dilluns, 30 d’abril de 2018

Un nom únic: Cal Noi-noi

Dibuix de Pau Boada, publicat a Acció Catòlica (28/06/1935) i al Tothom (03/05/1969) 

En plena celebració de l’Any Pompeu Fabra, sabeu quina és l’última paraula del diccionari del 1932 (i de l’actual diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans)? És un nom tan excepcional com zum-zum, «expressió que evoca una remor sorda i contínua». D’aquests noms reduplicatius (o noms eco) al diccionari n’hi ha uns quants, la majoria onomatopeies: bup-bup, tic-tac, xim-xim...

No és tan freqüent que noms tan singulars arribin a anomenar un indret, però Déu n’hi do. A Oceania n’hi ha força: Kirakira (Illes Salomó), Aka Aka (Nova Zelanda), Bora Bora (Polinèsia Francesa), Pukapuka (Illes Cook)... Però també a altres parts del món: Baden-Baden (Alemanya), Ngoro Ngoro (Tanzània), Walla Walla (EUA)... I a Catalunya, també: Can Pere-pere (Gironès), roca de Trin-trin (Pallars), cova dels Hula-hula (Garraf), llau del Bull-i-bull (Pallars Jussà), font de la Got-got (Berguedà), tub de Xau-xau (Montsià), lo Pomó-pomó (Terra Alta), devesa de Bum-bum (Ribera d’Ebre)... (vegeu-ne molts més a «Toponímia recreativa. Una visió diferent dels noms de lloc de Catalunya«, d’Assumpta Lleonart i Orri).

A Vilafranca tenim l’honor de tenir-ne un de fabulós: es tracta de Cal Noi-noi, l’antiga taverna/cafè/fonda situada als baixos de l’edifici a la cantonada del carrer de Sant Bernat i la plaça Jaume I (l'antic palau Reial i l’actual Vinseum). Segons Benach (1934) era el renom del taverner, però els descendents de l’últim encarregat (dels anys trenta) ens han explicat que el nom ve del fet que un antic taverner tenia un fill que sempre estava malalt, i que la gent sempre hi anava i preguntava «Com està el noi?» (agraeixo a Pere Ferrando que m’hi hagi posat en contacte). El nom ja era conegut com a mínim el 1909: "casa hoy conocida por Noy Noy" (Coy, 1909:581), i va tancar el 1935: «Ebodegó de «Cal Noi Noi» ha tancat les portes» (Acció Catòlica, 28/06/1935). Es reobre per la Festa Major de 1969, integrada al museu, obres costejades per Caixa Penedès (La Vanguardia, 29/08/1969).

L'any 2000, la Colla de Castellers Xicots de Vilafranca van obrir un local a la plaça de Manuel Milà i Fontanals amb el nom de Cal Noi-noi, recordant la taverna, que fou nucli dinamitzador de la vida castellera a la vila. Allà hi havien assajat castellers locals els anys 1928 i 1929, la «Penya dels Castellers». Aleshores, el local es deia «Bar Grop Nou». (veg. «Notícies dels Castellers de Vilafranca dels primers anys de la renaixença», de Xavier Güell Cendra).

Josep Maria de Sagarra (a L’aperitiu, 1937:445) li va dedicar una glossa que comença així: "En la part baixa d'aquest palau, abans hi havia xivarri de cavalleries i senyors de barret de plomes; és possible que de tant en tant saltés alguna ganivetada; ara no hi ha res més que un cafè, mig cafè mig taverna, que en diuen a cal Noi-Noi [sic]. Aquesta paraula repetida fa pensar en un llunyà riu asiàtic. El sostre de cal Noi-Noi és baix, i tot gasta una pintura d'ala de passerell. Encara que sense gens de truc ni d'intenció, diríeu que és una taverna parada pel turisme sentimental." (i segueix). I un sonet d'Antoni Massanell (publicat a l’Antologia poètica, 1994:45):

Record de Cal Noi-Noi [sic]

La gent, què en sap? Mes jo ho recordo encara
perquè, durant llarg temps, em fou camí
aquell, pel corraló, anar i venir
de casa a cal Noi-noi amb el meu pare.

La imatge, si bé llunya, em pervé clara:
amb l'eina als dits vèiem, absorts, sorgir
el testimoniatge d'un ahir,
plenes de pols les bates i la cara.

Que el nostre goig fou d'entaular batalla
contra els gruixos de guix i calç, mortalla
que envilia els carreus del vell palau.

Avui, l'antic casal, fita assolida,
què té a envejar? No així la meva vida
que el retorn al passat, sovint, l'atrau.

Sobre l’ortografia del topònim, és clar que ha d’anar amb guionet, essent com és un compost reduplicatiu com nyigo-nyigo, xup-xup, bum-bum, etc. I només porta majúscula el primer component, com passa a Coma-ruga, Sud-àfrica, Bell-lloc, Puig-aguilar... I atès que és el nom propi d’una casa, el «cal» en majúsula.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada