dimecres, 14 de setembre de 2016

Sobre noms de persona als carrers (I)



El passat 9 de setembre es va inaugurar a Vallfogona de Riucorb un carrer dedicat a Johan Cruyff (guaita!: el dia 9 del mes 9, com el dorsal que portava al Barça). Feia aproximadament 5 mesos i mig des del traspàs del futbolista i entrenador, tot i que l’acord de l’Ajuntament ja s’havia pres el mes de maig (2 mesos després). El ressò mediàtic va ser absolutament colossal, amb notes de premsa aparegudes a tota mena de mitjans catalans i espanyols, i a molts d’Holanda, Itàlia, Hongria, etc.

Podríem opinar sobre la conveniència o no de la tria del nom en un poble sense cap altra relació amb el personatge que l’admiració, públicament reconeguda, que li professa l’alcalde i, segons diu, tants i tants veïns. El sorprenent del cas és la rapidesa: l’acord de bateig es pren només dos mesos després del decés.

A recer de les Nacions Unides existeix el Grup d’Experts en Noms Geogràfics, creat amb la funció d’assessorar els governs en els problemes tècnics per a la normalització dels topònims. Les resolucions sorgides de les conferències internacionals que organitzen cada cinc anys, en principi destinades als estats membres, són molt interessants.

El cas és que la resolució 2 de la Vuitena conferència (de l’any 2002) estableix el procediment recomanat en el cas d’assignar noms de persona a llocs. Es reconeix que és una pràctica generalitzada, però constata que sovint és controvertida i inestable, propícia a canvis posteriors. Per tot això, es recomana explícitament no batejar cap indret amb el nom d’una persona viva (pràctica que s’ha fet molt i, en certa mesura, encara es fa ara) i recomana, en el cas d’una persona traspassada, que a cada país s'acordi el temps que s’hagi d’esperar abans de donar el seu nom a un lloc. Aquest temps no el concreta, però hi ha una tendència a considerar un termini de cinc anys com a prudencial. Així apareix explícitament a les ordenances o normatives de diversos ajuntaments catalans (Barcelona, Granollers, Vilanova i la Geltrú, Terrassa, Sitges...), i també a organismes internacionals (govern de la província d’Alberta, Canadà).

En el cas que ens ocupa avui, evidentment el termini de cinc anys no es compleix. Tot i que no és una obligació, ja s’ha dit que és recomanable. Es tracta d’adoptar un capteniment fred i objectiu i amb suficient perspectiva històrica per valorar la decisió.

I a Vilafranca, s’ha complert aquest termini en el bateig oficial dels 103 carrers amb noms de persona actuals (i els 33 pretèrits)? Ho veurem al pròxim apunt.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada