L'electra

A Vilafranca el carrer del Dos de Maig es va obrir el 1883 per iniciativa de la voluntat urbanitzadora de propietaris de finques de la zona, especialment de Manuel Vidal Rollán (vegeu Alió, 1986). Es va anomenar «carrer de Miret», atès que la finca es deia "Hort d’en Miret". El 1893, però, en el segon gran bateig massiu de carrers de la vila se’n canvia el nom per l’actual, en referència a la data del 2 de maig de 1808, en què es produeix a Madrid un aixecament popular contra les forces napoleòniques ocupants que desencadena la  Guerra del Francès. [Aquest acord inclou un bon nombre de noms històrics de mentalitat espanyola: Cid, Colón, generals Zurbano i Riego, Duc de la Victòria...] Tanmateix, el carrer s’ha conegut popularment durant el segle XX amb el nom de "carrer de l’Electra", en referència a la primera seu de la companyia d’electricitat Electra Vilafranquesa, que hi va ser del 1901 al 1930 (veg. Alayo, 2000). 

Façana de la seu de l'Electra, al carrer del Dos de Maig, núm. 11-15, que consta al projecte de sol·licitud d'obres (21/03/1901)

Detall de la façana

Segell i firma del gerent, Jaume Martorell Panyellas (21/03/1901)

El nom de la companyia no només va deixar petjada en el nom del carrer, sinó també en la parla dels vilafranquins: a Vilafranca, de l’electricitat en diem «electra» o, fins i tot, «lectra». Aquest fenomen, però, no és endèmic de la vila. A altres poblacions catalanes també es fa servir aquesta paraula: a Igualada, per exemple, hi havia la companyia Electra Igualadina, que tenia la seu en un edifici que encara avui està dempeus (carrer del Rec) i fan servir la paraula (Màrius Serra, La Vanguardia, 01/07/2013). A Reus, on hi havia l’Electra Reusense, també. Al Vendrell existí La Electra del Vendrell. A Terrassa no he pogut confirmar l’ús del mot, però en canvi sí que ha passat al nomenclàtor oficial, atès que hi ha la plaça de l’Electra i una escola propera amb el mateix nom, ambdós referits a l’Electra Industrial. 

Nom popular al costat del nom oficial, en una targeta comercial

De la vitalitat actual del nom popular del carrer entre els vilafranquins en tinc els meus dubtes, però cap ni un respecte de la vitalitat del mot comú. A Vilafranca i a bona part del Penedès (llevat de Vilanova i Sitges, que sapiguem segur, i potser tota la comarca del Garraf) la gent «paga el rebut de l’electra» i quan cauen quatre gotes «marxa l’electra». A Reus fins i tot ho hem vist escrit: un titular del 2016 diu «L’Ajuntament dóna suport a la iniciativa de compra agrupada d’electra i gas de la Cambra» (Reusdigital.cat, 01/04/2016).

Curiós, el nom «electra». Com és que les companyies susdites Electra Vilafranquesa, Electra Igualadina i Electra Reusense van adoptar aquest escurçament de «electricitat»? Aquestes i moltes més: Electra Popular de Vigo, Sociedad Electra Brutau, Sociedad Cooperativa Electra Madrid, Sociedad Electra Valenciana, Sociedad Electra de Orense, Sociedad Electra Almagreña, Sociedad Electra de Viesgo, Sociedad Electra Vasco-Montañesa i moltes més. Actualment encara existeixen l’Electra Caldense (de Caldes de Montbui) i Electra del Cardener. No surt a cap diccionari, ni de llengua general ni dialectal ni històric, ni en català ni en castellà. L’única referència escrita ens la dona Coromines dins l’article electre (=ambre i mineral): «electricitat: vulgarment abreujat en «l’electra» sobretot en ambients pagesívols [!!] (Cabrera d’Anoia, 1937, però ho he sentit en molts llocs del cat. or.).» (Diccionari etimològic). No sembla que vingui de l’anglès (electricity), ni del francès (électricité). Ve del mot comú «electre», el mineral, que diuen ser l’origen del mot electricitat (si és que aquest mot era conegut)? Hi té res a veure el personatge mitològic «Electra»? Podria ser que s’entengués el mot com un prefixoide (escurçament de mot usat com a prefix i formació de paraules noves), mai acabat de fusionar-se («electravilafranquesa», «electrareusense»...)? És un cas d’etimologia popular, l’adaptació que el poble fa d’una paraula massa nova i massa llarga, traslladat a l’ús oficial (al nom de les companyies)? Què va ser abans, el nom popular o el nom de la companyia? No n’hem trobat l’explicació definitiva. Potser, simplement, un escurçament casual.

---
Alayo i Manubens, Joan Carles (2000). El gas i l’electricitat a la vila de Vilafranca. Ajuntament de Vilafranca.
Alió i Torras, M. Àngels (1986). Projectes i realitat d'un procés urbà decimonònic. Vilafranca del Penedès 1865-1839. Barcelona: Geocrítica. (Textos de Apoyo).

Vilafranca 1863 (i 2)

A l'apunt anterior comentàvem la llista de cases disseminades pel terme de Vilafranca publicada el 1863 dins del Nomenclátor que comprende las poblaciones, grupos, edificios, viviendas, albergues, etc., de las cuarenta y nueve provincias de España... Seguim.

Cal Silvestre és una casa situada a la confluència del camí de Sant Pau i el camí Ral, a tocar dels Pegats. Al nostre llibre dèiem que venia del nom del seu propietari, Silvestre Mata Bonet (Vilafranca 1870 - Montcada 1936), alcalde de Vilafranca entre 1912 i 1914. Com veieu, és impossible, ja que a la data d’edició del document, el 1863, aquell encara no havia nascut. Potser venia d’un avantpassat seu, com el seu pare, el boter Silvestre Mata?

Altres dades interessants: a l’ermita de Sant Pau hi havia una casa habitada, la dels ermitans; la Casa Nova és anomenada «la Casa nova de Penyafel» (també ens havia sortit com a «Casa Nova de Ca l’Alaio»), en referència al camí de Penyafel on està situada. I a la Serreta hi havia 6 cases i a Cal Salines, 4 (sense comptar Can Teixidor, que l’especifica a part): per això consten com a «caserío» (segons el DRAE, «Conjunto formado por un número reducido de casas»).

Com sol passar en documents oficials en castellà, hem de lamentar alguns errors, que s’han anat reproduint posteriorment. El primer és la denominació «les Salines», per al barri situat a tocar dels Monjos. Ja hem explicat moltes vegades que el nom correcte és «Cal Salines», en referència a la casa del mateix nom propietat d’una família de cognom «Salines». L’altre és la casa de Cal Roig (de Ratera), que el document anomena «la Ratera»: el nom dona peu a fer tot de suposicions imaginatives sobre el seu origen, però en realitat es tracta d’una casa els habitants de la qual provenien del barri de Ratera de Castellví. Per, tant com a molt s’acceptaria Casa Ratera o Casa Nova de Ratera, com surt en altres documents.

El cognom «Surià» és molt comú entre els habitants de les cases pròximes a Sant Pere Molanta, però la casa de Cal Surià del document ha de ser l’actual Cal Pau Surià. De fet, a tots els padrons del primer terç del segle XX aquesta és coneguda per Cal Surià. 

Finalment, Cal Llucià ha de ser l’actual Cal Pastoret. Aquest darrer nom es documenta des del padró de 1930, però la casa s'ha conegut des de com a mínim el 1851 fins ben bé el padró de 1924 amb el nom de "sínia del Comte Moy". El nom «Llucià» es deu al cognom dels seus habitants, que el portaven que nosaltres sapiguem com a mínim entre 1892 i 1930, si no més.

Moltes de les altres cases no presenten dubte d’identificació ni de localització (Cal Cana, Ca l’Alaio, Cal Baleta, Cal Pere Pau, la Casa dels Capellans, etc.), però hi ha alguns misteris per resoldre: on era la granja del Po-tort? A quina de les dues cases actualment anomenades «la Torreta» es refereix el document?: a la majestuosa, tancada amb baluard, o a la més petita, situada al seu costat, al límit del terme? I quina és la «Rajoleria» que documenta? Sobre la sínia del Ganxo, tot i que el renom està documentat des del segle XVIII, també en desconeixem la ubicació.

És un document que ens aproxima a com era el poblament fora vila a mitjan segle XIX. Posteriorment, anirien erigint-se moltes altres masies que s’afegirien a les existents i conformarien un bocí del paisatge característic del Penedès. Tanmateix, algunes d’elles ja no hi són (com totes les de la Girada, per exemple); d’altres estan abandonades...

Panoràmica del terme (1961) Fons SACE. (Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya (ICGC)

[Nota: no hem fet cap comentari sobre el nombre d’habitants, que ho deixem a qui hi entengui.]