El mes de febrer ja vam relacionar en aquest blog la celebració de l’Any Pompeu Fabra amb la toponímia, fent referència al MapaFabra, una iniciativa que pretenia plasmar sobre el mapa els indrets catalans que porten el seu nom (carrers, places, monuments, plaques, escoles...).
Però quina va ser la vinculació directa de Fabra en un àmbit de la llengua tan específic com la toponímia? Per la seva faceta excursionista, naturalment que s’hi devia fixar, com es fixava en tots els aspectes de la llengua: «Si a mi l'excursionisme em va entusiasmar de seguida, és perquè vaig trobar-hi la confirmació de les teories que jo estudiava. La diversitat fonètica del català, que jo podia constatar anant de poble en poble, vingué a corroborar pràcticament molts dels meus principis filològics.» (dins Artur Bladé Desumvila, Contribució a la biografia del mestre Fabra, Barcelona: Dalmau, 1965, pàg. 64). Sembla que en aquest sentit seguia l’exemple de Marià Aguiló: «[Aguiló] Va ser el primer a lligar l'estudi de la llengua amb l'excursionisme i en les seves excursions anà aplegant tot el material, valuosíssim, que després donaria fama a la seva calaixera... La calaixera de l'Aguiló! D'aquells calaixos va sortir el Diccionari Aguiló i una gran quantitat de notes que nosaltres, a l'Institut, vam aprofitar.» (dins Bladé, op. cit.). Joan Alavedra explica aquesta anècdota: "Fèiem passejades —fins a Sant Miquel de Cuixà, on hi havia Puig i Cadafalch. O fins al castell de Rià, país de Guifré el Pilós. O fins a Marquixanes: «Quin nom tan català i tan bonic!», deia.» (dins Jordi Mir, Memòria de Pompeu Fabra. 50 testimonis contemporanis. Proa, 1998).
Oficialment, per la seva feina a l’IEC, es coneixen dos documents relacionats amb toponímia que porten la seva firma. El primer és la "Memòria sobre la preparació del diccionari de toponímia i onomàstica catalanes presentada per l'Institut d'Estudis Catalans a l'Excel·lentíssim Senyor President de la Mancomunitat de Catalunya (1922)" (i pàgines següents). En aquest text, Fabra declara que «Adherits a la terra, els noms de lloc són l'element més resistent del llenguatge.» i «Aquestes denominacions constitueixen una part molt important del vocabulari d'una llengua.». Per tant, «L'obra de depuració i fixació del nostre idioma restaria incompleta si no tingués en compte els noms propis de lloc i de persona.». Finalment, detalla un pla per recollir aquest material onomàstic.
El segon és la «Llista dels noms dels Municipis de Catalunya» (1933) (i pàgines següents), que signa ell mateix a més de Josep M. Casacuberta, que havia estat director de l’Oficina de Toponímia i Onomàstica creada l’any 1921, i Joan Coromines, que va començar a treballar l’IEC el 1931. Aquest document era el resultat d’un encàrrec del Govern de la Generalitat del 1931 amb l’objectiu de corregir nombrosos errors dels noms oficials dels municipis catalans com constaven a l’Instituto Geográfico y Estadístico. La llista recull els noms adaptats a l’ortografia catalana (accents, guionets, grafies no catalanes (ñ, -ch), vocalisme...) i en molts es tradueixen al català o s’hi avantposa un article determinat.
També hi ha alguns casos que s’hi afegeix un apel·latiu al darrere, per diferenciar municipis de nom idèntic (per exemple, «del Penedès» s’afegeix en aquest moment a la denominació oficial dels pobles d’Avinyonet, Banyeres, la Bisbal, Llorenç, Vilobí i Bellvei). Aquest recurs, que ja vam explicar en aquest blog que es va començar a aplicar a gran escala a tot Espanya el 1916, l’explica Fabra a la seva gramàtica pòstuma del 1956 (PDF) amb un exemple que ens és molt proper: «No és rar que un mateix nom propi hagi estat posat a diferents individus. Ex.: a Catalunya hi ha més d'una població que porta el nom de Vilafranca: les distingim, quan en tenim necessitat, dient Vilafranca del Penedès, Vilafranca de Conflent, etc.» (Gramàtica catalana, ed. Teide, pàg. 19).
Vilafranca també apareix, òbviament, en aquesta llista, ja amb la forma que encara té, Vilafranca del Penedès, en substitució de la que constava, Villafranca del Panadés, i posa fi (fins a l’adveniment de la Dictadura, és clar) a un debat molt viu a la premsa vilafranquina dels anys vint sobre la forma «Penedès».
Finalment, Fabra també ha deixat escrits comentaris sobre la manera de tractar els exotopònims (noms de lloc estrangers), generalment amb el criteri d’acceptar l’adaptació al català si hi ha hagut tradició de fer-ho (aquest aspecte està molt ben detallat per David Ordóñez al «Llibre d’estil de la revisió de la toponímia estrangera» d’Enciclopèdia.cat, 2010).
Per tant, tot i que Fabra no ha tingut una participació especialment activa en els estudis toponímics, la seva figura referent i la seva obra ingent han deixat traces visibles.
"Pompeu Fabra (1868-1948)" in Lleures i converses d’un filòleg, de Joan Coromines (Barcelona: Club Editor, 1971), pàg. 393-417: "Hi ha un terreny en la meva carrera científica, i certament tocant al llenguatge, que aparentment sembla haver-li restat sempre bastant estrany. Vull dir l’onomàstica i l’estudi de la toponímia. Però en el fons, fins i tot en això, havia trebaedillat força, tan cert és que no hi havia cap aspecte de la nostra lingüística sobre el qual no tingués una cultura sòlida i punts de vista ben personals; al contrari, si no va publicar res d’Onomàstica, tenia una visió panoràmica molt ampla i ben fundada sobre la història i l’origen dels nostres noms de lloc, i en les nombroses excursions que férem plegats per les nostres muntanyes, sovint s’esqueia a fer al·lusió a etimologies toponímiques ben poc visibles, o a expressar-se amb
ResponEliminauna ironia ben merescuda sobre determinades idees de Balari, avui ultrapassades però que encara compten amb l’aprovació servil de més d’un col·lega." I segueix.