Qui era la vídua Almirall?

La pregunta, naturalment, té una resposta ràpida: la dona d’un tal «Almirall». Aquest cognom és ben corrent en català i és obvi hi hagi hagut força vídues. Però la vídua Almirall a qui està dedicat un carrer discret del barri de Sant Julià de Vilafranca, la «nostra» vídua Almirall, n’és una: Francesca Carbó Huguet (Vilafranca del Penedès 1879 - Barcelona 1955). Francesca es va casar el 1901 amb Josep Almirall Trius, industrial de Barcelona. Així ho explica una ressenya de La Vanguardia:

La Vanguardia 09/03/1901

[El segon cognom de Josep Almirall, "Arnús", que surt al diari ha de ser un error. Segons el llibre de casaments de la parròquia el segon cognom és "Trius".]

 
Tot i residir a Barcelona, feia llargues estades a la vila. La seva germana Josepa es va casar amb Joan Torres Casals i, per tant, era tia de Miquel Torres Carbó. El 1926 va col·laborar amb la I Exposició d'Art del Penedès (Exposicions 2012:15). Se la recorda per haver costejat el 1927 la instal·lació i el manteniment de l'escola dels pares maristes a l'antiga casa pairal dels Magarola. Aquesta casa estava situada on avui hi ha una oficina bancària, al carrer de Sant Joan. Hi ha una placa a la façana que ho recorda. (Casellas, 1989:18)

El 6 de novembre de 1955, vuit mesos després de la seva mort, exalumnes de l'escola li reten un homenatge descobrint una placa al carrer amb el seu nom, entre altres actes:

Panadés 5/11/1955

A L’Abans (p. 401) es publica una fotografia de la inauguració del carrer el 6 de novembre de 1955.


S'ha dit que la vídua Almirall és Maria Torres Olivé, i certament ho va ser, atès que estava casada amb Joan Almirall i Vidal de Puigdespí, però no és a qui està dedicat el carrer vilafranquí. Aquesta és la que va fer lliurament a l'Ajuntament dels monumentals quadres de Claudi Lorenzale (Benach, 1978:224). Aquest error apareix a Els carrers de Vilafranca, de Josep Martí Soler (Andana, 2014) i s’ha reproduït en altres bandes. A la bibliografia vilafranquina apareixen altres vídues Almirall, com la cèlebre Margarita Panzano, viuda de Josep Almirall i Salat, de qui s’explica que va col·laborar a sufragar la capella del cementiri (Planas, 1948:132).

Ja vam dedicar un apunt al perill de batejar vies només amb el cognom (vegeu Pobre Rodríguez!). Però en aquest cas encara s'afegeix un element a la inconveniència de la denominació, fill d'una societat masclista: no hauria estat molt millor que constés el nom de l'homenatjada, sense remetre's al seu marit?

----

• Benach i Torrens, Manuel (1978). Els vilafranquins del segle XX. Notes per a la història local.
• Bernaus Rovira, Josep A. (2000). L’Abans. Vilafranca del Penedès. Recull gràfic 1862-1965. Efadós.
• Casellas i Casanovas, Joan (1989). Els Germans maristes a Vilafranca del Penedès 1927-1936.
• Exposicions 2012. Les Exposicions d’Art del Penedès. Vilafranca del Penedès, 1926. El Vendrell, 1027. Vilanova i la Geltrú, 1929. IEP.
• Martí Soler, Josep (2014). Els carrers de Vilafranca del Penedès. Andana.
• Planas, Josep (1948). Antics convents, esglésies i capelles de Vilafranca.

 

Curiositats de carrer (I)

L’usuari de Twitter @gazofilacium, especialista i col·leccionista en diccionaris catalans, m’ensenyava dies enrere una curiosa cruïlla del Prat de Llobregat, on conflueixen 4 carrers amb 4 noms diferents. Em preguntava si coneixia algun altre cas. Després d’una cerca, a Vilafranca en tenim un cas semblant: hi ha una cruïlla on coincideixen els carrers Joan XXIII, Sant Julià, Oviedo i Jaume Balmes. I per poca distància, no hi arriba també un cinquè, el carrer de Sant Antoni Maria Claret. La cruïlla pratenca és perfecta: quatre escaires rectes (només amb una petita diferència d’amplada); la vilafranquina, no tant: tant l’eix Sant Julià-Jaume Balmes com l’eix Oviedo-Joan XXIII són trams de carrer d’amplades diferents. En aquest darrer cas, l’eix encara s’allarga i té més noms: Paloma i Bisbe Morgades, per una banda, i Assumpta Trens, per l’altra. L’explicació d’aquesta falta de continuïtat dels noms pot ser pel fet de ser carrers urbanitzats en moments diferents i pel fet de tenir amplades del carrer diferents. En altres casos el motiu pot ser per evitar un canvi de numeració.

Cruïlla del Prat

Cruïlla de Vilafranca

Masies amb nom de religiós

Aquí tenim quatre masies del terme de Vilafranca del Penedès amb una característica comuna: tenen nom de religiós. Si algú alguna informació interessant sobre el nom de la masia o sobre la masia mateixa, feu-la arribar en un comentari.

Cal Monjo. Aquesta masia està situada a tocar de la nova carretera C-15 i l'autopista AP-7, ben a prop del polígon Sant Pere Molanta. Amb aquest nom documentada del 1974 ençà. Manuel Benach (1978:225) esmenta un pagès que anomena "Monjo" que es dedica a la cria dels cucs de seda a principis del segle XX, però no sabem si hi té relació. Al padró de 1930 cal Monjo es denomina “cal Salvany”, i és per raó del cognom de la persona que en aquell hi viu, com a mínim des del 1921, en Josep Salvany Miret, casat amb Antònia Folguera Batalla. Diversos treballs sobre arqueologia del Penedès recullen que a «la vinya de Cal Monjo Sud» han localitzat 4 sitges neolítiques. Desconeixem completament el motiu de la denominació, però és fàcil elucubrar: algú de la família que es va fer monjo, algú que hi vivia enclaustrat, hi va anar a viure un antic monjo (?)...

Cal Frare. Es troba al camí de les Cases Noves de Ferran, al costat mateix de Ca l'Isidoro. Documentada des del mapa de 1914 i a altra documentació fins a l'actualitat. Forma part del Nomenclàtor Oficial de Toponímia Major de Catalunya 2009. Dels padrons de 1900 a 1930 (no apareix als anteriors) podem deduir que la primera casa que hi hagué fou Cal Frare, on vivien el matrimoni Joaquim Solé Morató i Maria Les des del 1898. Una de les seves dues filles, Dolors, es casa amb Jaume Baqués i consta que ambdós matrimonis hi viuen fins com a mínim el 1930, juntament amb els seus tres fills i la mare i oncle de Jaume. L’altra filla, Mercè, es casa amb Isidoro Solé Gili, fill de Sant Martí, i des del padró de 1921, com a mínim, consta que viuen a Cal Frare Petit. Arran d'questa diferenciació entre cal Frare Gran (o Vell) i cal Frare Petit (dos noms provisionals i efímers, fins al 1936), podem suposar que es devia construir una altra casa al costat per a la nova unitat familiar que, poc després, prendria el nom del cap de família, Isidoro. Com en el cas anterior, no sabem el motiu del nom "Frare", però també pot ser algun dels exposats anteriorment.

Cal Frare i Ca l'Isidoro

Casa dels Capellans. Aquesta casa està situada entre la carretera de Tarragona i el polígon Àgora. Actualment està abandonada. Massanell (1990b:16) la documenta en una llibreta de comunió del 1803. Des d’aleshores, s’hi han documentat tota classe fets: els francesos hi col·locaren una bateria, durant el seu avanç pel Penedès el 1808 (Vendrell, 1983); i el Diari de Vilanova (19/09/1862) reporta: "Vora Vilafranca i de la casa de camp dita dels Capellans, junt a la carretera de Tarragona, es va assassinar a un paleta". L’Eco del Panadés (21/05/1865) s’explica una aposta de 280 rals entre un propietari i un botiguer per veure qui anava més ràpid des de la casa dels Capellans fins a la creu de Sant Salvador. Una altra desgràcia ens l'explica La Vanguardia (12/10/1894): "En las inmediaciones de Villafranca del Panadés, ha sido encontrado dentro de una cueva, sita cerca de una casa de campo denominada «Los capellans», el cadáver de un hombre de 35 años de edad, soltero, natural de Torrellas de Foix y vecino de Vilafranca, llamado José Rosel (á) Teyret.". Del 1890 fins al 1936, com a mínim, documentem que hi viuen dues generacions d’una família de cognom «Sonet». Quant al nom, potser era una casa propietat de capellans, de la Comunitat de Preveres de Vilafranca?

Cal Caputxí o els Caputxins Vells. Casa situada a mà dreta del camí de Pacs, just abans del coll dels Pegats. Amb el nom "Caputxins Vells", Massanell (1976; 1990b) la recull a les llibretes de comunió del 1672 i 1803. A diversos mapes del 1900 ençà, la masia apareix alternant les formes "Cal Caputxí", "Cal Caputxins" i, fins i tot (erròniament), "Pegats". El nom al·ludeix al primitiu convent dels Caputxins, instal·lat a la falda de la muntanya de Sant Jaume, abans que el 1626 es traslladessin on hi ha el cementiri actual. El primer terç del segle XX consta que hi viu una família de cognom "Brugal".

----

Noms curiosos de carrers (6)

Sisena entrega de la sèrie #nomscuriosos de carrers caçats voltant per Catalunya. Aquests de Torredembarra, el Francàs (el Vendrell), Alcover, Segur de Calafell i Sant Jaume d'Enveja. Podeu seguir el fil a Twitter amb l'etiqueta #nomscuriosos.

Vilafranca del Penedès, Vilafranca, Vila

Fa uns dies, el músic Sanjosex feia una piulada al seu compte de Twitter reivindicant el dret a poder dir la Bisbal, així, a seques, sense l’apel·latiu comarcal oficial d’Empordà. La piulada i el fil posterior contenia altres comentaris, bestieses mig serioses mig de broma, sobre un suposat conflicte entre els del nord i els del sud, que aquí no interessen (i que en el moment de publicar aquest apunt les piulades que els contenien s’han suprimit!). Però pel que fa al primer punt, permís concedit, Sanjosex. És clar que sí.

Com ja hem explicat en altres apunts d’aquest blog (especialment, vegeu «El determinatiu comarcal “del Penedès” d'alguns municipis»), el fet que la repetició de noms de lloc a Catalunya sigui tan habitual (i natural) ha provocat que l’Administració, com a mínim en tres ocasions, a gran escala, hagi volgut modificar-los per evitar-la. La primera vegada fou a nivell espanyol, amb la reforma de Manuel de Foronda del 1916; la segona la impulsà la Generalitat el 1933; i la tercera, també la Generalitat el 1980. En aquests darrers casos, el gruix de canvis consistiren en una regularització ortogràfica, però també destaca l’additament d’un apel·latiu comarcal al darrere. Així és com arribem a Santa Fe del Penedès (1916); Avinyonet del Penedès, Vilobí del Penedès, etc. (1933); Pacs del Penedès (1980). I el 1933, també la Bisbal d’Empordà.

Però que consti que són els noms oficials, que cal diferenciar dels noms populars, els de tota la vida. Tant a la llista del 1933 com a la del 1980, l’additament comarcal s’escriu en cursiva. A la publicació de l’Institut d’Estudis Catalans «Llista dels noms de municipi del Principat» (1980) s’explica clarament que aquest text en cursiva serveix per completar la denominació oficial i així distingir municipis homònims, i defensa l’ús habitual sense l’afegitó. Per tant, és clar que en Sanjosex pot dir tranquil·lament que és de la Bisbal, així com els penedesencs diem simplement Sant Martí, Torrelles, Pacs, Santa Fe, Sant Cugat, Vilafranca... El nostre marc mental natural és la comarca, d’aquí que no calgui especificar quina és.

Si Vilafranca és més natural que Vilafranca del Penedès, el nom Vila encara ho és més? Es tracta d’un nom creat de manera natural per escurçament, com tantes vegades fem amb el lèxic comú (bici, moto, tele...) o amb els noms de persona (Montse, Imma...). Preguntats sobre la vitalitat del nom per mitjà d’una enquesta (doneu-li la validesa que vulgueu), els seguidors del nostre compte de Twitter confirmen un arrelament social important del nom Vila. I vosaltres què dieu?: Vila, Vilafranca o Vilafranca del Penedès? 

Enquesta a Twitter (4-6 de gener de 2021)

-------
Deixem constància que hi ha una altra mena de noms populars, més aviat producte de modes (Barna, Santsa, Castefa) o de burles (Sant Culgat, Ulldeconya).

Tintin i el carrer del Vol a Vela

Llegint l’àlbum de Tintin El ceptre d’Ottokar, em va sorprendre el nom de carrer que apareix a la primera pàgina. Resulta que en Tintin es troba una cartera en un parc i, amb la intenció de tornar-la al seu propietari, mira el seu interior i llegeix: «Nèstor Halambique. Carrer del Vol a Vela, 24». I dues vinyetes després es veu el protagonista caminant sota la placa del carrer.

 

Avui dia estem acostumats a tota mena de noms de carrers, des dels clàssics carrer Major, carrer de la Font, etc., fins als més asèptics carrer del Clavell, carrer del Vi o carrer 300 (vegeu la sèrie a Twitter #nomscuriosos de carrers. Però el sorprenent del cas que presento és que l’àlbum de què parlem data del 1939. La toponímia urbana d’aquella època i fins ben bé els anys 80 o 90 sempre s’inscrivia en algun d’aquests grups:

• noms naturals. Són els que connecten amb una realitat del carrer: un edifici o un element característic, una persona o nissaga que hi vivia, la forma que té... (carrers de la Font, Sant Joan, Ferran...). La majoria d’aquests noms han nascut de forma natural, però també n’hi ha que, amb bon criteri, s’anomenen modernament per decisió administrativa.
• noms d’homenatge. Dedicats a un personatge eminent (propietari, polític, intel·lectual...: Ramon Freixas, Amàlia Soler...), sants/santes/marededeus (Sant Fèlix, Santa Maria...), entitats (Germanor, Casal...), conceptes polítics (Llibertat, Constitució...), poblacions (Gelida, Martorell, Montblanc...). Tots aquests són aprovats pel plenari dels ajuntaments i això fa que siguin els més susceptibles de canviar segons com bufi el vent de la política.

Posteriorment, van arribar els noms capriciosos (com el que ens ocupa de l'àlbum del Tintin), sense connexió amb el territori, i habitualment lligats a plans urbanístics que necessitaven noms per a diversos carrers. Així, els anys noranta entren al nomenclàtor vilafranquí noms de vents (Terral, Garbí, Migjorn...), del món del vi (Vi, Enologia, Cava, Macabeu...), etc. A altres poblacions la quantitat i l’extravagància dels noms escollits són colossals: noms de flors, d’ocells, de déus grecs, de planetes, rius, números, lletres, etc. Afortunadament, les comissions assessores per al nomenclàtor que funcionen en molts ajuntaments estenen el bon criteri de fer prevaldre els noms naturals per davant de qualsevol altre.

Com és que a Hergé se li va acudir dedicar un carrer a un esport el 1939? I per què concretament al vol a vela, també conegut com a vol sense motor, una disciplina aeronàutica començada a practicar-se el 1920? Hem buscat i no hem trobat cap relació entre l’autor i aquesta especialitat. És una excentricitat o una altra mostra del seu talent visionari?

Per cert, a la versió en castellà també diu "calle del Vuelo a Vela", però la versió anglesa diu "Flyaway road", una adreça que existeix a Castle Rock (EUA), sense relació amb la sèrie de TV.

Fa cent anys...

Abans que acabi aquest horrible 2020, encara tenim temps per recordar algunes efemèrides lligades a la toponímia vilafranquina. 

Fa 100 anys, concretament el 16 de juny de 1920, el ple de l’Ajuntament va acordar de dedicar el carrer de la Parellada a Àngel Guimerà, a proposta de 43 veïns. Aleshores tot anava més ràpid que ara: a l’acta del ple consta que l'endemà arribava l'escriptor vendrellenc i s'acorda anar-lo a rebre i a procedir al descobriment de la nova placa de carrer. El canvi va durar fins al 1926 (vegeu «La travessia d’Àngel Guimerà pels carrers de Vilafranca»).

I aproximadament dos mesos després, el 18 d’agost de 1920, l’Ajuntament va aprovar destinar els noms Menéndez Pelayo, Ramon Freixas i Font-rodona a carrers que s’estaven obrint als nous eixamples de Vilafranca, el Poble Nou i el Molí d’en Rovira. Els noms ja s’havien aprovat anys abans: el primer, el 21 de desembre de 1910; el segon, el 18 de setembre de 1913; i el tercer, l’1 de març de 1914, cinc dies després de la seva mort. A les actes explicita que s’aplicaran a uns carrers futurs. (vegeu "Noms de carrers prematurs (i 2)". Tots ells són noms de persona, vilafranquins de naixement o relacionats directament amb la nostra vila o amb el Penedès:

• Marcelino Menéndez y Pelayo (Santander 1856 – 1912), historiador de la cultura, va ser deixeble, a Barcelona, de Francesc Xavier Llorens i Barba i de Manuel Milà i Fontanals (tots dos presents al nomenclàtor vilafranquí). El 1908 va tornar a Vilafranca per posar la primera pedra del monument a Milà i Fontanals, el qual li havia llegat la seva biblioteca i el seu arxiu.
• Ramon Freixas i Miret (Vilafranca 1835 - 1903) va ser advocat, alcalde de Vilafranca (1876-1879) i autor d'estudis locals. Tenia una biblioteca i un arxiu destacats, que es van perdre durant la Guerra Civil. Com a alcalde, edificà la carnisseria, activà l'erecció de la capella del cementiri, començà la reforma de la plaça de la Constitució i del carrer del Vall del Castell, entre altres obres.
• Gaietà Font-rodona Almirall (Barcelona 1864 - 1914), advocat i propietari. Fill d'Ignasi Font-rodona Vila (1812 - 1890) i Francesca Almirall Vidal, aquesta descendent de la família de propietaris penedesencs Almirall de Puigdespí. Va heretar moltes finques a Vilafranca i la comarca, entre les quals la casa núm. 1 del carrer dels Corders (Hermenegild Clascar), que corresponia a l'antiga casa dels Quatre Vents. Reformada, aquesta casa esdevindria la casa Font-rodona, i posteriorment es vendria a Josep Freixedas Miquel i es coneixeria per Can Freixedas (seu del Consell Comarcal de l’Alt Penedès, incomprensiblement retolada fins fa poc "Casa de la Font Rodona"). La circumstància curiosa és que el carrer escollit va ser l’actual de Sarriera, el qual ja s’havia batejat així el 1876. Sembla que l’acord no va tenir cap efecte, perquè el carrer es va continuar anomenant «Sarriera» fins a l’actualitat.

Per altra banda, el 1920 va morir Agustí Coy i Cotonat (Sort 1859 - Barcelona 1920), a qui tenim dedicat des de 1944 el carrer de Mossèn Coy, que fou capellà del regiment de Caçadors de Treviño 26 de cavalleria, destacat a la caserna. És autor de diverses obres de tema històric de la vila, alguna de les quals generà una forta controvèrsia amb Claudi Mas i Jornet. Va col·laborar a la premsa de Barcelona, sobretot a La Vanguardia, El Noticiero Universal, Las Noticias i El Día Gráfico.


I fa 200 anys...

El 1820 va néixer Francesc Xavier Llorens i Barba (Vilafranca 1820 - Barcelona 1872), filòsof, nét de Manuel Barba i Roca. Vilafranca li té dedicada una plaça al centre des del 26 d'abril de 1880. I en canvi, el mateix any va morir el marquès d’Alfarràs, titular del carrer que connecta la plaça de l’Oli i la carretera de Sant Martí. Joan Antoni Desvalls i d'Ardena (Barcelona 1740 – 1820), hisendat i científic, sisè marquès de Llupià, quart del Poal i marquès consort d'Alfarràs, propietari de l'immens edifici que fa cantonada amb el seu carrer i la plaça de l'Oli.