Noms de ponts, passos a nivell i altres elements relacionats amb el tren (i III)

La plaça de l'Estació (ACAP)

A més de ponts i passos a nivell, l’altre element important originat per l’arribada del tren és l’estació. L’espai del davant que es va anar conformant com a plaça es va batejar oficialment com a plaça de l’Estació el 1977, però ha tingut altres noms: "República" (1892-1902), "Doctor Robert" (1902-1906), "República" (1906-1927), "Alfons XIII" (1927-1930), "República" (1930-1939) i "Sagrado Corazón de Jesús" (1939-1977). Malgrat aquests noms, sempre se l'ha coneguda popularment pel nom actual (Las Cuatre Barras 17/10/1892), i fins i tot apareix en alguns documents oficials dels anys setanta del segle XIX. L'actual edifici de l’estació data del 1909, i substituïa el que s'havia construït per a l'arribada del tren a la vila el 1865. 

El carrer de l’Estació era un antic nom del carrer de Misser Rufet (i encara ara, de manera popular), concretament entre el 1878 i el 1884, que es deu al fet que des del centre la vila menava a l'estació de trens. Oficialment, el nom exacte fou “calle de la Estación del Ferro-carril" (Ple 11/04/1878). El 1884 es va recuperar el nom de Misser Rufet, que havia acordat el ple el 1867, però misteriosament ignorat en la denominació del 1878 (Ple 25/05/1867; 14/10/1884). 

El passeig de la Via (ACAP, Fons Jordi Valls, 1981

El nom “via” també ha deixat empremta al nomenclàtor de carrers. El passeig de la Via és el nom popular del passeig de Rafael Soler, perquè transcorria pel costat de la via del tren, des de la creu de Santa Digna fins al pont de Moja. Des de la construcció de la via d'alta velocitat (2002) i el seu cobriment, l'espai s'ha transformat completament, però el nom encara es fa servir. És un lloc de passeig tradicional des dels anys vint. I el camp de la Via va ser el segon camp de futbol que hi va haver a la vila, situat al carrer del Bisbe Morgades, als terrenys de les antigues dependències del Sindicat. El primer partit es va fer el 10 de desembre de 1911 i va estar en actiu fins al 1917 (Josep M. Batet. F.C. Vilafranca 1904-2004. Crònica de cent anys de futbol. Futbol Club Vilafranca, 2004. Pàg. 25). 

I acabem amb dos noms moderns, però relacionats amb el ferrocarril. En primer lloc, la Llosa, nom popular amb què des del 2003 es coneix la plataforma que cobreix les vies del tren a Vilafranca, des de l'alçada del carrer de Tossa de Mar fins a la plaça de Torras i Bages. S’ha de veure si el nom es consolidarà o desapareixerà a mesura que es vagi urbanitzant. I en segon lloc, el polígon industrial Estació de Mercaderies – les Fonts, situat a l'antiga partida de ca l'Alaio, en el triangle que formen l'autopista AP-7, l'antiga carretera N-340 i el límit del terme. El nom es deu a la voluntat inicial que inclogués una terminal ferroviària de càrrega i descàrrega de mercaderies.

I amb aquest apunt acabem la trilogia que hem dedicat a noms de lloc vilafranquins relacionats amb el ferrocarril. 

Noms de ponts, passos a nivell i altres elements relacionats amb el tren (II)

Reprenem la llista de noms de lloc relacionats amb el ferrocarril al seu pas per Vilafranca. Fins a la construcció dels ponts, els camins i les carreteres travessaven la via a nivell, és a dir, pels passos a nivell. La presència de guardabarreres en alguns d’ells feia que s’anomenessin amb el nom de l’encarregat. Per això ens apareix a la documentació antiga el pas del Bertran, el pas del Guerrero, el pas de la Maria i el pas del Baldomero (a més del pas de la Creu de Santa Digna, en aquest cas amb una altra motivació). En alguns d’ells hi havia una caseta on, fins i tot, hi vivia tota la família (si més no, el padró del 1936 en registra dues amb residents: les casetes del Bertran i del Baldomero).

El pas del Guerrero el documentem una sola vegada en la descripció d'una ruta al butlletí del Centre Excursionista Vilafranquí (juny/juliol 1926), d'aquesta manera: "Es surt de Vilafranca pel camí anomenat "Pas del Guerrero" vers el poble de Moja". Podria ser que aquest pas fos el que hi havia al punt on el 1937 es va començar a construir el pont de Moja. Aquest Guerrero ha de ser José Guerrero, que apareix amb el càrrec de guardabarreres en una relació de treballadors de l’estació de Vilafranca publicada a Fructidor (5/10/1912), tot i que no en sabem res més.

El pas de la Maria era a la confluència amb l'antic camí de la Pedrera, tal vegada amb una guardabarreres de nom Maria. Apareix en la mateixa descripció de la ruta del butlletí esmentat, d'aquesta manera: "De Vilafranca es va a la Pedrera Fonda pel camí que podríem dir neix al Pas de Maria, als defores de la vila i al peu de la via del f.c.". I a les actes de la Comissió Permanent de l'Ajuntament (3/02/1927) s'aprova el projecte d'urbanització de la zona compresa entre els carrers Bisbe Morgades, Ramon Freixas i Rafael Soler. Hi passava el camí de la Pedrera que es diu que travessava la via pel "paso a nivel llamado de la Maria". I encara, en un acord del ple de l'Ajuntament del 1910, s'esmenta el "paso a nivel de la antigua carretera de Villanueva llamado de la María". Tinguem en compte que aquesta "antigua carretera" hauria de correspondre al camí de la Pedrera que serviria per anar a la capital del Garraf: "lo cami o carretera de Moja, per lo qual se va de dita vila a la vila de Vilanova de Cubellas, passant per Coll de Barrals" (Capbreu 1683).

Pas a nivell de la Maria, al camí de la Pedrera (ACAP, Fons Jordi Valls, 1981)

El pas del Bertran era a l'actual carrer del Doctor Zamenhof, que era l’entrada a la vila des d’antic venint de Barcelona. S'esmenta en una acta del ple de l'Ajuntament de l'abril del 1939, quan es proposa anomenar el carrer amb el nom "21 de Enero de 1939": "paso a nivel del ferrocarril de M.Z.A. denominado "Pas del Bertran". Aquest carrer també l'hem documentat el 1911 i el 1922 com a "camí del Bertran" (Ple 29/03/1911; 28/06/1922). Al Fons Vinseum de l’Arxiu Comarcal Alt Penedès hi ha una fotografia del pas amb el guardabarreres (potser el tal Bertran?). La caseta es va enderrocar els anys vuitanta quan es va desdoblar la via, i el pas es va anul·lar ja en aquest segle arran de la construcció de la via d'alta velocitat i els canvis urbanístics i de circulació de la zona.

Pas d'en Bertran (ACAP, Fons Vinseum, Primer terç segle XX)

Pel que fa al pas del Baldomero, s'esmenta en un relat amb sobrenoms i topònims populars vilafranquins realitzat per Alaio i publicat al setmanari Tothom (6/09/1969): "...emprengueren camí, tot xiulant, cap al Pas del Baldomero, i per fer cap al pont del Carril". Al padró de 1890 hem documentat un tal Baldomero Gispert Dalmau, de professió guardavia, que vivia en una "Casilla del Molí de Vent". I al de 1936 apareix a la llista de disseminats la “Caseta Baldomero”, una mica més enllà de la “caseta Bertrán”. Segur que aquest pas havia de ser entre el pas del Bertran i la casa del Molí de Vent, ja arribant a la Granada. 

Finalment, el pas de la Creu de Santa Digna o de la carretera de Vilanova no l’hem vist escrit enlloc, però és un nom que li escau. No hi ha dubte que ha estat el pas a nivell més concorregut dels que han existit a la vila i que va estar en servei fins als anys vuitanta del segle XX.

Pas a nivell de la Creu de Santa Digna (ACAP, Fons Jordi Valls, 1982)

Al proper apunt acabarem aquest repàs de noms de lloc relacionats amb el ferrocarril.

Noms de ponts, passos a nivell i altres elements relacionats amb el tren (I)

Aquest 2025 ha fet deu anys de l’aparició del llibre 150 anys del ferrocarril de Tarragona a Martorell, una minuciosa obra editada per celebrar els 150 anys de la inauguració d’aquesta línia que travessa el Penedès. No hi ha cap dubte de l’impacte que va tenir l’arribada del ferrocarril a la vila i, com passa sempre, qualsevol fet històric transcendent origina una florida de noms de lloc inexistents fins aleshores. Al llibre es relacionen alguns d’aquests noms i aquí els completem i en donem més informació.

Aquesta infraestructura va necessitar habilitar passos per travessar-la amb comoditat i seguretat. Als punts d’intersecció de camins va caldre construir-hi o bé un pont o bé un pas a nivell. La proporció i el nombre d’aquests elements han seguit una evolució inversa: així com el 1865 només hi havia un pont, posteriorment se n’han anat construint gairebé 10 (sense comptar la Llosa); en canvi, els passos a nivell, que han estat habituals durant tota la història (n’hi ha hagut 6 o 7 fins als anys vuitanta del segle XX), s’han anat extingint, o bé substituïts per un pont o eliminats del tot. El llibre al·ludit recull alguns d’aquests elements indispensables per a la circulació de vehicles i persones. En aquest article ens centrarem en els ponts; i en els propers ens ocuparem dels passos a nivell i altres elements relacionats amb la via.

El pont més antic (de fet, coetani a la construcció de la línia) és el pont de Carril, a la carretera de Barcelona. Construït cap al 1865, eixamplat als anys seixanta del segle XX i enderrocat el març del 2005 coincidint amb les obres de cobriment de les vies. Totalment reformat i integrat a la llosa que cobreix la via, s'obre a la circulació el 4 de maig de 2007. El nom és d’origen popular: antigament del tren se'n solia dir "el carril", vehicle que va damunt de barres de ferro fixades a terra, és a dir, els carrils (DCVB), com ho testimonia Mercader-Miret (Fets i circumstàncies. IEP. 2003. Pàg. 64): "...va ser en tren, amb el carril, que així encara jo l'havia sentit anomenar pels meus avis".

Molls de càrrega de l'estació i el pont del Carril al fons (ACAP)

I aquest refrany al·ludeix a la competència entre Vilafranca i Vilanova per tenir el tren primer: "Vilafranca, guerra franca; Vilanova, guerra nova... I tot per mor del carril."  (Cinc mil refranys catalans i frases fetes, populars: recull folklòric. Ed. Millà). A la cantonada de la Barceloneta amb el carrer de Cid hi havia la font del Carril i, modernament, s’ha aprovat un nom de carrer  de la zona que recorda l’antic pont.

De com a mínim abans del 1890, potser des de la construcció de la línia, existia un altre pont al camí dels Bans, que va de la carretera de Sant Sadurní a la casa de Porroig. Amb aquest nom es documenta una sola vegada a les actes de plens de l'Ajuntament, el 1894, però quatre anys abans, sense esmentar-lo amb aquest nom, es constata que es troba en molt mal estat: "...el puente de paso superior en la linea férrea y poco antes de llegar a la casa del Molí de Vent se halla en malísimo estado..." (Ple 20/05/1890). Posteriorment també es va dir "pont de Pas", fins que es va enderrocar per construir-ne un de modern al costat per superar la via d’alta velocitat.

El següent pont a construir-se va ser el pont de Moja, que substituïa un pas a nivell, probablement amb caseta. Com la carretera, es comença a edificar el 1937, però les obres s'interrompen el 1938. El 1943 es reprenen i les inaugura i les beneeix el bisbe de Barcelona el 13 de novembre de 1947 (Vanguardia 14/11/1947). El 1989 s'enderroca per ampliar-lo i s'obre de nou cap al 1991. El 2004 es remodela totalment a causa de les obres pel pas del TGV.

El pont de Moja (Fons El 3 de Vuit, ACAP, 1983)

Altres ponts moderns i actuals són el del camí de la Casa Nova (construït els anys vuitanta del segle XX), el de l’autopista (1972), el de la Pelegrina a l’avinguda del mateix nom (1993), el dels Cirerers al sector de les Bassetes (2007) i el de la carretera C-15 (2011). La Llosa va integrar, a més del pont del Carril, els ponts de la carretera de Vilanova (que substituïa un important pas a nivell) i del carrer del Bisbe Estalella.

Continuarà.

Barbarismes toponímics (i II)

 Continuem amb un repàs de topònims de Vilafranca que són castellanismes.

La Perrera era el nom d'una dependència de la casa de la vila, amb entrada pel carrer de Santa Maria, on passaven la nit rodamons, borratxos i detinguts, fins al 1943. El nom li deu venir de quan hi tancaven els gossos incontrolats (Benach, 1978:202). Trens (1990:112) explica en un article del 1956 l'ús que hi donava l'agutzil de la vila, Joan Trius "el Nap": "la Perrera, una cambra de mals endreços amb finestra enreixada de calabós. La Perrera estava situada als baixos de la Casa de la Vila, a l'extrem de la façana que dona al carrer de Santa Maria. La porta s'obria amb un gemec de rovell i es tancava immediatament com la d'un convent de clausura. Per aquella porta només passaven el Nap i el delinqüent, i tot seguit quedaven embolcallats d'ombra i de fortor de romàtic". Beneyto (2019:254) documenta que "a la perrera” és una locució penedesenca que significa “ser detingut”. (Vegeu l'eentrada al Lèxic del parlar penedesenc)

La caserna (el quartel) (192?, Fons L'Abans, ACAP)

El Quartel (o Cuartel) és com se’n deia, també, de la caserna de l’exèrcit espanyol situada a l’espai actualment ocupat per la plaça del Penedès i els edificis circumdants. També hi està relacionat el carrer del Transcuartel, nom amb què es documenta el carrer del Migdia durant el segle XIX (Obres 1881; Labriego 14/01/1883). És una aglutinació de l'expressió "calle detrás cuartel".

I finalment, la baixada dels Padres, un altre nom popular amb què era conegut popularment el carrer del Marquès d'Alfarràs (Bosch, 1994:73; Bernaus, 2000:375). Fa referència a la comunitat dels pares de la Sagrada Família que regeixen el col·legi Sant Ramon. Tot un costat del carrer és el lateral de l'escola. També hem trobat aquest nom aplicat al carrer de Ferran, al qual també dona el col·legi (Bertran, 1995:101).

La Farola (1945, Fons Vinseum, ACAP)

És pertinent aquí fer una esmena a la publicació Noms de lloc del terme de Vilafranca del Penedès: en parlar de la Farola, dèiem que era un castellanisme, i en realitat el mot sí que surt al diccionari, com a sinònim de far. La Farola era la forma com es coneixia popularment l'obelisc inaugurat per la festa major del 1942 a la cruïlla de la carretera d'Igualada i l'avinguda de Barcelona, símbol de la victòria franquista, "que tiene la triple utilidad de soporte inamovible para las banderas, encauzar las direcciones en el trànsito rodado e iluminar aquel sector descuidado de luz". Va ser enderrocat el 1969, oficialment per millorar la circulació d'aquest nus viari (Panadés 27/12/1969).

Barbarismes toponímics (I)

El contacte de llengües genera interferències entre elles, però és sempre la llengua minoritzada la que rep més mots aliens al seu sistema. D’aquestes interferències (òbviament les no admeses), en català tradicionalment se n’ha dit barbarisme, en la majoria de casos del castellà i, per tant, i més pròpiament, castellanismes. La toponímia també ha rebut aquesta influència del castellà, tant com li passa a la llengua oral. Alguns d’aquests castellanismes són històrics i estan profundament arrelats en la parla dels vilafranquins, fins al punt d’arribar a perdre la noció de la seva agramaticalitat. La majoria estan en vies d’extinció, no pas per un nivell de coneixement de català més elevat de la població, sinó perquè els llocs a què fan referència o bé han desaparegut o bé van desapareixent. 

La font del Coro

La font del Coro és el nom popular de la plaça de Sant Joan. El seu nom ve de la Societat Coral el Penedès fundada el 1862, amb seu en un edifici que dona a la plaça, i, de retruc, del nom d’un popular bar. "Coro" és un antic nom popular per al normatiu "cor", estès per tot el Penedès. De tots els noms que esmentem en aquest article, aquest és, sens dubte, el que resisteix amb més força. 

No tan conegut és l’Asilo, nom popular que rebia (i encara rep) el convent de les Filles de Sant Josep o asil del Carme del carrer de Ponent, ja que va funcionar com a orfenat. Actualment gestiona l'espai el Col·legi Sant Ramon, com a parvulari.

La plaça dels Tocinos, alternativa menys usada que plaça dels Porcs o que l’oficial plaça de Manuel Milà i Fontanals, també és un exemple de castellanisme antic, ara per ara no admès pel diccionari normatiu. És curiós apuntar aquí que si bé en català li donem un significat sinònim de porc, en castellà aquest mot només significa cansalada. Apareix així en el Llibre Verd (s. XVII): "...que ninguna persona puga comprar en la plasa dels Tocinos de la present vila...". I també en diverses ocasions als llibres d'actes de l'Ajuntament ("plaza del Arrabal de la Fuente o de los Tocinos", Ple 12/11/1874) i el 1885 al Labriego: «una de les que procuraria realisar cuant antes, fóra la de l’arreglo de la plassa de la Font o dels Tocinos.» 

(19/06/1885:6). [Per cert, el Joan Solé em fa arribar un full publicitari d'un establiment de menjar ràpid marroquí que fa servir el nom Plaça Tocino com a adreça. És sorprenent que empri aquest nom popular (en singular) i que a més el prefereixi al més popular avui dia, que seria el de plaça dels Porcs.]

Continuarà. 

Centenari del Poble Nou?

Entrem en el mes de novembre i s’escau un aniversari que la pena de destacar. El 19 de novembre de 1925, fa cent anys, va aparèixer a la premsa vilafranquina la primera referència escrita del barri del Poble Nou, amb aquest nom. Surt en un poema titulat “La font del carrer Amàlia”, firmat per Pau Lino, publicat a Panadés republicano (núm. 450, 19/11/1925). És un poema de to crític sobre un afer relacionat amb la disponibilitat d’aigua en una font (potser és la que hi ha ara a la cantonada dels carrers Amàlia-General Cortijo?). Parla dels “veïns del ‘Poble Nou’”. Naturalment, des del moment que surt escrit significa que ja d’abans devia ser un nom emprat pels vilafranquins, però nosaltres no n’hem trobat cap altre testimoni anterior. (Si existeix, cosa probable, ens agradaria saber-la!) L’única referència semblant és l’expressió “l’eixample nou de la vila” en una     secció d’anuncis classificats, que diu textualment: “VENDES. CASA construïda de fa poc a l’aixample nou de la Vila” (Acció. Núm. 847, 23/05/1925). 

Hem de pensar que aquest “Poble Nou” era tot el tram del carrer d’Amàlia, fins al Tívoli. Vegeu: “El [rellotge] que actualment és en ús serà traslladat probablement a l’Estació Enològica per tal que els veïns del Poble nou i d’aquells indrets puguin sentir les hores” (Acció. Núm. 1041, 9/02/1929). Tot i així, ja es preveia l’extensió actual: “Ampliar la construcció de rasants a la totalitat de l’urbanització projectada a la barriada “Poble Nou”, o sigui fins al límit de la via del ferrocarril, camí de Moja i carretera de Tarragona.” (Acció. Núm. 1110, 31/05/1930). Tota aquesta extensió es va desenvolupar amb molta força a partir dels anys posteriors, però sobretot, segons expliquen molts testimonis, a partir que toqués la rifa de Nadal a la vila el 1928: “La rifa va provocar una florida de cases a la banda de solana de la vila, en un “tros de la vila que ha sorgit, gairebé sobtadament, damunt de l’antic camp d’esports” (Gaseta de Vilafranca 2/06/1927); “Per ara i tant creix pel Poble Nou tot cercant el pla i el sol, amb la magnífica injecció de la Rifa de Nadal de l'any passat" (Gaseta de Vilafranca 15/10/1929); “És molt comentada la pressa amb què es construeixen voreres al Poble Nou, contrastant amb la deixadesa amb què es tenen les de la carretera d’Igualada i la Barceloneta” (Acció. Núm. 1115, 5/07/1930). Aquest eixample va ser molt criticat per la premsa de l’època: “el raquitisme de les vies que hom hi traça”; “La barriada novella té, val a dir-ho, l’aspecte d’un campament: els habitacles, en majoria aclaparant de planta baixa, donen la sensació d’interins” (Gaseta de Vilafranca 2/06/1927). I en una entrevista fictícia, l’àngel del campanar respon: “[I del Poble Nou, què em dieu?] No me’n parleu. Em sembla un d’aquells pessebres que tenen tren i tot” (Acció Católica. Núm. 986, 21/01/1928).

Qui devia ser el primer a emprar aquest nom? Tal vegada va ser a imitació del Poblenou de Barcelona o d’algun altre poble nou de Catalunya? El barri barceloní va néixer molt abans, a mitjan segle XIX, cosa que porta a descartar-ne la vinculació. Sembla més aviat un cas de poligènesi, és a dir, un nom que surt espontàniament, simultàniament o no, a diferents poblacions o àrees separades geogràficament i sense relació. Un mecanisme propi de la llengua. En parlàvem a l’apunt “Noms de lloc repetits (i 2)”.

Per molts anys!

 

Cal Pere Pau, un topònim vilafranquí

Els últims mesos s’han intensificat les notícies referides a la possible segregació del nucli de Cal Pere Pau, per integrar-se al municipi d’Olèrdola. Si més no, des del punt de vista administratiu, atès que físicament el carrer principal i els tres adjacents que conformen el barri són una continuïtat del poble de Sant Pere Molanta, sense cap element orogràfic que els separi. Els carrers es diuen carrer de Pere Pau, del Bosc de Ferran, de la Travessia i de Sant Roc, aquest darrer nom compartit amb el municipi d’Olèrdola.

És un bon moment, doncs, per fer algunes consideracions sobre el nom del nucli. La denominació ve de la casa del mateix nom que hi ha. Segons Pere Sadurní (a l’obra inèdita Can Sadurní de Sant Pere Molanta (2005), que també reprodueix el web de la casa rural que és ara), la casa data del 1712, que la converteix en la més antiga del poble de Sant Pere. El motiu que la línia de terme passi just pel lateral se’ns escapa, però que la separació entre pobles sigui tan sols un carrer és un fet freqüent. Passa als carrers del Duero i de la carrerada d’en Ralet, els dos límits de ponent i llevant de Calafell on l’altra banda del carrer són Cunit i el Vendrell, respectivament. En definitiva, les cases que es van anar construint tocant a la masia configuraren un carrer que va prendre el nom de la masia de referència, integrat al terme de Vilafranca.

I de què ve Pere Pau? Joan-Anton Sadurní (Font-tallada, 1/02/2006) explica que és el nom dels membres de tres generacions consecutives que portaven aquest nom de fonts compost. El cognom era "Milà", atès que el primer Pere Pau (de cognoms Milà Oller, mort cap a 1835, veg. Llinatges vilafranquins) era fill del nucli de cases veí de Ferran i oncle avi de Pau i Manuel Milà i Fontanals. Nosaltres trobem al cadastre de 1852 la "Heredad de Pedro Pablo Mila alias a cal Pere Pau", de segur que el fill o net del primer.

Un altre tema és el dilema que encapçala aquesta publicació: quin és el nom exacte del barri? Actualment, el nom oficial és “Pere Pau”, com consta al Nomenclàtor oficial de toponímia major de Catalunya. Hem comprovat que els habitants també s’identifiquen amb aquest nom, tot i que tant l’ús oficial com l’oral semblen estar induïts pel nom del carrer principal, sense la contracció. Aquesta només l’afegeixen per referir-se a la masia. Tanmateix, tota la documentació que hem trobat, de meitat segle XX enllà, sempre esmenta el barri amb la contracció cal o can. Heus ací uns quants exemples significatius: 

• Nomenclator de las ciudades, villas, lugares, aldeas y demás entidades de población de España en 1º de enero de 1888, vol II, pàg. 37: “Can Pere Pau” (inclòs a Olèrdola!) 
• Mapa parcel·lari municipal, 1902 (ACAP): "casas de cal Pera Pau"
• Vilafranca del Penedès, Full 34, Mancomunitat de Catalunya. Servei Geogràfic, 1921: "can Pere Pau". 
• Acció 29/08/1925 (2): “[acord de la Comissió permanent municipal del 26/08] instal·lació de fluid elèctric al llogaret d’aquest terme municipal dit Can Pere Pau”.
• Pere Mas i Perera, Vilafranca del Penedès. Ed. Barcino, 1932, pàg. 18: "Aquest terme, integrat per la vila, Cal Pere Pau i un centenar de cases escampades i grups inferiors...".
• Mapa topogràfic 1:10 000, ICGC: ”Cal Pere Pau”. 

És a partir de mitjans anys 50 que es comença a veure escrit sense la contracció cal amb algunes excepcions (Tothom 17/07/1982:12, per exemple). No deixa de ser una evolució més o menys possible, però no tenim clar que sigui generalitzada. Si la forma Pere Pau s’ha estabilitzat, tard o d’hora, parlant d’evolucions naturals, caldrà anar-ho escrivint Perepau, com ha passat a Masllorenç, Torrebaró, Mascalbó, Castellciutat..., en què el nom deixa de tenir un valor descriptiu, ja que no denomina una casa, sinó un barri?