Enraonem de topònims vilafranquins i penedesencs

El 15 d’octubre es va presentar el llibre Cuc a enraonar. A l’entorn del parlar del Penedès (ed. Andana, 2021). És un recull d’articles que Ramon Marrugat Cuyàs ha anat publicant a El 3 de Vuit mensualment des de l’octubre de 2015 fins al febrer de 2021. El recull demostra que el parlar del Penedès dona per molt, sobretot si qui en parla té la intuïció fina, els coneixements lingüístics i el bagatge cultural de Ramon Marrugat.

Ànima del projecte descriptiu del parlar penedesenc, Marrugat difon per mitjà d’aquests articles tan ben escrits i tan amens gran quantitat de particularitats del nostre parlar, impossibles de comentar amb justícia en l’espai d’aquest apunt. Però essent aquest un blog de toponímia, sí que en destacarem les referències a topònims vilafranquins, no pas pocs tenint en compte les antigues vel·leïtats en aquest camp d’aquest vilafranquí exiliat.

Marrugat sempre ha parat molta atenció al parlar de la gent i, per tant, a la manera com el poble anomena certs indrets, que no coincideix amb el nom oficial. Així, esmenta que a Vilafranca es parla de Sant Culgat (pàg. 42), del barri del Vaticà i de l’edifici de Cal Collons (93), tots aquests producte de la creativitat popular. És aquesta l’explicació que troba perquè existeixi a Vilafranca el carrer dels Llegums (perquè en aquest carrer, el de Puigmoltó, hi havia les cases de Cal Fesol, Cal Fesolet i Cal Cigró) (35).

S’esmenten també noms de casa que encara avui es poden sentir: Cal Bitxac i Cal Gaig són el nom de dos establiments ja desapareguts, i fora vila hi ha el Mas Pardal i hi havia hagut la barraca del Guatlle, tots aquests noms d’ocells, un dels recursos habituals dels noms de casa de tot arreu.

Marrugat dedica tot un article a la transformació del carrer de Sant Ramon de Penyafort a Sant Raimon, i ho fa amb arguments que no deuran agradar a més d’un, ens temem (45).

Paraules penedesenques i, també, clarament vilafranquines són els noms genèrics pèlec, catània (de Cal Catani) i els correlons (117), forma que feliçment ha quedat fixada oficialment a Vilafranca per designar els carrers estrets del nucli històric de la vila (aparcant, així, l'oficial corraló).

Una gran troballa són el bon nombre de castellanismes diguem-ne catalans, o el que l’autor anomena «els nostres castellanismes»: mots d’aspecte castellà, però que els donem un significat diferent del que originalment tenen. Entre aquests, són un clar exemple els noms de lloc de la plaça dels Tocinos (69) o la Perrera (70), els quals ni l'un ni l'altre tenen en castellà el sentit que els donem.

Altres topònims vilafranquins surten a capítols sobre fórmules màgiques i parèmies, com la de «Sant Pau de la Muntanyeta, cura la tos de la canalleta» (27), o la frase «anar a cobrar a Cal Not» (37).

Al llibre també s’esmenten els arbres singulars Pi de la Serreta i Pi de Cal Xerranxa (71) i els antics topònims creats amb el nom de color «roig», com l’aboi vilafranquí Porroig. I més amunt hem parlat de les catànies, però afegim també altres noms de productes que porten el nom de la vila en la seva denominació, com els ous, les coques i els càntirs de Vilafranca (21).

Aquests són només alguns dels mots que es comenten al llibre, només els relacionats amb llocs vilafranquins. El lector faria bé de comprar-lo perquè n’hi ha molts més, un bon grapat... o millor, una bona almosta!

Activisme ciutadà i toponímia (i II)

Dèiem a l’apunt anterior que els veïns sovint han intervingut en l’establiment de la toponímia urbana oficial. Ho vam demostrar exposant força casos de canvis en el nomenclàtor atenent diverses recollides de firmes, ja des del segle XIX.

Però també les entitats han liderat propostes de canvis o de batejos de carrers. Repassem els que hem recollit fins ara, començant per alguns dels que esmentàvem l’altre dia, en què no només ho demanaven veïns sinó també entitats. L’Associació dels Cors de Clavé i l'Associació Musical de Vilafranca, juntament amb veïns, proposen els noms Jaume Ferrer Cabra i Pep Ventura per als carrers actuals de Pines i la Paloma, el 1934 i el 1936, respectivament. I dèiem també que el nom actual de plaça de la Constitució qui va proposar de restituir-lo va ser el grup municipal del PSC el 1980, per treure el de Juan Álvarez.

L'Associació Musical de Vilafranca també va liderar la proposta de dedicar el carrer de Sant Bernat a Pau Casals el 1936, el qual va assistir a la descoberta de la placa per les Fires de Maig.

Per altra banda, Òmnium Cultural van prendre la iniciativa per demanar el canvi dels noms franquistes el 1977 i van acompanyar la sol·licitud amb un informe-proposta realitzat per Antoni Massanell, Antoni Sabaté Mill, Josep M. Santacana i Manuel Benach. L’informe defensava recuperar els noms tradicionals (o, en el seu defecte, incloure noms rellevants de la comarca o de Catalunya).

 

Tothom, 27/08/1977 (article sencer, pàg. 17-18)

Fotografia: ACAP; Tothom, 24/09/1977

El 1983 es va escaure el centenari de la mort de Karl Marx i un grup de 33 vilafranquins van presentar a l’alcalde la proposta de dedicar-li un carrer o una plaça. La sol·licitud es va publicar al Tothom, que també s'hi va afegir a través del seu editorial (Tothom 26/03/1933).

El maig de 1986, dotze entitats van demanar el canvi de nom de la plaça de l'Exèrcit pel de la Pau, però el nom que es va aprovar l'1 de juliol va ser l'actual, aquesta vegada fent poc cas de la sol·licitud popular. 

El 3 de Vuit, 9/05/1986

I darrerament, diversos partits polítics han suggerit noms, que només alguns d’ells han acabat aprovant-se: plaça de Lluís M. Xirinacs i plaça de les Brigades Internacionals (CUP) i Francesc Candel (ICV). 

Actualment, n’hi ha molts que estan a l’espera de passar pel sedàs de l’Ajuntament i de trobar-los un espai.

Activisme ciutadà i toponímia (I)

El 12 d’octubre passat, l’Ajuntament de Sant Carles de la Ràpita va organitzar una consulta popular per canviar o no el nom del municipi, de l’actual Sant Carles de la Ràpita a la Ràpita. No entrarem amb els motius ni amb el resultat, que dona per molt. Del que volem parlar en aquest apunt és de les iniciatives populars vilafranquines per canviar noms de carrers.

No he trobat cap consulta com la de poble ebrenc, però sí moltes sol·licituds de particulars, grups de veïns, entitats i partits polítics. Algunes d’elles acaben amb èxit i entren al nomenclàtor; d’altres (en podem donar fe) queden a l’espera de trobar un espai adient; i algunes són una reacció d’unes altres. Vegem avui les peticions de veïns i un altre dia repassarem les de les entitats i partits.

La recollida de firmes entre veïns per canviar un nom de carrer és més antic del que sembla. (Com devien ser aquests reculls de firmes?)

El 1863, els veïns del carrer del Marquès d’Alfarràs, molestos amb el nom popular que tenia des de ben bé el segle XVI, que era «carrer dels Jueus», van suggerir dedicar el carrer al marquès, "por ocupar la propiedad del Sr. Marquès de este nombre mucha parte de ella [carrer]".

Tampoc agradava el nom de carrer de les Mosques, perquè els veïns van adreçar dues sol·licituds a l'Ajuntament per canviar-lo: el 1890 (quan demanen un nom "más propio y adecuado") i el 1891. Finalment, el canvi es produeix el 1893 (passa a dir-se Consellers), encara que l'antiga denominació ha perviscut fins a l'actualitat. (Veg. l'apunt "Noms que no agraden" d'aquest blog.)

Extracte del ple del 14 de juliol de 1891

 
El 1902, trobem la «Instancia de varios vecinos de la Rambla de Nuestra Señora exponiendo que al objeto de perpetuar la memoria del malogrado Sr. Dr. Bartolomé Robert, piden al Ayuntamiento acuerde sea substituida por su nombre”. L’Ajuntament satisfà aquest desig en part, ja que el nom l’aplica a la plaça de l’Estació.

El 1920, l’Ajuntament aprova el nom d'Àngel Guimerà per al carrer de la Parellada com a resposta a un escrit de 43 veïns. Immediatament uns altres veïns presentaren aleshores un recurs al governador civil en contra del bateig, però aquest el rebutjà.

La plaça de la Constitució ha estat en diverses ocasions en el punt de mira dels activistes toponímics. El 1923 ho intenten el Centre Nacionalista del Penadès i veïns (proposen que es denomini plaça de Catalunya), però no s’aconsegueix. I als nostres dies, hi ha hagut sol·licituds formals i accions informals de rebatejar-la amb el nom de plaça de la República. De moment, sense èxit. Per cert que el nom actual el va proposar el grup municipal del PSC, per fer fora el de Juan Álvarez.

El 1931, els veïns del carrer de Santa Magdalena demanen rebatejar-lo amb el nom d’Isidre Rius, cosa que es concedeix; i els del carrer de Sant Pere proposen el nom de 14 d’abril, i també s’aprova.

El 1932, també s’aprova el nom del carrer de Salvador Seguí per al carrer de la Cera, "con motivo de la celebración de la Diada del Trabajo que tendrá lugar el primero de mayo", sol·licitud també presentada pel veïnat. En aquest carrer hi havia la seu del Sindicat Únic de Treballadors.

Dos casos musicals: el 1934, els veïns i l’Associació dels Cors de Clavé demanen que el carrer de Pines es dediqui a Jaume Ferrer Cabra, cosa que s’aprova. I el 1936, els veïns i l'Associació Musical de Vilafranca sol·liciten canviar el nom del carrer de la Paloma pel de Pep Ventura, i també s’aprova.

L'Associació de Veïns de les Clotes, una de les més actives de la vila els anys setanta, el 1977 va demanar per carta a l'Ajuntament que els veïns poguessin decidir el nom de la plaça. I efectivament, el 1978 es complí la seva voluntat: el veïnat va decidir el nom de plaça de les Clotes en una assemblea, es va traslladar a l’Ajuntament i aquest el va aprovar.

Sense moure’ns de les Clotes, Antoni Massanell i Esclassans té una plaça dedicada al barri gràcies a la iniciativa d'un grup de veïns d'aquell barri el 1994, que ho van demanar. En aquest barri és on tenia el taller familiar.

Document extret del bloc "Bibliografia vilafranquina"

 
La plaça del Penedès s'anomenava del Ejército Español fins que el 1986 una comissió de 12 entitats i el suport de centenars de firmes demanaren el canvi de nom coincidint amb el Congrés de la Llengua Catalana. Aquests, però, proposaven el nom de plaça de la Pau. L'Ajuntament, finalment, va imposar el nom actual.

 Finalment, també sabem que la plaça d’Arroyomolinos del barri de l'Espirall s’anomena així des del 2011 perquè així li ho van demanar directament a l’alcalde nombrosos vilafranquins, originaris d’aquest poble extremeny.

Aquests són els casos que hem pogut documentar, tot i que segur que n’hi ha d’altres. Al pròxim apunt parlarem dels casos sol·licitats per entitats. De moment, s’admeten aportacions, esmenes o ampliacions.

Curiositats de carrer (III): el carrer del Casal

El 24 de juliol de 1921 es va inaugurar el saló de la Societat La Principal, una entitat d'esbarjo que fins aleshores no tenia un local propi i havia desenvolupat les seves activitats a altres sales de la vila, com el Tívoli, el Casino i el Centre Agrícola. Popularment ha estat coneguda pel "Casal". Aquest va ser el nom que es va escollir el 19 d'octubre de 1977 per rebatejar el carrer que durant la dictadura es digué "21 de Enero" (acord que substituïa tots els noms de carrer franquistes pels noms tradicionals o d'altres més adequats a l'etapa que s'encetava). El curiós és que en aquest carrer no hi dona cap de les dependències de l'entitat, que donen al carrer del Migdia, al passatge d'Alcover i a la rambla de Nostra Senyora. És ben a prop, això sí.

Teatre Casal (fotografia: www.vilafranca.cat)

Els Miquels de Vilafranca

 

Església de Sant Miquel d'Olèrdola

Com que ahir era sant Miquel, podem repassar la toponímia relacionada amb aquest sant present a la vila.

carrer de Sant Miquel d'Olèrdola. Carrer al polígon industrial Sant Pere Molanta, un extrem del qual és dintre el terme de Vilafranca. Com en el cas dels altres dos carrers vilafranquins d'aquest polígon, l’Ajuntament incorpora els noms al nomenclàtor el 1990.

carrer de Sant Miquel d'Olèrdola a Sant Cugat. Camí actualment asfaltat que uneix els nuclis de Sant Miquel d'Olèrdola (més ben dit, la Plana Rodona) i Sant Pere Molanta. El seu nom oficial és "camí de Rossend Montané", en record de qui fou alcalde del municipi, mort el 31 d'octubre de 1991. Sovint el trobem escrit "camí d'Olèrdola".

Carrer de Miquel Torres Carbó. Carrer del barri del Molí d'en Rovira, dedicat el 27 de desembre de 1993 a Miquel Torres i Carbó (Vilafranca 1909 - 1991), empresari vitícola. President de l'empresa familiar de vins Bodegas Torres, fundada el 1870. Des del 1889 i fins que s'aprova el nom actual, el carrer havia tingut el nom de "Lepant".

Cal Miquelet. Masia situada al costat de Cal Pau Surià, és a dir, al peu del camí de Rossend Montané, just abans d'entrar al nucli de Sant Pere Molanta. Construïda per Pere Julià Ferret, que venia d'una altra casa a la serra de les Gunyoles amb el mateix renom (i que ara ja no existeix).

Correló de cal Quel. Nom popular del carreró o correló de Cal Ralet, perquè des de la plaça s'anava a la fonda de Cal Quel (de Miquel). L'esmenta Eduard Vidal i Valenciano (1893:41): «Fermat en una de les anelles de ferro que hi havia en les parets de l’Hostal del Quel, en la Placeta del Campanar, se veia un matxo...». Aquest era el nom popular de la fonda de Cal Solsona, situada a la cantonada del carrer i de la plaça del Campanar (Trens, 1990:18).

A banda d'aquests, llegim a Facebook (13/09/2016) un apunt de Josep Bosch, que diu que el 1410 troba una casa situada "dins la muralla prop de la torre de Torragrossa també anomenada [la torre] de sant Miquel". I la vinya del Miquelet és un jaciment arqueològic del Pujolet de Moja. No en tenim més dades.

Em dic Valls, Pau Valls Ribés

(Article publicat originalment a El 3 de Vuit, el 3/09/2021)

El carrer de Valls de Vilafranca és un carrer que molta gent, fins i tot estudiosos de la vila com Enric Regull i Pere Mas i Perera (i Antoni Massanell, en un primer moment), li han atribuït un origen equivocat, relacionat amb la capital de l’Alt Camp. El 26 de maig de 1879 l’Ajuntament aprovava un projecte de parcel·lació d’una finca situada als afores de la vila, en una partida de terra anomenada el Pouet o les Cases Noves. El projecte incloïa la perllongació del carrer de Montserrat i d’un altre que encara no tenia nom, i l’obertura de dos carrers nous. L’acord preveia el bateig d’aquests carrers amb els noms Pati del Gall («Quinta del Gallo»), Valls i Nord. El carrer de Valls, al voltant del qual s’articula tota la parcel·lació, està dedicat al propietari de la finca i promotor de la urbanització: Pau Valls Ribés.

 

Plànol parcel·lari presentat per Pau Valls Ribés el 1879 (ACAP)

M. Àngels Alió (veg. Projectes i realitat d'un procés urbà decimonònic. Vilafranca del Penedès 1865-1839. 1986:59) registra que el primer projecte de parcel·lació de la finca de Pau Valls data del 1870, tot i que no consta a les actes del ple de l’Ajuntament. Si es confirmés aquesta data, ens trobaríem davant del primer projecte urbanístic modern de Vilafranca. Tanmateix, les turbulències polítiques i socials provocades per la Tercera Guerra Carlina (1872-1876), que afectà directament la vila fins al punt d’haver de fortificar les entrades i construir quatre torres de defensa per por dels atacs, degueren fer impossible endegar obres als ravals de la vila amb seguretat.

Finalment, com hem dit, el 1879 s’aprova el projecte de Pau Valls, el qual va veure (literalment!) com se li dedicava el carrer que donava accés a les parcel·les que aniria venent a partir d’aleshores. En aquella època era habitual dedicar els carrers als propietaris urbanitzadors en vida seva, com els següents: Amàlia Soler, Manuel Vidal Rollán (carrer de Rollán), Teresa Folquet Bonet (carrer de Folquet), Albert Moliner, Joan Alcover Milà (passatge d’Alcover), Antoni Vidal i Verdaguer (carrer de Vidal)... El projecte estava firmat per l’arquitecte Adrià Casademunt Vidal, que també firmaria la remodelació del Mercat de la Carn i l’alineació d’algunes cases de la plaça de la Constitució i de la rambla de Sant Francesc (veg. Joan Rosselló et al., Vilafranca del Penedès a través de la seva arquitectura. La ciutat que ens ha arribat. 1992:99-101).


Qui era Pau Valls?

Pau Valls Ribés va néixer a Castellvell del Camp (Baix Camp) el 19 de desembre de 1828, batejat a Reus l’endemà. Era fill de Joan, pagès, i de Maria. Va tenir tres germanes més grans. El 1842 va morir el seu pare, i el 1846, la seva mare. Amb 18 anys, orfe, passa a viure a Vilafranca, amb totes les seves germanes. Una d’elles ja hi vivia feia anys i allà s’hi casaran tots: Pau, primer amb la vilafranquina Josepa Grau l’1 de novembre de 1851, que morí, i, en segones núpcies, el 6 de març de 1855 amb Maria Giralt i Rovira. Pau consta com a rajoler, com ho havia estat el seu padrí de Castellvell, i com ho serà el seu fill gran Pau Valls Giralt (per cert, també casat amb una vilafranquina, la viuda Consol Regàs Giralt).

Pau Valls Ribés i la seva esposa, la vilafranquina Maria Giralt Rovira (fotografia cedida per Consol Llauradó Valls)

D’alguna manera, potser amb els guanys de la venda d’una finca a Castellvell heretada de la seva mare (1855) o tal vegada amb el dot o l’herència del primer matrimoni o el dot del segon, va tenir la capacitat d’adquirir propietats a Vilafranca: tenia una casa a l’avinguda de Tarragona, una finca prop del Pont Vell i també la finca on es farien parcel·les al llarg del carrer amb el seu nom. Hem documentat que aquesta finca la va comprar en dos actes notarials successius, el 1852 (amb tan sols 24 anys) i el 1866, a l’hisendat Marià Miret, veí de Barcelona. La finca es descriu així: «tros de terra... part del camp anomenat pon nou o pohuet... immediat a las parets del arrabal de la mateixa [vila] anomenat de la Font, y detrás de les casas novas... Confrontant lo descrit tros de terra de solixent y migdia amb terra del mateix camp del Pont nou o pohuet, a Ponent ab la carretera que del arrabal de la Font se dirigeix a la vila de Sant Sadurní de Noya i a tramuntana ab la nova que condueix a Igualada» (protocol del notari Lino Ubach del 6/12/1852).

Probablement ja amb un bon nivell econòmic, el 1878 passa a viure amb la família (esposa i tres fills) a Tarragona, al carrer d’August; posteriorment es trasllada a viure a la carretera de Castelló (actualment, carrer de Ramón y Cajal de la mateixa ciutat), on hi té una bòbila que funcionarà fins a la Guerra Civil. Aquí morirà el 2 de juliol de 1900, amb 72 anys, encara amb l’etiqueta de «rajoler».

Com hem dit, el seu fill Pau Valls Giralt va continuar l‘ofici de rajoler a la mateixa bòbila i els seus descendents l’anaren transformant en un negoci de venda de materials de construcció. La progressiva integració del carrer a la xarxa urbana va fer que es construïssin a l’indret blocs de pisos, on actualment encara viuen descendents de Pau Valls Ribés.

Albarà de la bòbila de Pau Valls de Tarragona

Aquesta és la història del nom d’aquest discret carrer, que de cap manera s’ha de confondre amb la ciutat de l’Alt Camp. Tal vegada s’aclariria retolant el carrer amb el nom complet?

(Agraeixo la informació aportada per Consol Llauradó Valls i Joan Solé Bordes, i l’ajut de Daniel Sancho.)

Una mica més sobre el pati del Gall

Fa un temps vam fer un apunt sobre el carrer del pati del Gall, on explicàvem l'origen del nom. També dèiem que aquest indret s'havia documentat com a "hort del Rovira" o "del Rovireta", sense saber-ne el motiu. Gràcies a una consulta al Registre de la Propietat (passant per caixa, és clar!), ara podem dir que el nom "Rovira" ve d'un antic propietari, si més no així apareix en una anotació del 1866: Bonaventura Rovira Rigual. Un any després, la finca ja pertanyia a un altre propietari i va anar passant per diverses mans fins que, com dèiem, el 1936 va passar a mans de la família Cartró.

Per cert, que es confirma que davant de la finca hi passava el camí de Porroig (avui, la prolomgació del carrer del Pati del Gall): "Linda por Oriente y Cierzo, o sea por la izquierda y por la espalda con tierras de Don Mariano Miret; por Mediodía, o sea por su frente, con dicho camino de Porroig; i por Poniente, o sea por la derecha, con el camino carretero que de la presente villa dirige a la de San Saturnino de Noya.» (1866).