dissabte, 12 de maig de 2018

Topònims milanesos i milanencs


La setmana passada, concretament el 4 de maig, va fer 200 anys del naixement de Manuel Milà i Fontanals a Vilafranca del Penedès. A aquest filòleg i escriptor vilafranquí se li atribueixen molts mèrits en el camp de la literatura, la gramàtica i la dialectologia catalanes, però en aquest apunt, aprofitant l’efemèride, en destacarem la petja en la toponímia de la vila. Aquests són els noms de lloc relacionats més o menys directament amb Manuel Milà i Fontanals.

La placeta que formaven els carrers d'Amàlia i del Bisbe Morgades ("plazuela en construcción que está al estremo de la calle del Obispo Morgades en el ensanche") va ser batejada exactament vuit dies després de la mort de Manuel Milà i Fontanals amb el nom de plaça del Doctor Milà (Ple 24/07/1884). El 1892 es rebatejà amb el nom d'"Igualtat" i el nom de "Manuel Milà i Fontanals" des d'aleshores serveix per anomenar oficialment la plaça de la Font o, més popularment (i encara avui!), dels Porcs.

La plaça de Manuel Milà i Fontanals està situada al barri del Centre. El nom s'aprova el 17 de novembre de 1892 per substituir diversos noms amb què fins aleshores s'anomenava l'espai: "Montserrat" o "Monserrate" (Ple 21/06/1887), en referència a la casa del monestir de Montserrat, l'hort de la qual sembla que era part de la plaça; de la "Font" o del "Raval de la Font" (Obres 1879). De més antic, del 1450, Bosch (2008:145) troba la denominació "eres del Sant Esperit" per a aquest espai, en referència a l'hospital del carrer de la Font. La plaça és coneguda popularment del "Firal", dels "Porcs" o dels "Tocinos", pel fet de fer-s'hi durant molts anys el mercat de bestiar gros ("por ser el sitio destinado al mercado de cerdos", Ple 21/06/1887). En un lloc principal hi ha hagut sempre la Font, el principal punt de distribució d'aigua de la vila des del segle XVI.

El monument a Milà i Fontanals és un element característic de la rambla de Sant Francesc. Està edificat sobre un pedestal de planta en forma de T. Hi ha una columna jònica central coronada amb el "Triomf de la Bellesa". Es tracta d'un grup escultòric format per un àngel alat, de marbre, portador en una mà d'una palma i en l'altra d'una Venus de Milo sobre una bola del món, en bronze. A la part baixa hi ha un bust de Milà i Fontanals, de marbre, i a ambdós costats al·legories en bronze de la poesia popular catalana i la poesia èpica castellana. La primera pedra del monument va ser col·locada el 1908, d'acord amb el projecte d'Enric Monserdà. Van participar en el treball escultòric Manuel Fuxà i Eusebi Arnau. La inauguració va tenir lloc l'any 1912 i fou presidida pel Dr. Torres i Bages
(http://patmapa.gencat.cat/).

La plaça de Pau Milà i Fontanals és una raconada situada entre les places de Manuel Milà i Fontanals i de Puigmoltó. Està dedicada des del 13 de març de 1983 a Pau Milà i Fontanals (Vilafranca 1810 - Barcelona 1883), pintor i teòric de l'art, germà de Manuel Milà i Fontanals. El bateig es fa en el centenari de la seva mort.

La font de Melió estava situada a la partida del mateix nom, en un indret no del tot determinat, documentada com a pou el 1422 i com a font des del 1632. El 1843 Manuel Milà i Fontanals va compondre un poema, titulat "La font de Melior", sobre una tràgica història situada en aquest indret.

El carrer de Menéndez y Pelayo del barri del Poble Nou té aquest nom des de 1920, tot i que el nom ja s’havia aprovat el 1910 per a un carrer futur (Ple 18/08/1920). Està dedicat a Marcelino Menéndez yPelayo (Santander 1856 – 1912), historiador de la cultura deixeble, a Barcelona, de Llorens i Barba i de Manuel Milà i Fontanals (1871-73). Quan aquest va morir, va venir a Vilafranca i va escriure el text per a la làpida del panteó del cementiri (Martí, 214:123). El 1908 va tornar a Vilafranca per posar la primera pedra del monument a Milà i Fontanals, el qual li havia llegat la seva biblioteca i el seu arxiu.

L’antiquíssima torre Dela estava situada on ara és Vilafranca, documentada els segles X i XI, i se la considera l’origen de la vila. Manuel Milà i Fontanals utilitza aquest nom per a un dels seus poemes més destacables titulat "La complanta d'En Guillem", en què es personifica Vilafranca amb el topònim "Camps de Dela" (Marrugat, 2011:59).

També hi ha l’Institut d’Ensenyament Secundari Milà i Fontanals, situat al carrer Torrelles de Foix, al barri de les Clotes, obert el curs 1993/1994.

A més, hi ha topònims que es refereixen a personatges que tractaren Milà: Ramon Freixas, Xavier Llorens i Barba, Albert Moliner, el bisbe Torres i Bages...

Finalment, fem menció que a Catalunya hi ha 23 altres poblacions amb una via dedicada a Milà (Barcelona, Reus, Calafell, Rubí...) i dos altres instituts d’ensenyament secundari (a Igualada i Barcelona).

___________________________________________________

Bibliografia citada:
Martí Soler, Josep (2014). Els carrers de Vilafranca del Penedès. Andana.
Marrugat Cuyàs, Ramon (2011). “El Penedès en l’obra de Milà i Fontanals”. A: Actes del simposi Manuel Milà i Fontanals. IEP.

dilluns, 30 d’abril de 2018

Un nom únic: Cal Noi-noi

Dibuix de Pau Boada, publicat a Acció Catòlica (28/06/1935) i al Tothom (03/05/1969) 

En plena celebració de l’Any Pompeu Fabra, sabeu quina és l’última paraula del diccionari del 1932 (i de l’actual diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans)? És un nom tan excepcional com zum-zum, «expressió que evoca una remor sorda i contínua». D’aquests noms reduplicatius (o noms eco) al diccionari n’hi ha uns quants, la majoria onomatopeies: bup-bup, tic-tac, xim-xim...

No és tan freqüent que noms tan singulars arribin a anomenar un indret, però Déu n’hi do. A Oceania n’hi ha força: Kirakira (Illes Salomó), Aka Aka (Nova Zelanda), Bora Bora (Polinèsia Francesa), Pukapuka (Illes Cook)... Però també a altres parts del món: Baden-Baden (Alemanya), Ngoro Ngoro (Tanzània), Walla Walla (EUA)... I a Catalunya, també: Can Pere-pere (Gironès), roca de Trin-trin (Pallars), cova dels Hula-hula (Garraf), llau del Bull-i-bull (Pallars Jussà), font de la Got-got (Berguedà), tub de Xau-xau (Montsià), lo Pomó-pomó (Terra Alta), devesa de Bum-bum (Ribera d’Ebre)... (vegeu-ne molts més a «Toponímia recreativa. Una visió diferent dels noms de lloc de Catalunya«, d’Assumpta Lleonart i Orri).

A Vilafranca tenim l’honor de tenir-ne un de fabulós: es tracta de Cal Noi-noi, l’antiga taverna/cafè/fonda situada als baixos de l’edifici a la cantonada del carrer de Sant Bernat i la plaça Jaume I (l'antic palau Reial i l’actual Vinseum). Segons Benach (1934) era el renom del taverner, però els descendents de l’últim encarregat (dels anys trenta) ens han explicat que el nom ve del fet que un antic taverner tenia un fill que sempre estava malalt, i que la gent sempre hi anava i preguntava «Com està el noi?» (agraeixo a Pere Ferrando que m’hi hagi posat en contacte). El nom ja era conegut com a mínim el 1909: "casa hoy conocida por Noy Noy" (Coy, 1909:581), i va tancar el 1935: «Ebodegó de «Cal Noi Noi» ha tancat les portes» (Acció Catòlica, 28/06/1935). Es reobre per la Festa Major de 1969, integrada al museu, obres costejades per Caixa Penedès (La Vanguardia, 29/08/1969).

L'any 2000, la Colla de Castellers Xicots de Vilafranca van obrir un local a la plaça de Manuel Milà i Fontanals amb el nom de Cal Noi-noi, recordant la taverna, que fou nucli dinamitzador de la vida castellera a la vila. Allà hi havien assajat castellers locals els anys 1928 i 1929, la «Penya dels Castellers». Aleshores, el local es deia «Bar Grop Nou». (veg. «Notícies dels Castellers de Vilafranca dels primers anys de la renaixença», de Xavier Güell Cendra).

Josep Maria de Sagarra (a L’aperitiu, 1937:445) li va dedicar una glossa que comença així: "En la part baixa d'aquest palau, abans hi havia xivarri de cavalleries i senyors de barret de plomes; és possible que de tant en tant saltés alguna ganivetada; ara no hi ha res més que un cafè, mig cafè mig taverna, que en diuen a cal Noi-Noi [sic]. Aquesta paraula repetida fa pensar en un llunyà riu asiàtic. El sostre de cal Noi-Noi és baix, i tot gasta una pintura d'ala de passerell. Encara que sense gens de truc ni d'intenció, diríeu que és una taverna parada pel turisme sentimental." (i segueix). I un sonet d'Antoni Massanell (publicat a l’Antologia poètica, 1994:45):

Record de Cal Noi-Noi [sic]

La gent, què en sap? Mes jo ho recordo encara
perquè, durant llarg temps, em fou camí
aquell, pel corraló, anar i venir
de casa a cal Noi-noi amb el meu pare.

La imatge, si bé llunya, em pervé clara:
amb l'eina als dits vèiem, absorts, sorgir
el testimoniatge d'un ahir,
plenes de pols les bates i la cara.

Que el nostre goig fou d'entaular batalla
contra els gruixos de guix i calç, mortalla
que envilia els carreus del vell palau.

Avui, l'antic casal, fita assolida,
què té a envejar? No així la meva vida
que el retorn al passat, sovint, l'atrau.

Sobre l’ortografia del topònim, és clar que ha d’anar amb guionet, essent com és un compost reduplicatiu com nyigo-nyigo, xup-xup, bum-bum, etc. I només porta majúscula el primer component, com passa a Coma-ruga, Sud-àfrica, Bell-lloc, Puig-aguilar... I atès que és el nom propi d’una casa, el «cal» en majúsula.



dimecres, 28 de març de 2018

Toponímia i poesia


El passat 21 de març se celebrava arreu el Dia Mundial de la Poesia. Alguns llocs vilafranquins han estat objecte de la dedicatòria d’un poema. És ben conegut el que va escriure Manuel Milà i Fontanals el 1843: la font de Melió, que ell escriu «Melior» (font que avui ja no existeix, però sí la partida, la riera i el camí), és l’escenari d’una tràgica història d’amor, entre una noia (dita «Melior») i el seu enamorat. Aquest és el començament d’aquest poema tan romàntic:

Set patges acompanyen
mes ai! A l’aimador
que va a trobar sa nina
mes ai! Prop de la font.
Del castell de son pare,
mes ai! Que n’és a prop,
cap a la font se’n baixa
mes ai! Na Melior.
Un dia, quan baixava,
...



La muntanya i l’ermita de Sant Pau han estat objecte de poemes, en part a iniciativa dels organitzadors de l’aplec de Sant Pau. Antoni Massanell i la germana Maria Lluïsa Siguán hi tenen dedicat un poema reproduïts en una activitat d'educació ambiental de l’Ajuntament de Vilafranca:


I aquest n’és un altre, dedicat a l’ermita de Sant Pau, obra de 
Josep M. Font i Raventós:

Ermita de Sant Pau,
oberta dins la roca:
la muntanyenca pau
la pietat em toca.
I el goig que se m'enroca
i ell viure que em decau
com una vella soca,
em banyes de cel blau.
Quan el gener rodola
cap a la seva fi,
mateix que un pelegrí
segueixo el teu camí
d'olor de farigola
o olor de romaní.

La publicació Acció del 30 de juny de 1934 relata i lamenta l'enderrocament de les creus de terme, i publica el poema "Aquella paraula" sobre la creu de terme de les Cabanyes o de la Pelegrina, "barroerament enderrocada la nit del dia 19 al 20 de juny de 1934":

Aquella paraula

Les folles ungles d'unes mans traïdores
fan rodolar per terra antics carreus...
Les hores de la nit són bones hores
per a treballar els grans galifardeus!

De res no hi val que l'Art o bé la Història
o el gloriós passat d'un Poble hi tingui a dir;
del símbol de la fe ni l'art ni la memòria....
És temps de llibertat i el lema és "destruir".

Mes ai, que'l Crist que en pedra es suspenia
retrova la pregària en llunyania
bo i aixecant la veu tot pantejan....

I mentre de la Creu salten bocins
s'encela el prec per als nocturns botxins:
"Pare, perdoneu-los; no saben el que fan".

Finalment, ressenyem que Antoni Massanell també ha dedicat força poemes dedicats a diversos indrets, com les places de la Constitució i de l’Oli, Cal Noi Noi, el cementiri (que ell anomena «fossar») i les Clotes, tots elles publicades al recull Antologia poètica (IEP, Vilafranca: 1984). Vegem-ne una mostra:

Les Clotes a primers de maig

D’un sol color, avui, és tota
la clota, s´ha uniformat:
verd i verd: el del sembrat
i el de la vinya que brota.

Al llarg dels anys no s’esgota
la seva fertilitat:
si el graner és curull de blat,
al celler es vessa la bóta.

Terra meva, clota meva,
que, braços oberts, m’aculls,
quin goig dur-te dins els ulls
dia a dia, sense treva.

Per a mi ets la millor llenca
de terra penedesenca.

En sabeu més?


divendres, 23 de febrer de 2018

Commemorant Pompeu Fabra als carrers

Pompeu Fabra, 1933
Autor: Carles Varela i Burch
Enguany es commemora els 150 anys del naixement de Pompeu Fabra i els 100 anys de la publicació de la seva Gramàtica catalana. Fabra va néixer exactament el 21 de febrer de 1868 i se'l recorda com "el seny ordenador de la llengua", la persona que amb les seves tres obres cabdals (les Normes ortogràfiques, la Gramàtica catalana i el Diccionari general de la llengua catalana) va aconseguir normativitzar el català i fer-lo apte per tots els usos de la llengua.

Per la seva importància a la cultura catalana, la Generalitat de Catalunya ha impulsat l'Any Fabra, una iniciativa que aixoplugarà durant tot l'any un munt d'activitats destinades a difondre la seva figura i la seva obra.

Una d'aquestes activitats és el Mapa Fabra: es tracta de recollir en un mapa tots els llocs que porten el seu nom per visualitzar el reconeixement que té en el país. Aquests llocs poden ser carrers, places, etc., però també institucions com escoles, universitats, centres cívics... Pel que fa a la toponímia, Fabra és present com a mínim a 248 poblacions de Catalunya (en algunes, més de 13, el mestre té dedicada més d'una via), i és el tercer personatge més present als carrers de Catalunya (per darrere de Pau Casals i Jacint Verdaguer), i el número 26 absolut (dades del 2015). Aquest mapa és una obra col·laborativa, de manera que qualsevol persona pot completar-lo, emplenant un senzill formulari i adjuntant-hi una fotografia de la placa del carrer o plaça.

Als carrers de Vilafranca Fabra hi és absent, un oblit que tal vegada es podria solucionar aprofitant l'efemèride. De fet, és sorprenent que a tot l'Alt Penedès només hi hagi tres municipis (dels 27) que tinguin una via dedicada al mestre: Olesa de Bonesvalls, Sant Llorenç d'Hortons i Sant Sadurní d'Anoia.

dilluns, 1 de gener de 2018

Sé on és i no sé què és...

És ben conegut i està ben explicat que els noms de lloc, pel seu caràcter fòssil, són una mina per a conèixer l’evolució de la llengua i tot el seu cabal lèxic. La toponímia històrica, de creació natural, ens parla del relleu, la flora, la fauna, els conreus, les persones, els oficis, la religió, el comerç, la guerra, les creences... Passa que hi ha molts topònims formats amb paraules que en la parla del carrer ja han caigut en desús, per bé que en seu el moment devien ser habituals (com ho devia ser la cosa a què es referien), o que tenen un significat diferent.

Vegem algunes d’aquestes paraules (i només algunes!) que perviuen a Vilafranca com a noms de lloc.
El carril, el pont del Carril i uns quants rolls (Fons ACAP)

  • Riera de l’Adoberia: una adoberia és un establiment on s’adoben les pells. Per a aquesta activitat es necessita aigua, i per això era a costat de la riera n’hi havia una, com també n’hi havia prop de la Font.
  • Pont del Carril: antigament del tren se'n solia dir el carril, vehicle que va damunt de barres de ferro fixades a terra, és a dir, els carrils (DCVB). Ho testimonia Mercader-Miret (2003b: 64): "...va ser en tren, amb el carril, que així encara jo l'havia sentit anomenar pels meus avis".
  • Torrent de les Comes: una coma és una depressió més o menys pregona i planera en terreny de muntanya. Avui es fa servir arreu el mot «vall», però, antigament, en la toponímia penedesenca tot era ple de comes. Actualment, al Penedès es prefereix «fondo», mot que apareix al diccionari oficial amb el significat «Vall estreta i de parets espadades» i que no és exactament el que li donem. Al Pirineu una coma és un prat a gran alçada.
  • Carrer dels Escudellers: segons el diccionari, un escudeller és una persona que fa escudelles (és a dir, vas de terrissa, de pisa, etc. de forma de forma de casquet esfèric, on se serveix especialment la sopa, l’escudella, el brou), plats i terrissa en general (DIEC). 
  • Barri de l’Espirall: un espirall és un respirador i també un orifici per on s'escola l'aigua o a través del qual es fa un control del seu curs. Al llarg de la canalització des de la 
    La torre de l'Espirall (Tothom)
    mina de Calandraix hi havia diversos orificis (espiralls), que devien passar a designar tota l'obra que els acollia. La torre del repartidor general, també amb un espirall, es va apropiar del nom i l’ha perpetuat.
  • Partida dels Grecs: un grec era el nom d'una varietat de raïm, vi i cep, molt documentats en època medieval, probablement importats gràcies a l'expansió catalana a l'Orient, com la malvasia. Per tant, devia ser una zona plantada amb grecs.
  • Partida del Joc del Mall: un mall és un martell gros, però també també es documenta que és la maça amb què antigament es picaven unes botxes (una barreja de petanca i golf?). És segur que per la zona de Santa Clara es jugava a aquest joc, com atesta un capbreu del 1703: «devant Santa Clara y entre al principi de ahont comensan los jugadors ha picar las bolas quan jugan al Mall». 
  • Carrer de la Parellada: l’origen del nom ve de l’extensió de terreny que un parell de bous podia llaurar en un sol dia.
    Imatge del croquet, un esport germà del joc del mall? (Wikipedia)
  • Partida de la Sort: una sort és una peça de terra, una porció de terreny més o menys petita, que no forma masia (DCVB).
  • Rasa dels Vinots: el vinot és l'aigua bruta que surt de l'alambí després de destil·lar l'alcohol de la brisa. Sembla que el vinot s’escorria de les destil·laries situades fora del portal de la Font, anava pendent avall i formava la rasa dels Vinots, que desguassava a la riera de Llitrà. 
  • Camp dels Rolls: un roll és un tronc d’un arbre del qual es poden treure bigues i posts (DIEC). Arran de la via del tren, entre l'estació, el carrer del Bisbe Panyelles i el carrer de Santa Digna, hi havia un solar on hi apilava rolls una serradora instal·lada a la cantonada oposada.
  • Carrer de la Sínia del Manescal: una sínia és una màquina per elevar aigua d’un pou. Per extensió, el nom s’aplica sovint a la finca on està edificada i sol ser sinònim d’horta. I un manescal és un facultatiu que té per professió curar les malalties de les bèsties (DCVB), és a dir, veterinari.
  • Sínia del Nunci: el nunci era el funcionari municipal encarregat de fer els pregons (DCVB), o sigui, pregoner. Gaietà Vidal (1884) ens en parla: "...reunits aquells en la sala gran de la Casa de la Vila, prèvia una crida feta aquell mateix matí per boca del Nunci...", que en aquells temps era Salvador Pareta.
  • Carrer de la Muralla dels Vallets: Devia haver-hi uns valls (unes rases) de poca entitat del castell i devia seguir el traçat de l'actual carrer del mateix nom.
També hi ha molts altres noms desconeguts en la parla d’avui dia dels quals, a diferència dels anteriors, no n’hem tret l’entrellat. Només podem fer hipòtesis del seu significat (tasca sovint molt divertida, però només per a amants del risc): carrer del Papiol, el Catxo, la Bagaseta, carrer de Moret, partida de l’Oca Plomada, etc. De vegades, davant un nom poc o gens transparent, el parlant s’ho fa venir venir i l’altera fins que coincideix amb una paraula coneguda. És el que en diuen falses etimologies. Un dia en parlarem.

----
DIEC. Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans.
DCVB. Diccionari català-valencià-balear.
Mercader-Miret, Jaume (2003b). Fets i circumstàncies.IEP.
Vidal i Valenciano, Gaietà (1884). “Narració descriptiva de la Festa Major de Vilafranca del Penedès” dins del programa de la Festa Major de 1981. 

dimecres, 6 de desembre de 2017

Les places de la Constitució

Acabada la jornada de l’1 d’octubre passat, s’esdevingueren a diversos punts de Catalunya tota una sèrie d’accions espontànies relacionades amb la toponímia urbana. Ho explicàvem en apunt d'aquest blog: Aiguaviva, Tortosa, Sant Julià de Ramis, Balsareny... Dèiem que a Vilafranca es va tapar, de manera artesanal, la placa de la plaça de la Constitució amb el nom de “la República”. Casualment, el fet recorda, en sentit contrari, l’episodi protagonitzat pel general Romagosa i el seu seguici de carlins, que arrencaren la placa un una de les seves incursions a la vila. Així ho explica Esclasans (1902), que ho devia treure dels Apuntes: "Una volta dins, [el general Romagosa i seguidors] derribaren la làpida de la Constitució que hi havia col·locada a la plaça d'aquest nom".


Deixant de banda la conveniència o no de la proposta del canvi, el fet ens recorda que aquesta plaça és de llarg l’espai urbà que més noms ha tingut al llarg de la història Fixeu-vos (entre parèntesis, el període de temps o data concreta en què es documenta. Font: Massanell, 1985b:50):

  • plaça del Blat (1320-1608) o del Forment (1443), pel fet de vendre-s’hi aquest cereal
  • la Plaça (s. XIV-s. XVI, però també el segle XX: "El Pepitu Esteve fou l'home de la Plaça, com qui diu de la City, el nucli i centre umbilical de la nostra vila. La Plaça, així dita per excel·lència, amb les seves columnates de fòrum romà...", Trens, 1990:159)
  • plaça Pública (1500)
  • plaça del Comú (1504) o Comuna (1526-1542)
  • plaça Major (1504-1834)
  • plaça Gran (1825-1831)
  • plaça del Rei (1834)
  • plaça de Juan Álvarez de Sisternes (1939-1980), propietari, advocat i alcalde.

Tenim documentat un intent de donar una nova denominació a la plaça el 1923: el Centre Nacionalista del Penadès (amb firmes de veïns) va sol·licitar el canvi de nom de la plaça pel de pl. de Catalunya (Ple 15/08/1923). Es va deixar sobre la taula i l'arribada al poder de Primo de Rivera el 13 de setembre degué enterrar la proposta del tot.

També, no fa gaires anys, l’Ajuntament va tenir sobre la taula una proposta del grup municipal de la CUP de canviar el nom, però es va anar descartant amb l’argument que es tracta d’un nom històric adoptat l'any 1820 per recordar la Constitució de 1812, la primera constitució política espanyola, aprovada per les Corts de Cadis. Segons Arnabat (1997:46), aquell any fou obligatori de denominar amb aquest nom la plaça major de tots els pobles i a Vilafranca la placa es va instal·lar el 23 d’abril de 1820, al principi del Trienni Liberal.

El cas és que per les circumstàncies polítiques actuals, és un nom en recessió. Segons un estudi de l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya, el 2015 a Catalunya hi havia 101 poblacions que tenien un carrer o plaça amb aquest nom, cosa que el situava en la posició 132 dels noms més posats. És possible que aquesta xifra es redueixi per processos de substitució: s'ha culminat a Celrà; s'ha intentat a Llardecans, les Borges Blanques i Lleida; s'ha plantejat a Girona... Una altra dada significativa és l'acció de l'Ajuntament de Barcelona del 2013: retirada de la placa que encara hi havia a la façana de quan la plaça es deia així.

--------------------
Bibliografia:
  • Massanell Esclassans, Antoni (1985b).  Petita història de les denominacions vials vilafranquines compreses dins els recinte que cloïa la muralla. Fundació Antoni i Vicenç Mestres Jané.
  • Trens, Manuel (1990). Vilafranca, senyora vila i altres proses. Vilatana.
  • Arnabat Mata, Ramon (1997). Liberals i reialistes. El Trienni Liberal al Penedès (1820-1823). Ajuntament d’Alguaire.