Cal Pere Pau, un topònim vilafranquí

Els últims mesos s’han intensificat les notícies referides a la possible segregació del nucli de Cal Pere Pau, per integrar-se al municipi d’Olèrdola. Si més no, des del punt de vista administratiu, atès que físicament el carrer principal i els tres adjacents que conformen el barri són una continuïtat del poble de Sant Pere Molanta, sense cap element orogràfic que els separi. Els carrers es diuen carrer de Pere Pau, del Bosc de Ferran, de la Travessia i de Sant Roc, aquest darrer nom compartit amb el municipi d’Olèrdola.

És un bon moment, doncs, per fer algunes consideracions sobre el nom del nucli. La denominació ve de la casa del mateix nom que hi ha. Segons Pere Sadurní (a l’obra inèdita Can Sadurní de Sant Pere Molanta (2005), que també reprodueix el web de la casa rural que és ara), la casa data del 1712, que la converteix en la més antiga del poble de Sant Pere. El motiu que la línia de terme passi just pel lateral se’ns escapa, però que la separació entre pobles sigui tan sols un carrer és un fet freqüent. Passa als carrers del Duero i de la carrerada d’en Ralet, els dos límits de ponent i llevant de Calafell on l’altra banda del carrer són Cunit i el Vendrell, respectivament. En definitiva, les cases que es van anar construint tocant a la masia configuraren un carrer que va prendre el nom de la masia de referència, integrat al terme de Vilafranca.

I de què ve Pere Pau? Joan-Anton Sadurní (Font-tallada, 1/02/2006) explica que és el nom dels membres de tres generacions consecutives que portaven aquest nom de fonts compost. El cognom era "Milà", atès que el primer Pere Pau (de cognoms Milà Oller, mort cap a 1835, veg. Llinatges vilafranquins) era fill del nucli de cases veí de Ferran i oncle avi de Pau i Manuel Milà i Fontanals. Nosaltres trobem al cadastre de 1852 la "Heredad de Pedro Pablo Mila alias a cal Pere Pau", de segur que el fill o net del primer.

Un altre tema és el dilema que encapçala aquesta publicació: quin és el nom exacte del barri? Actualment, el nom oficial és “Pere Pau”, com consta al Nomenclàtor oficial de toponímia major de Catalunya. Hem comprovat que els habitants també s’identifiquen amb aquest nom, tot i que tant l’ús oficial com l’oral semblen estar induïts pel nom del carrer principal, sense la contracció. Aquesta només l’afegeixen per referir-se a la masia. Tanmateix, tota la documentació que hem trobat, de meitat segle XX enllà, sempre esmenta el barri amb la contracció cal o can. Heus ací uns quants exemples significatius: 

• Nomenclator de las ciudades, villas, lugares, aldeas y demás entidades de población de España en 1º de enero de 1888, vol II, pàg. 37: “Can Pere Pau” (inclòs a Olèrdola!) 
• Mapa parcel·lari municipal, 1902 (ACAP): "casas de cal Pera Pau"
• Vilafranca del Penedès, Full 34, Mancomunitat de Catalunya. Servei Geogràfic, 1921: "can Pere Pau". 
• Acció 29/08/1925 (2): “[acord de la Comissió permanent municipal del 26/08] instal·lació de fluid elèctric al llogaret d’aquest terme municipal dit Can Pere Pau”.
• Pere Mas i Perera, Vilafranca del Penedès. Ed. Barcino, 1932, pàg. 18: "Aquest terme, integrat per la vila, Cal Pere Pau i un centenar de cases escampades i grups inferiors...".
• Mapa topogràfic 1:10 000, ICGC: ”Cal Pere Pau”. 

És a partir de mitjans anys 50 que es comença a veure escrit sense la contracció cal amb algunes excepcions (Tothom 17/07/1982:12, per exemple). No deixa de ser una evolució més o menys possible, però no tenim clar que sigui generalitzada. Si la forma Pere Pau s’ha estabilitzat, tard o d’hora, parlant d’evolucions naturals, caldrà anar-ho escrivint Perepau, com ha passat a Masllorenç, Torrebaró, Mascalbó, Castellciutat..., en què el nom deixa de tenir un valor descriptiu, ja que no denomina una casa, sinó un barri? 

 

Unes “villas” vilafranquines desaparegudes

El creixement exagerat de la vila per totes bandes ha fet desaparèixer algunes cases per edificar blocs d’edificis o obrir carrers. En aquesta publicació, parlarem d’algunes vil·les (“villas”) desaparegudes. Lamentablement, no en tenim fotografies bones, malgrat que les hem buscat i demanat als darrers habitants. Si algun lector ens en pogués fer arribar de millors seria d'agrair.

La Villa Blanca (cedida per la família Solano)

La Villa Blanca era el nom d’una casa situada al costat de la Fassina del Just, paret per paret, al peu del camí antic de Sant Martí. Hi havia un jardí i hort amb arbres fruiters i un pou, del qual encara se’n poden veure traces a la rotonda de la carretera. La van expropiar per poder construir, el 1997, la rotonda i la confluència de les avingudes de Sant Martí i del Pla del Diable, i el vial de les Clotes (El 3 de Vuit 26/09/1997). La darrera família que hi va viure desconeix el motiu de la denominació, però és fàcil que sigui o pel color amb què estava pintada la casa o dedicada a alguna dona amb aquest nom. A la documentació surt als padrons del 1930 i 1936.

La Villa Soler estava situada en una finca tancada a la baixada de Sant Salvador, davant per davant de l’actual Institut Eugeni D’Ors. Un anunci al Panadés Republicano (26/08/1920) la relaciona amb el Turó Park (“Turò Parck Vilafranqués de Francisco Isach jardín...con abundantes pinares y plantas... terrazas... merendero... Carretera de Tarragona (Villa Soler)”), cosa que fa pensar que tal vegada formaven part de la mateixa finca. A la vistosa reixa d'entrada hi deia “Villa Soler. Año 1900”, però a la documentació apareix per primer cop al cens del 1910. Al costat de la casa principal hi havia la casa dels masovers, on va viure Carme Pros amb els seus pares abans de la Guerra, la qual ens va explicar que s’hi havien allotjat soldats del camp d'aviació dels Monjos. També hi havia un bosquet de pins. Segons Paquita Domingo (Retrats Vilafranquins, Facebook, 27/06/2014) el 1940 el propietari era un tal Esbert, de Torrelavit, cosa que no hem pogut confirmar. Es va enderrocar a primers anys vuitanta per construir-hi uns blocs de pisos i obrir un vial lateral a la carretera.

Reixa d'entrada a la Villa Soler (ACAP)

Avinguda de Tarragona i tanca de la Villa Soler (Fons Jordi Valls, ACAP, 1982)

Finalment, la Villa Carmen era una casa que estava situada a la Girada, exactament davant per davant del carrer de Melió, però a l'altra banda de l'avinguda de Vilanova, una mica més enllà de l’edifici del Cellerot. Va desaparèixer arran de la urbanització del barri i, especialment, la construcció del parc de la Pau. Alguns dels arbres de més entitat, com una mèlia, un cedre, una troana i un grup de pins, formaven part del jardí de la casa i es varen voler conservar quan es va dissenyar el parc. Surt en un padró del 1936. 

Villa Carmen, amb tots els arbres del jardí i el Cellerot en primer terme (Fons Vinseum, Jaume Noguera, ACAP)

Val a dir que també existeix la Villa Mercedes, dins la finca Pladellorens (dedicada a Mercè Clot, esposa de Magí Pladellorens), i existia la Villa Amparo, documentada als padrons del 1930 i 1936, però d’aquesta no en sabem res.

El camí de Pacs, dels Pegats o de Sant Pau

Imatge del camí amb el el coll dels Pegats al fons

Acaba de transcendir que el darrer episodi de pluges fortes, el dia 16 de juliol, va fer emergir restes d’un camí empedrat que pot ser d’origen medieval. La troballa ha fet activar un protocol per fer-hi una actuació d’urgència aquests dies i confirmar l’origen i estudiar-ho convenientment. En el moment de redacció d’aquesta publicació les restes ja estan tapades, per facilitar es treballs de verema, però es preveu continuar passada aquesta. La notícia s’ha publicat a diversos mitjans i parlen del camí de Sant Pau. Donem-ne algunes dades.

Es tracta del camí de Pacs, dels Pegats o de Sant Pau. Aquests són els noms que ha rebut a la documentació. Els motius són evidents, ja que és un camí que des de la vila porta a aquests llocs: Pacs és la població de l’altra banda de la muntanya de Sant Pau; els Pegats és la casa que hi ha al coll entre els munts de Sant Pau i Sant Jaume, ja en terme de Pacs, i el pas natural per anar a aquest poble; i Sant Pau és el nom de l’ermita i, per extensió, de tota la muntanya. 

El camí neix al final de carrer de Sant Pau, que té aquest nom perquè precisament prenia aquesta direcció, de la mateixa manera que els carrers paral·lels de Sant Jordi i Sant Jaume es diuen així per la direcció cap aquests turons del límit nord-oest de la vila. El fet que modernament hi hagi dos altres camins que travessin les Clotes per anar a Sant Pau, connectats entre ells, ha fet que per al camí que ens ocupa avui s’hagi preferit anomenar-lo amb els dos primers noms: com a camí de Pacs surt a diversos mapes de principis de segle XX i en una narració de Gaietà Vidal i Valenciano, parlant sobre l’aplec de Sant Pau: “...tomad con calma la subida de la cuesta que es agria por demás, y sobre todo evitad el tener que estar paradas frente el camino de Pachs, pues si bien la casa dels Pagats está cerca, contra los pasmos que pueden pillarse, no valen empastos ni ungüentos" (Artesano 30/01/1870:4). El camí de Sant Pau està documentat des del segle  XVI (”camí que va de Vilafranca a la capella de Sant Pau”, capbreu de 1632; "caminet que va del mig de las Clotas ala hermita de Sant Pau", capbreu de 1788): no podem saber quin dels tres actuals que s’adrecen a la muntanya és, però si és cert que les restes trobades són medievals, ha de ser aquest. I Bosch (2008:155) afegeix que el camí no era d'accés lliure, sinó que hi tenia drets el cavaller Huguet, castlà de la vila (s. XIV-XV): "cami de carro que Huguet te del seu castell de Pachs fins a Vilafranca".

Fragment d'un mapa de 1914, amb el camí dels Pegats i els altres camins de Sant Pau

Al llarg del camí es troben tres cases: el Camp Gran, només sortir de la vila, a mà esquerra, i ja arribant al coll dels Pegats, a l’esquerra hi ha cal Silvestre i a la dreta, Cal Caputxí, nom que ha de venir del primigeni emplaçament a la zona del convent dels Caputxins (posteriorment traslladats on ara hi ha el cementiri. 

Noms curiosos de carrers (10)

Desè lliurament de la sèrie #nomscuriosos de carrers trobats voltant per Catalunya. Aquests són d'Albió, Vilanova d'Escolnarbou, Guimerà, Prades, Blancafort i Bràfim. Podeu seguir el fil a Twitter amb l'etiqueta #nomscuriosos.

Deu anys de la toponímia de Vilafranca

Aquest mes de març ha fet 10 anys de la publicació del llibre Noms de lloc de Vilafranca del Penedès. La presentació es va fer el 14 de març, al Casino, amb una assistència de gent considerable. Des d'aleshores, em consta que l'obra ha estat força ben valorada per particulars, estudiosos i institucions vilafranquins, que la consulten sovint, segons m'ha arribat. 

Ara, la recerca toponímica ha baixat en intensitat, però encara n'hem anat fent i s'ha canalitzat per mitjà d'aquest blog (i, en alguna ocasió, a través de la premsa). La veritat és que, inicialment, el blog estava previst com a fe d'errades i per divulgar la toponímia publicada, però amb el temps hem anat aprofundint en l'estudi dels noms i hem anat ampliant la mirada territorial, relacionant els nostres noms amb els d'altres contrades. També ens hem divertit, reforçat a Twitter i Facebook, amb les sèries lúdiques "Endevina on soc" (un concurs de jeroglífics i enigmes que amaguen noms de lloc) i "#NomsCuriosos" (fotografies de plaques de carrers de tot Catalunya amb noms curiosos).

Deu anys després, el llibre podria ser corregit i ampliat, però aquesta possibilitat és molt remota. De moment, escau complementar-lo amb els apunts d'aquest blog. Feliç aniversari!

Els noms “correctes”

A l’article “El correló o carreró de Sant Just”, publicat al setmanari La Fura del 4 al 10 d’abril de 2025, Pep Bosch demana que els correlons de Vilafranca siguin anomenats amb “el seu nom correcte i històric”. Tot ve de la recent instal·lació de les noves rajoles amb el nom dels correlons històrics de la vila, complint els acords del ple de l’Ajuntament del 21 de novembre de 2023 i de Junta Local del 27 de juliol de2024. Ara bé, què significa “el seu nom correcte i històric”? Vol dir que “correló de la Palma”, que és l’exemple en què se centra l’article, no és un nom ni correcte ni històric? Anem a pams.

En primer lloc cal dir que és absolutament general en la toponomàstica catalana que un carrer travesser d’un altre de més important (o que hi toca) tingui el mateix nom, amb un genèric diferent. A Vilafranca mateix, tenim les places i els carrers de l’Espirall, de Sant Julià, de Sant Joan, etc. Per tant, té la seva lògica, és correcte.

En segon lloc, suposo que amb l’adjectiu històric es refereix a un nom antic. En aquest cas, certament el nom de la “Palma” aplicat al correló no està documentat de gaire antic, com en canvi hi estan els noms que esmenta a l’article. Vol dir, doncs, que el carrer s’hauria de reanomenar oficialment amb un nom del segle XV com correló d’Ali Safana o de Sant Just? Ho justifica dient que així coneixeríem la història del carrer (cosa amb la qual hi estem d’acord, tot i que hi ha moltes altres maneres de divulgar la història). Doncs pel mateix motiu hauríem de substituir els noms dels carrers/places d’Hermenegild Clascar, Font, Dos de Maig, Misser Rufet o Manuel Milà i Fontanals, per exemple, amb els noms Corders, Sant Esperit, Miret, Fum o Montserrat, respectivament. Tots aquests són noms més antics que els actuals, però també són històrics (tenen més de 100 anys). Però a partir de quan un nom de carrer és històric? Estem totalment a favor de fer visible la història dels carrers, però estem preparats perquè s’hagi de fer amb un trasbals d’aquesta envergadura?

La solució és seguir fent difusió, com fa el Pep Bosch a través dels seus documentats i imprescindibles articles, altres publicacions d’altres autors o els que fem en aquest blog. O estaria també molt bé el que hem vist en poblacions com Perpinyà, Viladecans i altres, on posen el nom actual a la placa i en petit el nom antic.

Placa de carrer de Perpinyà, bilingüe i amb el nom antic sota l'actual

Ja tenim correlons

Ja s’han instal·lat les plaques noves per identificar els correlons de Vilafranca i, el més important, s’han culminat els acords del ple de l’Ajuntament del 21 de novembre de 2023 i de Junta Local del 27 de juliol de2024, seguint un dictamen de la Comissió de Nomenclàtor, de fer servir la forma correló en comptes de carreró, com fins ara. I es va optar per la decisió valenta de fer servir la grafia amb E, que tot i no ser (encara) normativa, esperem que, amb l’argumentació que existeix, passi a ser-ho aviat gràcies a les gestions que s’estan fent. Aquests 9 correlons s’afegeixen ara als 33 carrers oficials que ja existien a Catalunya amb aquest mot, tot i que escrit amb A.

Potser en el moment que el nom sigui oficial podrem veure les plaques dels carrers de Catalunya que tenen denominació corraló al genèric o a l’específic ho corregiran. No us penseu que en siguin pocs. N’hi ha 33. Concretament 15 casos de carrer (o passatge) del Corraló que, per cert, és un exemple de tautologia (del tipus, carrer de la Carretera): a Canyelles (on la placa està escrita correló), Masquefa (repetit en dos nuclis, a Masquefa i la Beguda Alta), Montcada, els Prats de Rei, Sant Quirze del Vallès, Vallbona d’Anoia, el Cogul, Os de Balaguer, el Vilosell, el Catllar, Prades, Santa Oliva, Vallclara i Vallfogona de Riucorb. I en altres 5 casos, el mot corraló l’acompanya un altre element: carrer del Corraló de la Fassina, carrer del Corraló de l‘Estació i carrer del Corraló de Cal Pluges (aquests tres tots a Masquefa) i carrer del Corraló de l’Espinac (Altafulla). A aquests cal afegir 8 altres carrers en què només el genèric és corraló i l’específic un altre element (a Sitges, el Pla del Penedès i Cornudella de Montsant). I finalment, destaquem un cas especial: a Sant Pere Sacarrera hi ha el carrer del Correló, únic cas, fins ara, en què la grafia del mot és amb E.

Per cert, s’ha dit que el mot, amb el significat de "carrer curt i estret", amb sortida o sense, és especialment estès entre les comarques del sud de Barcelona i les del Camp de Tarragona. I efectivament, veient la llista de poblacions on aquest nom és oficial, les que estan situades en aquest espai són les dominants, però fixeu-vos que d’altres són de més enllà, com Sant Quirze del Vallès, Os de Balaguer, Cornudella de Montsant, el Vilosell, etc. I si entréssim en l’ús col·loquial, fora dels usos oficials, ho podríem confirmar.