dilluns, 21 de març del 2022

Boniques paraules sobre els noms de lloc


Avui, 21 de març, és el Dia Mundial de la Poesia. Transcrivim uns textos que, tot i que no són poemes, contenen unes paraules boniques i sàvies sobre els noms de lloc.

------
Els noms de lloc arriben gairebé a constituir una unitat indissoluble amb l’indret físic que designen, amb la materialitat d’un accident geogràfic, d’un paratge o d’unes edificacions seculars, de l’atractiu dels quals participen i al qual afegeixen el de la seva sonoritat, el seu misteri i el seu poder de suggeriment.

Albert Jané. Els camins irresolts. Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1986


------
No hi ha realment escriptura més magnànima que la mateixa terra escrita amb tots els noms, lletres i relletres lluny. Res no és capaç de representar allò més refinat, allò més arbitrari, allò més genuí, allò més atrevit, allò més subtil, com ho fa la gran zonificació verbal, amb la delicadesa robusta dels noms, àmpliament distribuïts sobre la capa de la terra, tendríssims, arrupits, pacients, alguns més severs, d’altres més indulgents, dins dels seus termenals de criança. [...] Dormo a la Mare de Déu del Grauet. M’hi adormo, ara bocaterrós tocant la terra amb el llavi, ara de costat per tenir el topònim ben bé a cau d’orella.

Perejaume. Treure una marededéu a ballar. Galàxia Gutenberg, 2018. Pàg. 149-150.


-----
Ens arriba a semblar que les corbes dolces de les nostres valls litorals i prelitorals per un costat i les abrupteses del Pirineu per l'altre, cadascunes per si, han d'haver contribuït —a través de llur influència en l'home— a les modalitats del nostre idioma i, si més no, per això trobem en els Pirineus els topònims que semblen esgarips salvatges, mentre que són dolços, clars, amorosos i harmoniosos per tot el nostre veïnatge de la marina.

Josep Iglésies i Fort. Amb les cames i amb el cor. Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1982


-----
Quin goig quan, des del cim d'una eminència orogràfica, contemplem la nostra terra esbatanada als peus com una rosa desclosa i mentalment anem pronunciant els noms de les muntanyes, de les valls, dels torrents, dels pobles i de tots els accidents geogràfics que se'ns ofereixen a l'esguard! L'afinitat entre els topònims i la realitat d'allò que expressen ens fa vibrar d'emoció continguda.

Josep Piera. El paradís de les paraules. Barcelona: Edicions 62, 1995


-----
Un altre tret encara les agermana: les unitats dialectals i onomàstiques porten en general una càrrega entranyable, un pòsit de sentiment tel·lúric que fa que el parlant experimenti emotives sensacions escoltant o pronunciant topònims i mots del terrer, amb els quals ha conviscut des de la infància.

Joan Veny i Clar. Onomàstica i dialectologia. Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1996


---
Perquè moltes vegades en un topònim no sentim el nom, sinó que sentim la contracció de l'espai en el so que l'anomena. //  Aleshores, més que no una terra a qui els homes han donat un nom, els topònims esdevenen espai que sorgeix sencer de la veu, espai d'experiència de la veu: un espai aterralat però inexcavable, que es juga tota la vida en la veu.

Perejaume. Pagèsiques. Edicions 62, 2011

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada