Dates als noms de carrers

Aquesta setmana s’ha conegut que l’Ajuntament de Montoliu de Lleida ha aprovat denominar un carrer amb el nom “9 de Novembre” per commemorar la consulta per la independència convocada el 2014. No cal dir que crida l’atenció dedicar un carrer a un fet tan recent, però no pas que es bategi amb una data. A tot el món ha estat i continua essent un recurs habitual utilitzar dates per batejar carrers. I neix, així, una cronovia. Manllevo el terme del web www.cronovies.cat, una iniciativa extraordinària que recull fotografies de plaques de 1.764 carrers de tot el món dedicats a una data. El mèrit és incommensurable, i més veient que ha aconseguit recopilar com a mínim una placa de carrer de cada dia del calendari, fins a bastir el que anomena el carrendari. Cerqueu qualsevol data i podreu veure a quin lloc del món hi ha un carrer o plaça amb la data en qüestió.

Si busqueu el 9 de novembre, trobareu 3 poblacions amb un carrer amb aquest nom: Quévy (Bèlgica), Coulmiers (França) i Sant Pere de Ribes (Catalunya). Cap d’ells, però, es refereix, com és natural, al mateix motiu que a Montoliu de Lleida, i aquest, encara, no hi surt

Per cert, la cronovia més habitual a Catalunya és “Onze de Setembre”, segons es pot veure a l’apartat del web que analitza les dades. Ho corrobora l’últim estudi fet per l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya (2015): aquest nom el porten 258 municipis de Catalunya i ocupa el lloc 27 absolut de la llista de noms de carrers.

Actualment, a Vilafranca hi ha dues cronovies: carrer del Dos de Maig i el parc de l’Onze de Setembre. Però n’hi ha hagut més. Us els presentem amb un joc: relacioneu els noms de carrer de la columna de l’esquerra amb el nom actual. Bona sort!

 

Cronovies pretèrites

Sobre noms de persona als carrers (i III)

Hem dedicat els darrers apunts a parlar del període de temps entre el traspàs d’alguna persona i el bateig amb el seu nom d’una via pública. Al·ludíem a la resolució 2 de la Vuitena Conferència de les Nacions Unides sobre Normalització de Noms Geogràfics (pàg. 49), que desaconsellava utilitzar noms de persona per denominar oficialment llocs i, si es feia, que s’esperés un temps prudencial per refredar la decisió. Però la resolució també especificava, en primer lloc, que utilitzar el nom d’una persona viva era del tot desaconsellable, perquè solia ser controvertida i, per tant, susceptible de canvis. 

Malgrat tot, és una pràctica que ha estat molt habitual i, en certa mesura, encara es fa ara (llegeixo a la premsa que existeix a Badalona la Piscina Mireia Belmonte). El cas és que si els esdeveniments de la vida torcen la reputació de l’homenatjat l’Ajuntament es veu obligat a tornar a fer un canvi de nom: l’Ajuntament de Palma va canviar el nom de la Rambla dels Ducs de Palma; i als municipis de Bonmatí i de Benavent ha passat una cosa semblant amb el carrer de Jordi Pujol. 

Quants carrers de Vilafranca s’han batejat amb el nom d’una persona en vida seva? Uns quants. Aquests són els actuals:

• passatge d’ (Joan) Alcover: batejat el 23/05/1876, traspassat el 1923
• carrer del General (Adolfo) Cortijo: batejat el 5/05/1891, traspassat el 1895                                 
• carrer del Bisbe Morgades, batejat l’1/08/1883, traspassat el 1901                
• carrer d’Amàlia Soler: batejat el 15/11/1877 (quan tenia 40 anys), traspassada el 1918
• carrer d’ (Filomena) Oriol: batejat el 1885 (quan tenia 44 anys), traspassada el 1930

I aquests, ja inexistents:

• carrer de (Manuel Vidal) Rollán: batejat el 1879 (quan tenia 44 anys); traspassat el 1897                   
• rambla de Francesc Macià: batejat el 1931; traspassat el 1933                       
• carrer d’Àngel Guimerà: batejat el 1920; traspassat el 1924    
• carrer del President Azaña: batejat el 1936; traspassat el 1940           
• carrer d’Alcalá Zamora: batejat el 21/12/1934; traspassat el 1949   
• carrer d’Albert Moliner: batejat el 1881 (quan tenia 27 anys); traspassat el 1918                
• carrer del Generalísmo Franco: batejat el 1939; traspassat el 1975 
• carrer de Pau Casals: batejat el 1936; traspassat el 1973                
• carrer de Joaquim Maurín: batejat el 1936 (quan tenia 40 anys); traspassat el 1973                
• plaça d’Alfons XIII: batejat el 1927 (quan tenia 41 anys); traspassat el 1941    

La majoria dels noms de persona de dimensió local eren propietaris de finques de les quals promouen la urbanització, i el carrer amb el seu nom travessa aquestes finques.

Sobre noms de persona als carrers (II)

A l’últim apunt explicàvem que la pràctica habitual de diversos ajuntaments era esperar un temps prudencial de cinc anys després de la mort d’una persona abans de donar el seu nom a una via pública. Aquest costum coincidia amb la resolució 2 de la Vuitena Conferència de les Nacions Unides sobre Normalització de Noms Geogràfics, la qual, encara que no fixava un termini, sí que constatava que donar noms de persona pot ser motiu de controvèrsia, i per això convé deixar refredar i valorar bé la decisió.

Tot això venia a tomb de la recent iniciativa de l’Ajuntament de Vallfogona de Riucorb de batejar un carrer amb el nom de Johan Cruyff (i hi podríem afegir altres casos recents, com el nom de Muriel Casals a un carrer de Prats de Molló) tan sols 2 mesos després de la seva mort. I ens preguntàvem sobre l’aplicació del criteri explicat a l’inici a Vilafranca. Vegem-ho.

Actualment a Vila hi ha 105 vies urbanes amb noms de personatges (sants exclosos) i n’hi ha hagut al llarg de la història 68 més que ja no existeixen. Òbviament, els noms de figures històriques compleixen amb escreix el criteri dels cinc anys (és el cas de noms com Cid, Jaume I, Manuel Barba i Roca, Jaume Balmes...), però tot i així els resultats són sorprenents: 30 noms de carrers actuals (i 23 noms ja substituïts), o sigui, una tercera part, porten (portaven) noms de persona traspassada menys de cinc anys abans de l’acord de bateig. Podríem pensar que devia ser un costum antic, de quan no hi havia tanta correcció política, però el cas és que d’aquests 30, 19 són del 1976 ençà.

Aquest és el rànquing de precocitat denominativa:

• carrer de Román de Saavedra: batejat 12 dies després de la seva mort (mort: 2/12/1959; acord de l’Ajuntament: 14/12/1959)
• carrer d’Hermenegild Clascar: 15 dies després (mort: 9/04/1888; acord: 24/04/1888)
• plaça de Marià Manent: 27 dies després  (mort: 24/11/1988; acord: 21/12/1988)
• passatge d’Antoni Sabaté Mill: 1 mes després (mort: 11/12/2002; acord: 13/01/2003)
• carrer de Pere Grases: 3 mesos després  (mort: 15/08/2004; acord: 15/11/2004)
• plaça d’Antoni Massanell i Esclassans: 4 mesos i mig després (mort: 29/11/1993; acord 11/04/1994)
• carrer de la Viuda Almirall: 7 mesos després, aprox. (març 1955; acord: 6/11/1955.

I altres carrers: Maria Mercè Marçal, Joan XXIII, Francesc Candel, Glòria Lasso, Lluís M. Xirinacs, Ignasi Iglésias, Pere Bohigas, Antoni Mestres Jané i 15 noms més.

I en el cas de noms de carrers ja desapareguts:

• carrer de (Buenaventura) Durruti: 5 dies després (mort: 20/11/1936; acord: 25/11/1936)
• carrer de (Gaietà) Font-rodona (Almirall): 5 dies després (mort: 24/02/1914; acord: 1/03/1914)
• plaça de Papa Pius XII: 6 dies després (mort: 9/10/1958; acord: 15/10/1958)
• placeta del Doctor Milà (i Fontanals): 8 dies després (mort: 24/07/1884; acord: 16/07/1884)
• carrer de (Enric) Prat de la Riba: 12 dies després (mort: 1/08/1917; acord: 13/08/1917)
• plaça del Doctor Robert: 19 dies després (mort: 10/04/1902; acord: 29/04/1902)
• carrer de (Teresa) Folquet: 3 mesos després (mort: 18/11/1878; acord: 10/02/1879)
• carrer de Francesc Ascaso: 4 mesos després (mort: 19/07/1936; acord: 30/11/1936)

I aquests altres: Jaume Carner, Luis Bello, Lluís de Sirval, Jaume Compte, Juan Álvarez, José Antonio Primo de Rivera i 7 noms més.

Sobre noms de persona als carrers (I)

El passat 9 de setembre es va inaugurar a Vallfogona de Riucorb un carrer dedicat a Johan Cruyff (guaita!: el dia 9 del mes 9, com el dorsal que portava al Barça). Feia aproximadament 5 mesos i mig des del traspàs del futbolista i entrenador, tot i que l’acord de l’Ajuntament ja s’havia pres el mes de maig (2 mesos després). El ressò mediàtic va ser absolutament colossal, amb notes de premsa aparegudes a tota mena de mitjans catalans i espanyols, i a molts d’Holanda, Itàlia, Hongria, etc.

Podríem opinar sobre la conveniència o no de la tria del nom en un poble sense cap altra relació amb el personatge que l’admiració, públicament reconeguda, que li professa l’alcalde i, segons diu, tants i tants veïns. El sorprenent del cas és la rapidesa: l’acord de bateig es pren només dos mesos després del decés.

A recer de les Nacions Unides existeix el Grup d’Experts en Noms Geogràfics, creat amb la funció d’assessorar els governs en els problemes tècnics per a la normalització dels topònims. Les resolucions sorgides de les conferències internacionals que organitzen cada cinc anys, en principi destinades als estats membres, són molt interessants.

El cas és que la resolució 2 de la Vuitena conferència (de l’any 2002) estableix el procediment recomanat en el cas d’assignar noms de persona a llocs. Es reconeix que és una pràctica generalitzada, però constata que sovint és controvertida i inestable, propícia a canvis posteriors. Per tot això, es recomana explícitament no batejar cap indret amb el nom d’una persona viva (pràctica que s’ha fet molt i, en certa mesura, encara es fa ara) i recomana, en el cas d’una persona traspassada, que a cada país s'acordi el temps que s’hagi d’esperar abans de donar el seu nom a un lloc. Aquest temps no el concreta, però hi ha una tendència a considerar un termini de cinc anys com a prudencial. Així apareix explícitament a les ordenances o normatives de diversos ajuntaments catalans (Barcelona, Granollers, Vilanova i la Geltrú, Terrassa, Sitges...), i també a organismes internacionals (govern de la província d’Alberta, Canadà).

En el cas que ens ocupa avui, evidentment el termini de cinc anys no es compleix. Tot i que no és una obligació, ja s’ha dit que és recomanable. Es tracta d’adoptar un capteniment fred i objectiu i amb suficient perspectiva històrica per valorar la decisió.

I a Vilafranca, s’ha complert aquest termini en el bateig oficial dels 103 carrers amb noms de persona actuals (i els 33 pretèrits)? Ho veurem al pròxim apunt.

El determinatiu comarcal “del Penedès” d'alguns municipis

En aquest blog ja hem parlat alguna vegada dels 61 carrers vilafranquins que porten noms de pobles o municipis. D’aquests, n’hi ha 46 de penedesencs, amb aquesta distribució comarcal “oficial”:

• Alt Penedès: 34 (inclosos 11 noms de pobles)
• Baix Penedès: 8
• Garraf: 4

Alguns d’ells comparteixen el fet de tenir el determinatiu comarcal:

• Avinyonet del Penedès
• Banyeres del Penedès
• La Bisbal del Penedès
• Llorenç del Penedès
• Pacs del Penedès
• Santa Fe del Penedès
• Vilafranca del Penedès
• Vilobí del Penedès

Des de quan porten aquest additament? No és pas de sempre. Aquest estiu s’ha complert el centenari d’un d’ells. El 27 de juny de 1916, un reial decret del Govern espanyol canviava els noms de 566 (no 573, com es diu al preàmbul) municipis d’Espanya. La norma pretenia evitar la duplicacó de noms de municipi (més de 1.000, segons deien) detectada per l’alma mater de la reforma: Manuel de Foronda, geògraf, escriptor i historiador. Ell mateix explica com va començar la feina el 1906 a recer de la Real Sociedad Geográfica en un article a La Época. Un dels recursos més utilitzats per mirar que es distingissin els municipis entre si (i així, diguem-ho clar, el control de l’estat fos més efectiu a tots els nivells) fou afegir un determinatiu, fent referència a la contrada (les comarques actuals no estaven definides), a una muntanya, un riu, etc. Així, el decret va afectar els noms de dos pobles del Penedès: “Santa Fe” va passar a ser “Santa Fe del Panadés” [sic]; i “Santa Margarita” va passar a “Santa Margarita y Monjos” [sic]. (D’altres canvis del decret que han portat cua foren de “Roda” a “Roda de Bará” i d’”Horta” a “Horta de San Juan”.)

 

Estàtua de Manuel de Foronda

Els determinatius comarcals dels altres noms de pobles es van afegir 17 anys més tard. Concretament, el 13 de novembre de 1933 el Govern de la Generalitat decreta la forma oficial dels noms de municipis catalans en la forma corregida per la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans (personalitzada en Pompeu Fabra, Josep M. de Casacuberta i Joan Coromines). En aquest decret hi apareixen molts noms penedesencs, a la majoria dels quals només se’ls regularitza l’ortografia ("Fontrubí" passa a "Font-rubí", "Puigdalba" a "Puigdàlber", "Arbos" a "l’Arboç", etc.). L’apel·latiu de què parlem en aquest apunt s’afegeix als següents:

• Avinyonet del Penedès
• Banyeres del Penedès
• La Bisbal del Penedès
• Llorenç del Penedès
• Vilobí del Penedès
• (i d’altres sense carrer dedicat a la vila, com Bellvei del Penedès)

Finalment, de la llista del principi d’aquest apunt falten dos noms, dos casos ben diferents. Per una banda, Vilafranca, que porta el determinatiu des d’antic, com a mínim del 1675, si no més enllà (des de quan?).

Méndez, 1675

L’altre cas és el de Pacs del Penedès. En documentació antiga sempre surt el nom tot sol (escrit "Pacs", "Pax", "Pachs"...) i al decret de 1933 tan sols se’n corregeix l’ortografia, i de “Pachs” passa a “Pacs”. I encara apareix així al decret del 23 desembre de 1936 sobre l'assignació dels municipis per comarques (ATENCIÓ!: avui, 27 d’agost, fa 80 anys de la divisió comarcal de Catalunya base de l'actual). I així es devia dir fins al 1980, en què es fa el canvi. El precedeix (per dos dies!) un informe de la Real Academia de la Historia, signat per Miquel Batllori Munné i aprovat el 26 de juny de 1980, que aposta, tot i admetent que no hi ha possibilitat que el nom Pacs es pugui confondre amb cap altre municipi, porti la cua “del Penedès”. I a La Vanguardia (28/06/1980) trobem aquesta nota sobre acords del Consell Executiu de la Generalitat: “También se ha aprobado el cambio de nombres de los municipios de Pach por Pacs del Penedés y Fontcuberta por Fontcoberta.“ Naturalment, a l’informe de l’Institut d’Estudis Catalans del 6 de novembre de 1980 sobre la revisió dels noms dels municipis del Principat encarregada pel Parlament (que es basa en la llista del 1933) ja surt amb l’additament comarcal.

La Vanguardia, 28/06/1980

Aquests són, doncs, els orígens del determinatiu “del Penedès” als noms de municipis que designen alguns carrers de Vilafranca.

Carrers de Roma

De visita per Roma, no he deixat d’entretenir-me amb la toponímia tot llegint els noms de les plaques dels carrers (per cert, fins i tot el carrer més petit amb tota una senyora placa). N’hi ha dos de ben curiosos.

La Via Catalana es troba al centre històric de Roma, a tocar del riu Tíber i prop del Teatro Marcello. Voreja l’actual sinagoga major de Roma, també seu dedicada als estudis hebreus, erigida al que havia estat el call romà. Naturalment el carrer no té res a veure amb la concentració multitudinària del 2013. Sembla que l’origen és el nom d’una de les cinc escoles (o cultes) jueves que hi havia hagut en aquesta zona abans de la seva remodelació total el 1870. Segons he pogut llegir, aquestes escoles reunien jueus de diferents procedències: romans nadius, sicilians i castellans. L’Scuola Catalana arrecerava un bon nombre de jueus expulsats de Catalunya (o de tota la corona catalanaragonesa) a partir de 1492 i sembla que des del punt de vista arquitectònic era la més important, construïda el 1628. Per tant, la Via Catalana (nom aprovat el 1954) és un vestigi de la presència de catalans (jueus) a Roma i de la seva escola. Més informació en aquest llibre.

 La Via Villafranca, com és de suposar, no està dedicada a la nostra vila penedesenca, i més tenint en compte que a Itàlia hi ha com a mínim vuit vilafranques diferents. El nom es va aprovar el 1901 i fa referència a l’armistici signat el 1859 a Villafranca di Verona entre Francesc Josep I d’Àustria i Napoleó III i que donava fi a la II Guerra de la Independència. Tots els carrers de la zona tenen noms relacionats amb llocs i episodis bèl·lics de les guerres de la independència italiana del segle XIX. Villafrancha di Verona, a més, va ser seu del quarter general dels piemontesos (1848) i hi tingué lloc una batalla entre austríacs i italians (1866). [Agraeixo aquesta informació al Sr. Enrico Giovanini.] 

Finalment, us sonen aquests noms de carrers?

Orígens d'alguns noms de cases del terme de Vilafranca

Ca l'Isidoro i, a l'esquerra, Cal Frare.

De l'estudi de padrons i censos de la població de Vilafranca corresponents al període 1882 i 1936 hem pogut extreure nombroses dades interessants sobre noms de lloc vilafranquins que desconeixíem. En aquest apunt demostrem fefaentment els orígens dels noms d'algunes cases aïllades del terme, tots ells derivats de persones identificades. Podeu conèixer la situació cada masia al mapa del final de l'apunt.

• ca l’Arnabat / cal Quim: el nom més antic de la casa és "cal Salamenyo", documentat al padró de 1900, que atesta que hi viu Josep Calabuig Masana, nat a Olèrdola feia 57 anys, i Maria Arnabat Valldosera, nada a Selma feia 49 anys. Els noms “ca l'Arnabat” i “cal Quim” (documentats només des del 1958 i 1986, respectivament, per a la mateixa casa) han de venir d'un nebot de la Maria, dit Joaquim Arnabat Mestres, de Pontons, que hi viurà des de com a mínim el 1921. Resta saber l'origen del nom primigeni de la casa.   
• cal Coral de Santa Maria: el primer "Coral" que viu a a la masia de Santa Maria dels Horts és Sebastià Coral Julià, casat amb Remei Sadurní Batlle (padró 1900). Al padró de 1930 consta que encara hi viuen, però en algun moment indeterminat posterior degueren traslladar-se a la casa pròxima a l’actual avinguda de Barcelona que a partir d'aleshores es va conèixer per "Cal Coral de Santa Maria". 
• ca l’Isidoro: dels padrons de 1900 a 1930 existia Cal Frare, on vivien el matrimoni Joaquim Solé Morató i Maria Les des del 1898. Una de les seves dues filles, Dolors, es casa amb Jaume Baqués i consta que ambdós matrimonis hi viuen fins com a mínim el 1930, juntament amb els seus tres fills i la mare i l'oncle de Jaume. L’altra filla, Mercè, es casa amb Isidoro Solé Gili, fill de Sant Martí, i des del padró de 1921, com a mínim, consta que viuen a Cal Frare Petit. Atès que fins aleshores no es fa la diferenciació entre cal Frare Gran (o Vell) i cal Frare Petit (dos noms provisionals i efímers), podem suposar que es devia construir una altra casa al costat per a la nova unitat familiar que, poc després, prendria el nom del cap de família, Isidoro.  
• cal Lolo: el renom és una masculinització de "Lola", i aquest un hipocorístic de "Dolors". Hem documentat que als padrons de 1930 i 1936 el nom "Dolors" el porten com a mínim dues dones de la família que ha viscut a la casa, àvia i néta. Fins al 1936, la casa surt amb el nom de "Cal Leal"; a partir del 1936 trobem el nom "casa Lola". En algun moment indeterminat posterior degué passar a "Lolo". La néta és la que es va casar amb Francisco Painous, d'on ve l'altre nom amb el qual es coneix la casa des de mitjan segle XX (Cal Painous).
• ca la Marina: la primera referència explícita de ca la Marina és del padró de 1921 (i continua a altres padrons posteriors). Ha de venir de Marina Rovira Rovira, de 42 anys, que consta que el 1902 hi viu des de feia 14 anys. Era viuda d’un home de cognom Carbonell, nissaga documentada a la Serreta des de com a mínim vint anys abans.
• hort del Marlès: als padrons de 1921 i 1924 apareix que Josep Marlès Vidal, fill de Sant Jaume dels Domenys, resident a Vilafranca des del 1913, habita un indret dit "camino Pasaje", que era al camí de Mas Rabassa. Ha de ser l’actual hort del Marlès.
• cal Raventós / cal Salvador Colàstic: al padró de 1921 consta “ca l'Escolàstic” (l'actualment dita "cal Colàstic"). La família resident (de cognom "Surià") és originària d'Avinyonet, cosa que lliga amb la hipòtesi que vinguin de la casa de Cal Culàstic de l'Arboçar documentada per Pere Sadurní (2005). Als anys vint consta que hi viu Salvador Raventós Ràfols, casat amb una filla de la casa, però al de 1930 consta que ja viuen en una altra casa, ben a prop. A ell es refereixen les denominacions "Cal Raventós" (padró de 1930) o “Cal Salvador Colàstic” (mapa de 1974) aplicades a la nova casa. 
• cal Rossell: es documenta amb aquest nom al padró de 1930 i a mapes de 1950 ençà. El nom es deu a Ramon Rosell Carol, nat a Olèrdola el 1887, resident a la vila des del 1919. Aquesta casa, però amb el nom "els Cinc Ponts", també surt als padrons del 1921 i 1924, habitada pel mateix individu.
• cal Salvany: només és al padró de 1930 que cal Monjo es denomina “cal Salvany”, i és per raó del cognom de la persona que hi viu, com a mínim des del 1921, en Josep Salvany Miret, casat amb Antònia Folguera Batalla.  
• cal Santó: els Santó (Joan Santó Albet) van habitar la casa des de com a mínim el 1921 i li van donar el nom que apareix a diversos mapes des del 1974 ençà. Abans (des del 1882 com a mínim) havia pertanyut a la família de cognom Galofrè (i després, Marcé) i s'anomenava "sínia del Manescal", que és tal com surt sempre a la documentació des del 1846 i encara fins al padró del 1936.

Mapa de situació. Feu clic per ampliar a Google Maps.

Si coneixeu alguna altra dada d'aquestes cases, us agrairé molt que me la feu saber.