Barbarismes toponímics (i II)

 Continuem amb un repàs de topònims de Vilafranca que són castellanismes.

La Perrera era el nom d'una dependència de la casa de la vila, amb entrada pel carrer de Santa Maria, on passaven la nit rodamons, borratxos i detinguts, fins al 1943. El nom li deu venir de quan hi tancaven els gossos incontrolats (Benach, 1978:202). Trens (1990:112) explica en un article del 1956 l'ús que hi donava l'agutzil de la vila, Joan Trius "el Nap": "la Perrera, una cambra de mals endreços amb finestra enreixada de calabós. La Perrera estava situada als baixos de la Casa de la Vila, a l'extrem de la façana que dona al carrer de Santa Maria. La porta s'obria amb un gemec de rovell i es tancava immediatament com la d'un convent de clausura. Per aquella porta només passaven el Nap i el delinqüent, i tot seguit quedaven embolcallats d'ombra i de fortor de romàtic". Beneyto (2019:254) documenta que "a la perrera” és una locució penedesenca que significa “ser detingut”. (Vegeu l'eentrada al Lèxic del parlar penedesenc)

La caserna (el quartel) (192?, Fons L'Abans, ACAP)

El Quartel (o Cuartel) és com se’n deia, també, de la caserna de l’exèrcit espanyol situada a l’espai actualment ocupat per la plaça del Penedès i els edificis circumdants. També hi està relacionat el carrer del Transcuartel, nom amb què es documenta el carrer del Migdia durant el segle XIX (Obres 1881; Labriego 14/01/1883). És una aglutinació de l'expressió "calle detrás cuartel".

I finalment, la baixada dels Padres, un altre nom popular amb què era conegut popularment el carrer del Marquès d'Alfarràs (Bosch, 1994:73; Bernaus, 2000:375). Fa referència a la comunitat dels pares de la Sagrada Família que regeixen el col·legi Sant Ramon. Tot un costat del carrer és el lateral de l'escola. També hem trobat aquest nom aplicat al carrer de Ferran, al qual també dona el col·legi (Bertran, 1995:101).

La Farola (1945, Fons Vinseum, ACAP)

És pertinent aquí fer una esmena a la publicació Noms de lloc del terme de Vilafranca del Penedès: en parlar de la Farola, dèiem que era un castellanisme, i en realitat el mot sí que surt al diccionari, com a sinònim de far. La Farola era la forma com es coneixia popularment l'obelisc inaugurat per la festa major del 1942 a la cruïlla de la carretera d'Igualada i l'avinguda de Barcelona, símbol de la victòria franquista, "que tiene la triple utilidad de soporte inamovible para las banderas, encauzar las direcciones en el trànsito rodado e iluminar aquel sector descuidado de luz". Va ser enderrocat el 1969, oficialment per millorar la circulació d'aquest nus viari (Panadés 27/12/1969).

Barbarimes toponímics (I)

El contacte de llengües genera interferències entre elles, però és sempre la llengua minoritzada la que rep més mots aliens al seu sistema. D’aquestes interferències (òbviament les no admeses), en català tradicionalment se n’ha dit barbarisme, en la majoria de casos del castellà i, per tant, i més pròpiament, castellanismes. La toponímia també ha rebut aquesta influència del castellà, tant com li passa a la llengua oral. Alguns d’aquests castellanismes són històrics i estan profundament arrelats en la parla dels vilafranquins, fins al punt d’arribar a perdre la noció de la seva agramaticalitat. La majoria estan en vies d’extinció, no pas per un nivell de coneixement de català més elevat de la població, sinó perquè els llocs a què fan referència o bé han desaparegut o bé van desapareixent. 

La font del Coro

La font del Coro és el nom popular de la plaça de Sant Joan. El seu nom ve de la Societat Coral el Penedès fundada el 1862, amb seu en un edifici que dona a la plaça, i, de retruc, del nom d’un popular bar. "Coro" és un antic nom popular per al normatiu "cor", estès per tot el Penedès. De tots els noms que esmentem en aquest article, aquest és, sens dubte, el que resisteix amb més força. 

No tan conegut és l’Asilo, nom popular que rebia (i encara rep) el convent de les Filles de Sant Josep o asil del Carme del carrer de Ponent, ja que va funcionar com a orfenat. Actualment gestiona l'espai el Col·legi Sant Ramon, com a parvulari.

La plaça dels Tocinos, alternativa menys usada que plaça dels Porcs o que l’oficial plaça de Manuel Milà i Fontanals, també és un exemple de castellanisme antic, ara per ara no admès pel diccionari normatiu. És curiós apuntar aquí que si bé en català li donem un significat sinònim de porc, en castellà aquest mot només significa cansalada. Apareix així en el Llibre Verd (s. XVII): "...que ninguna persona puga comprar en la plasa dels Tocinos de la present vila...". I també en diverses ocasions als llibres d'actes de l'Ajuntament ("plaza del Arrabal de la Fuente o de los Tocinos", Ple 12/11/1874) i el 1885 al Labriego: «una de les que procuraria realisar cuant antes, fóra la de l’arreglo de la plassa de la Font o dels Tocinos.» 

(19/06/1885:6). [Per cert, el Joan Solé em fa arribar un full publicitari d'un establiment de menjar ràpid marroquí que fa servir el nom Plaça Tocino com a adreça. És sorprenent que empri aquest nom popular (en singular) i que a més el prefereixi al més popular avui dia, que seria el de plaça dels Porcs.]

Continuarà. 

Centenari del Poble Nou?

Entrem en el mes de novembre i s’escau un aniversari que la pena de destacar. El 19 de novembre de 1925, fa cent anys, va aparèixer a la premsa vilafranquina la primera referència escrita del barri del Poble Nou, amb aquest nom. Surt en un poema titulat “La font del carrer Amàlia”, firmat per Pau Lino, publicat a Panadés republicano (núm. 450, 19/11/1925). És un poema de to crític sobre un afer relacionat amb la disponibilitat d’aigua en una font (potser és la que hi ha ara a la cantonada dels carrers Amàlia-General Cortijo?). Parla dels “veïns del ‘Poble Nou’”. Naturalment, des del moment que surt escrit significa que ja d’abans devia ser un nom emprat pels vilafranquins, però nosaltres no n’hem trobat cap altre testimoni anterior. (Si existeix, cosa probable, ens agradaria saber-la!) L’única referència semblant és l’expressió “l’eixample nou de la vila” en una     secció d’anuncis classificats, que diu textualment: “VENDES. CASA construïda de fa poc a l’aixample nou de la Vila” (Acció. Núm. 847, 23/05/1925). 

Hem de pensar que aquest “Poble Nou” era tot el tram del carrer d’Amàlia, fins al Tívoli. Vegeu: “El [rellotge] que actualment és en ús serà traslladat probablement a l’Estació Enològica per tal que els veïns del Poble nou i d’aquells indrets puguin sentir les hores” (Acció. Núm. 1041, 9/02/1929). Tot i així, ja es preveia l’extensió actual: “Ampliar la construcció de rasants a la totalitat de l’urbanització projectada a la barriada “Poble Nou”, o sigui fins al límit de la via del ferrocarril, camí de Moja i carretera de Tarragona.” (Acció. Núm. 1110, 31/05/1930). Tota aquesta extensió es va desenvolupar amb molta força a partir dels anys posteriors, però sobretot, segons expliquen molts testimonis, a partir que toqués la rifa de Nadal a la vila el 1928: “La rifa va provocar una florida de cases a la banda de solana de la vila, en un “tros de la vila que ha sorgit, gairebé sobtadament, damunt de l’antic camp d’esports” (Gaseta de Vilafranca 2/06/1927); “Per ara i tant creix pel Poble Nou tot cercant el pla i el sol, amb la magnífica injecció de la Rifa de Nadal de l'any passat" (Gaseta de Vilafranca 15/10/1929); “És molt comentada la pressa amb què es construeixen voreres al Poble Nou, contrastant amb la deixadesa amb què es tenen les de la carretera d’Igualada i la Barceloneta” (Acció. Núm. 1115, 5/07/1930). Aquest eixample va ser molt criticat per la premsa de l’època: “el raquitisme de les vies que hom hi traça”; “La barriada novella té, val a dir-ho, l’aspecte d’un campament: els habitacles, en majoria aclaparant de planta baixa, donen la sensació d’interins” (Gaseta de Vilafranca 2/06/1927). I en una entrevista fictícia, l’àngel del campanar respon: “[I del Poble Nou, què em dieu?] No me’n parleu. Em sembla un d’aquells pessebres que tenen tren i tot” (Acció Católica. Núm. 986, 21/01/1928).

Qui devia ser el primer a emprar aquest nom? Tal vegada va ser a imitació del Poblenou de Barcelona o d’algun altre poble nou de Catalunya? El barri barceloní va néixer molt abans, a mitjan segle XIX, cosa que porta a descartar-ne la vinculació. Sembla més aviat un cas de poligènesi, és a dir, un nom que surt espontàniament, simultàniament o no, a diferents poblacions o àrees separades geogràficament i sense relació. Un mecanisme propi de la llengua. En parlàvem a l’apunt “Noms de lloc repetits (i 2)”.

Per molts anys!

 

Cal Pere Pau, un topònim vilafranquí

Els últims mesos s’han intensificat les notícies referides a la possible segregació del nucli de Cal Pere Pau, per integrar-se al municipi d’Olèrdola. Si més no, des del punt de vista administratiu, atès que físicament el carrer principal i els tres adjacents que conformen el barri són una continuïtat del poble de Sant Pere Molanta, sense cap element orogràfic que els separi. Els carrers es diuen carrer de Pere Pau, del Bosc de Ferran, de la Travessia i de Sant Roc, aquest darrer nom compartit amb el municipi d’Olèrdola.

És un bon moment, doncs, per fer algunes consideracions sobre el nom del nucli. La denominació ve de la casa del mateix nom que hi ha. Segons Pere Sadurní (a l’obra inèdita Can Sadurní de Sant Pere Molanta (2005), que també reprodueix el web de la casa rural que és ara), la casa data del 1712, que la converteix en la més antiga del poble de Sant Pere. El motiu que la línia de terme passi just pel lateral se’ns escapa, però que la separació entre pobles sigui tan sols un carrer és un fet freqüent. Passa als carrers del Duero i de la carrerada d’en Ralet, els dos límits de ponent i llevant de Calafell on l’altra banda del carrer són Cunit i el Vendrell, respectivament. En definitiva, les cases que es van anar construint tocant a la masia configuraren un carrer que va prendre el nom de la masia de referència, integrat al terme de Vilafranca.

I de què ve Pere Pau? Joan-Anton Sadurní (Font-tallada, 1/02/2006) explica que és el nom dels membres de tres generacions consecutives que portaven aquest nom de fonts compost. El cognom era "Milà", atès que el primer Pere Pau (de cognoms Milà Oller, mort cap a 1835, veg. Llinatges vilafranquins) era fill del nucli de cases veí de Ferran i oncle avi de Pau i Manuel Milà i Fontanals. Nosaltres trobem al cadastre de 1852 la "Heredad de Pedro Pablo Mila alias a cal Pere Pau", de segur que el fill o net del primer.

Un altre tema és el dilema que encapçala aquesta publicació: quin és el nom exacte del barri? Actualment, el nom oficial és “Pere Pau”, com consta al Nomenclàtor oficial de toponímia major de Catalunya. Hem comprovat que els habitants també s’identifiquen amb aquest nom, tot i que tant l’ús oficial com l’oral semblen estar induïts pel nom del carrer principal, sense la contracció. Aquesta només l’afegeixen per referir-se a la masia. Tanmateix, tota la documentació que hem trobat, de meitat segle XX enllà, sempre esmenta el barri amb la contracció cal o can. Heus ací uns quants exemples significatius: 

• Nomenclator de las ciudades, villas, lugares, aldeas y demás entidades de población de España en 1º de enero de 1888, vol II, pàg. 37: “Can Pere Pau” (inclòs a Olèrdola!) 
• Mapa parcel·lari municipal, 1902 (ACAP): "casas de cal Pera Pau"
• Vilafranca del Penedès, Full 34, Mancomunitat de Catalunya. Servei Geogràfic, 1921: "can Pere Pau". 
• Acció 29/08/1925 (2): “[acord de la Comissió permanent municipal del 26/08] instal·lació de fluid elèctric al llogaret d’aquest terme municipal dit Can Pere Pau”.
• Pere Mas i Perera, Vilafranca del Penedès. Ed. Barcino, 1932, pàg. 18: "Aquest terme, integrat per la vila, Cal Pere Pau i un centenar de cases escampades i grups inferiors...".
• Mapa topogràfic 1:10 000, ICGC: ”Cal Pere Pau”. 

És a partir de mitjans anys 50 que es comença a veure escrit sense la contracció cal amb algunes excepcions (Tothom 17/07/1982:12, per exemple). No deixa de ser una evolució més o menys possible, però no tenim clar que sigui generalitzada. Si la forma Pere Pau s’ha estabilitzat, tard o d’hora, parlant d’evolucions naturals, caldrà anar-ho escrivint Perepau, com ha passat a Masllorenç, Torrebaró, Mascalbó, Castellciutat..., en què el nom deixa de tenir un valor descriptiu, ja que no denomina una casa, sinó un barri? 

 

Unes “villas” vilafranquines desaparegudes

El creixement exagerat de la vila per totes bandes ha fet desaparèixer algunes cases per edificar blocs d’edificis o obrir carrers. En aquesta publicació, parlarem d’algunes vil·les (“villas”) desaparegudes. Lamentablement, no en tenim fotografies bones, malgrat que les hem buscat i demanat als darrers habitants. Si algun lector ens en pogués fer arribar de millors seria d'agrair.

La Villa Blanca (cedida per la família Solano)

La Villa Blanca era el nom d’una casa situada al costat de la Fassina del Just, paret per paret, al peu del camí antic de Sant Martí. Hi havia un jardí i hort amb arbres fruiters i un pou, del qual encara se’n poden veure traces a la rotonda de la carretera. La van expropiar per poder construir, el 1997, la rotonda i la confluència de les avingudes de Sant Martí i del Pla del Diable, i el vial de les Clotes (El 3 de Vuit 26/09/1997). La darrera família que hi va viure desconeix el motiu de la denominació, però és fàcil que sigui o pel color amb què estava pintada la casa o dedicada a alguna dona amb aquest nom. A la documentació surt als padrons del 1930 i 1936.

La Villa Soler estava situada en una finca tancada a la baixada de Sant Salvador, davant per davant de l’actual Institut Eugeni D’Ors. Un anunci al Panadés Republicano (26/08/1920) la relaciona amb el Turó Park (“Turò Parck Vilafranqués de Francisco Isach jardín...con abundantes pinares y plantas... terrazas... merendero... Carretera de Tarragona (Villa Soler)”), cosa que fa pensar que tal vegada formaven part de la mateixa finca. A la vistosa reixa d'entrada hi deia “Villa Soler. Año 1900”, però a la documentació apareix per primer cop al cens del 1910. Al costat de la casa principal hi havia la casa dels masovers, on va viure Carme Pros amb els seus pares abans de la Guerra, la qual ens va explicar que s’hi havien allotjat soldats del camp d'aviació dels Monjos. També hi havia un bosquet de pins. Segons Paquita Domingo (Retrats Vilafranquins, Facebook, 27/06/2014) el 1940 el propietari era un tal Esbert, de Torrelavit, cosa que no hem pogut confirmar. Es va enderrocar a primers anys vuitanta per construir-hi uns blocs de pisos i obrir un vial lateral a la carretera.

Reixa d'entrada a la Villa Soler (ACAP)

Avinguda de Tarragona i tanca de la Villa Soler (Fons Jordi Valls, ACAP, 1982)

Finalment, la Villa Carmen era una casa que estava situada a la Girada, exactament davant per davant del carrer de Melió, però a l'altra banda de l'avinguda de Vilanova, una mica més enllà de l’edifici del Cellerot. Va desaparèixer arran de la urbanització del barri i, especialment, la construcció del parc de la Pau. Alguns dels arbres de més entitat, com una mèlia, un cedre, una troana i un grup de pins, formaven part del jardí de la casa i es varen voler conservar quan es va dissenyar el parc. Surt en un padró del 1936. 

Villa Carmen, amb tots els arbres del jardí i el Cellerot en primer terme (Fons Vinseum, Jaume Noguera, ACAP)

Val a dir que també existeix la Villa Mercedes, dins la finca Pladellorens (dedicada a Mercè Clot, esposa de Magí Pladellorens), i existia la Villa Amparo, documentada als padrons del 1930 i 1936, però d’aquesta no en sabem res.

El camí de Pacs, dels Pegats o de Sant Pau

Imatge del camí amb el el coll dels Pegats al fons

Acaba de transcendir que el darrer episodi de pluges fortes, el dia 16 de juliol, va fer emergir restes d’un camí empedrat que pot ser d’origen medieval. La troballa ha fet activar un protocol per fer-hi una actuació d’urgència aquests dies i confirmar l’origen i estudiar-ho convenientment. En el moment de redacció d’aquesta publicació les restes ja estan tapades, per facilitar es treballs de verema, però es preveu continuar passada aquesta. La notícia s’ha publicat a diversos mitjans i parlen del camí de Sant Pau. Donem-ne algunes dades.

Es tracta del camí de Pacs, dels Pegats o de Sant Pau. Aquests són els noms que ha rebut a la documentació. Els motius són evidents, ja que és un camí que des de la vila porta a aquests llocs: Pacs és la població de l’altra banda de la muntanya de Sant Pau; els Pegats és la casa que hi ha al coll entre els munts de Sant Pau i Sant Jaume, ja en terme de Pacs, i el pas natural per anar a aquest poble; i Sant Pau és el nom de l’ermita i, per extensió, de tota la muntanya. 

El camí neix al final de carrer de Sant Pau, que té aquest nom perquè precisament prenia aquesta direcció, de la mateixa manera que els carrers paral·lels de Sant Jordi i Sant Jaume es diuen així per la direcció cap aquests turons del límit nord-oest de la vila. El fet que modernament hi hagi dos altres camins que travessin les Clotes per anar a Sant Pau, connectats entre ells, ha fet que per al camí que ens ocupa avui s’hagi preferit anomenar-lo amb els dos primers noms: com a camí de Pacs surt a diversos mapes de principis de segle XX i en una narració de Gaietà Vidal i Valenciano, parlant sobre l’aplec de Sant Pau: “...tomad con calma la subida de la cuesta que es agria por demás, y sobre todo evitad el tener que estar paradas frente el camino de Pachs, pues si bien la casa dels Pagats está cerca, contra los pasmos que pueden pillarse, no valen empastos ni ungüentos" (Artesano 30/01/1870:4). El camí de Sant Pau està documentat des del segle  XVI (”camí que va de Vilafranca a la capella de Sant Pau”, capbreu de 1632; "caminet que va del mig de las Clotas ala hermita de Sant Pau", capbreu de 1788): no podem saber quin dels tres actuals que s’adrecen a la muntanya és, però si és cert que les restes trobades són medievals, ha de ser aquest. I Bosch (2008:155) afegeix que el camí no era d'accés lliure, sinó que hi tenia drets el cavaller Huguet, castlà de la vila (s. XIV-XV): "cami de carro que Huguet te del seu castell de Pachs fins a Vilafranca".

Fragment d'un mapa de 1914, amb el camí dels Pegats i els altres camins de Sant Pau

Al llarg del camí es troben tres cases: el Camp Gran, només sortir de la vila, a mà esquerra, i ja arribant al coll dels Pegats, a l’esquerra hi ha cal Silvestre i a la dreta, Cal Caputxí, nom que ha de venir del primigeni emplaçament a la zona del convent dels Caputxins (posteriorment traslladats on ara hi ha el cementiri. 

Noms curiosos de carrers (10)

Desè lliurament de la sèrie #nomscuriosos de carrers trobats voltant per Catalunya. Aquests són d'Albió, Vilanova d'Escolnarbou, Guimerà, Prades, Blancafort i Bràfim. Podeu seguir el fil a Twitter amb l'etiqueta #nomscuriosos.