Noms de ponts, passos a nivell i altres elements relacionats amb el tren (I)

Aquest 2025 ha fet deu anys de l’aparició del llibre 150 anys del ferrocarril de Tarragona a Martorell, una minuciosa obra editada per celebrar els 150 anys de la inauguració d’aquesta línia que travessa el Penedès. No hi ha cap dubte de l’impacte que va tenir l’arribada del ferrocarril a la vila i, com passa sempre, qualsevol fet històric transcendent origina una florida de noms de lloc inexistents fins aleshores. Al llibre es relacionen alguns d’aquests noms i aquí els completem i en donem més informació.

Aquesta infraestructura va necessitar habilitar passos per travessar-la amb comoditat i seguretat. Als punts d’intersecció de camins va caldre construir-hi o bé un pont o bé un pas a nivell. La proporció i el nombre d’aquests elements han seguit una evolució inversa: així com el 1865 només hi havia un pont, posteriorment se n’han anat construint gairebé 10 (sense comptar la Llosa); en canvi, els passos a nivell, que han estat habituals durant tota la història (n’hi ha hagut 6 o 7 fins als anys vuitanta del segle XX), s’han anat extingint, o bé substituïts per un pont o eliminats del tot. El llibre al·ludit recull alguns d’aquests elements indispensables per a la circulació de vehicles i persones. En aquest article ens centrarem en els ponts; i en els propers ens ocuparem dels passos a nivell i altres elements relacionats amb la via.

El pont més antic (de fet, coetani a la construcció de la línia) és el pont de Carril, a la carretera de Barcelona. Construït cap al 1865, eixamplat als anys seixanta del segle XX i enderrocat el març del 2005 coincidint amb les obres de cobriment de les vies. Totalment reformat i integrat a la llosa que cobreix la via, s'obre a la circulació el 4 de maig de 2007. El nom és d’origen popular: antigament del tren se'n solia dir "el carril", vehicle que va damunt de barres de ferro fixades a terra, és a dir, els carrils (DCVB), com ho testimonia Mercader-Miret (Fets i circumstàncies. IEP. 2003. Pàg. 64): "...va ser en tren, amb el carril, que així encara jo l'havia sentit anomenar pels meus avis".

Molls de càrrega de l'estació i el pont del Carril al fons (ACAP)

I aquest refrany al·ludeix a la competència entre Vilafranca i Vilanova per tenir el tren primer: "Vilafranca, guerra franca; Vilanova, guerra nova... I tot per mor del carril."  (Cinc mil refranys catalans i frases fetes, populars: recull folklòric. Ed. Millà). A la cantonada de la Barceloneta amb el carrer de Cid hi havia la font del Carril i, modernament, s’ha aprovat un nom de carrer  de la zona que recorda l’antic pont.

De com a mínim abans del 1890, potser des de la construcció de la línia, existia un altre pont al camí dels Bans, que va de la carretera de Sant Sadurní a la casa de Porroig. Amb aquest nom es documenta una sola vegada a les actes de plens de l'Ajuntament, el 1894, però quatre anys abans, sense esmentar-lo amb aquest nom, es constata que es troba en molt mal estat: "...el puente de paso superior en la linea férrea y poco antes de llegar a la casa del Molí de Vent se halla en malísimo estado..." (Ple 20/05/1890). Posteriorment també es va dir "pont de Pas", fins que es va enderrocar per construir-ne un de modern al costat per superar la via d’alta velocitat.

El següent pont a construir-se va ser el pont de Moja, que substituïa un pas a nivell, probablement amb caseta. Com la carretera, es comença a edificar el 1937, però les obres s'interrompen el 1938. El 1943 es reprenen i les inaugura i les beneeix el bisbe de Barcelona el 13 de novembre de 1947 (Vanguardia 14/11/1947). El 1989 s'enderroca per ampliar-lo i s'obre de nou cap al 1991. El 2004 es remodela totalment a causa de les obres pel pas del TGV.

El pont de Moja (Fons El 3 de Vuit, ACAP, 1983)

Altres ponts moderns i actuals són el del camí de la Casa Nova (construït els anys vuitanta del segle XX), el de l’autopista (1972), el de la Pelegrina a l’avinguda del mateix nom (1993), el dels Cirerers al sector de les Bassetes (2007) i el de la carretera C-15 (2011). La Llosa va integrar, a més del pont del Carril, els ponts de la carretera de Vilanova (que substituïa un important pas a nivell) i del carrer del Bisbe Estalella.

Continuarà.

Barbarismes toponímics (i II)

 Continuem amb un repàs de topònims de Vilafranca que són castellanismes.

La Perrera era el nom d'una dependència de la casa de la vila, amb entrada pel carrer de Santa Maria, on passaven la nit rodamons, borratxos i detinguts, fins al 1943. El nom li deu venir de quan hi tancaven els gossos incontrolats (Benach, 1978:202). Trens (1990:112) explica en un article del 1956 l'ús que hi donava l'agutzil de la vila, Joan Trius "el Nap": "la Perrera, una cambra de mals endreços amb finestra enreixada de calabós. La Perrera estava situada als baixos de la Casa de la Vila, a l'extrem de la façana que dona al carrer de Santa Maria. La porta s'obria amb un gemec de rovell i es tancava immediatament com la d'un convent de clausura. Per aquella porta només passaven el Nap i el delinqüent, i tot seguit quedaven embolcallats d'ombra i de fortor de romàtic". Beneyto (2019:254) documenta que "a la perrera” és una locució penedesenca que significa “ser detingut”. (Vegeu l'eentrada al Lèxic del parlar penedesenc)

La caserna (el quartel) (192?, Fons L'Abans, ACAP)

El Quartel (o Cuartel) és com se’n deia, també, de la caserna de l’exèrcit espanyol situada a l’espai actualment ocupat per la plaça del Penedès i els edificis circumdants. També hi està relacionat el carrer del Transcuartel, nom amb què es documenta el carrer del Migdia durant el segle XIX (Obres 1881; Labriego 14/01/1883). És una aglutinació de l'expressió "calle detrás cuartel".

I finalment, la baixada dels Padres, un altre nom popular amb què era conegut popularment el carrer del Marquès d'Alfarràs (Bosch, 1994:73; Bernaus, 2000:375). Fa referència a la comunitat dels pares de la Sagrada Família que regeixen el col·legi Sant Ramon. Tot un costat del carrer és el lateral de l'escola. També hem trobat aquest nom aplicat al carrer de Ferran, al qual també dona el col·legi (Bertran, 1995:101).

La Farola (1945, Fons Vinseum, ACAP)

És pertinent aquí fer una esmena a la publicació Noms de lloc del terme de Vilafranca del Penedès: en parlar de la Farola, dèiem que era un castellanisme, i en realitat el mot sí que surt al diccionari, com a sinònim de far. La Farola era la forma com es coneixia popularment l'obelisc inaugurat per la festa major del 1942 a la cruïlla de la carretera d'Igualada i l'avinguda de Barcelona, símbol de la victòria franquista, "que tiene la triple utilidad de soporte inamovible para las banderas, encauzar las direcciones en el trànsito rodado e iluminar aquel sector descuidado de luz". Va ser enderrocat el 1969, oficialment per millorar la circulació d'aquest nus viari (Panadés 27/12/1969).