Música i toponímia (I): la font de la Mandra

Hi ha poetes, escriptors, fotògrafs, pintors, músics, etc. que s’han inspirat en algun element de Vilafranca per a les seves obres. En un blog de toponímia, s’escau fer un recopilatori d’obres artístiques on surtin noms de lloc. Avui, La font de la Mandra, de Josep M. Picas, coincidint que aquests dies fa 55 anys que la font es va enderrocar.

Josep M. (Pep) Picas va iniciar la seva carrera de cantautor el 1969. Va escriure una cançó dedicada a la font de la Mandra, que estava situada ben a prop del bar que regentava la seva família, al carrer Amàlia, 151. La font es va construir durant la Guerra Civil a la confluència dels carrers de Germanor i Amàlia Soler. Estava envoltada d'arbres i hi havia bancs per seure. Va ser enderrocada el a finals de febrer de 1969 per facilitar el trànsit. Paradoxes de la vida, força anys després es construeix una rotonda al mateix lloc que serveix justament per guanyar fluïdesa del trànsit. Es diu que el nom, de gènesi popular, li ve del fet que van trigar molt de temps a construir-la (Tothom 1/03/1969); d'altres diuen que feia mandra anar-hi des del centre (Retrats vilafranquins 15/10/2013).

La cançó la va publicar el 1977 (no el 1972, com vam escriure al llibre) la casa EDA en un disc de 45 RPM (els petits) amb tres cançons més. La nostra cançó era la primera de la cara A i es pot escoltar a Youtube. L'1 de novembre de 1977, Picas va arribar a cantar la cançó al programa "Varietats" de RTVE Catalunya, presentat per Salvador Escamilla (min 17:04). 

La lletra de la cançó, de caire nostàlgic i irònic, era aquesta:

Ningú ja no pensa amb tu
recó del repòs d'un vell
t'alçaves com un vaixell
enmig del carrer d'Amàlia.

Quatre arbres al teu voltant
et feien més senyorial
ben just si rajava mai
la Font de la Mandra.

Les tardes que feia sol
era el centre de reunió
de cinc vells republicans
que anaven arreglar Espanya.

Quatre velles que esperant
que s'ompligués la galleda
feien hores criticant
a aquesta o a aquella.

Un bon dia uns senyors
de la casa de la vila
la van mirar de reüll
dient que era delictiva.

Fa nosa pel pas dels cotxes
o dels camions més grossos
i de nit a matinada
ens la van fer caure a trossos.

Sense preguntar a la gent
que pensaven de la font
llavors això era molt lògic
tot es feia per collons.

Per ordre del Molt Il·lustre
per ordre d'aquest o aquell
el pobre carrer d'Amàlia
es va quedar sense el vaixell.

Ningú ja no pensa amb tu...

Tant sols ens queda el record
d'aquella font que s'alçava
en mig del carrer d'Amàlia
d'aquella Font de la Mandra.

[Lletra publicada a La Voz del Penedès 19/11/1977 (27): secció “Cançons d’ahir i d’avui”]