diumenge, 26 de juny de 2022

Toponímia roja

Els colors han donat sempre joc a l'hora d'especificar noms de lloc i distingir-los dels altres. Al terme de Vilafranca n'hi ha uns quants. Vegem avui els del color vermell (o roig).

Si preneu un dels camins que es dirigeixen cap a la Bleda passareu per davant d'una casa: Cal Roig. És, naturalment, un cognom, però el seu significat no deixa lloc a dubte. Molt sovint surt esmentada com a "Cal Roig de Ratera" (Ple 17/09/1909), "casa nova de Ratera" (Mp. 1900; Mp. 1902) i "casa Ratera". Això es deu al fet que els habitants del mas (de cognom "Sans", com consta al padró de 1890. D'on surt, doncs, el nom "Roig"?) eren fills de Castellví de la Marca i segurament del barri de Ratera: ells devien portar el nom.

Cal Roig

El mateix cognom el trobem en un carrer actual: el de Montserrat Roig. És al barri de Sant Julià, dedicat el 1997 a Montserrat Roig i Fransitorra (Barcelona 1946 – 1991), escriptora, autora de novel·les, contes, reportatges i articles.

I el pou de Mossèn Roig el documenta una vegada Antoni Massanell (1992b) el 1657, situat darrere l'antiga casa de Montserrat (o sia, l'actual plaça de Manuel Milà i Fontanals).

La partida de la Pallissa Roja era una antiga partida de terra situada a l’actual barri del Moli d’en Rovira, també documentada més antigament amb els noms de "Bordell Vell", "Trull (o Hort) d’en Batlle" i "Cassarà". En trobem referències abundants des del 1632 (capbreu). A partir dels anys setanta del segle XIX els diferents propietaris endeguen projectes d’urbanització en aquesta partida i les dels voltants que generen el barri actual.

Porroig (Wikipedia Commons)

Porroig
és una casa monumental situada en terme d'Olèrdola, però tocant al de Vilafranca, que ha donat a nom a tota la partida del voltant, un parell de camins i la riera que hi passa a prop. La forma “Porroig” és la més documentada des del segle XIX ençà (evolució natural de "Puig Roig"), però l’hem trobada escrita amb moltíssimes variants. La més antiga, del 1160: "illam pecie terre que est ante Pugrog in termino de Ferran" (Altisent, 1993). I també, “Puyg Royg” i “Podio Royg”, del segle XV: "In quadra vocata de Puyg Royg... et afrontatur cum camino del Maresme voccato per quod tenditur versus Ferran, et ex alia parte cum camino Barchinone eundo versus Puigciuro" i “per illum viaronem recedendo a Podio Royg” (Fort, 1972:176). Altres: “Podio Rubeo” (del 1123), “Puigroig” (1500, capbreu), “Pourroch” (Mp. 1862; Mp. 1926), "Po-Roig" (Amll. 1862).

I per acabar, el carrer de Font-rubí, al barri de les Clotes, batejat el 1966, que fa referència al poble i municipi penedesenc i que ve del llatí fonte rubeu, "font roja".

Per cert, cap topònim amb l'adjectiu "vermell", un color semblant, però no igual, al roig.

dissabte, 14 de maig de 2022

Toponímia de fires i mercats


Plaça de la Verdura (FONS ACAP20-1024 / Vinseum, Museu de les Cultures del Vi de Catalunya)

En plenes Fires de Maig, volem recordar aquí l’apunt que vam dedicar temps enrere sobre carrers batejats durant les fires de maig (Doctor Zamenhof i els noms ja desapareguts de Pau Casals i Jaume Ferrer Cabra), però també volem fer una repassada als noms de lloc vilafranquins relacionats amb fires i mercats.

Vilafranca, situada en plena via Augusta, té l’honor de poder dir que ha pogut organitzar una fira durant quinze dies i un mercat gràcies a un privilegi reial del s. XII, la qual cosa ha estat clau per al seu desenvolupament com a capital del Penedès. La importància de celebrar-s’hi fira i mercat és enorme, pel moviment de persones i de diners que generava, i tot això, com qualsevol altre fet de magnitud similar, ha deixat empremta en la toponímia.

Abans de l’expansió de la vila fora les muralles, l’indret on se celebrava la fira s’anomenava amb l’inequívoc nom de partida de la Fira. Sembla que corresponia a un extens territori avui situat aproximadament entre la plaça del Penedès i el passeig de Rafael Soler. Aquesta situació la donen a entendre, entre altres, les cites següents: "molt cerca los murs de ella [la vila], partida dita la Fira"; "cerca de las murallas... En la partida ant. La Fira detrás lo Convent de St. Francesc" (Capbreu 1850). Els documents també la situen al llarg dels camins de la Pedrera i de Vilanova. Com a partida la documentem des del segle XV i, sense interrupcions, fins al segle XIX. Es comença a urbanitzar a partir del segon terç del segle XIX, gràcies a plans parcials com els de Rafael i Amàlia Soler, Manuel Vidal Rollán i Albert Moliner (Alió, 1986:107). Ja d'abans s'hi havia construït la caserna i la carretera de Tarragona. El camí que hi portava o la travessava es deia camí de la Fira, documentat al Llibre Verd.

Un derivat d’aquest mot també ha tingut un espai a la vila: el Firal és com s’ha conegut també l’actual plaça de Manuel Milà i Fontanals, i fa referència a un espai on es venia el bestiar gros. Potser perquè el comerç de porcs devia destacar, popularment també és coneguda com a plaça dels Porcs. Eduard Vidal i Valenciano deia el 1893: «La plaça de l’Oli i el Firal dels Porcs semblaven llocs a propòsit per jugar a geps...» (Jochs i joguinas, pàg. 176). Oficialment, el nom Firal s’ha traslladat ara al pavelló situat a la Zona Esportiva pensat, precisament, per a fer-hi trobades i exposicions comercials, però també aprofitat per a la pràctica esportiva.

Un mercat no és ben bé una fira, però hi comparteix força característiques. Uns quants racons de Vilafranca són coneguts oficialment o popularment pel producte que s’hi venia cada dia de mercat. La plaça de la Verdura és un nom popular que sobreviu tossudament a l’oficial de Sant Joan, perquè s’hi poden trobar aquests productes no només els dissabtes, sinó també cada dia. La font i la plaça dels Alls reben aquest apel·latiu perquè és on s’establien els venedors d’aquest bulb, que pel que es veu a Vilafranca movia grans quantitats de diners (Martorell, 1902:39). A més d’alls, en aquest espai també s’hi ven i s’hi venia planter i per això l’hem trobat anomenat amb el nom de plaça del Planter (Mas i Perera, 1932:154 i testimonis orals).

I encara: la plaça del Blat (pl. de la Constitució), nom trobat en papers dels segles XV i XVII, es devia perquè s’hi venia aquest cereal. La plaça de la Gallina o del Gallinam, segons l’autor (Bosch o Mas i Perera), havia estat el nom popular de l’espai davant l’actual casal de la Festa Major, ja que en el moment de la construcció d’aquest edifici (1913) va ser destinat a vendre aquest producte. I finalment, s’ha dit unànimement que la plaça de l’Oli es diu així per la venda d’aquest producte.

dilluns, 21 de març de 2022

Boniques paraules sobre els noms de lloc


Avui, 21 de març, és el Dia Mundial de la Poesia. Transcrivim uns textos que, tot i que no són poemes, contenen unes paraules boniques i sàvies sobre els noms de lloc.

------
Els noms de lloc arriben gairebé a constituir una unitat indissoluble amb l’indret físic que designen, amb la materialitat d’un accident geogràfic, d’un paratge o d’unes edificacions seculars, de l’atractiu dels quals participen i al qual afegeixen el de la seva sonoritat, el seu misteri i el seu poder de suggeriment.

Albert Jané. Els camins irresolts. Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1986


------
No hi ha realment escriptura més magnànima que la mateixa terra escrita amb tots els noms, lletres i relletres lluny. Res no és capaç de representar allò més refinat, allò més arbitrari, allò més genuí, allò més atrevit, allò més subtil, com ho fa la gran zonificació verbal, amb la delicadesa robusta dels noms, àmpliament distribuïts sobre la capa de la terra, tendríssims, arrupits, pacients, alguns més severs, d’altres més indulgents, dins dels seus termenals de criança. [...] Dormo a la Mare de Déu del Grauet. M’hi adormo, ara bocaterrós tocant la terra amb el llavi, ara de costat per tenir el topònim ben bé a cau d’orella.

Perejaume. Treure una marededéu a ballar. Galàxia Gutenberg, 2018. Pàg. 149-150.


-----
Ens arriba a semblar que les corbes dolces de les nostres valls litorals i prelitorals per un costat i les abrupteses del Pirineu per l'altre, cadascunes per si, han d'haver contribuït —a través de llur influència en l'home— a les modalitats del nostre idioma i, si més no, per això trobem en els Pirineus els topònims que semblen esgarips salvatges, mentre que són dolços, clars, amorosos i harmoniosos per tot el nostre veïnatge de la marina.

Josep Iglésies i Fort. Amb les cames i amb el cor. Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1982


-----
Quin goig quan, des del cim d'una eminència orogràfica, contemplem la nostra terra esbatanada als peus com una rosa desclosa i mentalment anem pronunciant els noms de les muntanyes, de les valls, dels torrents, dels pobles i de tots els accidents geogràfics que se'ns ofereixen a l'esguard! L'afinitat entre els topònims i la realitat d'allò que expressen ens fa vibrar d'emoció continguda.

Josep Piera. El paradís de les paraules. Barcelona: Edicions 62, 1995


-----
Un altre tret encara les agermana: les unitats dialectals i onomàstiques porten en general una càrrega entranyable, un pòsit de sentiment tel·lúric que fa que el parlant experimenti emotives sensacions escoltant o pronunciant topònims i mots del terrer, amb els quals ha conviscut des de la infància.

Joan Veny i Clar. Onomàstica i dialectologia. Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1996


---
Perquè moltes vegades en un topònim no sentim el nom, sinó que sentim la contracció de l'espai en el so que l'anomena. //  Aleshores, més que no una terra a qui els homes han donat un nom, els topònims esdevenen espai que sorgeix sencer de la veu, espai d'experiència de la veu: un espai aterralat però inexcavable, que es juga tota la vida en la veu.

Perejaume. Pagèsiques. Edicions 62, 2011

divendres, 11 de març de 2022

Curiositats de carrer (V): supervivents

Hem parlat moltes vegades de la fal·lera de traslladar al nomenclàtor de carrers municipal ideologia política i homenatges pòstums a persones, entitats o ideals. Ha estat habitual que aquests canvis siguin l'origen d'altres canvis posteriors, segons com bufava el vent al país i a l’ajuntament.

Hi ha una curta llista de noms de carrers, però, que tenen la sort, per la seva situació discreta (la majoria), d’haver sobreviscut segles sense que el seu nom hagi canviat. Són uns autèntics supervivents. 

Totes les dades les hem tret de l’insuperable llibre d’Antoni Massanell Petita història de les denominacions vials vilafranquines compreses dins els recinte que cloïa la muralla (Fundació Antoni i Vicenç Mestres Jané, 1985). Vegem-los:
  1. el carrer del Coll, esmentat per primera vegada el 1287
  2. el carrer d’en Graupera (1342)
  3. el carrer de la Fruita (1345)
  4. el carrer de la Cort (1379)
  5. el carrer de Puigmoltó (1394)
  6. plaça de l’Oli (1473)
  7. el carrer del Pou de la Pina (1531)
Alguns comentaris. En primer lloc, cal dir que alguns d’aquests carrers també tenen o han tingut noms populars, però mai han transcendit a l’oficialitat: carrer de les Banyes (Graupera) i carrer dels Llegums (Puigmoltó). En segon lloc, destaca d’aquesta llista que el carrer de la Cort, tan cèntric, no hagi canviat mai de nom, com sí que ho han fet tots els carrers del seu voltant. La plaça de l'Oli, també cèntrica, ha anat restringint-se a l'espai que ara ocupa. Finalment, fem esment que hi ha altres carrers que no han canviat mai de nom, fora del nucli històric però, per tant, amb una antiguitat màxima de 170 anys que contrasten clarament amb els que hem presentat.

dimecres, 5 de gener de 2022

100 anys del carrer de Baldomer Lostau

(Article publicat originalment a El 3 de Vuit, el 30/12/2021)

El passat 21 de desembre es complien 100 anys de l’acord del ple de l’Ajuntament de Vilafranca de dedicar un carrer a Baldomer Lostau Prats. Es tractava d’un carrer travesser del carrer de Santa Magdalena, que fins aleshores era un camí que portava a unes eres, motiu pel qual es coneixia com a «camí de les Eres». L’acord no especifica les raons del bateig, però hi ha una circumstància que pot explicar-ho: feia 25 anys de la mort d’aquest polític republicà federal barceloní, que va ser escollit diputat a les Corts pel districte de Vilafranca el 1893. Malgrat els anys transcorreguts des del seu decés, el seu bon record es devia mantenir viu: dos testimonis lamenten que el nom del polític s’apliqui a una via, en aquell moment, segons llur parer, tan indigna. Al Panadés Republicano (27/04/1922), un tal «Un que no bada» escriu: «doncs allí senyors, entremitj de dos corrals i dues cuadres hi han posat com a escarni: Carrer d’en Baldomero Lostau. Un que no bada i varis vehins protesten de que com a Cabrada i escarni s’hagi posat el nom de una persona tant respetada i distingida en tal lloc.» [Amb «Cabrada» es deu referir a una acció del «Cabra», el Jaume Ferrer Cabra, director del setmanari Fructidor, que tenia fortíssimes divergències amb el Panadés Republicano.] I més endavant, Pere Regull (que també col·laborava al Panadès Republicano), en el primer text que coneixem sobre l’origen dels noms de carrers de la vila, repassa els carrers amb nom de «Gent d'altres localitats: homenatges circumstancials». I llista els següents: «Jaume I, Pere III el Gran, el Cid, Prim, Duc de la Victòria (Espartero), General Riego, General Cortijo, General Zurbano, Baldomero Lostau (qui trià el carrer fou molt poc considerat),...» («Els carrers de Vilafranca», a L’Abella d’Or a Vilafranca, 1926) [el subratllat és nostre].
El carrer de Baldomer Lostau, cantonada amb el de Santa Magdalena. La font també data d'aquells anys
Foto aèria del 1948, amb el carrer ressaltat en groc, encara ben poc urbanitzat (ICGC)


Detall del plànol urbà de 1930, on es veu el cap del carrer i el camí de les Eres (ICGC)

La referència burleta del Panadés Republicano a Jaume Ferrer Cabra (la «Cabrada») entra en la dinàmica de lluites polítiques d’aquests anys convulsos, però també la motiva que l’acord sobre el carrer es produeixi en una sessió plenària on eren absents els regidors representants del Centre d’Unió Republicana (la publicació portaveu del qual era precisament el Panadès Republicano). En canvi sí que hi era el regidor Jaume Ferrer Peralta, fill del Jaume Ferrer Cabra, que és qui fa la proposta. Ambdós vivien precisament al carrer de Santa Magdalena (als números 46 i 50, costat per costat) (segons el Padró 1921), on tenien el negoci de productes agrícoles, i van aprofitar per servar el record de Lostau ben a prop de casa. Ferrer Cabra, republicà federalista, com Lostau, va participar amb ell en la campanya de les eleccions del 1893.

Imatge de Baldomer Lostau de la llista a les eleccions del 1893 (La Campana de Gràcia 4/03/1893)


La biografia de Baldomer Lostau està ben explicada a diversos llocs. Nosaltres tan sols afegirem alguns apunts dispersos. Per exemple, que era barreter, amb botiga a Barcelona des de 1878: «Hoy abre sus puertas al público un nuevo establecimiento en el Pasaje de Bacardí [núm. 7], que el conocido sombrerero don Baldomero Lostau acaba de instalar en dicho punto. En él hallarán nuestros abonados la más alta novedad, así en sombreros de todas clases como en gorras y artículos de fantasía, rigiendo en punto a precios los mas rigurosos de fábrica (La Publicidad, 29/09/1878). El 1879 es va casar amb Josepa Espinet i van tenir un fill, Baldomer, que era metge a l’Hospital Clínic i també va tenir una certa activitat política, segons explica El Diluvio (4/12/1927, 26/05/1931, etc.). I tres filles: Teresa, pintora, casada amb el també pintor i dibuixant Xavier Nogués, a la qual Salvat-Papasseit li dedicà el poema «Llegenda»; Josefa, la germana gran, que va fer de mestra a Vilafranca; i Alberta, que del 1922 al 1948 va treballar a la casa Cinzano a Barcelona (els darrers anys, amb un càrrec directiu).

Les vel·leïtats polítiques de Baldomer van començar de ben jove: amb 20 anys ja es relacionava amb moviments polítics democràtics obreristes i amb 23 va participar activament en l’alçament de la Gloriosa. Amb 25 anys és elegit diputat a les Corts per Gràcia i amb 27, el 1873, va proclamar l’Estat Català dins la Federació Espanyola, molts anys abans que ho fessin Macià i Companys, per la qual cosa, tot i que es diluí ràpidament amb l’adveniment de la Primera República, val la pena ser recordat i reivindicat. Acabat el breu parèntesi republicà, i en plena restauració borbònica i període de desencís, es va dedicar a l’ofici de barreter i va fer de comercial d’una empresa d’explosius i alguna feina a la indústria naviliera, però a poc a poc anà participant en la reorganització del moviment democràtic republicà federal, juntament amb Pi i Margall. Tothom en destaca la vehemència dels seus discursos: «És orador de temperaments revolucionaris» (La Campana de Gràcia 4/03/1893); «en el lograba distinguirse por el ardor de su oratoria vehemente» (La Vanguardia 18/10/1896). Ell i el vilafranquí Isidre Rius, també conegut per la seva oratòria amb el nom del «Castelaret» o el «Castelar Obrer», van tenir molta activitat pel districte a partir del 1890, exposant en «meetings» les seves idees republicanes federals. Fruit d’aquesta tasca, el 1893 va ser escollit per segona vegada diputat a les Corts generals, aquest cop per Vilafranca.

Baldomer Lostau, durant la seva època al capdavant dels Guies de la Diputació per lluitar contra els carlins (ca. 1873. Publicada a La Libertad 30/12/1928).

 Se’n recorda també la defensa dels obrers i la seva intercessió per evitar l’execució de penes de mort: per exemple, en el cas dels condemnats pel crim del rector de Foix (La Vanguardia 03/01/1896), en el del condemnat per la Bomba del Liceu (Destino 31/05/1969) i en el de set anarquistes («Con Baldomero Lostau gestionamos el [indult] de siete anarquistas fusilados en Montjuich.». La Publicidad, 14/08/1911). I també volia rebaixar l’assignació a l’església per dotar de més pressupost a Ensenyament i volia abolir les quintes.

Va morir jove, amb 50 anys, el 13 d’octubre de 1896. Diuen les cròniques que a causa d’un empitjorament de la seva salut per una detenció poc explicada i una estada en un calabós de les Drassanes l’agost del mateix any (sortí «ferit de mort», deia La Campana de Gràcia del 17/10/1896). Un grup de penedesencs va participar a l’enterrament, al costat de més de 2.000 persones: «Una comisión de electores del distrito do Vilafranca se ofreció á llevar en hombros el féretro, á lo que accedió la familia del difunto» (El Diluvio 15/10/1896). A la premsa hi ha diverses ressenyes del seu enterrament, culminades per extenses glosses del seu tarannà personal i un repàs de la seva extensa i agitada vida política, que incloïa una condemna a mort, un exili, la proclamació de l’estat català, fets d’armes contra els carlins, una vida parlamentària animada, la defensa dels obrers i, sobretot, sempre, la defensa d’una república federal (La Vanguardia 18/10/1896, La Campana de Gràcia 17/10/1896 i La Publicidad 21/10/1896; vegeu també el testimoni d’un contemporani seu, Joaquim Viñas Pagés).

Per acabar, volem remarcar la supervivència del nom d’aquest polític revolucionari, federalista, republicà al nomenclàtor de carrers de Vilafranca, sorprenentment immune a les dictadures de Primo de Rivera i de Franco. Per cert, seguint la tendència dels últims anys d’eliminar noms relatius a la monarquia espanyola als carrers de Catalunya, el 2013 hi hagué una campanya de diverses entitats per substituir el nom de l’avinguda del Príncep d’Astúries de Barcelona pel de Baldomer Lostau. Dos anys després, l’Ajuntament aprovà una moció per canviar aquest nom i altres onze de referències monàrquiques, però el nom finalment aprovat (febrer 2019) per a l’avinguda fou el de la Riera de Cassoles. El nostre Baldomer ha passat a la llarga llista de personatges que busquen el seu espai a la ciutat de Barcelona i, de moment, Vilafranca és l’única població que l’ha incorporat al seu nomenclàtor.

(Agraeixo les aportacions de l’historiador Raimon Soler Becerro.)

dilluns, 20 de desembre de 2021

Curiositats de carrer (IV): el MEU carrer

El passatge d'Alcover, a l'esquerra de la imatge, per sota del que era casa seva

Ja fa ben bé cinc anys que vam dedicar tres apunts a parlar dels carrers vilafranquins dedicats a alguna persona morta feia molt poc temps (dies, fins i tot) o inclús quan aquesta encara estava viva, cosa que desaconsellen tot de normes escrites i no escrites, començant per la resolució 2 de la Vuitena Conferència de les Nacions Unides sobre Normalització de Noms Geogràfics (pàg. 49).

Detallàvem totes les persones que van veure, gairebé literalment, com el seu nom passava a presidir un carrer vilafranquí. La majoria, del segle XIX: el general Cortijo, Amàlia Soler, el bisbe Morgades i (Filomena) Oriol, encara actuals. I aquests altres, ja desapareguts, del XIX i el XX: (Manuel Vidal) Rollán, Francesc Macià, Àngel Guimerà, President Azaña, Alcalá Zamora, el Generalísmo Franco, Joaquim Maurín, Alfons XIII, Albert Moliner i Pau Casals (aquests darrers casos, referits no al passatge ni a la plaça actuals).

Però el cas de Joan Alcover Milà (Vilafranca 1854-1923) és extraordinari. El ple de l’Ajuntament del 2 de juny de 1876 va acordar que el pas que reivindicaven de fa temps els veïns de l’actual carrer del Casal per arribar a la rambla i al centre de la vila i que s’obriria en terrenys d’Alcover es diria passatge d’Alcover, en agraïment per la cessió del terreny. Doncs resulta que no només ell era viu quan es va batejar el carrer i que ell era tinent d’alcalde quan es va prendre l’acord, circumstàncies ja prou singulars, sinó que a més ell vivia en aquest carrer: al padró de 1900 Joan Alcover consta inscrit a la casa número 1 del passatge d’Alcover, juntament amb l’esposa i dos fills.

Ben bé es pot dir que era el seu carrer...

Detall de la part superior del pasatge

 
Fe d’errades

Aprofitem per esmenar dues dades que apareixen al nostre llibre Noms de lloc del terme de Vilafranca del Penedès:
  • L’acord de denominació del passatge d’Alcover es va prendre el 2 de juny de 1876, juntament amb altres detalls sobre l’obertura del pas, no el 26 de maig, com escrivim al llibre.
  • Aquest passatge no ha canviat mai de nom, com dèiem al llibre. El nom General Riego es va aplicar només a l’actual carrer del Casal, que en aquell moment no tenia nom (era conegut per prolongación San Juan (Ple 1/08/1893).

dilluns, 13 de desembre de 2021

El primer treball sobre els noms de carrers de Vilafranca


Fa dos anys, vam publicar dos apunts en aquest blog enumerant totes les iniciatives que hi havia hagut prèvies al nostre llibre per explicar el nom dels carrers i places de Vilafranca del Penedès (veg. Uns carrers ben explicats (I) (i II)). Aquests estudis, irregulars quant a metodologia i exhaustivitat, ens van ajudar en el nostre treball sobre la toponímia del terme: els autors eren Pere Regull Pagès, Manuel Trens, Pere Mas i Perera, Manuel Benach Torrents, Antoni Massanell, Jaume Bricullé i Josep Soler.

El cas és que abans del primer treball, un conjunt d'articles que Pere Regull va publicar a la Gaseta de Vilafranca els anys 1928 i 1929, el mateix autor ja havia fet un avanç del tema el 1926 a l'almanac L’abella d’or a Vilafranca, amb el nom diàfan de «Els carrers de Vilafranca». 

És necessari, doncs, afegir aquest treball a la llista d'estudis sobre el nomenclàtor de carrers de la vila, i que en quedi constància aquí.