dijous, 7 de maig de 2020

Topònims yin i topònims yang

Diuen que el món es mou per moviments contraris, per forces oposades però complementàries, que es necessiten entre si per subsistir. El Bé i el Mal, la dreta i l’esquerra, blanc i negre, el Barça i el Madrid, el yin i el yang..., amb tots els respectes pels grisos. Vilafranca presenta força topònims contraris, alguns per casualitat i d’altres de buscats expressament.

Anem per ordre, de més antic a més modern. El 1871 s’aproven dos noms de carrers de significat contrari: el carrer de Ponent i el carrer d’Orient, situats, òbviament, en aquestes direccions respecte del centre de la vila. De la casualitat podem dir que ha sortit un altre contrari del carrer de Ponent, que és el polígon i el parc de Llevant, aquests noms ja del segle XXI.

Per altra banda, el 1893 s’aproven els noms dels carrers de la Lluna i el del Sol. El mateix dia s’aprova el carrer del Migdia, potser per completar els quatre punts cardinals, atès que el carrer del Nord s’havia aprovat el 1879.

De noms contraris també podem considerar els de les avingudes de Barcelona i de Tarragona, que marquen dues direccions contraposades, i el pont Nou i el pont Vell (ponts sobre el torrent de l’Adoberia).

El 1944 es bategen dos carrers amb dos noms que déu-n’hi-do de les posicions contràries que van mantenir: mossèn Coy i Claudi Mas i Jornet van mantenir una polèmica pública cap a 1911 arran d’un llibre publicat pel primer. Per cert, aquests carrers són paral·lels entre si i, per tant (i per sort!), no es trobaran mai.

Per acabar, els passatges de Dalt i de Baix són unes de les darreres incorporacions al nomenclàtor de carrers (aprovats el 2008). Corresponen a dos passos estretíssims que separen fileres de cases de la
zona anomenada els Til·lers, al barri del Poble Nou, un en un nivell més superior a l’altre (i encara hi ha el passatge del Mig). Dos noms en què no va caldre rascar-se gaire la closca... (i és que, a parer meu, potser és així com ha de ser i com va començar tot!). El mateix dia (14/07/2008) s’aproven uns quants noms de vents per a unes placetes de la ciutat jardí Sant Julià i, és clar, d’acord amb la rosa dels vents, alguns són contraris: Marinada i Terral, Mestral i Xaloc, Tramuntana i Migjorn, Gregal i Llebeig.

Encara podríem estendre més aquest apunt si fem una anàlisi diacrònica: per exemple, a Vilafranca ha existit el carrer de les Brigadas Navarras (l’atual carrer de l’Alguer entre 1859 i 1980) i ara tenim la plaça de les Brigades Internacionals (a la Girada); ambdues són unitats militars però de signe ben diferent...

I els últims exemples d'aquest món dual: hi havia la masia de Cal Diable i ara hi ha Ca l’Angeleta; hi ha el pati del Gall i la plaça de la Gallina; tenim la plaça de la Verdura i el carrer de la Fruita...

divendres, 24 d’abril de 2020

Les petjades de sant Jordi a Vilafranca

Una vegada passada aquesta estrambòtica Diada de Sant Jordi, desvetllem tot seguit el repte que llançàvem a les xarxes de trobar els noms de lloc de Vilafranca que s’anomenen amb el nom del patró de Catalunya.

El lloc més conegut és, de segur, el carrer de Sant Jordi. Està situat al barri de les Clotes. Es va batejar el 1889, juntament amb el carrer de Sant Jaume, que és paral·lel, i el motiu d’aquestes dues denominacions és que els carrers prenien la direcció d’aquestes dues muntanyes, la de Sant Jaume i la de Sant Jordi. S’imitava, així, el que es va acordar el 1851, quan es va batejar oficialment el carrer que sortia del Portalet amb el nom de “carrer de Sant Pau” i que enllaçava amb el camí del mateix nom (dit també “dels Pegats”) i que portava a la muntanya. Durant la Guerra Civil aquest carrer es va anomenar "Valentí Almirall".

Naturalment, al paràgraf anterior hem anunciat el segon nom de lloc amb el nom del patró de Catalunya: la muntanya de Sant Jordi. Per explicar-ho cal explicar també on era la capella de Sant Jordi. Aquesta estava situada al cim de la muntanya de Sant Pau, ja al terme de Pacs, exactament on ara hi ha un restaurant. Està ben documentada: "a muy corta distancia de esta ermita [la de Sant Pau] se ven las ruinas de una capilla que hubo con el título de San Jorge" (Madoz, 1845/50). Els autors no es posen d’acord en quan va quedar enrunada del tot, cosa que indica que devia ser un procés gradual entre els segles XVIII i XIX (Llorac, 2003b:171; Carbonell, 2003; Planas, 1935:153; 1948:118; Alagret, 1887:265). Sigui quan sigui, les ruïnes foren visibles fins al 1977, quan s'hi construí un restaurant.
Muntanya de Sant Pau o de Sant Jordi
I és clar, l'existència de la capella va fer que la muntanya també se la conegués amb aquest nom: "Pujant a la montanya dita de Sanct Jordi, pranent lo mitx de la capella..." (Llibre Verd I:315, segle XVII) i "cami al lloch de Pachs y a la muntanya y capella de Sant Jordi” (Capbreu 1632). El 1993 es beneí una capella a l'església de Sant Genís de Pacs dedicada a sant Jordi, com a successora de l'antiga capella (Llorac, op. Cit.), i diuen que els de Pacs encara coneixen la muntanya amb aquest nom.

I encara, l’antiga capella i l’antic nom de la muntanya devia fer que la font que hi ha al costat de l'entrada a l'esplanada de l'ermita de Sant Pau pujant des dels Pegats (actualment en molt mal estat) tingui aquest nom: font de Sant Jordi (vegeu el text gravat envoltat de pedretes inserides al ciment).
Font de Sant Jordi
Finalment, deixem constància d’altres petites traces del patró de Catalunya a Vilafranca, com la capella de Sant Jordi de l’església de Sant Francesc (que allotja el reputat retaule del mateix nom); o l’ara casal cívic del carrer de Peguera, que crec recordar que es deia Casal d’Avis Sant Jordi (tenia una rajola a la façana?); o la pedrera abandonada a la muntanya de Sant Pau (o sigui, de Sant Jordi), tot i que documentada només una vegada amb aquest nom.

-------------
Bibliografia:

  • Madoz, Pascual (1845/50). Diccionario geogràfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de ultramar. Vol. XVI; pàg. 130-134. Madrid
  • Llorac i Santis, S. (2003b). Pacs del Penedès. Un municipi en harmonia amb la natura. Ajuntament de Pacs del Penedès.
  • Carbonell Virella, Vicenç (2003). 61 excursió a peu pel Penedès. Els turons de la Muntanyeta de Pacs: Lluern, Sant Jordi i Sant Jaume. IEP, CEP, et al.
  • Planas, Josep (1935). Notes històriques de Santa Maria. Impremta de la Renaixença; (1948). Antics convents, esglésies i capelles de Vilafranca.
  • Apuntes históricos de Vilafranca del Panadés y su comarca. Pere Alagret ed.; 1887
 

dimarts, 21 d’abril de 2020

El carrer del 14 d’abril i altres cronovies (i 2)

Parlàvem a l’apunt anterior del carrer del 14 d’Abril i d’altres cronovies vilafranquines antigues. Com ja vam veure a Vilafranca hi ha hagut 5 cronovies (vies urbanes amb una data com a nom). Actualment, n’hi ha 3, en tots els casos amb fort simbolisme polític. Vegem-les.

carrer del Dos de Maig. Carrer del barri del Centre batejat el 1893 en referència a la data del 2 de maig de 1808, en què es produeix a Madrid un aixecament popular contra les forces napoleòniques ocupants que desencadena la Guerra del Francès. El carrer es va obrir el 1883 i es va denominar amb el nom de carrer de "Miret". Popularment, s'ha anomenat (i encara s’anomena) carrer de "l'Electra", ja que del 1901 al 1930 hi hagué la seu de la companyia Electra Vilafranquesa, la segona companyia de subministrament elèctric de la vila.
Targeta comercial amb el nom oficial i el nom popular
plaça de l'Onze de Setembre. Parc situat al barri de l'Espirall, inaugurat el 1992. El nom fa referència a la data de la diada nacional de Catalunya. Aquest dia es commemora la caiguda de la ciutat de Barcelona el 1714 i que donava fi a la Guerra de Successió. Aquesta és la cronovia més habitual a Catalunya, segons es pot veure en aquest estudi de l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya (2015): aquest nom el porten 258 municipis de Catalunya i ocupa el lloc 27 absolut de la llista de noms de carrers.

parc de l’U d’Octubre. Parc recentment urbanitzat sobre la llosa de la via. Fa referència a la data en què es va fer el referèndum d'autodeterminació a Catalunya, salvatgement reprimit per la policia espanyola. (Enllaç a la notícia de l'anunci. Desconeixem si el bateig és oficial.)

dimarts, 14 d’abril de 2020

El carrer del 14 d’abril i altres cronovies (1)

Avui és 14 d’abril, una data que ha servit per denominar oficialment el carrer de Sant Pere entre el 6 de maig de 1931 i el 9 de febrer de 1939, en referència al dia que es proclamà la Segona República Espanyola. Segons l’acta del ple, va ser una petició de diversos veïns del carrer. Juntament amb l’acord d’un mes abans (en què es batejaven carrers amb els noms Fermín Galán, Francesc Macià, García Hernández i Pi i Margall), començava una tendència de redenominacions de molts carrers per donar entrada a conceptes i noms de persona afins al nou període polític que s’encetava, subratllada el 1936 i el 1939 (en el cas dels noms republicans, vegeu l’apunt «Noms vilafranquins i republicans» d’aquest bloc). 
"Acció", 16/05/1931
El carrer del 14 d’abril és una cronovia, una via urbana amb una data com a nom. Manllevo el terme del web www.cronovies.cat, una iniciativa extraordinària que recull 2.046 carrers de tot el món dedicats a una data. El zel posat en el projecte pels seus creadors i els nombrosos col·laboradors ha fet que hagin completat el calendari sencer: han documentat com a mínim un carrer amb totes les dates del calendari (366)!
Foto de la descoberta de la placa del carrer del 14 d'Abril.

La cronovia que avui ens ocupa és un nom antic, i com aquest n’hi ha hagut 4 més, tots ells amb interessos polítics contraposats (dues de cada bàndol). Ens vam inventar un joc en un apunt del 2016 per endevinar-los, però els repassem tot seguit.

Carrer del Dinou de Juliol. Nom del carrer del Bisbe Estalella a partir d'un acord municipal del 1936. La Comissió Gestora del 9 de febrer de 1939 el va suprimir canviant-lo pel nom actual. La data fa referència a l'endemà del cop d'estat, que fracassa a Catalunya. També coincideix amb la mort del primer brigadista internacional, l'atleta austríac Mechter.

Carrer del Primer de Maig. Nom del carrer de Sant Jocund entre el 1936 i el 1939. Està dedicat a la Festa internacional del treball, que se celebra l'1 de maig, com a festa reivindicativa del moviment obrer mundial.

Carrer del 21 de Enero de 1939. Nom del carrer del Casal entre el 28 de desembre de 1939 (desplaçant el nom de «carrer del General Riego») i el 1977. La data correspon al dia de l'entrada a Vilafranca de les tropes franquistes (concretament, la V Divisió de Navarra, les Brigadas Navarras, a més del Cos d'Exèrcit Marroquí i les Fletxes Verdes). La data de l'entrada de les tropes a cada localitat va ser un dels motius més repetits per canviar noms de carrers a moltes poblacions catalanes. El nou ajuntament va declarar aquest dia "fiesta oficial local a perpetuidad" i era una de les festes no religioses més importants de l'any.

Carrer del 18 de Julio de 1936. Nom del carrer de Pines des del 1939, que substituïa el nom de "Jaume Ferrer Cabra". La data correspon al dia de la rebel·lió franquista i era una de les festes que es van instaurar, la festa del "Alzamiento Nacional". El 1977 es recupera el nom tradicional actual.
Placa del carrer de Pines, amb el nom "18 de Julio de 1936" tapat per una senyera. 
Placa que estava col·locada a la façana de la Casa de la Vila recordant del 18 de juliol
Al proper apunt parlarem de les cronovies que hi ha actualment a Vilafranca. Quantes diríeu que n’hi ha?

dissabte, 4 d’abril de 2020

La travessia d'Àngel Guimerà pels carrers de Vilafranca

Ahir, 3 d’abril, va fer exactament 90 anys que el carrer de la Parellada es va batejar amb el nom d’Àngel Guimerà. La figura del dramaturg vendrellenc va ser molt popular, com demostra la gran quantitat de poblacions que li tenen dedicat un carrer. És el vuitè nom de persona més utilitzat per batejar vies públiques a Catalunya (darrere Pau Casals i Jacint Verdaguer) i el 37è nom més repetit, concretament 224 vegades.* Actualment a Vilafranca no hi ha cap espai dedicat a la seva figura, per bé que hi ha hagut dos carrers que sí que se’ls ha conegut amb el seu nom. I en tots dos casos, amb unes circumstàncies ben singulars.

Tot va començar al ple del 16 de juny de 1920, quan l’Ajuntament acorda aplicar el nom d’Àngel Guimerà al carrer de la Parellada, a proposta de 43 veïns. Aleshores tot anava més ràpid que ara: a l’acta del ple consta que l'endemà arribava el mestre i s'acorda anar-lo a rebre i a procedir al descobriment de la nova placa de carrer. Però menys d’un mes després (ple del 7/07/1920), es té constància que uns veïns havien presentat un recurs contra el bateig al governador civil, recurs que el aquest desestima, segons es deixa constància al ple del 19 de gener de 1921.
Anuncis a "Acció Catòlica" d'establiments al carrer d'Àngel Guimerà, 05/01/1934

Sense un motiu conegut, el 9 de juny de 1926 la Comissió Permanent reposa el nom "Parellada" i el nom del dramaturg l'aplica a un "pasaje-calle en proyecto" del Poble Nou entre els carrers de Copons (Germanor) i Menéndez Pelayo (referint-se a l'actual d'Ignasi Iglésias). Però el 1930 es torna a traslladar a la Parellada (Ple 3/04/1930), amb l'objectiu declarat de restituir noms d'abans de la Dictadura (també es recupera el nom de "plaça de la República" per a la de l'Estació). L'acte de descoberta de les plaques es va fer per la Diada de Sant Jordi, enmig d'una celebració amb actes de tota mena amb fort component catalanista: repic de campanes, tronada, ofici, sardanes, espectacles infantils... ("Acció", 26/04/1930). Un mes i mig després, el carrer del Poble Nou que s'havia quedat sense denominació rep el nom encara actual d'Ignasi Iglésias (Ple 28/05/1930), dramaturg per dramaturg. Finalment, el 1939 la Comissió Gestora substitueix el nom del carrer pel de José Antonio Primo de Rivera. I aquí s'acaba la presència de Guimerà a la vila. O potser no? 

El cas és que a Vilafranca queda una reminiscència d’aquell acord del 3 d’abril de 1930, pel qual la Parellada passava a dir-se carrer d’Àngel Guimerà: resulta que avui, encara avui, la central de telèfons de Telefònica que està instal·lada al número 35 del carrer es denomina oficialment «Central Vilafranca – Guimerà» (al costat de la «Central Vilafranca – Ors [= carrer d’Eugeni d’Ors]).** Probablement, va ser instal·lada en aquest carrer quan aquest tenia aquest nom, o sigui, entre 1920 i 1926 o 1930 i 1939. L'edifici actual el va inaugurar el 23 de gener de 1968 el governador civil de Barcelona (que la mateixa tarda havia inaugurat l'Institut Eugeni D'Ors i l'oficina de Correus de l'avinguda de Tarragona). 

El dramaturg vendrellenc, doncs, segueix present a la vila, encara que de manera subtil.

"Panadés", 15/07/1967
Central Telefónica - Guimerà
---------
* »Els noms més posats dels carrers i places de Catalunya», 2015. Estudi de Miquel Parella (IGCC) (data de consulta: 18/03/2020)
** Agraeixo aquesta informació als amics Agnès Vallvé i Àlex Sánchez.

divendres, 27 de març de 2020

Noms de lloc amagats (II)

Recollim 4 jeroglífics més de la sèrie #endevinaelnomdelloc que hem anat oferint a través dels nostres comptes de les xarxes de Facebook Twitter. Sabeu quins són els topònims vilafranquins amagats?
Un espai públic (6 lletres)

Una plaça enclotada (6 lletres)

Nom popular i històric de carrer (7 lletres)

Carretera, camí i avinguda (4 + 5 lletres)

dissabte, 14 de març de 2020

Noms de lloc amb el número quatre

Comencem una sèrie d’apunts dedicats a topònims amb números. I comencem pel quatre (4). A Vilafranca n’hi ha alguns, i en tots ells el número lliga amb la forma o la configuració de l’indret.

Sense cap mena de dubte, el més popular i més antic de tots és el dels Quatre Cantons. Així anomenen els vilafranquins la cèntrica intersecció dels carrers de la Parellada, la Font i la Indústria. Ja en parla el Llibre Verd el 1600: "Va per lo carrer del sanct Sperit, passa per los Quatre Cantons de la Ferradura...". La "Ferradura" era el nom amb què més antigament s'anomenava aquest lloc. Posteriorment l'hem documentat d'aquesta manera: "carrer de Capdecreus, lo qual carrer va dels quatre cantons de Capdecreus al carrer dit de las Corts" (Capbreu 1703). I així fins a l’actualitat. Hi havia una popular botiga de joguines amb aquest nom, que actualment porta un bar restaurant.
Anunci a Acció Catòlica, 5/01/1934
Els Quatre Camins és un topònim repetit a tota la geografia catalana. Al Penedès es troba com a mínim a Sitges, Olivella, Albinyana, Vilanova i Calafell. A Vilafranca apareix a la documentació de la segona dècada del segle XX aplicat a dos indrets diferents. El més documentat és la confluència dels camins de la Bleda i de Pacs als Monjos, dita així en un mapa del 1914 (Mp. 1914b), a les actes de fixació municipal de l’Instituto Geográfico Nacional (IGN) del 1913 i altra documentació municipal (Ple 21/05/1913). Hi ha una fita que separa els tres termes de Vilafranca, Pacs i Santa Margarida i els Monjos, que, pel que es veu, va desaparèixer el 1913 i se n'hi va instal·lar una altra que es va pagar a mitges entre els tres ajuntaments (Ple 21/05/1913).
Quaderns de línies de terme del Instituto Geográfico y Estadístico. Itinerari entre Vilafranca i Santa Margarida i els Monjos, 14/05/1913
L’altre punt que rep aquest nom és la intersecció dels camins de la Pedrera i de la Girada, segons hem trobat en alguns papers i mapes del segle XX (Ple 19/09/1910; Mp. 1914) i un informant actual ens ha confirmat.

Els altres noms amb el número «quatre» ja no són tan coneguts, segurament. A Vilafranca hi ha hagut com a mínim dues cases anomenades dels Quatre Vents. L'expressió és aplicable a les cases aïllades, que tenen vistes per tots els costats. La casa dels Quatre Vents més antiga era una casa documentada com a mínim en un capbreu del 1788, situada prop del camí de Sant Julià. També en parla Pere Alagret als seus Apuntes (1887:269), que la situa al carrer dels Corders i en diu: "hoy propiedad de los herederos de D. Jaime Almirall". Aquests hereus devien ser Ignasi Font-rodona Vila i Francesca Almirall Vidal, o llur fill Gaietà Font-rodona Almirall. Per tant la casa dels Quatre Vents devia ser el nom de l'edifici primitiu que, reformat, seria primer la casa Font-rodona i, després, Can Freixedas (i avui seu del Consell Comarcal de l'Alt Penedès), a la cantonada dels carrers d'Hermenegild Clascar i Sant Julià.

I probablement, la porta dels Quatre Vents que apareix als llibres d'actes dels plens de l'Ajuntament ha de ser la porta de la muralla al carrer de Sant Bernat. Ho confirma una referència que la situa a l'extrem del carrer dels Corders (General Prim) (Ple 7/5/1852); però una altra la situa vora l'adoberia d'en Jané ("curtidoría den Jané en las afueras del portillo dels cuatre vents...", Ple 20/01/1854).

La segona casa documentada com a casa dels Quatre Vents és la dels Cirerers, situada actualment a la cantonada dels carrers de Lavern i de Sant Cugat Sesgarrigues. Amb aquest nom apareix en un mapa del terme de 1914 i diverses vegades als llibres d'actes de l'Ajuntament: “Arrendamiento de la casa dels Quatre Vents con destino a aislamiento de los inválidos o atacados de alguna enfermedad epidémica y contagiosa.” (Ple 19/05/1909; 16/12/1914).
Mapa 1914