Boniques paraules sobre els noms de lloc

Avui, 21 de març, és el Dia Mundial de la Poesia. Transcrivim uns textos que, tot i que no són poemes, contenen unes paraules boniques i sàvies sobre els noms de lloc.

------
Els noms de lloc arriben gairebé a constituir una unitat indissoluble amb l’indret físic que designen, amb la materialitat d’un accident geogràfic, d’un paratge o d’unes edificacions seculars, de l’atractiu dels quals participen i al qual afegeixen el de la seva sonoritat, el seu misteri i el seu poder de suggeriment.

Albert Jané. Els camins irresolts. Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1986


------
No hi ha realment escriptura més magnànima que la mateixa terra escrita amb tots els noms, lletres i relletres lluny. Res no és capaç de representar allò més refinat, allò més arbitrari, allò més genuí, allò més atrevit, allò més subtil, com ho fa la gran zonificació verbal, amb la delicadesa robusta dels noms, àmpliament distribuïts sobre la capa de la terra, tendríssims, arrupits, pacients, alguns més severs, d’altres més indulgents, dins dels seus termenals de criança. [...] Dormo a la Mare de Déu del Grauet. M’hi adormo, ara bocaterrós tocant la terra amb el llavi, ara de costat per tenir el topònim ben bé a cau d’orella.

Perejaume. Treure una marededéu a ballar. Galàxia Gutenberg, 2018. Pàg. 149-150.


-----
Ens arriba a semblar que les corbes dolces de les nostres valls litorals i prelitorals per un costat i les abrupteses del Pirineu per l'altre, cadascunes per si, han d'haver contribuït —a través de llur influència en l'home— a les modalitats del nostre idioma i, si més no, per això trobem en els Pirineus els topònims que semblen esgarips salvatges, mentre que són dolços, clars, amorosos i harmoniosos per tot el nostre veïnatge de la marina.

Josep Iglésies i Fort. Amb les cames i amb el cor. Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1982


-----
Quin goig quan, des del cim d'una eminència orogràfica, contemplem la nostra terra esbatanada als peus com una rosa desclosa i mentalment anem pronunciant els noms de les muntanyes, de les valls, dels torrents, dels pobles i de tots els accidents geogràfics que se'ns ofereixen a l'esguard! L'afinitat entre els topònims i la realitat d'allò que expressen ens fa vibrar d'emoció continguda.

Josep Piera. El paradís de les paraules. Barcelona: Edicions 62, 1995


-----
Un altre tret encara les agermana: les unitats dialectals i onomàstiques porten en general una càrrega entranyable, un pòsit de sentiment tel·lúric que fa que el parlant experimenti emotives sensacions escoltant o pronunciant topònims i mots del terrer, amb els quals ha conviscut des de la infància.

Joan Veny i Clar. Onomàstica i dialectologia. Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1996


---
Perquè moltes vegades en un topònim no sentim el nom, sinó que sentim la contracció de l'espai en el so que l'anomena. //  Aleshores, més que no una terra a qui els homes han donat un nom, els topònims esdevenen espai que sorgeix sencer de la veu, espai d'experiència de la veu: un espai aterralat però inexcavable, que es juga tota la vida en la veu.

Perejaume. Pagèsiques. Edicions 62, 2011

Curiositats de carrer (V): supervivents

Hem parlat moltes vegades de la fal·lera de traslladar al nomenclàtor de carrers municipal ideologia política i homenatges pòstums a persones, entitats o ideals. Ha estat habitual que aquests canvis siguin l'origen d'altres canvis posteriors, segons com bufava el vent al país i a l’ajuntament.

Hi ha una curta llista de noms de carrers, però, que tenen la sort, per la seva situació discreta (la majoria), d’haver sobreviscut segles sense que el seu nom hagi canviat. Són uns autèntics supervivents. 

Totes les dades les hem tret de l’insuperable llibre d’Antoni Massanell Petita història de les denominacions vials vilafranquines compreses dins els recinte que cloïa la muralla (Fundació Antoni i Vicenç Mestres Jané, 1985). Vegem-los:

1. el carrer del Coll, esmentat per primera vegada el 1287
2. el carrer d’en Graupera (1342)
3. el carrer de la Fruita (1345)
4. el carrer de la Cort (1379)
5. el carrer de Puigmoltó (1394)
6. plaça de l’Oli (1473)
7. el carrer del Pou de la Pina (1531)

Alguns comentaris. En primer lloc, cal dir que alguns d’aquests carrers també tenen o han tingut noms populars, però mai han transcendit a l’oficialitat: carrer de les Banyes (Graupera) i carrer dels Llegums (Puigmoltó). En segon lloc, destaca d’aquesta llista que el carrer de la Cort, tan cèntric, no hagi canviat mai de nom, com sí que ho han fet tots els carrers del seu voltant. La plaça de l'Oli, també cèntrica, ha anat restringint-se a l'espai que ara ocupa. Finalment, fem esment que hi ha altres carrers que no han canviat mai de nom, fora del nucli històric però, per tant, amb una antiguitat màxima de 170 anys que contrasten clarament amb els que hem presentat.