Barbarimes toponímics (I)

El contacte de llengües genera interferències entre elles, però és sempre la llengua minoritzada la que rep més mots aliens al seu sistema. D’aquestes interferències (òbviament les no admeses), en català tradicionalment se n’ha dit barbarisme, en la majoria de casos del castellà i, per tant, i més pròpiament, castellanismes. La toponímia també ha rebut aquesta influència del castellà, tant com li passa a la llengua oral. Alguns d’aquests castellanismes són històrics i estan profundament arrelats en la parla dels vilafranquins, fins al punt d’arribar a perdre la noció de la seva agramaticalitat. La majoria estan en vies d’extinció, no pas per un nivell de coneixement de català més elevat de la població, sinó perquè els llocs a què fan referència o bé han desaparegut o bé van desapareixent. 

La font del Coro

La font del Coro és el nom popular de la plaça de Sant Joan. El seu nom ve de la Societat Coral el Penedès fundada el 1862, amb seu en un edifici que dona a la plaça, i, de retruc, del nom d’un popular bar. "Coro" és un antic nom popular per al normatiu "cor", estès per tot el Penedès. De tots els noms que esmentem en aquest article, aquest és, sens dubte, el que resisteix amb més força. 

No tan conegut és l’Asilo, nom popular que rebia (i encara rep) el convent de les Filles de Sant Josep o asil del Carme del carrer de Ponent, ja que va funcionar com a orfenat. Actualment gestiona l'espai el Col·legi Sant Ramon, com a parvulari.

La plaça dels Tocinos, alternativa menys usada que plaça dels Porcs o que l’oficial plaça de Manuel Milà i Fontanals, també és un exemple de castellanisme antic, ara per ara no admès pel diccionari normatiu. És curiós apuntar aquí que si bé en català li donem un significat sinònim de porc, en castellà aquest mot només significa cansalada. Apareix així en el Llibre Verd (s. XVII): "...que ninguna persona puga comprar en la plasa dels Tocinos de la present vila...". I també en diverses ocasions als llibres d'actes de l'Ajuntament ("plaza del Arrabal de la Fuente o de los Tocinos", Ple 12/11/1874) i el 1885 al Labriego: «una de les que procuraria realisar cuant antes, fóra la de l’arreglo de la plassa de la Font o dels Tocinos.» 

(19/06/1885:6). [Per cert, el Joan Solé em fa arribar un full publicitari d'un establiment de menjar ràpid marroquí que fa servir el nom Plaça Tocino com a adreça. És sorprenent que empri aquest nom popular (en singular) i que a més el prefereixi al més popular avui dia, que seria el de plaça dels Porcs.]

Continuarà. 

Centenari del Poble Nou?

Entrem en el mes de novembre i s’escau un aniversari que la pena de destacar. El 19 de novembre de 1925, fa cent anys, va aparèixer a la premsa vilafranquina la primera referència escrita del barri del Poble Nou, amb aquest nom. Surt en un poema titulat “La font del carrer Amàlia”, firmat per Pau Lino, publicat a Panadés republicano (núm. 450, 19/11/1925). És un poema de to crític sobre un afer relacionat amb la disponibilitat d’aigua en una font (potser és la que hi ha ara a la cantonada dels carrers Amàlia-General Cortijo?). Parla dels “veïns del ‘Poble Nou’”. Naturalment, des del moment que surt escrit significa que ja d’abans devia ser un nom emprat pels vilafranquins, però nosaltres no n’hem trobat cap altre testimoni anterior. (Si existeix, cosa probable, ens agradaria saber-la!) L’única referència semblant és l’expressió “l’eixample nou de la vila” en una     secció d’anuncis classificats, que diu textualment: “VENDES. CASA construïda de fa poc a l’aixample nou de la Vila” (Acció. Núm. 847, 23/05/1925). 

Hem de pensar que aquest “Poble Nou” era tot el tram del carrer d’Amàlia, fins al Tívoli. Vegeu: “El [rellotge] que actualment és en ús serà traslladat probablement a l’Estació Enològica per tal que els veïns del Poble nou i d’aquells indrets puguin sentir les hores” (Acció. Núm. 1041, 9/02/1929). Tot i així, ja es preveia l’extensió actual: “Ampliar la construcció de rasants a la totalitat de l’urbanització projectada a la barriada “Poble Nou”, o sigui fins al límit de la via del ferrocarril, camí de Moja i carretera de Tarragona.” (Acció. Núm. 1110, 31/05/1930). Tota aquesta extensió es va desenvolupar amb molta força a partir dels anys posteriors, però sobretot, segons expliquen molts testimonis, a partir que toqués la rifa de Nadal a la vila el 1928: “La rifa va provocar una florida de cases a la banda de solana de la vila, en un “tros de la vila que ha sorgit, gairebé sobtadament, damunt de l’antic camp d’esports” (Gaseta de Vilafranca 2/06/1927); “Per ara i tant creix pel Poble Nou tot cercant el pla i el sol, amb la magnífica injecció de la Rifa de Nadal de l'any passat" (Gaseta de Vilafranca 15/10/1929); “És molt comentada la pressa amb què es construeixen voreres al Poble Nou, contrastant amb la deixadesa amb què es tenen les de la carretera d’Igualada i la Barceloneta” (Acció. Núm. 1115, 5/07/1930). Aquest eixample va ser molt criticat per la premsa de l’època: “el raquitisme de les vies que hom hi traça”; “La barriada novella té, val a dir-ho, l’aspecte d’un campament: els habitacles, en majoria aclaparant de planta baixa, donen la sensació d’interins” (Gaseta de Vilafranca 2/06/1927). I en una entrevista fictícia, l’àngel del campanar respon: “[I del Poble Nou, què em dieu?] No me’n parleu. Em sembla un d’aquells pessebres que tenen tren i tot” (Acció Católica. Núm. 986, 21/01/1928).

Qui devia ser el primer a emprar aquest nom? Tal vegada va ser a imitació del Poblenou de Barcelona o d’algun altre poble nou de Catalunya? El barri barceloní va néixer molt abans, a mitjan segle XIX, cosa que porta a descartar-ne la vinculació. Sembla més aviat un cas de poligènesi, és a dir, un nom que surt espontàniament, simultàniament o no, a diferents poblacions o àrees separades geogràficament i sense relació. Un mecanisme propi de la llengua. En parlàvem a l’apunt “Noms de lloc repetits (i 2)”.

Per molts anys!