divendres, 11 de setembre de 2020

Maastricht: M de Madrid o M de Moja?


«Maastricht: M de Madrid, A d’Alacant, S de Sevilla, T de Toledo...» Quantes vegades hem hagut de lletrejar un nom una adreça de correu electrònic per telèfon o presencialment? La comunicació oral presenta de vegades confusions fonètiques que poden desembocar a errors de transcripció i tenir conseqüències importants. És un problema amb el qual ja es van trobar a principis del segle XX, en les primeres comunicacions per ràdio de l’àmbit civil i militar. Per això, en aquell moment ja es va començar a idear un alfabet de paraules internacional que servís per desfer ambigüitats en lletrejar mots complicats o codis, com matrícules. El sistema es va estandarditzar amb els anys i el 1956 el van adoptar les organitzacions militars, d’aviació, marítimes i de comunicacions més importants del món. S’anomena Interco o alfabet OACI. Aquest sistema inclou tres noms de lloc: India, Lima i Quebec (o sigui, I de India, L de Lima, Q de Quebec); la resta de mots són noms comuns o noms de persona (veg. la taula).

Fora d’àmbits especialitzats (marina mercant i d’esbarjo, aviació civil i militar, cossos de seguretat...), la població en general ha adoptat altres sistemes per desfer ambigüitats en les seves comunicacions orals. Cadascú ha anat desenvolupant el seu propi alfabet de desambiguació, segons els seus referents culturals. A Espanya (i Catalunya), s’ha estès un sistema ple de referències de capitals espanyoles: Alacant, Cadis, Lugo, Sevilla Toledo, Zaragoza... S’hi escola alguna de catalana: Barcelona, Tarragona, Girona...

Amb la voluntat de sortir del marc mental espanyol situant-nos en el nostre, el més proper, el català (com fan altres llengües i països), el servei de consultes lingüístiques Optimot recull una proposta d’alfabet català. Hi surten topònims com Barcelona, Ebre, Fornells, Igualada, Mallorca, Prada, Tarragona, València... (i també d’altres de forans: Dinamarca, Quebec, Xina, Washington).

Personalment, ho trobo bé, de fer un esforç per lletrejar utilitzant un alfabet català, si és que la conversa és en català. I de seguida he fet volar la imaginació. I si parlem amb un vilafranquí? Heus aquí una proposta d’alfabet vilafranquí, amb noms de lloc i de persona, a més d’alguns infiltrats inevitables. Vetevés: si voleu demostrar el vostre compromís real amb la vila, feu-lo servir!

Lletra

Vilafranquí

Català (Optimot)

Espanyol (Fundeu)

Internacional (Interco)

A

Alls

Andreu

Antonio

Alpha

B

Barceloneta

Barcelona

Barcelona

Bravo

C

Clotes

Carme

Carmen

Charly

D

Domenys

Dinamarca

Dolores

Delta

E

Espìrall

Ebre

España

Eco

F

Fèlix

Fornells

Francia

Foxtrot

G

Girada

Girona

Gerona

Golf

H

Hermenegild

història

Historia

Hotel

I

Igualada

Igualada

Inés

India

J

Julià

Jordi

José

Juliet

K

Kilo

Kennedy

Kilo

Kilo

L

Llitrà

Lídia

Lorenzo

Lima

M

Moja

Mallorca

Madrid

Mike

N

Noi-noi

Narcís

Navarra

November

O

Oli

Òscar

Oviedo

Oscar

P

Palma

Prada

París

Papa

Q

Quebec

Quebec

Queso

Quebec

R

Raimon

Ramon

Ramón

Romeo

S

Serreta

Solsona

Sábado

Sierra

T

Tívoli

Tarragona

Tarragona

Tango

U

Universitat

Universitat

Ulises

Univers

V

Vilafranca

València

Valencia

Victor

W

Washington

Washington

Washington

Whiskey

X

Xina

Xina

Xiquena

Xray

Y

York

York

Yegua

Yankee

Z

Zoo

Zoo

Zaragoza

Zulu


divendres, 28 d’agost de 2020

L'electra

A Vilafranca el carrer del Dos de Maig es va obrir el 1883 per iniciativa de la voluntat urbanitzadora de propietaris de finques de la zona, especialment de Manuel Vidal Rollán (vegeu Alió, 1986). Es va anomenar «carrer de Miret», atès que la finca es deia "Hort d’en Miret". El 1893, però, en el segon gran bateig massiu de carrers de la vila se’n canvia el nom per l’actual, en referència a la data del 2 de maig de 1808, en què es produeix a Madrid un aixecament popular contra les forces napoleòniques ocupants que desencadena la  Guerra del Francès. [Aquest acord inclou un bon nombre de noms històrics de mentalitat espanyola: Cid, Colón, generals Zurbano i Riego, Duc de la Victòria...] Tanmateix, el carrer s’ha conegut popularment durant el segle XX amb el nom de "carrer de l’Electra", en referència a la primera seu de la companyia d’electricitat Electra Vilafranquesa, que hi va ser del 1901 al 1930 (veg. Alayo, 2000). 
Façana de la seu de l'Electra, al carrer del Dos de Maig, núm. 11-15, que consta al projecte de sol·licitud d'obres (21/03/1901)

Detall de la façana


Segell i firma del gerent, Jaume Martorell Panyellas (21/03/1901)

El nom de la companyia no només va deixar petjada en el nom del carrer, sinó també en la parla dels vilafranquins: a Vilafranca, de l’electricitat en diem «electra» o, fins i tot, «lectra». Aquest fenomen, però, no és endèmic de la vila. A altres poblacions catalanes també es fa servir aquesta paraula: a Igualada, per exemple, hi havia la companyia Electra Igualadina, que tenia la seu en un edifici que encara avui està dempeus (carrer del Rec) i fan servir la paraula (Màrius Serra, La Vanguardia, 01/07/2013). A Reus, on hi havia l’Electra Reusense, també. Al Vendrell existí La Electra del Vendrell. A Terrassa no he pogut confirmar l’ús del mot, però en canvi sí que ha passat al nomenclàtor oficial, atès que hi ha la plaça de l’Electra i una escola propera amb el mateix nom, ambdós referits a l’Electra Industrial. 
Nom popular al costat del nom oficial, en una targeta comercial

De la vitalitat actual del nom popular del carrer entre els vilafranquins en tinc els meus dubtes, però cap ni un respecte de la vitalitat del mot comú. A Vilafranca i a bona part del Penedès (llevat de Vilanova i Sitges, que sapiguem segur, i potser tota la comarca del Garraf) la gent «paga el rebut de l’electra» i quan cauen quatre gotes «marxa l’electra». A Reus fins i tot ho hem vist escrit: un titular del 2016 diu «L’Ajuntament dóna suport a la iniciativa de compra agrupada d’electra i gas de la Cambra» (Reusdigital.cat, 01/04/2016).

Curiós, el nom «electra». Com és que les companyies susdites Electra Vilafranquesa, Electra Igualadina i Electra Reusense van adoptar aquest escurçament de «electricitat»? Aquestes i moltes més: Electra Popular de Vigo, Sociedad Electra Brutau, Sociedad Cooperativa Electra Madrid, Sociedad Electra Valenciana, Sociedad Electra de Orense, Sociedad Electra Almagreña, Sociedad Electra de Viesgo, Sociedad Electra Vasco-Montañesa i moltes més. Actualment encara existeixen l’Electra Caldense (de Caldes de Montbui) i Electra del Cardener. No surt a cap diccionari, ni de llengua general ni dialectal ni històric, ni en català ni en castellà. L’única referència escrita ens la dona Coromines dins l’article electre (=ambre i mineral): «electricitat: vulgarment abreujat en «l’electra» sobretot en ambients pagesívols [!!] (Cabrera d’Anoia, 1937, però ho he sentit en molts llocs del cat. or.).» (Diccionari etimològic). No sembla que vingui de l’anglès (electricity), ni del francès (électricité). Ve del mot comú «electre», el mineral, que diuen ser l’origen del mot electricitat (si és que aquest mot era conegut)? Hi té res a veure el personatge mitològic «Electra»? Podria ser que s’entengués el mot com un prefixoide (escurçament de mot usat com a prefix i formació de paraules noves), mai acabat de fusionar-se («electravilafranquesa», «electrareusense»...)? És un cas d’etimologia popular, l’adaptació que el poble fa d’una paraula massa nova i massa llarga, traslladat a l’ús oficial (al nom de les companyies)? Què va ser abans, el nom popular o el nom de la companyia? No n’hem trobat l’explicació definitiva. Potser, simplement, un escurçament casual.

---
Alayo i Manubens, Joan Carles (2000). El gas i l’electricitat a la vila de Vilafranca. Ajuntament de Vilafranca.
Alió i Torras, M. Àngels (1986). Projectes i realitat d'un procés urbà decimonònic. Vilafranca del Penedès 1865-1839. Barcelona: Geocrítica. (Textos de Apoyo).


dimarts, 4 d’agost de 2020

Vilafranca 1863 (i 2)

A l'apunt anterior comentàvem la llista de cases disseminades pel terme de Vilafranca publicada el 1863 dins del Nomenclátor que comprende las poblaciones, grupos, edificios, viviendas, albergues, etc., de las cuarenta y nueve provincias de España... Seguim.

Cal Silvestre és una casa situada a la confluència del camí de Sant Pau i el camí Ral, a tocar dels Pegats. Al nostre llibre dèiem que venia del nom del seu propietari, Silvestre Mata Bonet (Vilafranca 1870 - Montcada 1936), alcalde de Vilafranca entre 1912 i 1914. Com veieu, és impossible, ja que a la data d’edició del document, el 1863, aquell encara no havia nascut. Potser venia d’un avantpassat seu, com el seu pare, el boter Silvestre Mata?

Altres dades interessants: a l’ermita de Sant Pau hi havia una casa habitada, la dels ermitans; la Casa Nova és anomenada «la Casa nova de Penyafel» (també ens havia sortit com a «Casa Nova de Ca l’Alaio»), en referència al camí de Penyafel on està situada. I a la Serreta hi havia 6 cases i a Cal Salines, 4 (sense comptar Can Teixidor, que l’especifica a part): per això consten com a «caserío» (segons el DRAE, «Conjunto formado por un número reducido de casas»).

Com sol passar en documents oficials en castellà, hem de lamentar alguns errors, que s’han anat reproduint posteriorment. El primer és la denominació «les Salines», per al barri situat a tocar dels Monjos. Ja hem explicat moltes vegades que el nom correcte és «Cal Salines», en referència a la casa del mateix nom propietat d’una família de cognom «Salines». L’altre és la casa de Cal Roig (de Ratera), que el document anomena «la Ratera»: el nom dona peu a fer tot de suposicions imaginatives sobre el seu origen, però en realitat es tracta d’una casa els habitants de la qual provenien del barri de Ratera de Castellví. Per, tant com a molt s’acceptaria Casa Ratera o Casa Nova de Ratera, com surt en altres documents.

El cognom «Surià» és molt comú entre els habitants de les cases pròximes a Sant Pere Molanta, però la casa de Cal Surià del document ha de ser l’actual Cal Pau Surià. De fet, a tots els padrons del primer terç del segle XX aquesta és coneguda per Cal Surià. 

Finalment, Cal Llucià ha de ser l’actual Cal Pastoret. Aquest darrer nom es documenta des del padró de 1930, però la casa s'ha conegut des de com a mínim el 1851 fins ben bé el padró de 1924 amb el nom de "sínia del Comte Moy". El nom «Llucià» es deu al cognom dels seus habitants, que el portaven que nosaltres sapiguem com a mínim entre 1892 i 1930, si no més.

Moltes de les altres cases no presenten dubte d’identificació ni de localització (Cal Cana, Ca l’Alaio, Cal Baleta, Cal Pere Pau, la Casa dels Capellans, etc.), però hi ha alguns misteris per resoldre: on era la granja del Po-tort? A quina de les dues cases actualment anomenades «la Torreta» es refereix el document?: a la majestuosa, tancada amb baluard, o a la més petita, situada al seu costat, al límit del terme? I quina és la «Rajoleria» que documenta? Sobre la sínia del Ganxo, tot i que el renom està documentat des del segle XVIII, també en desconeixem la ubicació.

És un document que ens aproxima a com era el poblament fora vila a mitjan segle XIX. Posteriorment, anirien erigint-se moltes altres masies que s’afegirien a les existents i conformarien un bocí del paisatge característic del Penedès. Tanmateix, algunes d’elles ja no hi són (com totes les de la Girada, per exemple); d’altres estan abandonades...
Panoràmica del terme (1961) Fons SACE. (Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya (ICGC)

[Nota: no hem fet cap comentari sobre el nombre d’habitants, que ho deixem a qui hi entengui.]

divendres, 31 de juliol de 2020

Vilafranca 1863 (1)

Fa molts anys, a l’Ajuntament de Vilafranca em van donar una fotocòpia d’un document que portava manuscrita la data de 1894. Hi havia una relació de 35 cases o grups de cases fora del nucli urbà de Vilafranca i se n’especificava la distància amb l’Ajuntament i si estaven habitats o no. Acabo de descobrir el document original i resulta que forma part d’un llibre, en 4 volums, titulat Nomenclátor que comprende las poblaciones, grupos, edificios, viviendas, albergues, etc., de las cuarenta y nueve provincias de España: dispuesto por riguroso órden alfabético entre las provincias, partidos judiciales, ayuntamientos, y entidades de poblacion. Es tracta d’una obra elaborada «bajo la dirección de la Junta general de Estadística», editada entre 1863 i 1870. Vilafranca apareix al volum 1 (pàg. 564, imatge 288), dins la província de Barcelona i el partit judicial de Vilafranca, òbviament. Per tant, és força més antic del que fins ara havia considerat. Essent com és la relació més antiga dels masos del terme que he vist fins ara, és una fotografia interessant del poblament fora vila. En farem alguns comentaris, sense gaire ordre ni concert. Tothom és convidat a fer-hi els seus. 

Pàgina del Nomenclàtor... dedicat a Vilafranca
Pàgina del Nomenclàtor... dedicat a Vilafranca

El document permet confirmar que al terme hi havia dos molins fariners actius, el d’en Rovira i el de Morató, tots dos habitats, un a cada una de les rieres principals que travessen el municipi. També apareix el Molí de Vent, que no era hidràulic com els anteriors, és clar; l’origen del nom podria ser que fos perquè hi havia un molí mogut per l’aire que, al promontori on està situada aquesta casa, deu bufar força.

També apareix el celler d’en Soler, deshabitat, amb l’especificador de «lagar» (=»magatzem»). És el que posteriorment, abandonat, seria el Cellerot, que encara hem vist i que ha donat nom a la partida del voltant, fins que s’hi va construir el barri de la Girada i l’estació d’autobusos. Aquest «Soler» és en Rafael Soler, el del passeig i pare de l’Amàlia, gran propietari. 

La Sínia del Ponton ens ha fet ballar força el cap, però creuant algunes dades de què disposàvem ens atrevim a dir que és Cal Sabeta, una casa que hi havia molt a prop de la riera de Llitrà. Tenim documentat que prop d’aquesta casa hi havia un pontet per travessar la riera, que en algun lloc hem l’hem vist anomenat com a «pont del Taronja» (un renom vilafranquí). Per tant, aquesta casa podria ser també la del «Pontón» (segons el DRAE, «Puente formado de maderos o de una sola tabla»). És un nom que no hem vist mai més.

Ni l’hort “del Vicentó” ni el “del Rovireta”, ni la «granja de l’Isidret» existeixen, actualment, engolits per l’eixamplament urbà. El primer, que ara podem demostrar que era molt més antic del que havíem consignat al llibre, era a l’actual avinguda de Tarragona, on ara hi ha un hipermercat (tancat). Hi havia una casa i un hort tancat amb paret de pedra. En aquest punt hi havia hagut les grades de les curses de cotxes que organitzava la Penya Rhin els anys vint (Giner, 2015:127); el segon corresponia a la finca dita «pati del Gall», a la cantonada del carrer del mateix nom amb el carrer del Nord (on hi havia una casa amb un gall penell). L’últim estava situada al costat de l'actual carretera de Moja (i abans, camí de Rocallisa o de la Pedrera), just passat l'antic pont del ferrocarril.

Vista de l'hort del Vicentó, acabada de construir la primera nau del polígon Avinguda de Tarragona, la casa Tractor (1962. IGCC).

Continuarà...

divendres, 17 de juliol de 2020

Noms de lloc amagats (III)

Recollim 4 jeroglífics més de la sèrie #endevinaelnomdelloc que hem anat oferint a través dels nostres comptes de les xarxes de Facebook Twitter. Sabeu quins són els topònims vilafranquins amagats?
La plaça més bella de Vilafranca. (7 lletres)
Un fort aplaudiment al davant d’aquest lloc (barbarisme inclòs). (8 lletres)
Nom popular (i molt vilafranquí) d’un cèntric carrer de #Vilafranca. (7 lletres)
 En aquest lloc, els vilafranquins hi han anat a comprar llet, s’hi han banyat i hi han ballat. (1 + 4 + 4 lletres)




dijous, 4 de juny de 2020

Virus, bacteris i noms de Vilafranca

Estem passant un moment absolutament excepcional. La COVID-19 ha aturat el món sencer i ha tingut i està tenint efectes desoladors sobre tota la humanitat i tot el que l’envolta. Al llarg de la història, els humans hem estat víctimes d’infeccions provocades per virus, bacteris, etc. , i això, com qualsevol fet significatiu que afecti un grup humà, gran o petit, ha tingut incidència en la toponímia. Diversos noms i llocs de Vilafranca estan lligats a malalties infeccioses.

La partida de terra dels Caputxins Vells, situada al peu de la muntanya de Sant Jaume, té aquest nom probablement a causa d’alguna epidèmia. Entre 1582 i 1624 hi havia hagut l’antic convent dels Caputxins. Segons explica Pere Alagret (Apuntes 1887:262) era un lloc "de aguas encharcadas que en las Clotas había» i les malalties que solen haver-hi en aquests espais va fer que la comunitat construís un nou convent, on ara hi ha el cementiri. En aquest moment es convertí en els Caputxins Vells. I encara, Alagret també explica (op. Cit. 150) que entre 1809 i 1811 a l’hort de l’antic convent es va instal·lar un cementiri provisional per enterrar-hi víctimes d’una epidèmia de tifus.

A mig carrer dels Ferrers, a la confluència amb al carrer de la Fruita, hi ha la font de Sant Sebastià. Aquest va ser nomenat patró del carrer, perquè es creia que el 1651 havia deslliurat de la pesta els veïns d'aquest carrer i del de Santa Magdalena. L’epidèmia va causar l’esgarrifosa xifra de 1.600 víctimes a la vila, però cap del carrer. Per aquest motiu cada 21 de gener se celebrava, com a mínim des del 1883, actes relacionats amb el sant, amb estampes, ofici, xocolatada, ball, traca... Hi ha uns goigs del 1832 dedicat a aquest sant, patró del carrer, reeditats el 2016. 
Goigs de Sant Sebastià, editats el 2016, originals del 1832

Per altra banda, un altre sant, sant Cristòfol, sembla que també intercedí perquè entre els veïns dels carrers de la Font i de Puigmoltó no patissin víctimes de la pesta de 1558. Per això es degué batejar la travessia que els uneix amb el nom del sant.

Dos metges tenen carrer al barri del Molí d’en Rovira a causa de la seva incidència en els estudis i descobriments per lluitar contra virus i bacteris. El carrer del Doctor Fleming, del barri del Molí d'en Rovira, està dedicat des del 1959 a Alexander Fleming, biòleg, bacteriòleg i professor guardonat amb el Premi Nobel de Medicina l'any 1945, famós per ser el descobridor de la penicil·lina, un antibiòtic per lluitar contra infeccions bacterianes. I per altra banda, el carrer del Doctor Pasteur està dedicat des de 1910 a Louis Pasteur, els estudis sobre microbiologia del qual foren decisius per la lluita contra les infeccions de tota mena.
Alexander Fleming i Louis Pasteur
I finalment, dos noms actualment desapareguts. Cita del Llibre Verd: "lo Hospital dit de Sant Làtzer per los masells [...] lo qual estava assentat en la quadra dita de Sancts y dels Masells, junt al Spirall». «Mesell» significa «leprós» i de la lepra també se'n diu "mal de Sant Llàtzer", una malaltia infecciosa produïda per un bacteri. Per tant, l'hospital de Sant Llàtzer situat en aquesta partida dels Mesells (aleshores apartada del nucli de Vilafranca, ara en ple barri de l’Espirall) on hi recloïen mesells, leprosos. Per cert, el carrer de la Trinitat també va ser conegut fins a principis del segle XVIII per «carrer dels Mesells».

Aquests són noms de Vilafranca relacionats amb malalties infeccioses. Diuen que de qualsevol desgràcia s’aprenen coses. M’agradaria pensar que ens ha permès conèixer alguns topònims vilafranquins i segur que també hem après a situar al mapa noms com Wuhan, la conca d’Òdena, la Llombardia... Trobarem aviat algun topònim relacionat directament amb el coronavirus?

dijous, 7 de maig de 2020

Topònims yin i topònims yang

Diuen que el món es mou per moviments contraris, per forces oposades però complementàries, que es necessiten entre si per subsistir. El Bé i el Mal, la dreta i l’esquerra, blanc i negre, el Barça i el Madrid, el yin i el yang..., amb tots els respectes pels grisos. Vilafranca presenta força topònims contraris, alguns per casualitat i d’altres de buscats expressament.

Anem per ordre, de més antic a més modern. El 1871 s’aproven dos noms de carrers de significat contrari: el carrer de Ponent i el carrer d’Orient, situats, òbviament, en aquestes direccions respecte del centre de la vila. De la casualitat podem dir que ha sortit un altre contrari del carrer de Ponent, que és el polígon i el parc de Llevant, aquests noms ja del segle XXI.

Per altra banda, el 1893 s’aproven els noms dels carrers de la Lluna i el del Sol. El mateix dia s’aprova el carrer del Migdia, potser per completar els quatre punts cardinals, atès que el carrer del Nord s’havia aprovat el 1879.

De noms contraris també podem considerar els de les avingudes de Barcelona i de Tarragona, que marquen dues direccions contraposades, i el pont Nou i el pont Vell (ponts sobre el torrent de l’Adoberia).

El 1944 es bategen dos carrers amb dos noms que déu-n’hi-do de les posicions contràries que van mantenir: mossèn Coy i Claudi Mas i Jornet van mantenir una polèmica pública cap a 1911 arran d’un llibre publicat pel primer. Per cert, aquests carrers són paral·lels entre si i, per tant (i per sort!), no es trobaran mai.

Per acabar, els passatges de Dalt i de Baix són unes de les darreres incorporacions al nomenclàtor de carrers (aprovats el 2008). Corresponen a dos passos estretíssims que separen fileres de cases de la
zona anomenada els Til·lers, al barri del Poble Nou, un en un nivell més superior a l’altre (i encara hi ha el passatge del Mig). Dos noms en què no va caldre rascar-se gaire la closca... (i és que, a parer meu, potser és així com ha de ser i com va començar tot!). El mateix dia (14/07/2008) s’aproven uns quants noms de vents per a unes placetes de la ciutat jardí Sant Julià i, és clar, d’acord amb la rosa dels vents, alguns són contraris: Marinada i Terral, Mestral i Xaloc, Tramuntana i Migjorn, Gregal i Llebeig.

Encara podríem estendre més aquest apunt si fem una anàlisi diacrònica: per exemple, a Vilafranca ha existit el carrer de les Brigadas Navarras (l’atual carrer de l’Alguer entre 1859 i 1980) i ara tenim la plaça de les Brigades Internacionals (a la Girada); ambdues són unitats militars però de signe ben diferent...

I els últims exemples d'aquest món dual: hi havia la masia de Cal Diable i ara hi ha Ca l’Angeleta; hi ha el pati del Gall i la plaça de la Gallina; tenim la plaça de la Verdura i el carrer de la Fruita...