dimecres, 28 de març de 2018

Toponímia i poesia


El passat 21 de març se celebrava arreu el Dia Mundial de la Poesia. Alguns llocs vilafranquins han estat objecte de la dedicatòria d’un poema. És ben conegut el que va escriure Manuel Milà i Fontanals el 1843: la font de Melió, que ell escriu «Melior» (font que avui ja no existeix, però sí la partida, la riera i el camí), és l’escenari d’una tràgica història d’amor, entre una noia (dita «Melior») i el seu enamorat. Aquest és el començament d’aquest poema tan romàntic:

Set patges acompanyen
mes ai! A l’aimador
que va a trobar sa nina
mes ai! Prop de la font.
Del castell de son pare,
mes ai! Que n’és a prop,
cap a la font se’n baixa
mes ai! Na Melior.
Un dia, quan baixava,
...



La muntanya i l’ermita de Sant Pau han estat objecte de poemes, en part a iniciativa dels organitzadors de l’aplec de Sant Pau. Antoni Massanell i la germana Maria Lluïsa Siguán hi tenen dedicat un poema reproduïts en una activitat d'educació ambiental de l’Ajuntament de Vilafranca:


I aquest n’és un altre, dedicat a l’ermita de Sant Pau, obra de 
Josep M. Font i Raventós:

Ermita de Sant Pau,
oberta dins la roca:
la muntanyenca pau
la pietat em toca.
I el goig que se m'enroca
i ell viure que em decau
com una vella soca,
em banyes de cel blau.
Quan el gener rodola
cap a la seva fi,
mateix que un pelegrí
segueixo el teu camí
d'olor de farigola
o olor de romaní.

La publicació Acció del 30 de juny de 1934 relata i lamenta l'enderrocament de les creus de terme, i publica el poema "Aquella paraula" sobre la creu de terme de les Cabanyes o de la Pelegrina, "barroerament enderrocada la nit del dia 19 al 20 de juny de 1934":

Aquella paraula

Les folles ungles d'unes mans traïdores
fan rodolar per terra antics carreus...
Les hores de la nit són bones hores
per a treballar els grans galifardeus!

De res no hi val que l'Art o bé la Història
o el gloriós passat d'un Poble hi tingui a dir;
del símbol de la fe ni l'art ni la memòria....
És temps de llibertat i el lema és "destruir".

Mes ai, que'l Crist que en pedra es suspenia
retrova la pregària en llunyania
bo i aixecant la veu tot pantejan....

I mentre de la Creu salten bocins
s'encela el prec per als nocturns botxins:
"Pare, perdoneu-los; no saben el que fan".

Finalment, ressenyem que Antoni Massanell també ha dedicat força poemes dedicats a diversos indrets, com les places de la Constitució i de l’Oli, Cal Noi Noi, el cementiri (que ell anomena «fossar») i les Clotes, tots elles publicades al recull Antologia poètica (IEP, Vilafranca: 1984). Vegem-ne una mostra:

Les Clotes a primers de maig

D’un sol color, avui, és tota
la clota, s´ha uniformat:
verd i verd: el del sembrat
i el de la vinya que brota.

Al llarg dels anys no s’esgota
la seva fertilitat:
si el graner és curull de blat,
al celler es vessa la bóta.

Terra meva, clota meva,
que, braços oberts, m’aculls,
quin goig dur-te dins els ulls
dia a dia, sense treva.

Per a mi ets la millor llenca
de terra penedesenca.

En sabeu més?


1 comentari:

  1. L'històric i ben retrobat amic Ton Ferret m'informa de la iniciativa del Jordi Llavina de perpetuar en una placa un poema del Joan Teixidor dedicat a la plaça de Sant Joan. Aquí: https://m.facebook.com/story.php?story_fbid=10209202753480431&id=1068581332

    ResponElimina