El passat 21 de desembre es complien 100 anys de l’acord del ple de l’Ajuntament de Vilafranca de dedicar un carrer a Baldomer Lostau Prats. Es tractava d’un carrer travesser del carrer de Santa Magdalena, que fins aleshores era un camí que portava a unes eres, motiu pel qual es coneixia com a «camí de les Eres». L’acord no especifica les raons del bateig, però hi ha una circumstància que pot explicar-ho: feia 25 anys de la mort d’aquest polític republicà federal barceloní, que va ser escollit diputat a les Corts pel districte de Vilafranca el 1893. Malgrat els anys transcorreguts des del seu decés, el seu bon record es devia mantenir viu: dos testimonis lamenten que el nom del polític s’apliqui a una via, en aquell moment, segons llur parer, tan indigna. Al Panadés Republicano (27/04/1922), un tal «Un que no bada» escriu: «doncs allí senyors, entremitj de dos corrals i dues cuadres hi han posat com a escarni: Carrer d’en Baldomero Lostau. Un que no bada i varis vehins protesten de que com a Cabrada i escarni s’hagi posat el nom de una persona tant respetada i distingida en tal lloc.» [Amb «Cabrada» es deu referir a una acció del «Cabra», el Jaume Ferrer Cabra, director del setmanari Fructidor, que tenia fortíssimes divergències amb el Panadés Republicano.] I més endavant, Pere Regull (que també col·laborava al Panadès Republicano), en el primer text que coneixem sobre l’origen dels noms de carrers de la vila, repassa els carrers amb nom de «Gent d'altres localitats: homenatges circumstancials». I llista els següents: «Jaume I, Pere III el Gran, el Cid, Prim, Duc de la Victòria (Espartero), General Riego, General Cortijo, General Zurbano, Baldomero Lostau (qui trià el carrer fou molt poc considerat),...» («Els carrers de Vilafranca», a L’Abella d’Or a Vilafranca, 1926) [el subratllat és nostre].
 |
| El carrer de Baldomer Lostau, cantonada amb el de Santa Magdalena. La font també data d'aquells anys |
 |
| Foto aèria del 1948, amb el carrer ressaltat en groc, encara ben poc urbanitzat (ICGC) |
 |
| Detall del plànol urbà de 1930, on es veu el cap del carrer i el camí de les Eres (ICGC) |
La referència burleta del Panadés Republicano a Jaume Ferrer Cabra (la «Cabrada») entra en la dinàmica de lluites polítiques d’aquests anys convulsos, però també la motiva que l’acord sobre el carrer es produeixi en una sessió plenària on eren absents els regidors representants del Centre d’Unió Republicana (la publicació portaveu del qual era precisament el Panadès Republicano). En canvi sí que hi era el regidor Jaume Ferrer Peralta, fill del Jaume Ferrer Cabra, que és qui fa la proposta. Ambdós vivien precisament al carrer de Santa Magdalena (als números 46 i 50, costat per costat) (segons el Padró 1921), on tenien el negoci de productes agrícoles, i van aprofitar per servar el record de Lostau ben a prop de casa. Ferrer Cabra, republicà federalista, com Lostau, va participar amb ell en la campanya de les eleccions del 1893.
La biografia de Baldomer Lostau està ben explicada a diversos llocs. Nosaltres tan sols afegirem alguns apunts dispersos. Per exemple, que era barreter, amb botiga a Barcelona des de 1878: «Hoy abre sus puertas al público un nuevo establecimiento en el Pasaje de Bacardí [núm. 7], que el conocido sombrerero don Baldomero Lostau acaba de instalar en dicho punto. En él hallarán nuestros abonados la más alta novedad, así en sombreros de todas clases como en gorras y artículos de fantasía, rigiendo en punto a precios los mas rigurosos de fábrica (La Publicidad, 29/09/1878). El 1879 es va casar amb Josepa Espinet i van tenir un fill, Baldomer, que era metge a l’Hospital Clínic i també va tenir una certa activitat política, segons explica El Diluvio (4/12/1927, 26/05/1931, etc.). I tres filles: Teresa, pintora, casada amb el també pintor i dibuixant Xavier Nogués, a la qual Salvat-Papasseit li dedicà el poema «Llegenda»; Josefa, la germana gran, que va fer de mestra a Vilafranca; i Alberta, que del 1922 al 1948 va treballar a la casa Cinzano a Barcelona (els darrers anys, amb un càrrec directiu).
Les vel·leïtats polítiques de Baldomer van començar de ben jove: amb 20 anys ja es relacionava amb moviments polítics democràtics obreristes i amb 23 va participar activament en l’alçament de la Gloriosa. Amb 25 anys és elegit diputat a les Corts per Gràcia i amb 27, el 1873, va proclamar l’Estat Català dins la Federació Espanyola, molts anys abans que ho fessin Macià i Companys, per la qual cosa, tot i que es diluí ràpidament amb l’adveniment de la Primera República, val la pena ser recordat i reivindicat. Acabat el breu parèntesi republicà, i en plena restauració borbònica i període de desencís, es va dedicar a l’ofici de barreter i va fer de comercial d’una empresa d’explosius i alguna feina a la indústria naviliera, però a poc a poc anà participant en la reorganització del moviment democràtic republicà federal, juntament amb Pi i Margall. Tothom en destaca la vehemència dels seus discursos: «És orador de temperaments revolucionaris» (La Campana de Gràcia 4/03/1893); «en el lograba distinguirse por el ardor de su oratoria vehemente» (La Vanguardia 18/10/1896). Ell i el vilafranquí Isidre Rius, també conegut per la seva oratòria amb el nom del «Castelaret» o el «Castelar Obrer», van tenir molta activitat pel districte a partir del 1890, exposant en «meetings» les seves idees republicanes federals. Fruit d’aquesta tasca, el 1893 va ser escollit per segona vegada diputat a les Corts generals, aquest cop per Vilafranca.
 |
Imatge de Baldomer Lostau de la llista a les eleccions del 1893 (La Campana de Gràcia 4/03/1893) |
La biografia de Baldomer Lostau està ben explicada a diversos llocs. Nosaltres tan sols afegirem alguns apunts dispersos. Per exemple, que era barreter, amb botiga a Barcelona des de 1878: «Hoy abre sus puertas al público un nuevo establecimiento en el Pasaje de Bacardí [núm. 7], que el conocido sombrerero don Baldomero Lostau acaba de instalar en dicho punto. En él hallarán nuestros abonados la más alta novedad, así en sombreros de todas clases como en gorras y artículos de fantasía, rigiendo en punto a precios los mas rigurosos de fábrica (La Publicidad, 29/09/1878). El 1879 es va casar amb Josepa Espinet i van tenir un fill, Baldomer, que era metge a l’Hospital Clínic i també va tenir una certa activitat política, segons explica El Diluvio (4/12/1927, 26/05/1931, etc.). I tres filles: Teresa, pintora, casada amb el també pintor i dibuixant Xavier Nogués, a la qual Salvat-Papasseit li dedicà el poema «Llegenda»; Josefa, la germana gran, que va fer de mestra a Vilafranca; i Alberta, que del 1922 al 1948 va treballar a la casa Cinzano a Barcelona (els darrers anys, amb un càrrec directiu).
Les vel·leïtats polítiques de Baldomer van començar de ben jove: amb 20 anys ja es relacionava amb moviments polítics democràtics obreristes i amb 23 va participar activament en l’alçament de la Gloriosa. Amb 25 anys és elegit diputat a les Corts per Gràcia i amb 27, el 1873, va proclamar l’Estat Català dins la Federació Espanyola, molts anys abans que ho fessin Macià i Companys, per la qual cosa, tot i que es diluí ràpidament amb l’adveniment de la Primera República, val la pena ser recordat i reivindicat. Acabat el breu parèntesi republicà, i en plena restauració borbònica i període de desencís, es va dedicar a l’ofici de barreter i va fer de comercial d’una empresa d’explosius i alguna feina a la indústria naviliera, però a poc a poc anà participant en la reorganització del moviment democràtic republicà federal, juntament amb Pi i Margall. Tothom en destaca la vehemència dels seus discursos: «És orador de temperaments revolucionaris» (La Campana de Gràcia 4/03/1893); «en el lograba distinguirse por el ardor de su oratoria vehemente» (La Vanguardia 18/10/1896). Ell i el vilafranquí Isidre Rius, també conegut per la seva oratòria amb el nom del «Castelaret» o el «Castelar Obrer», van tenir molta activitat pel districte a partir del 1890, exposant en «meetings» les seves idees republicanes federals. Fruit d’aquesta tasca, el 1893 va ser escollit per segona vegada diputat a les Corts generals, aquest cop per Vilafranca.
Baldomer Lostau, durant la seva època al capdavant dels Guies de la Diputació per lluitar contra els carlins (ca. 1873. Publicada a La Libertad 30/12/1928).
Se’n recorda també la defensa dels obrers i la seva intercessió per evitar l’execució de penes de mort: per exemple, en el cas dels condemnats pel crim del rector de Foix (La Vanguardia 03/01/1896), en el del condemnat per la Bomba del Liceu (Destino 31/05/1969) i en el de set anarquistes («Con Baldomero Lostau gestionamos el [indult] de siete anarquistas fusilados en Montjuich.». La Publicidad, 14/08/1911). I també volia rebaixar l’assignació a l’església per dotar de més pressupost a Ensenyament i volia abolir les quintes.
Va morir jove, amb 50 anys, el 13 d’octubre de 1896. Diuen les cròniques que a causa d’un empitjorament de la seva salut per una detenció poc explicada i una estada en un calabós de les Drassanes l’agost del mateix any (sortí «ferit de mort», deia La Campana de Gràcia del 17/10/1896). Un grup de penedesencs va participar a l’enterrament, al costat de més de 2.000 persones: «Una comisión de electores del distrito do Vilafranca se ofreció á llevar en hombros el féretro, á lo que accedió la familia del difunto» (El Diluvio 15/10/1896). A la premsa hi ha diverses ressenyes del seu enterrament, culminades per extenses glosses del seu tarannà personal i un repàs de la seva extensa i agitada vida política, que incloïa una condemna a mort, un exili, la proclamació de l’estat català, fets d’armes contra els carlins, una vida parlamentària animada, la defensa dels obrers i, sobretot, sempre, la defensa d’una república federal (La Vanguardia 18/10/1896, La Campana de Gràcia 17/10/1896 i La Publicidad 21/10/1896; vegeu també el testimoni d’un contemporani seu, Joaquim Viñas Pagés).
Per acabar, volem remarcar la supervivència del nom d’aquest polític revolucionari, federalista, republicà al nomenclàtor de carrers de Vilafranca, sorprenentment immune a les dictadures de Primo de Rivera i de Franco. Per cert, seguint la tendència dels últims anys d’eliminar noms relatius a la monarquia espanyola als carrers de Catalunya, el 2013 hi hagué una campanya de diverses entitats per substituir el nom de l’avinguda del Príncep d’Astúries de Barcelona pel de Baldomer Lostau. Dos anys després, l’Ajuntament aprovà una moció per canviar aquest nom i altres onze de referències monàrquiques, però el nom finalment aprovat (febrer 2019) per a l’avinguda fou el de la Riera de Cassoles. El nostre Baldomer ha passat a la llarga llista de personatges que busquen el seu espai a la ciutat de Barcelona i, de moment, Vilafranca és l’única població que l’ha incorporat al seu nomenclàtor.
(Agraeixo les aportacions de l’historiador Raimon Soler Becerro.)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada