Personatges centenaris

Aquests mesos d’octubre i novembre del 2022 s’escau el centenari del naixement de tres
personatges que han donat nom a un carrer vilafranquí. Per ordre cronològic són els següents.

El 5 d’octubre de 1922 va néixer Ramona Via i Pros (Vilafranca 1922-Girona 1992), novel·lista, llevadora i professora de català. Quan tenia 14 anys va treballar com a infermera a l'hospital de sang del Molí d'en Rovira i de l'experiència el 1966 va publicar Nit de Reis (Diari d’una infermera de 14anys), un dietari que va de l'1 de setembre de 1938 al 6 de juny de 1939. L'any 2006, es va reeditar iva ser el llibre local més venut per Sant Jordi d'aquell any. Una plaça del barri del Poble Nou porta el seu nom des del 1995 (no del 1994, com publicàrem al nostre llibre), una proposta dels veïns de la zona. Al Prat de Llobregat, on va viure i treballar molts anys, el seu nom s’aplica un centre d'atenció primària i aquest mes s’hi ha inaugurat una exposició sobre la seva figura, que també visitarà Vilafranca properament. 

Per altra banda, el 25 d’octubre de 1922 és la data de naixement de Gloria Lasso, nom artístic de Rosa Coscolín Figueras (Vilafranca 1922-Cuernavaca, Mèxic 2005), cantant melòdica de ressò internacional. Va viure a Madrid, París i Mèxic. Va fer nombrosos concerts a França i Llatinoamèrica i va enregistrar diversos discs. El cognom artístic "Lasso" segurament el va prendre del primer dels seus set marits, Guillermo Lasso, tot i que en una entrevista a La Vanguardia (31/01/1958) explica que el nom li va suggerir la visió d'un vaquer de l'oest americà amb el típic llaç en una cartellera de cinema (!). La vila recorda la seva visita el 1958, que va despertar un autèntic fervor popular. El lloc del seu naixement algun cop s'ha posat en dubte, de vegades gràcies a ambigües declaracions de l'artista, però és una dada confirmada (veg. article de Daniel Sancho a El Cargol, 25/02/2010).

Finalment, el 23 de novembre de 1922 va néixer Joan Fuster i Ortells (Sueca, 1922–1992),escriptor valencià. Per homenatjar la seva memòria i la seva obra i aprofitant l’efemèride, la Generalitat de Catalunya va declarar aquest 2022 l’Any Fuster. El 26 de juny del 2000, el ple de l’Ajuntament de Vilafranca va aprovar una moció del grup d’ERC que instava a dedicar-li una via pública, que finalment fou un passatge al barri de Sant Julià. Aquesta moció s’havia presentat el 1997, que també havia estat declarat Any Fuster a causa del 75è aniversari de la seva mort.

Toponímia juganera: la rutlla, el mall, la pilota

El joc ha ocupat bona part de la vida de l’home, des que és sàpiens. Totes les cultures l’han integrat en el seu ritme de vida. Hi ha determinats jocs que necessiten espais amplis i que la seva pràctica mantinguda en el temps ha provocat que hagin deixat rastre en la toponímia tradicional. A Vilafranca del Penedès tenim constància de diversos noms de lloc que deuen el seu origen al joc que es practicava. Són noms que es repeteixen a tot el Penedès i a tot Catalunya, cosa que fa pensar que devien ser molt estesos i populars. Així com ara tots els pobles tenen un camp de futbol, una pista de bàsquet, etc., és probable que en temps antics tots tinguessin trinquets o esplanades per jugar al mall, la pilota, la rutlla, etc. Vegem quins són aquests noms i quins jocs s’hi practicaven.

A la partida del Joc de la Rutlla es devia jugar a la rutlla, òbviament. Segons qui ho explica, aquest joc consistia a fer córrer un cèrcol amb la mà o un pal curt, o també era un joc de tir al blanc. El nom ja es feia servir (i, per tant, s’hi devia jugar) el 1500, si fem cas d’aquesta referència extreta d’un capbreu: “cami que va del portal den Soler al Joch de la rutlla”. I en tenim més: "lo cami real que va de la present vila [Vilafranca] a la ciutat de Barcelona per lo Joch de la Rulla”; “camí del portal de la Font al Joch de la Rulla” -capbreu de 1632-). El Joc de la Rutlla devia ser un lloc extramurs, actualment a la confluència dels carrers Dos de Maig i Pines, és a dir, entre el portal d'en Soler i el convent de Santa Clara, prop del camí de Barcelona. Però segons aquesta cita, tal vegada era més extensa, tocant al pont del Carril (o potser era un altre espai per jugar-hi?): "partida antiguament dita lo Joch de la Rutlla per ahont passa vuy la carretera nova que va de V. a Barcelona" (capbreu 1778/97). A partir del 1781 el nom desapareix de la documentació, però no vol dir que no es deixés de jugar.

Pintura de Pieter Bruegel (1560) (Wikipedia)

Un altre joc practicat en espais oberts era el joc del mall. Segons el Diccionari Català Valencià Balear, és un “Joc que es juga amb botxes, donant-los impuls amb una maça [un mall]”, que s’havien de fer passar per sota d’uns cèrcols clavats a terra. Calia una extensió de terreny considerable, uniforme. Aquest espai de joc i els voltants constituïen la partida del Joc del Mall, documentada els segles XVIII i XIX. Sembla que era entre el portal de Nostra Senyora, el convent de Santa Clara i la carretera de Barcelona. Coincideix amb la partida del Joc de la Rutlla, si bé aquest nom és més antic: "Joch del Mall antes dit lo Joch de la Rulla” (capbreu de 1703/04). 

Una il·lustració de Nouvelles Règles pour le jeu de mail de Joseph Lauthier (1717) (Viquipèdia)

És curiós, tot i que no en tenim més informació, que cap al 1652 es prohibís jugar "a les bitlles, pilota, a pal, ni a mall ni a rampeu" (Vidal, 2008:220), però és evident el costum va perviure uns quants anys més. Es confirma amb aquesta cita tan interessant d’un capbreu del 1703: "Joch del Mall [que termena] a solixent ab lo camí que va del portal de la Font passant devant Santa Clara y entre al principi deahont comensan los jugadors a picar las bolas quan jugan al Mall". És possible que amb l’expansió urbanística al mall s'hi hagués de jugar a altres punts del terme, perquè trobem referències de la segona meitat del segle XIX que el nom el situen en una altra banda, cap a la creu de Santa Digna: "en la carretera de Vilanova, quasi davant d’ahont es avuy la fundició del Cirera, en qual punt existí en lo temps vell lo “joch del mall" (Labriego 15/09/1887) i "punto denominado La Creu de Mosén Llaurador [creu de Santa Digna] o Joch del Mall para destinar-lo a ser ocupado a la prolongación de la calle del Comercio con su anchura de 12 metros desde el punto en que cruza el camino del Sepulcro o del Molí den Rovira" (acta del ple del 22/05/1894).

Finalment, l’amic Vicenç Carbonell ens fa arribar una referència d’un altre joc/topònim: el Joc de Pilota. En una escriptura notarial del 1842 troba el següent: «lo Arrabal del Portal de Nostra Señora y devant de lo joch de la pilota de dita Vilafranca, que antes hi havia, y en lo dia no es viste [no es veu?]”. En moltes altres poblacions, l’espai on es jugava (i encara es juga ara) a pilota amb la mà o una raqueta encara avui es coneix com el trinquet.

Dèiem al principi que l’existència d’aquests espais de trobada lúdica i comunitària s’evidencien a través de topònims a moltes poblacions. A la Bisbal i a la Geltrú hi ha el Joc de Pilota; a Sant Cugat Sesgarrigues, el Joc del Mall; a Torrelles, el joc dels Trucs (informació de Vicenç Carbonell). I a tot Catalunya: el Joc de Boles a Forallac, Baix Empordà; el Joc de l’Oca al Bruc, Anoia; el Joc de Pilota a Vandellòs, l’Hospitalet de l’Infant, la Pobla de Lillet i la Vall de Boí; etc. («Toponímia recreativa. Una visió diferent dels noms de lloc de Catalunya», Assumpta Lleonart i Orri).

Arbres i noms de lloc (i II)

A l’apunt anterior, fèiem una repassada als noms de lloc actuals i dins del nucli urbà que tenien nom d’arbre (pi, palmera, plàtan, til·ler, cirerer i pollancre). Vegem ara els llocs o els noms desapareguts o llocs fora del nucli urbà.

La morera és un arbre típic de passeigs i jardins, per la seva generosa ombra. Per aquest motiu diversos estudiosos (Sabaté, Udina, Vidal...) troben referències a les dues rambles anomenades «de les Moreres». Potser abans dels plàtans actuals hi havia moreres? Ho desconeixem. També hi devia haver moreres en un terreny a la carretera de Tarragona, tocant al carrer de Tossa de Mar, ja que hi havia hagut el camp de futbol de les Moreres, estrenat per la festa major de 1917. Va funcionar com a terreny de joc del Vilafranca fins al 1934, en què els propietaris van reclamar el terreny per edificar-hi.

Fora vila, tenim documentat l’indret i el camí dits de l’Om del Peret. El camí surt del camí de Calandraix fins a la carretera de Sant Sadurní, resseguint la partió del terme fins a la carretera d'Igualada. És un nom modern, del segle XX, però no gaire conegut. Desconeixem on era o on és l’om.

A l’altra punta del terme hi ha l’encreuament del Magraner, confluència dels camins de la Bleda i de Cal Roig, tot i aquest nom només l'hem trobat en un mapa del 1999.

Dos noms antics de carrers: el carrer del Lledoner és un antic nom del carrer de Sant Jocund, vigent entre 1377 i 1634, potser per la presència d'aquest arbre. I el carrer del Llorer és el nom amb què es documenta el carrer de la Muralla de Sant Magí entre 1600 i 1636.

La figuera és un arbre que surt força vegades a la toponímia vilafranquina. Tenim el camp de la Figuera, el camp del Figueral, el Figuerar del Llorens, les Figueretes (tots aquests de situació incerta) i la plana del Figuerot, tot i que, en aquest cas, el nom «Figuerot» és el renom d’una família de cognom «Via».

I hem deixat per al final l’únic arbre monumental que tenim al terme: el Pi de la Serreta, destí d’innombrables excursions dels vilafranquins del segle XX.

Arbres i noms de lloc (I)

A Vilafranca hi ha uns quants llocs coneguts amb noms d’arbres. Pot ser que el nom el duguin perquè aquest arbre hi sigui característic o predominant o pot ser per altres motius. Vegem en aquest apunt els noms actuals i els que són en sòl urbà.

La presència d’un arbre singular o de molts arbres d’una determinada espècie és més que suficient per anomenar un indret de forma absolutament natural. És el cas del carrer dels Plàtans, que ressegueix l’antic camí de Melió, on hi ha aquests arbres monumentals tan característics. El nom és oficial des del 2006.

El camí de Melió, prolongació del carrer dels Plàtans

 
El pati dels Pollancres és una plaça interior situada entre els carrers de Manuel Barba i Roca, Doctor Zamenhof i Pere Alagret, denominada oficialment així des del 1983, perquè hi ha aquests arbres.

El carrer dels Cirerers, entre l'avinguda de la Pelegrina i el tram del carrer Sant Cugat Sesgarrigues que franqueja la riera de l'Adoberia, té aquest nom des del 2006 per considerar que la zona era coneguda d'aquesta manera. Tanmateix, la partida dels Cirerers sempre ha estat davant de la casa del mateix nom, al costat de la rotonda de l’antiga N-340. També existeix amb aquest nom a la mateixa partida o a prop un camí, un polígon industrial a mig fer, un pont sobre la via del tren i una creu.

Els Pins és el nom popular de la pineda que hi havia hagut entre el carrer de Moja i el camí Fariner, les restes de la qual actualment són dins del recinte de l'Escola Montagut i del jardí d'un grup d'edificis. Era propietat del comte de Moy, pel qual fet de vegades es documenta com "els Pins d'en Moy" o el "bosc del Moy", així com "el Bosquet".

L'extensió que ocupaven els Pins (1948)

La plaça de les Palmeres és un espai denominat així oficialment el 2011 situat entre els carrers del Parlament i de la Soledat. El nom s'origina durant la promoció dels edificis circumdants, però no sabem si n’hi havia hagut. Actualment, no n’hi ha ni una.

I finalment, a l'extrem del barri del Poble Nou hi ha el tranquil passatge dels Til·lers. No hi ha cap arbre d’aquesta espècie (si no ho hem mirat malament), amb la qual cosa creiem que la tria del nom té un origen merament comercial.

Continuarà...

Puntualitzacions sobre Francesc de Paula Bové i el seu carrer

El carrer lateral de l’escola Baltà Elias, al barri de Sant Julià, porta per nom Francesc de Paula Bové. Està dedicat a aquest músic vilafranquí, autor de diverses obres (sardanes, caramelles, goigs, nadales...), moltes editades per l'editorial Boileau, i del llibre El Penedès. Folklore dels balls, danses i comparses populars (1926).

 

Hi ha diversos misteris al voltant de la seva figura, que intentarem resoldre definitivament. Comencem pel seu any de naixement. Trobem divergències a diversa bibliografia: la placa del carrer, el llibre de Josep Martí Els carrers de Vilafranca i el blog Barrinaire diuen que va néixer el 1875; la Viquipèdia, el web de l’editorial Boileau i un llibre de l’editorial Dinsic, sobre músiques per a gralles, el 1876; a la fitxa sobre l’autor de la Biblioteca Digital de España, el 1878. Nosaltres, al llibre Els noms de lloc de Vilafranca..., vam publicar que fou el 1875. Consultat sobre això, en Daniel Sancho troba la inscripció de naixement al llibre corresponent de l’arxiu eclesiàstic de Santa Maria, que diu així: "Francisco, Nicasio, Juan», nascut el 20/10/1878 i batejat el 27/10/1878. Els pares eren Magí Bover, ebenista, del Catllar, i Maria Trius, de Vilafranca. Per tant, primer misteri resolt: la data correcta és 1878.

Però en Bové està de pega, perquè l’any de la seva mort també ha suscitat dubtes, tot i que menys. Totes les referències anteriors coincideixen: el 1950. Però a l'edició moderna del llibre de Bové

El Penedès. Folklore dels balls... (Ed. Vilatana, 1990) diu 1949. Desfem el dubte: un anunci al Panadés confirma que fou el 1950 (Panadés 4/03/1950).

 

Finalment, quin any es va batejar el carrer? Nosaltres, en fer el nostre llibre, no vam poder consignar la dada. Josep Martí (a Els carrers de Vilafranca) diu que l’acord de bateig data del 1969 i, ara posteriorment, ho hem pogut trobar. L’acord de ple del 20 d’agost de 1969 diu textualment així: «Dar, de conformidad con la propuesta de la Alcaldia, el nombre de F. de P. Bové Trius a la calle de nueva obertura, que, paralela a la de Juan XXIII y Pedro III, conduce desde la de Eugenio D’Ors hasta diseminado, honrando así la memoria de dicho convecino, fallecido en 1 de Marzo de 1950, que tanto destacó artísticamente en la composición e interpretación de música folklórica y costumista».

[Respecte de la data de naixement de la Viquipèdia, vam editar l'article amb la correcció el 26/07/2022]

Toponímia roja

Els colors han donat sempre joc a l'hora d'especificar noms de lloc i distingir-los dels altres. Al terme de Vilafranca n'hi ha uns quants. Vegem avui els del color vermell (o roig).

Si preneu un dels camins que es dirigeixen cap a la Bleda passareu per davant d'una casa: Cal Roig. És, naturalment, un cognom, però el seu significat no deixa lloc a dubte. Molt sovint surt esmentada com a "Cal Roig de Ratera" (Ple 17/09/1909), "casa nova de Ratera" (Mp. 1900; Mp. 1902) i "casa Ratera". Això es deu al fet que els habitants del mas (de cognom "Sans", com consta al padró de 1890. D'on surt, doncs, el nom "Roig"?) eren fills de Castellví de la Marca i segurament del barri de Ratera: ells devien portar el nom.

Cal Roig

El mateix cognom el trobem en un carrer actual: el de Montserrat Roig. És al barri de Sant Julià, dedicat el 1997 a Montserrat Roig i Fransitorra (Barcelona 1946 – 1991), escriptora, autora de novel·les, contes, reportatges i articles.

I el pou de Mossèn Roig el documenta una vegada Antoni Massanell (1992b) el 1657, situat darrere l'antiga casa de Montserrat (o sia, l'actual plaça de Manuel Milà i Fontanals).

La partida de la Pallissa Roja era una antiga partida de terra situada a l’actual barri del Moli d’en Rovira, també documentada més antigament amb els noms de "Bordell Vell", "Trull (o Hort) d’en Batlle" i "Cassarà". En trobem referències abundants des del 1632 (capbreu). A partir dels anys setanta del segle XIX els diferents propietaris endeguen projectes d’urbanització en aquesta partida i les dels voltants que generen el barri actual.

Porroig (Wikipedia Commons)

Porroig és una casa monumental situada en terme d'Olèrdola, però tocant al de Vilafranca, que ha donat a nom a tota la partida del voltant, un parell de camins i la riera que hi passa a prop. La forma “Porroig” és la més documentada des del segle XIX ençà (evolució natural de "Puig Roig"), però l’hem trobada escrita amb moltíssimes variants. La més antiga, del 1160: "illam pecie terre que est ante Pugrog in termino de Ferran" (Altisent, 1993). I també, “Puyg Royg” i “Podio Royg”, del segle XV: "In quadra vocata de Puyg Royg... et afrontatur cum camino del Maresme voccato per quod tenditur versus Ferran, et ex alia parte cum camino Barchinone eundo versus Puigciuro" i “per illum viaronem recedendo a Podio Royg” (Fort, 1972:176). Altres: “Podio Rubeo” (del 1123), “Puigroig” (1500, capbreu), “Pourroch” (Mp. 1862; Mp. 1926), "Po-Roig" (Amll. 1862).

I per acabar, el carrer de Font-rubí, al barri de les Clotes, batejat el 1966, que fa referència al poble i municipi penedesenc i que ve del llatí fonte rubeu, "font roja".

Per cert, cap topònim amb l'adjectiu "vermell", un color semblant, però no igual, al roig.

Toponímia de fires i mercats

Plaça de la Verdura (FONS ACAP20-1024 / Vinseum, Museu de les Cultures del Vi de Catalunya)

En plenes Fires de Maig, volem recordar aquí l’apunt que vam dedicar temps enrere sobre carrers batejats durant les fires de maig (Doctor Zamenhof i els noms ja desapareguts de Pau Casals i Jaume Ferrer Cabra), però també volem fer una repassada als noms de lloc vilafranquins relacionats amb fires i mercats.

Vilafranca, situada en plena via Augusta, té l’honor de poder dir que ha pogut organitzar una fira durant quinze dies i un mercat gràcies a un privilegi reial del s. XII, la qual cosa ha estat clau per al seu desenvolupament com a capital del Penedès. La importància de celebrar-s’hi fira i mercat és enorme, pel moviment de persones i de diners que generava, i tot això, com qualsevol altre fet de magnitud similar, ha deixat empremta en la toponímia.

Abans de l’expansió de la vila fora les muralles, l’indret on se celebrava la fira s’anomenava amb l’inequívoc nom de partida de la Fira. Sembla que corresponia a un extens territori avui situat aproximadament entre la plaça del Penedès i el passeig de Rafael Soler. Aquesta situació la donen a entendre, entre altres, les cites següents: "molt cerca los murs de ella [la vila], partida dita la Fira"; "cerca de las murallas... En la partida ant. La Fira detrás lo Convent de St. Francesc" (Capbreu 1850). Els documents també la situen al llarg dels camins de la Pedrera i de Vilanova. Com a partida la documentem des del segle XV i, sense interrupcions, fins al segle XIX. Es comença a urbanitzar a partir del segon terç del segle XIX, gràcies a plans parcials com els de Rafael i Amàlia Soler, Manuel Vidal Rollán i Albert Moliner (Alió, 1986:107). Ja d'abans s'hi havia construït la caserna i la carretera de Tarragona. El camí que hi portava o la travessava es deia camí de la Fira, documentat al Llibre Verd.

Un derivat d’aquest mot també ha tingut un espai a la vila: el Firal és com s’ha conegut també l’actual plaça de Manuel Milà i Fontanals, i fa referència a un espai on es venia el bestiar gros. Potser perquè el comerç de porcs devia destacar, popularment també és coneguda com a plaça dels Porcs. Eduard Vidal i Valenciano deia el 1893: «La plaça de l’Oli i el Firal dels Porcs semblaven llocs a propòsit per jugar a geps...» (Jochs i joguinas, pàg. 176). Oficialment, el nom Firal s’ha traslladat ara al pavelló situat a la Zona Esportiva pensat, precisament, per a fer-hi trobades i exposicions comercials, però també aprofitat per a la pràctica esportiva.

Un mercat no és ben bé una fira, però hi comparteix força característiques. Uns quants racons de Vilafranca són coneguts oficialment o popularment pel producte que s’hi venia cada dia de mercat. La plaça de la Verdura és un nom popular que sobreviu tossudament a l’oficial de Sant Joan, perquè s’hi poden trobar aquests productes no només els dissabtes, sinó també cada dia. La font i la plaça dels Alls reben aquest apel·latiu perquè és on s’establien els venedors d’aquest bulb, que pel que es veu a Vilafranca movia grans quantitats de diners (Martorell, 1902:39). A més d’alls, en aquest espai també s’hi ven i s’hi venia planter i per això l’hem trobat anomenat amb el nom de plaça del Planter (Mas i Perera, 1932:154 i testimonis orals).

I encara: la plaça del Blat (pl. de la Constitució), nom trobat en papers dels segles XV i XVII, es devia perquè s’hi venia aquest cereal. La plaça de la Gallina o del Gallinam, segons l’autor (Bosch o Mas i Perera), havia estat el nom popular de l’espai davant l’actual casal de la Festa Major, ja que en el moment de la construcció d’aquest edifici (1913) va ser destinat a vendre aquest producte. I finalment, s’ha dit unànimement que la plaça de l’Oli es diu així per la venda d’aquest producte.