ciment. El 1984 s’iniciava una operació de compra per part del Casino Unió Comercial (El 3 de Vuit 7/12/1984), i van reobrir al públic el gener de 1986 (La Fura 10/01/1986).

La revalorització dels noms populars (i II)

L’altre dia parlàvem sobre l’aprovació d’una moció del grup municipal Junts Vilafranca presentada al ple de l’Ajuntament de Vilafranca el 24 de novembre passat. Ja vam comentar que una part anava sobre l’oficialització del genèric correló. L’altre punt de la moció proposava afegir a les plaques dels carrers el nom popular, si en tenien, per preservar així no només el topònim en si mateix, sinó també els motius de la seva denominació i una part de la història de la vila.

Article de Pere Regull del 1926 a L'Abella d'Or, el primer estudi dels noms de carrers vilafranquins, en el qual ja esmenta algunes formes populars

 
La moció posava com a exemple els següents:

• carrer de les Angúnies (Pere Alagret)
• carrer de les Mosques (Consellers)
• carrer de les Senalles (Escudellers)
• carrer de les Banyes (Graupera)
• carrer dels Jueus (Marquès d’Alfarràs)
• carrer de l’Electra (Dos de Maig)
• carrer del Cementiri (Santa Magdalena)
• carrer de l’Estació (Misser Rufet)
• carrer de Sant Francesc (Sant Pere)
• plaça de la Verdura (Sant Joan)
• plaça del Triangle (Anselm Clavé)
• el Firal o plaça dels Porcs (Milà i Fontanals)
• passeig de la Via (Rafael Soler)
• la Barceloneta (Barcelona)
• carretera de Sant Martí (General Prim, Hermenegild Clascar i Progrés)
• rambla Gran (Sant Francesc)
• rambla Petita (Nostra Senyora)

Confessem que els dos darrers no els havíem sentit mai, i creiem que en falten. Segons la moció aprovada, la llista completa l’haurien de determinar “persones i entitats que treballen pel coneixement històric de la vila, amb el vistiplau de la Comissió del Nomenclàtor municipal”. Nosaltres posem sobre la taula tots aquests altres noms populars:

• Carrer de la Cera (Oviedo)
• Carrer de Correus, del Telègraf o de la Mitja Galta (General Cortijo)
• Correló de Cal Fraret (Torre)
• Placeta de la Gallina (Vall del Castell)
• Plaça de les Monges (Carme)
• Plaça dels Tocinos (Milà i Fontanals)
• carrer del Cuartel (Cal Bolet)
• carrer del Casino (rambla)

Mapa urbà del 1889, amb 3 noms de carrers actualment no oficials

I per què no afegir també a la iniciativa la identificació d'aquests altres espais singulars?:

• El Cap de Creus
• La Premsa
• Els Quatre Cantons
• Les Voltes

Aquestes persones especialistes tindran la feina de seleccionar i valorar la idoneïtat de cadascun. I ho hauran de fer amb delicadesa: els noms populars, estiguin justificats o no, no són sempre ben rebuts pels veïns (vegeu la publicació d'aquest blog "Noms que no agraden"). Finalment, deixem constància que hi ha altres noms, però no els trobem adequats perquè no aporten informació substancial o perquè no són políticament correctes i, per tant, els deixarem dins del calaix.

La revalorització dels noms de lloc populars (I)

Correló de la Torre (ACAP)

El ple de l’Ajuntament de Vilafranca del Penedès del passat 21 de novembre va aprovar una moció del grup municipal Junts Vilafranca relacionat amb toponímia, concretament sobre l’oficialització del genèric correló per als carrerons de la vila i sobre la difusió dels noms populars dels carrers. Centrem-nos ara en la primera qüestió, i sobre l’altra en parlarem en un proper apunt.

La moció demanava que els carrers curts i estrets, i alguns d’ells sense sortida, s’anomenessin oficialment, i així ho reflectissin les plaques de carrer, correlons, que és la forma popular de tot el Penedès per designar aquest tipus de via. La sol·licitud es basava en diverses referències, sobretot literàries, de l’ús estès d’aquest mot recollides per Ramon Marrugat.

És cert que el diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans recull el nom escrit corraló i amb el significat de "carrer estret". Tanmateix. Ignasi M. Muntaner, filòleg sitgetà amb grans coneixements de llengua i de toponímia, defensa la grafia "correló" entenent que és el producte de dues dissimilacions successives a partir de "carreró" (carreró > carreló > correló), i no pas un “corral petit”. Nosaltres també apostem per aquesta teoria.

I quins són aquests correlons, ara com ara anomenats carreró o passatge? Vegem-los:

• correló de Cal Ralet: connecta la plaça de la Constitució amb el carrer del Campanar i és oficial des del 2008. Era el nom d'una botiga de roba a una banda del carreró. Probablement, el carrer més estret de Vilafranca. Popularment, també se'n deia de Cal Quel, perquè des de la plaça s'anava a la fonda de Cal Quel (de "Miquel"), fonda del carrer del Campanar.
• correló d’en Coll: passatge tancat situat al carrer del Coll. Al nomenclàtor oficial ara consta com a passatge.
• correló dels Dolors: situat a un lateral de l’església del mateix nom. El nom oficial, però, des del 1851 és dels Serraülls.
• correló dels Escudellers: surt de mig carrer dels Escudellers, d'on ve el nom, i connecta amb el correló de la Torre i el carrer del Campanar. Tots tres són coneguts popularment com els Correlons. Té aquest nom oficialment des del 1851, any en què s'oficialitza aplicat al "pasadizo detrás de las carnicerías viejas".

• 

  Correló dels Serraülls o dels Dolors (ACAP)

  correló dels Gitanos: actualment desaparegut. Segons Mn. Trens era un correló que donava a la plaça del Triangle.
• correló de Jaume I: situat a mitja plaça del mateix nom, aboi davant per davant del de Sant Ramon, sense sortida. És un nom oficial. Antigament també s’anomenava de l’Oli (perquè la plaça rebia aquest nom) o del Castell (en referència al castell que hi havia hagut en època medieval).
• correló de l'Oli: situat a la plaça de l'Oli. Des del novembre del 2013 connecta la plaça amb un aparcament públic. No surt al nomenclàtor de carrers oficial.
• correló de la Palla: anava del carrer del Carme al carrer de la Lluna. Va suprimir-se cap al 1960 arran de la reurbanització de la zona.
• correló de la Palma: correló sense sortida al carrer del mateix nom. Surt al nomenclàtor oficial. També anomenat de la Germanor, pel fet que durant uns anys hi hagué la seu de Germanor, l'entitat mutualista.
• correló de Sant Ramon: situat a la plaça de Jaume I, aboi davant per davant del de Jaume I, sense sortida. Al nomenclàtor oficial consta com a passatge.
• correló dels Serraülls: nom oficialitzat el 1851, aplicat a l'actual correló al costat de la capella dels Dolors. Popularment també rep el nom de correló dels Dolors, en referència a la capella.
• correló de la Torre: va de la plaça de Jaume I fins al carrer del Campanar, vorejant la basílica de Santa Maria. Oficialment, des del 2008 també inclou l'espai porxat fins a la plaça de la Constitució. Popularment també s’ha conegut per correló de cal Fraret, en referència al Palau Baltà, Cal Fraret.

I en general, els Correlons és la forma popular per designar els carrerons de la Torre i dels Escudellers, al voltant de la basílica de Santa Maria. Era un espai de secrets, que feia basarda de travessar.

Al ple, tots els grups van votar a favor de la moció, llevat d’ERC, que es va abstenir per protestar pel “cinisme” [sic] de Junts, atès que el 2014, quan governaven ells, la Comissió del Nomenclàtor ja havia aprovat que s’apliqués el genèric “correló”, però aleshores no ho va aplicar. Val més tard que mai.

Correló de Sant Ramon, a la plaça de Jaume I

Carrer de Canyelles

---

ADDENDA (3/12/2023)

Un lector informa en forma de comentari que caldria afegir el "correló de Sant Joan" a la llista, que és el passatge que hi ha a mig carrer del mateix nom, al costat de l'oficina de la Caixa. I té raó, ens hem adonat que sí que el teníem documentat com a mínim una vegada com a correló. Mossèn Trens, Antoni Massanell (Petites denominacions...) i Joan Bosch (Aquella plaça vilafranquina) documenten un nom antic d'aquest carrer: carreró del Gall Mort.

El problema de l'aigua fa 100 anys i noms de lloc

Tots sabem que estem en un moment de grans dificultats en relació a la disponibilitat d’aigua. Vilafranca ha estat una vila que ha patit greus problemes de subministrament. De fet, no ha tingut mai prou aigua dins del terme i sempre n’han hagut de portar de fora.

L’11 d’agost de 1923, ara fa 100 anys i pocs mesos, la revista Acció va publicar el dictamen d’una comissió sobre el problema de l’aigua. Estava liderada per Josep Estalella, seguit per Emili Berger, Joan Ribera, Joan Hill, Ramon Tomàs, Joan Torras Casals, Isidre Campllonch i Santiago Güell. A banda del seu interès històric, el document és molt interessant des del punt de vista hidrogràfic, perquè descriu les zones humides, els cursos fluvials, els pous i les canalitzacions de la vila i el seu voltant, a més de les enormes mancances i les solucions que proposen. I lligat amb això, és doblement interessant des del punt de vista toponímic, atès que s’esmenten una bona colla hidrònims, és a dir, noms de lloc relacionats amb l’aigua.

Per exemple, les Clotes, que antigament era una zona humida, uns aigols (aiguamolls), i que el 1923 estan del tot eixutes. I també s’esmenten les rieres a llevant de la vila, de les quals ja no es veuen aigües superficials: rasa de la Pelegrina, riera de Melió i riera del Molí d’en Rovira, per una banda, i rasa de l’Hostal Nou, per l’altra. La muntanya de Sant Pau surt esmentada en explicar un dels projectes que proposa la comissió, d’edificar-hi un dipòsit de repartiment.

Les Clotes i la muntanya de Sant Pau

 
L’article també esmenta instal·lacions, vestigis d’altres temps en què l’aigua devia córrer amb alegria: els Cinc Ponts (sobre el torrent de Sant Cugat perquè hi passi la carretera de Barcelona), el pont de Santa Digna (sobre la riera del Molí d’en Rovira a la carretera de Vilanova), l’Adoberia (era indispensable tenir aigua per treballar la pell) i els molins d’en Rovira i d’en Coll (“al peu de Montaspre”, aquest ja fora el terme).

Els Cinc Ponts (un està cegat)

I finalment, se citen horts i partides de terra en què l’aigua encara es manifestava superficialment: sínies del Nunci i del Taronja, Melió i l’Hostal Nou (d’on temps després, el 1927, també es trauria aigua per assortir la població).

Però sobretot, les principals obres hidràuliques de la vila que s’esmenten són els pous dels Pujols i de Calandraix, i la mina que des d’aquest portava l’aigua a l’Espirall (la torre que repartia l’aigua), trobant en el seu recorregut l’espirall de Pocarlos. L’altra mina que subministrava aigua era la de la Bleda.

Espirall de Pocarlos, al camí de la Pelegrina, per or s'accedia a la mina de l'aigua de Calandraix i els Pujols

Quants d’aquests indrets i aquests noms són coneguts avui en dia pels vilafranquins?

Sobre el molí d’en Coll

Hem llegit el treball de recerca que ha fet l’estudiant de batxillerat David Arenas Gómez. Hi ha una excel·lent descripció de les restes de molí, amb bones fotografies, i un resum històric prou detallat tenint en compte la documentació que ens ha arribat.

Per bé que el molí és fora del terme de Vilafranca, el nom forma part del patrimoni toponímic de la vila, tot i que aplicat a realitats diferents. Com passa tantes vegades, elements singulars dels termes veïns són punt de referència de diversos camins que, de manera radial, s’escampen per la rodalia de Vilafranca. Les masies i caserius de Mas Rabassa, la Bleda, Porroig, Puigdesser, l’Hostal Nou, la Riba, els Pegats, etc., tots ells fora el terme, tenen un camí que hi porta. (vegeu més informació en aquest apunt).

I així passa amb el moli d’en Coll. A Vilafranca consten dos camins que hi porten, un des de Vilafranca: “camí de Vilafranca al Moli Fariner anomenat del Coll” (cita d’un capbreu del 1791). Aquest devia ser el més conegut per camí de la Pedrera, indret que és a tocar del molí. L’altre hi anava des del Mas Rabassa: “camí de la heretat anomenada del Mas Rabassa al Molí den Coll” (capbreu del 1779). En aquest cas, devia correspondre al camí del Mas Romeu, que passa pel costat de Cal Pobre, on avui queda tallat per la carretera C-15 i l’autopista.

"Término Municipal de Villafranca del Panadés" (fragment). Institut Geogràfic Catastral (any 1914)

Per altra banda, algun document anomena la partida de terra situada al voltant d'aquest molí amb el seu nom, per bé que només una vegada en una descripció de la línia de terme de 1913, la qual cosa demostra que el record encara era viu.

I finalment, un dels elements més importants de qualsevol instal·lació molinera era el rec. Segurament treia l'aigua de la resclosa de la riera de Santa Digna, dins del terme de Vilafranca. Massanell ("L'Hospital de Sant Pere de la Calçada". Olerdulae, núm. 0 (maig), pàg. 8) troba aquesta cita del 1468: "affronta... Ab terra del Hospitall de la vila e ab lo Rech del Molí del Coll". Nosaltres el documentem així: “rego molendini del Coll” (capbreu 1563/64). I encara trobem referències els segles XVIII i XIX. Josep Estalella (“Petita excursió vilafranquina”. Penedès, set., pàg. 295) en fa una descripció en una de les seves rutes: "Al peu de la muntanya on hi ha excavada la "pedrera gran"... Es veu vorejat el camí, a mà esquerra, per una rasa estranyament fonda: és el primer vestigi, no massa antic potser, però instructiu segurament: era el rec d'entrada del molí d'en Coll, quan la riera de Santa Digna devia portar aigua per moure'l".

Totes aquestes referències reforcen la importància i la continuïtat en el temps d’aquest molí. Lamentablement, són noms que ja no es fan servir.

"Croquis de Villafranca á Martorell y sus contornos" (fragment). [http://bvpb.mcu.es] (any 18??)

Acabem fent matís sobre la riera d’on agafa l’aigua el molí, que al treball es diu que és la riera de l’Adoberia. És cert, tot i que aquest curs té diversos noms al llarg del seu recorregut, com sol passar amb tots els cursos fluvials i camins. El primer tram del torrent rep el nom de Torreta, que correspon a la masia de la Torreta, on neix; més avall passa a dir-se de l’Adoberia, en referència a una adoberia que hi havia al marge esquerre, prop del pont Vell; mes avall, del Pont Nou, quan passa per la masia d’aquest nom; tot seguit, de Melió, quan travessa aquesta partida; més avall, del Molí d’en Rovira, en referència a aquest molí; i abans de sortir del terme, de Santa Digna, quan travessa aquesta partida. Ja fora el terme s’anomena riera de Vilafranca. (Més informació en aquest apunt).

Les passes de sant Pere per Vilafranca

29 de juny, Sant Pere. En aquest blog hem parlat dels espais de la vila referents a sant Jordi, o a sant Miquel, o a tots els sants en general. Però avui parlem de sant Pere: quants espais vilafranquins tenen aquest nom?

Fotografia de l'escut de Sant Pere Apòstol situat en una llinda de la finestra de l'antic hospital de Sant Pere. (Foto ACAP, Fons Vinseum, 1970-1980)

Indubtablement, el més conegut és l’actual carrer de Sant Pere. Aquest carrer del barri de Sant Julià ressegueix l’antic traçat de la via Augusta romana (o “via calçada” o “morisca”; o també "carretera Reial que va a Tarragona", segons un capbreu de 1836), o algun dels seus ramals. La primera referència és del 1325 i el situa al raval de Sant Francesc. El nom és oficial des del 1851, aplicat a la "calle de San Francisco". Entre el 1931 i el 1939 va tenir el nom de “14 d’abril”. “Carrer de Sant Francesc” és un nom popular ben viu encara ara, en referència a l’església del mateix nom. Un altre nom popular, però mes antic, és “dels Frares Menors”. És un dels carrers al llarg del qual la vila creix durant el segle XIX.

Els altres dos noms més o menys coneguts avui dia són el camí de Sant Pere Molanta, continuació del camí que travessa la partida dels Marges Alts cap a Ferran i Sant Pere Molanta. Passa per les masies de Cal Pere Pastor i Cal Ferret. Travessa la riera de Sant Cugat per un gual reparat el 2006. No cal dir que és un camí espapçat pel creixement de Vilafranca.

I l’altre és el polígon de Sant Pere Molanta. Es tracta d’un petit sector vilafranquí del polígon industrial del mateix nom del terme d'Olèrdola. Hi ha inclosos el carrer de Sant Miquel d’Olèrdola i les avingudes de la Mare de Déu del Vinyet i de Vilafranca del Penedès.

Altres noms dedicats al sant estan en desús, a causa de l’evolució urbanística de la vila. El primer, i potser origen de tots, és la capella de Sant Pere, situada al costat de l'església de Sant Francesc, desapareguda el segle XVIII. Ben a prop, al carrer del mateix nom, l’hospital de Sant Pere, fundat abans del segle XIII. Durant aquest segle XIII rep l'apel·latiu "de la Calçada", que després desapareix. I també el portal de Sant Pere, a la muralla del carrer del mateix nom, referenciat per primera vegada el 1313.

Acta de descoberta de la placa del carrer 14 d'abril (C. Sant Pere entre 1931 i 1939) (Foto ACAP, 1932)

 
Finalment, el camp de Sant Pere, una peça de terra situada a Sant Julià, tocant a la muralla de la vila, si ens fiem d'aquesta cita del ple de 1895: "Carmen Tetas Tarrada… dueña de una finca denominada Camp de Sant Pere sita en los muros de esta villa en la partida de Sant Juliá lindante con el tambor de fortificación abierto en la parte que mira al camino…”. I la partida de Sant Pere surt en un document del 1857: "Altra terra situada a la partida de sant Pere, plantada de vinya a tires d’un jornal.". Podríem parlar encara d’altres noms de lloc amb la denominació “Pere”, sense santificar, però la llista s’allargaria moltíssim. Serà en una altra ocasió.