Ja tenim correlons

Ja s’han instal·lat les plaques noves per identificar els correlons de Vilafranca i, el més important, s’han culminat els acords del ple de l’Ajuntament del 21 de novembre de 2023 i de Junta Local del 27 de juliol de2024, seguint un dictamen de la Comissió de Nomenclàtor, de fer servir la forma correló en comptes de carreró, com fins ara. I es va optar per la decisió valenta de fer servir la grafia amb E, que tot i no ser (encara) normativa, esperem que, amb l’argumentació que existeix, passi a ser-ho aviat gràcies a les gestions que s’estan fent. Aquests 9 correlons s’afegeixen ara als 33 carrers oficials que ja existien a Catalunya amb aquest mot, tot i que escrit amb A.

Potser en el moment que el nom sigui oficial podrem veure les plaques dels carrers de Catalunya que tenen denominació corraló al genèric o a l’específic ho corregiran. No us penseu que en siguin pocs. N’hi ha 33. Concretament 15 casos de carrer (o passatge) del Corraló que, per cert, és un exemple de tautologia (del tipus, carrer de la Carretera): a Canyelles (on la placa està escrita correló), Masquefa (repetit en dos nuclis, a Masquefa i la Beguda Alta), Montcada, els Prats de Rei, Sant Quirze del Vallès, Vallbona d’Anoia, el Cogul, Os de Balaguer, el Vilosell, el Catllar, Prades, Santa Oliva, Vallclara i Vallfogona de Riucorb. I en altres 5 casos, el mot corraló l’acompanya un altre element: carrer del Corraló de la Fassina, carrer del Corraló de l‘Estació i carrer del Corraló de Cal Pluges (aquests tres tots a Masquefa) i carrer del Corraló de l’Espinac (Altafulla). A aquests cal afegir 8 altres carrers en què només el genèric és corraló i l’específic un altre element (a Sitges, el Pla del Penedès i Cornudella de Montsant). I finalment, destaquem un cas especial: a Sant Pere Sacarrera hi ha el carrer del Correló, únic cas, fins ara, en què la grafia del mot és amb E.

Per cert, s’ha dit que el mot, amb el significat de "carrer curt i estret", amb sortida o sense, és especialment estès entre les comarques del sud de Barcelona i les del Camp de Tarragona. I efectivament, veient la llista de poblacions on aquest nom és oficial, les que estan situades en aquest espai són les dominants, però fixeu-vos que d’altres són de més enllà, com Sant Quirze del Vallès, Os de Balaguer, Cornudella de Montsant, el Vilosell, etc. I si entréssim en l’ús col·loquial, fora dels usos oficials, ho podríem confirmar.

El Manolo Vital vilafranquí

Tothom parla, amb raó, de la pel·lícula El 47, que narra l’episodi de rebel·lia del conductor d’autobús Manolo Vital en favor d’un servei de transport públic fins al barri de Torre Baró, on vivia. Després de la gran rebuda en nombre d’espectadors i premis que ha tingut aquesta història, el desembre passat l’Ajuntament de Barcelona va aprovar que la rotonda d’accés al barri per on Vital va fer pujar l’autobús núm. 47 s’anomenés amb el seu nom, i que en el futur, quan es convertís en plaça, s’anomenés plaça de Manolo Vital.

La derivada toponímica del cas ens ha recordat noms de carrers vilafranquins que estan dedicats també a persones amb aquest esperit de lluita: pels drets dels treballadors (com Luis Mata, que té un passatge al seu nom, o Montserrat Junyent, a qui està dedicat l’auditori de l’Ateneu Municipal), per la dignificació dels barris (com Jaume Palau, que dona nom a una sala del local de veïns) o pel benestar de persones desafavorides (Assumpció Domènech, Enric Regull, etc.). 

Però el perfil que més s’acosta (salvant les distàncies!) al de Manolo Vital deu ser el d’Antonio Acedo de Sopetrán: persones vingudes de la província de Cáceres, residents a barris perifèrics (Torre Baró i l’Espirall) i amb profunda voluntat per millorar-ne les condicions de vida.

El carrer d’Antonio Acedo de Sopetrán (Valdemorales, Cáceres 1926 - Vilafranca 1989) està situat al barri de l’Espirall. Travessa ben bé pel mig els blocs dels habitatges de protecció social que es van construir entre 1969 i 1974. Acedo, que l'any que ve celebraria el centenari del seu naixement, va ser sindicalista del sector de l’alimentació, cosa que li va portar algun disgust. També va ser un activista veïnal des dels anys seixanta i el primer president de l'Associació de Veïns de l'Espirall, fundada per ell mateix i altres veïns el 1974. El 21 de juliol de 1994, a l'inici de les festes del barri de l'Espirall, se li va fer un homenatge i, amb la presència de l’alcalde i familiars directes, es va fer l’acte de descobriment de la placa del carrer. (més informació: glossa de Jordi Cuyàs al web Comissió Memòria)

Acedo, al centre de la imatge i darrere el micro, en un acte sindical el 1976 (ACAP)

Aquí hi havia hagut... (i II)

Dèiem a la publicació anterior que hi ha tota una sèrie de noms de vies urbanes que remeten a realitats desaparegudes, però que en el seu moment van ser el referent perquè el carrer on estaven ubicades s’anomenés de tal manera. En aquesta ocasió esmentem alguns carrers amb noms d’institucions o empreses que hi han tingut la seu. 

L'Ateneu (del llibre L'Ateneu Obrer Vilafranquí)

El carrer de l’Ateneu pren el nom de l’entitat Ateneu Obrer Vilafranquí creada el 1885 per Jaume Ferrer  Fabra, Ramon Pujol i Isidre Rius, entre altres, amb la finalitat d’aixecar el nivell cultural dels obrers i defensar els seus interessos professionals. El 1939 desapareix com a entitat i l’edifici s’enderroca el 1972. Però el nom ha quedat perquè en tinguem record. 

El carrer de l’Electra no és un nom oficial, però també escau d’afegir-lo en aquest apunt, atès que fa referència a l’empresa Compañía Electra Villafranquesa. És el nom popular del carrer del Dos de Maig. L’origen és que durant el primer quart de segle XX hi va haver la seu de la companyia Sociedad Anónima Electra Vilafranquesa, la segona companyia d’electricitat de la vila. Va existir del 1901 al 1930, i la seva petjada, a més de l’òbvia electrificació de bona part de Vilafranca, es fa present en la manera amb què els vilafranquins anomenen l’electricitat: l’electra.

I el carrer de Germanor es refereix a aquesta associació mutualista creada el 1928 amb l’objectiu d’atendre situacions de malaltia i internament quirúrgic dels seus associats en una època en què no existia la seguretat social pública. Inicialment era al carrer de la Palma, però el 1929 ja es va posar la primera pedra d’una clínica a l’actual carrer, que no s’inaugura fins al 1953. El nom és oficial des del 1930 (amb el parèntesi 1939-1980, que té el nom de Alcázar de Toledo). 

I també el carrer i la plaça dels Boters, que fan referència a la seu de la Toneleria Mecànica del Penedès, S.C. Cooperativa de Boters, empresa creada el 1932 en aquest indret i tancada cap als anys noranta. La indústria de la bota està sempre molt arrelada a les zones vinícoles, i Vilafranca no n’era una excepció. La cooperativa havia arribat a tenir 150 socis. El carrer es va batejar així el 1980, i la plaça, el 2001. 

Instal·lacions dels boters (Font: ACAP)

Per acabar, hi ha tota una sèrie de noms que fan referència a institucions religioses establertes a la vila, però com que són tan evidents no ens hi estendrem gaire: carrer o plaça del Carme, al convent del mateix nom que hi havia a tocar de l’actual carrer (on ara hi ha l’Escola Estalella); el carrer de Montserrat, pel nom de la casa que el monestir de Montserrat tenia a la vila per administrar les seves terres situades al terme; rambla de Nostra Senyora, en referència a la capella que hi havia al portal de la muralla del principi del carrer de la Parellada; carrer de Sant Bernat, per la casa que hi tenien els monjos de Poblet; carrer de Santa Clara, pel convent que hi havia; carrer de Santa Magdalena, per l’església del mateix nom, etc.

Aquí hi havia hagut... (I)

En una publicació anterior parlàvem de l’era Enrajolada i de la plaça que actualment porta el seu nom. Ja s’ha explicat moltes vegades que la forma més natural de referir-se a un lloc és fent servir algun element que el singularitza, ja sigui per la seva forma o el seu color, per qui hi viu o a qui pertany, per la direcció que pren o d’allà on ve, etc. Naturalment, el recurs d’al·ludir a un equipament present a l’indret és també absolutament tradicional. La plaça de l’Era Enrajolada n’és un exemple perfecte. Repassem altres noms de carrers de Vilafranca actuals que ens parlen d’un temps desaparegut.

L'escorxador (Fons ACAP)

El carrer de l’Escorxador es troba al barri de les Clotes. Hi ha l’edifici del mateix nom que haviaservit per escorxar bestiar, obra de l’arquitecte Santiago Güell, que es va inaugurar l’octubre de 1902 i va donar servei fins al 1993. El 1997 s’inaugura la remodelació de l’edifici com a equipament cultural i associatiu, mantenint el nom original. Ja fa temps que els requisits sanitaris exigeixen concentrar l’escorxament de bèsties en llocs ben preparats.

La torre de l'Espirall (Fons ACAP)

El carrer, la plaça i el barri de l’Espirall deuen el seu nom a la torre i el dipòsit que repartia l’aigua de la mina de Calandraix i els Pujols fins a la Font i altres fonts de la vila. Estava situat al carrer que porta el seu nom, prop de la cantonada amb el carrer de la Granada. Ara l’aigua ve canalitzada des del dipòsit de la muntanya de Sant Pau. 

No cal dir que la muralla també ha generat noms allà on passava i que encara es mantenen avui, amb els carrers de la Muralla dels Vallets i de la Muralla de Sant Magí. El primer és un tram on hem de suposar que els valls devien ser poc profunds o estrets, uns vallets; el segon pren el nom del tram de la muralla que tocava a la capella de Sant Magí.

El carrer de la Font porta a la que durant molt temps fou l'única de la vila i per això se la denominava de manera genèrica. Era a l’actual plaça de Manuel Milà i Fontanals, la qual també s’havia anomenat de la Font fins al 1892.

Finalment, el carrer del Pati del Gall s’anomena així pel nom de la casa que hi havia a la cantonada d’aquest carrer amb el carrer del Nord (on ara hi ha un bloc alt), en la qual hi havia un penell amb forma de gall. (Vegeu la publicació On era el gall del carrer del Pati del Gall?) Cal dir que el recurs d’anomenar carrers amb masies que havien existit s’ha anat mantenint fins a l’actualitat, en eixamples que precisament se les van cruspir: carrers del Molí de Morató, de Cal Cintet, de Cal Sabeta...

En continuarem parlant.

Curiositats de carrer (VII): el carrer invisible

Al nomenclàtor oficial de carrers vilafranquí hi ha un passatge que molt difícilment trobareu, perquè està totalment amagat, tant per als vianants com per als que consultin els plànols urbans. Es tracta del passatge del Coll. Consta a les llistes de carrers tot i que no surt dibuixat en els plànols (en algun surt només esmentat). Dona al carrer del mateix nom, però és difícil endevinar-ne la situació, atès que s’ha tancat i actualment és l’entrada per a vehicles del Palau Macià, la fabulosa casa del carrer de la Cort, al costat de la casa de la vila. Realment, hi ha altres passatges a la vila que són privats i l’accés està tancat. La curiositat d’aquest carrer és que tingui nom oficial i sigui realment invisible i tancat als vianants. Potser és per això que no entrés a la llista de passatges als quals el 2 de juliol del 2024 se’n va canviar oficialment el genèric, de passatge o carreró a correló. També és curiós que el correló passi per sota de la Casa Guardiet-Berrozque, fent ús d'algun dret de pas.

Sobre l’origen del nom del carrer (i el del correló) hi ha algunes teories, però la més plausible indica que vingui d’una nissaga que hi tingués casa. A Barcelona també existeix el passatge del Coll i el carrer del Coll, però no hi ha cap relació entre ells, ja que el primer és al barri de Sant Martí i el segon, al de la Sagrera.

L'entrada del passatge és la porta de fusta de color marró

Fragment d'un plànol del 2015

Breu viatge per la toponímia bretona

Uns quants comentaris sobre un #ViatgeToponímic per la Bretanya. El bretó i el galó són les llengües autòctones de la regió: la primera treu el cap tímidament en el paisatge; la segona inexistent. Les matrícules dels cotxes inclouen la forma francesa (l’exònim: Bretagne) i la bretona (Breizh).

Des del 1985, està permesa la senyalització bilingüe a les carreteres. Algunes plaques d’alguns pobles també són bilingües, de forma més o menys equilibrada. 

Algunes plaques de carrer inclouen elegantment i exemplarment no només la forma bretona del topònim, sinó també l’origen o el nom antic.

 

A Vannes (en bretó, Gwened), hi ha una plaça dedicada a València, per haver-hi nascut sant Vicent Ferrer (no Ferrier) que morí mentre predicava per la regió. 

I per acabar, una classe de topònim que al qual no estem acostumats a veure gaire o gens per Catalunya: les rotondes tenen nom. 

Quatre noms nous per al nomenclàtor de carrers vilafranquí

Aquestes setmanes hem dedicat dues publicacions per explicar el contingut de l'acord de la Junta de Govern Local sobre toponímia municipal vilafranquina. Hem comentat l'oficialització del genèric correló (vegeu la publicació "A Vilafranca hi ha correlons") i la visibilització de noms populars de carrers i espais urbans. ("Noms populars de carrers i espais de Vilafranca"). Ens falta deixar testimoni de l'aprovació de quatre noms nous per a espais que no en tenien: 

• Passatge dels Pins d’en Moy a l’espai que dona al pati de l’escola Montagut/c. Moja. La denominació permet preservar un topònim de l’indret (els Pins o el bosc del Moy) alhora que fa referència a la família propietària dels terrenys i que va facilitar els inicis de l’escola Montagut. La família Moy tenia moltes propietats a Vilafranca, segurament a causa del matrimoni entre Carlos de Moy Colins (Madrid 1775 - Barcelona 1850) i la vilafranquina Ramona Janer. El seu fill Carlos de Moy Janer (1816-1898) fou "Caballero de la Real y distinguida orden de Carlos Tercero y de los Militares de San Fernando y San Hermenegildo" i tinent coronel d'Infanteria. El fill d'aquest, Carles de Moy Sauri (Barcelona 1847 – 1915), fou enginyer industrial i diputat al Congrés pel districte de Vilafranca l'any 1899. Posteriorment han portat el títol Carles de Moy Calvet (? – 1942 Barcelona), Carles de Moy Prat (Barcelona 1925 – 2007)i, actualment, Carles de Moy Borrull (Barcelona, 1959).

Passatge dels Pins d'en Moy (Google Street View)

• Parc de la Tria, a la zona verda existent al sector Pla del Diable-Ciutat Jardí Sant Julià. Es preserva així un topònim, corresponent a una partida de terra situada entre l'antiga partida de l'Adoberia d'en Jané i la rasa dels Vinots (actualment, entre la Zona Esportiva i mig parc Sant Julià). La travessava la rasa del mateix nom (que és nom oficial des del 2008) i el camí de la Bleda. Està documentada del 1408 fins a l'actualitat. Segons el DCVB, una "tria" (forma dialectal de "trilla") és un "Tancat fet de fullam i brancatge de plantes enfiladisses sostingut per pals ficats en terra" o bé un "Tros de terra prop de poblat, clos i amb casa, generalment regadiu i plantat principalment d'arbres fruiters".
• Placeta de Guillem Agulló a l’espai públic existent a la cantonada dels carrer del General Cortijo amb el passeig de Rafael Soler. Guillem Agulló va ser un jove valencià de dinou anys, militant en moviments independentistes d’esquerres, que el 1993 va ser assassinat per un grup de militants d’extrema dreta feixista. 

Placeta de Guillem Agulló

• Plaça del Clot de Ferran a l’espai públic previst al PAU 20 (barri de Cal Pere Pau). El nom ve del d'una partida de terra a llevant de la vila, a tocar de Sant Pere Molanta. L'esmenten diversos documents dels segles XVIII i XIX. Naturalment, el nom li ve del grup de cases de nom Ferran, prop del nucli de Sant Pere Molanta.

Finalment, es va acordar que s'anomenessin carrer de Josep Tarradellas i avinguda de Lluís Companys a les prolongacions d’aquestes vies públiques per damunt del cobriment de les vies fins a connectar amb el passeig de Rafael Soler.