El problema de l'aigua fa 100 anys i noms de lloc

Tots sabem que estem en un moment de grans dificultats en relació a la disponibilitat d’aigua. Vilafranca ha estat una vila que ha patit greus problemes de subministrament. De fet, no ha tingut mai prou aigua dins del terme i sempre n’han hagut de portar de fora.

L’11 d’agost de 1923, ara fa 100 anys i pocs mesos, la revista Acció va publicar el dictamen d’una comissió sobre el problema de l’aigua. Estava liderada per Josep Estalella, seguit per Emili Berger, Joan Ribera, Joan Hill, Ramon Tomàs, Joan Torras Casals, Isidre Campllonch i Santiago Güell. A banda del seu interès històric, el document és molt interessant des del punt de vista hidrogràfic, perquè descriu les zones humides, els cursos fluvials, els pous i les canalitzacions de la vila i el seu voltant, a més de les enormes mancances i les solucions que proposen. I lligat amb això, és doblement interessant des del punt de vista toponímic, atès que s’esmenten una bona colla hidrònims, és a dir, noms de lloc relacionats amb l’aigua.

Per exemple, les Clotes, que antigament era una zona humida, uns aigols (aiguamolls), i que el 1923 estan del tot eixutes. I també s’esmenten les rieres a llevant de la vila, de les quals ja no es veuen aigües superficials: rasa de la Pelegrina, riera de Melió i riera del Molí d’en Rovira, per una banda, i rasa de l’Hostal Nou, per l’altra. La muntanya de Sant Pau surt esmentada en explicar un dels projectes que proposa la comissió, d’edificar-hi un dipòsit de repartiment.

Les Clotes i la muntanya de Sant Pau

 
L’article també esmenta instal·lacions, vestigis d’altres temps en què l’aigua devia córrer amb alegria: els Cinc Ponts (sobre el torrent de Sant Cugat perquè hi passi la carretera de Barcelona), el pont de Santa Digna (sobre la riera del Molí d’en Rovira a la carretera de Vilanova), l’Adoberia (era indispensable tenir aigua per treballar la pell) i els molins d’en Rovira i d’en Coll (“al peu de Montaspre”, aquest ja fora el terme).

Els Cinc Ponts (un està cegat)

I finalment, se citen horts i partides de terra en què l’aigua encara es manifestava superficialment: sínies del Nunci i del Taronja, Melió i l’Hostal Nou (d’on temps després, el 1927, també es trauria aigua per assortir la població).

Però sobretot, les principals obres hidràuliques de la vila que s’esmenten són els pous dels Pujols i de Calandraix, i la mina que des d’aquest portava l’aigua a l’Espirall (la torre que repartia l’aigua), trobant en el seu recorregut l’espirall de Pocarlos. L’altra mina que subministrava aigua era la de la Bleda.

Espirall de Pocarlos, al camí de la Pelegrina, per or s'accedia a la mina de l'aigua de Calandraix i els Pujols

Quants d’aquests indrets i aquests noms són coneguts avui en dia pels vilafranquins?

Sobre el molí d’en Coll

Hem llegit el treball de recerca que ha fet l’estudiant de batxillerat David Arenas Gómez. Hi ha una excel·lent descripció de les restes de molí, amb bones fotografies, i un resum històric prou detallat tenint en compte la documentació que ens ha arribat.

Per bé que el molí és fora del terme de Vilafranca, el nom forma part del patrimoni toponímic de la vila, tot i que aplicat a realitats diferents. Com passa tantes vegades, elements singulars dels termes veïns són punt de referència de diversos camins que, de manera radial, s’escampen per la rodalia de Vilafranca. Les masies i caserius de Mas Rabassa, la Bleda, Porroig, Puigdesser, l’Hostal Nou, la Riba, els Pegats, etc., tots ells fora el terme, tenen un camí que hi porta. (vegeu més informació en aquest apunt).

I així passa amb el moli d’en Coll. A Vilafranca consten dos camins que hi porten, un des de Vilafranca: “camí de Vilafranca al Moli Fariner anomenat del Coll” (cita d’un capbreu del 1791). Aquest devia ser el més conegut per camí de la Pedrera, indret que és a tocar del molí. L’altre hi anava des del Mas Rabassa: “camí de la heretat anomenada del Mas Rabassa al Molí den Coll” (capbreu del 1779). En aquest cas, devia correspondre al camí del Mas Romeu, que passa pel costat de Cal Pobre, on avui queda tallat per la carretera C-15 i l’autopista.

"Término Municipal de Villafranca del Panadés" (fragment). Institut Geogràfic Catastral (any 1914)

Per altra banda, algun document anomena la partida de terra situada al voltant d'aquest molí amb el seu nom, per bé que només una vegada en una descripció de la línia de terme de 1913, la qual cosa demostra que el record encara era viu.

I finalment, un dels elements més importants de qualsevol instal·lació molinera era el rec. Segurament treia l'aigua de la resclosa de la riera de Santa Digna, dins del terme de Vilafranca. Massanell ("L'Hospital de Sant Pere de la Calçada". Olerdulae, núm. 0 (maig), pàg. 8) troba aquesta cita del 1468: "affronta... Ab terra del Hospitall de la vila e ab lo Rech del Molí del Coll". Nosaltres el documentem així: “rego molendini del Coll” (capbreu 1563/64). I encara trobem referències els segles XVIII i XIX. Josep Estalella (“Petita excursió vilafranquina”. Penedès, set., pàg. 295) en fa una descripció en una de les seves rutes: "Al peu de la muntanya on hi ha excavada la "pedrera gran"... Es veu vorejat el camí, a mà esquerra, per una rasa estranyament fonda: és el primer vestigi, no massa antic potser, però instructiu segurament: era el rec d'entrada del molí d'en Coll, quan la riera de Santa Digna devia portar aigua per moure'l".

Totes aquestes referències reforcen la importància i la continuïtat en el temps d’aquest molí. Lamentablement, són noms que ja no es fan servir.

"Croquis de Villafranca á Martorell y sus contornos" (fragment). [http://bvpb.mcu.es] (any 18??)

Acabem fent matís sobre la riera d’on agafa l’aigua el molí, que al treball es diu que és la riera de l’Adoberia. És cert, tot i que aquest curs té diversos noms al llarg del seu recorregut, com sol passar amb tots els cursos fluvials i camins. El primer tram del torrent rep el nom de Torreta, que correspon a la masia de la Torreta, on neix; més avall passa a dir-se de l’Adoberia, en referència a una adoberia que hi havia al marge esquerre, prop del pont Vell; mes avall, del Pont Nou, quan passa per la masia d’aquest nom; tot seguit, de Melió, quan travessa aquesta partida; més avall, del Molí d’en Rovira, en referència a aquest molí; i abans de sortir del terme, de Santa Digna, quan travessa aquesta partida. Ja fora el terme s’anomena riera de Vilafranca. (Més informació en aquest apunt).

Les passes de sant Pere per Vilafranca

29 de juny, Sant Pere. En aquest blog hem parlat dels espais de la vila referents a sant Jordi, o a sant Miquel, o a tots els sants en general. Però avui parlem de sant Pere: quants espais vilafranquins tenen aquest nom?

Fotografia de l'escut de Sant Pere Apòstol situat en una llinda de la finestra de l'antic hospital de Sant Pere. (Foto ACAP, Fons Vinseum, 1970-1980)

Indubtablement, el més conegut és l’actual carrer de Sant Pere. Aquest carrer del barri de Sant Julià ressegueix l’antic traçat de la via Augusta romana (o “via calçada” o “morisca”; o també "carretera Reial que va a Tarragona", segons un capbreu de 1836), o algun dels seus ramals. La primera referència és del 1325 i el situa al raval de Sant Francesc. El nom és oficial des del 1851, aplicat a la "calle de San Francisco". Entre el 1931 i el 1939 va tenir el nom de “14 d’abril”. “Carrer de Sant Francesc” és un nom popular ben viu encara ara, en referència a l’església del mateix nom. Un altre nom popular, però mes antic, és “dels Frares Menors”. És un dels carrers al llarg del qual la vila creix durant el segle XIX.

Els altres dos noms més o menys coneguts avui dia són el camí de Sant Pere Molanta, continuació del camí que travessa la partida dels Marges Alts cap a Ferran i Sant Pere Molanta. Passa per les masies de Cal Pere Pastor i Cal Ferret. Travessa la riera de Sant Cugat per un gual reparat el 2006. No cal dir que és un camí espapçat pel creixement de Vilafranca.

I l’altre és el polígon de Sant Pere Molanta. Es tracta d’un petit sector vilafranquí del polígon industrial del mateix nom del terme d'Olèrdola. Hi ha inclosos el carrer de Sant Miquel d’Olèrdola i les avingudes de la Mare de Déu del Vinyet i de Vilafranca del Penedès.

Altres noms dedicats al sant estan en desús, a causa de l’evolució urbanística de la vila. El primer, i potser origen de tots, és la capella de Sant Pere, situada al costat de l'església de Sant Francesc, desapareguda el segle XVIII. Ben a prop, al carrer del mateix nom, l’hospital de Sant Pere, fundat abans del segle XIII. Durant aquest segle XIII rep l'apel·latiu "de la Calçada", que després desapareix. I també el portal de Sant Pere, a la muralla del carrer del mateix nom, referenciat per primera vegada el 1313.

Acta de descoberta de la placa del carrer 14 d'abril (C. Sant Pere entre 1931 i 1939) (Foto ACAP, 1932)

 
Finalment, el camp de Sant Pere, una peça de terra situada a Sant Julià, tocant a la muralla de la vila, si ens fiem d'aquesta cita del ple de 1895: "Carmen Tetas Tarrada… dueña de una finca denominada Camp de Sant Pere sita en los muros de esta villa en la partida de Sant Juliá lindante con el tambor de fortificación abierto en la parte que mira al camino…”. I la partida de Sant Pere surt en un document del 1857: "Altra terra situada a la partida de sant Pere, plantada de vinya a tires d’un jornal.". Podríem parlar encara d’altres noms de lloc amb la denominació “Pere”, sense santificar, però la llista s’allargaria moltíssim. Serà en una altra ocasió.

Vilafranca i la llengua de signes catalana

La llengua de signes catalana (LSC) és la llengua de les persones sordes signants de Catalunya per comunicar-se entre elles i amb altres persones del seu voltant. Com qualsevol altra llengua, és un mitjà per facilitar la comunicació: expressar pensaments i opinions, transmetre sentiments, descriure, narrar... I naturalment, els noms de lloc també hi són presents. 

Les persones signants poden expressar el topònim amb l’alfabet dactilològic o poden fer servir el signe que el designa. El passat 21 de febrer, en el marc del Dia Internacional de la Llengua Materna, vam poder participar en un acte sobre topònims del món relacionats amb els quatre elements bàsics de la natura. Vam tenir la sort de comptar amb una persona signant i una intèrpret, que a l’última part de l’acte ens van ensenyar alguns topònims tarragonins.

Passats uns dies, vam descobrir alguns recursos que recullen topònims en LSC. El web Coneix Catalunya recull les principals poblacions catalanes en llengua de signes, de les quals també informa de dades bàsiques. O també el diccionari lliure de LSC Wikisign, amb noms de poblacions, barris, comarques, comunitats autònomes, països, etc. I finalment, l’app Signapp, amb força topònims d’arreu del món, però pocs de catalans. Aquests darrers són col·laboratius, és a dir, la comunitat pot anar engrandint els repertoris de topònims i de vocabulari en general.

I com es diu Vilafranca del Penedès en LSC? Aquí ho teniu (font: Coneix Catalunya en llengua de signes):

Sembla que el signe descriu l'acte de destapar una ampolla (de vi?), apel·lant, doncs, a la relació de la vila amb el vi. Altres signes per anomenar pobles i ciutats també tenen força gràcia: per anomenar "Valls" es fa un signe simulant que es menja un calçot; el signe de "Sant Sadurní d'Anoia" sembla que descrigui el tap sortint de l'ampolla de cava; "Torredembarra" es designa amb una mà oberta i aixecada, reproduint la mà tal com apareix al seu escut. Etc.

Hi ha altres signes per designar, per exemple, la Rambla, la Parellada, la Barceloneta, el Poble Nou, etc.? O en aquests altres, com en la majoria de topònims, es recorre a la dactilologia? Tal vegada les persones signants de Vilafranca, que ens consta que n'hi ha, ens poden ajudar a elaborar un recull de toponímia vilafranquina en LSC.

Noms curiosos de carrers (8)

Vuitè lliurament de la sèrie #nomscuriosos de carrers caçats voltant per Catalunya. Aquests són de Rosselló, Eus, Noedes, Cubelles, Elna i les Franqueses del Vallès. Podeu seguir el fil a Twitter amb l'etiqueta #nomscuriosos.

Plaques de carrers de Rosselló, Eus, Noedes, Cubelles, Elna i les Franqueses del Vallès

Trasllats toponímics: els Tívoli, Turó Park i Prado vilafranquins

La repetició toponímica és un fenomen ben conegut, que es detecta amb facilitat tot recorrent el territori o consultant mapes. A Catalunya (i a tot el món) hi ha molts carrers de l’Església o carrers Majors, moltes Barcelones, moltes Montserrats, etc. Fins i tot a tot el món estan documentades 58 Vilafranques.

A grans trets, aquestes repeticions de noms poden tenir dues explicacions. La primera es basa en una creació espontània i natural d’un nom en dos indrets sense cap relació directa. Els especialistes en diuen poligènesi. Són noms com plaça de l’Oli (present a Barcelona, Sant Cugat del Vallès...), la Serreta (nom de turó que també es troba a la Noguera, Ripollès, Baix Penedès), turó de Sant Pau (que es pot trobar al Garraf, Priorat), etc. No cal dit que aquest fet va més enllà l’àmbit de la toponímia. Quants bars es diuen la Plaça, perruqueries que es diuen Pels pels o hostals que es diuen Principal?

La segona explicació depèn de la intervenció humana: algú té la voluntat de vincular explícitament el lloc que es bateja amb un altre de referent. Aquest pot ser el lloc d’origen de qui el bateja o un lloc que s’hi assembla. Aquestes intervencions són típiques de processos de conquesta, en el cas dels més antics, o simplement mogudes per circumstàncies variades, com la moda, el prestigi del lloc imitat, etc. En definitiva, són noms que no han estat creats en el mateix lloc, sinó que han estat transportats. Xavier Terrado és molt més fi quan explica aquest fenomen i proposa que dins d’aquest grup convé distingir els trasllats, els calcs i les imitacions.

Hi ha una sèrie de noms de lloc vilafranquins que es poden situar, sense gaire esforç, a més d’una població catalana, i que són del primer grup, els nascuts per poligènesi: noms de carrers (Cort, Tarragona, Sol, Rambla), de camps i partides de terra (la Pedrera), de camins i carreteres (Fariner, Vilanova), d’edificis religiosos (Santa Maria, Sant Joan...), masies (cal Monjo, cal Frare...), etc. Però en aquest apunt ens referirem a alguns noms del segon grup, és a dir, de trasllats (o més ben dit, imitacions) que corresponen concretament a noms de parcs i jardins històrics. Vegem-ho.

El Tívoli, com dèiem en un apunt anterior, és un nom d’origen italià present a Barcelona, el Vendrell, Vilanova, Reus i molt més enllà. És un parc inaugurat el 1884 situat al barri del Poble Nou, aleshores anomenat "Tívoli Villafranqués". El nom el devia prendre per imitació dels jardins i del teatre del mateix nom inaugurats el 1849 a Barcelona. I el jardí barceloní, a la vegada, es devia inspirar en els jardins de la vil·la d'Este de la localitat de Tivoli (Itàlia), construïts el segle XVI i declarats Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO. El Tívoli vilafranquí ja era des dels inicis un espai d'esbarjo, amb jardí, brollador, cafè, restaurant, pista de patinatge i de tenis i, sobretot, un teatre, on s'hi havia fet de tot: teatre, sarsuela, òpera, circ, varietats, cinema, balls, mítings, concerts, etc. Des del 1943 és municipal i ha tingut diverses transformacions.

Entrada del Tívoli, amb la font ornamental (ACAP, 1975)

El Turó Parc ja no existeix, però era un parc i jardí situat en un terreny del comte de Moy, a la baixada de Sant Salvador de la carretera de Tarragona, davant per davant de l'Institut Eugeni d'Ors. Va néixer els anys vint i el nom és una imitació clara del parc homònim de Barcelona inaugurat pocs anys abans, el 1912. La propaganda deia així: "Turó Park vilafranquí, de Francisco Isach. Jardins higiènics i saludables amb abundants pins i plantes silvestres. Tarrasses amb vistes a la muntanya. Lago. Brenars. Glorietes artístiques. Cavallets. Surtidor i distintes diversions...". Francisco Isach Marquès era membre de la Unión Patriótica (com el comte de Moy) i president de la Hermandad de Cuberos de San José (Vanguardia 26/04/1927 et al.). Per la seva situació estratègica a peu de carretera, el 1960 s'hi va inaugurar un hotel i un restaurant (Panadés 13/06/1960).

 
Finalment, el Prado fou un altre lloc d'esbarjo, també documentat com el "Prado de Santa Clara", situat entre els carrers de Pere Alagret i d'Igualada. Es va inaugurar al mateix temps que el Tívoli, el maig o juny de 1884. Era un espai enjardinat que incloïa, fins i tot, una plaça de toros on es feien corrides (Labriego 16/03/1884; 15/05/1884; maig 1887). D’aquest indret no en tenim més informació. És molt probable que el nom li vingui de l'entitat de Sitges o de la fama del passeig del Prado madrileny. Per tant, un altre cas d’imitació toponímica.

A Vilafranca hi ha altres casos de trasllats i imitacions, molt coneguts, però en parlarem en una altra ocasió.

La nissaga dels Alcover i els noms de lloc

Aquesta setmana ha fet 100 anys de la mort de Joan Alcover Milà (18 de desembre de 1852 - 1 de març de 1923). Aquest hisendat vilafranquí fou alcalde entre 1892 i 1893, president del Centre Agrícola del Penedès i diputat provincial. Com hem explicat tantes vegades, els noms i cognoms dels vilafranquins han servit per batejar carrers, places, camins, partides de terra, etc., de vegades de forma explícita (cal Pere Pau, plaça de Milà i Fontanals...), d’altres de forma menys transparent (com el carrer d’Oriol, el carrer de Valls, cal Salines...). Especialment productius són els noms de propietaris per nodrir la toponímia i Alcover, representant d’una nissaga que van passar de pagesos a rendistes (com explica molt bé Daniel Sancho a l’article «Els Alcover de Vilafranca del Penedès: De pagesos a ferrers i de ferrers a propietaris, als segles moderns i contemporanis.». Del Penedès, 2021, Núm. 37, pàg. 20-48), no és una excepció. Aprofitem el centenari per recordar la petja d’aquesta nissaga en la toponímia, com a exemple d’una tendència ben habitual.

Esquela commemorativa (Acció, febrer 1926)

 Tothom té present el passatge d’Alcover, un pas de vianants cobert, popularment de vegades dit el Porxo, batejat el 23 de maig de 1876. Està dedicat a Joan Alcover Milà, que havia cedit, no sense reticències, a la construcció d’aquest enllaç per sota de casa seva entre el carrer del Casal i la rambla (vegeu «Curiositats de carrer: el MEU carrer»).

El passatge d'Alcover durant la nevada del 1962 (fons ACAP)

També hi havia l’era d’Alcover, una era enrajolada que explica Gaietà Vidal que existia prop del cementiri (Labriego 15/12/1887). I també la sínia d’Alcover, tot i que documentada una sola vegada en un mapa parcel·lari del 1902, situada al costat del torrent de la Torreta, entre el camí de la Creu de la Pelegrina i la carretera d'Igualada. I el molí d’Alcover, aquest molt probablement referit al molí d’en Rovira, atès que els Alcover van ser-ne els propietaris.

I encara a les actes del ple de l’Ajuntament documentem les coves d’Alcover: "visita de inspección en el lugar donde existen la balsa y las cuevas llamadas del Alcover así como un depósito de fiemo, en los extramuros de esta villa, ...así como el que se dé orden a unos de los facultativos municipales al objeto de que visite al pobre enfermo que según noticias se alberga en las citadas cuevas." (22/01/1908). Ens han explicat que als Marges Alts hi havia unes baumes on de vegades s'allotjaven rodamons: eren aquestes?

Qualsevol informació addicional sobre aquests noms serà benvinguda!