El 15 d’octubre es va presentar el llibre Cuc a enraonar. A l’entorn del parlar del Penedès (ed. Andana, 2021). És un recull d’articles que Ramon Marrugat Cuyàs ha anat publicant a El 3 de Vuit mensualment des de l’octubre de 2015 fins al febrer de 2021. El recull demostra que el parlar del Penedès dona per molt, sobretot si qui en parla té la intuïció fina, els coneixements lingüístics i el bagatge cultural de Ramon Marrugat.
Ànima del projecte descriptiu del parlar penedesenc, Marrugat difon per mitjà d’aquests articles tan ben escrits i tan amens gran quantitat de particularitats del nostre parlar, impossibles de comentar amb justícia en l’espai d’aquest apunt. Però essent aquest un blog de toponímia, sí que en destacarem les referències a topònims vilafranquins, no pas pocs tenint en compte les antigues vel·leïtats en aquest camp d’aquest vilafranquí exiliat.
Marrugat sempre ha parat molta atenció al parlar de la gent i, per tant, a la manera com el poble anomena certs indrets, que no coincideix amb el nom oficial. Així, esmenta que a Vilafranca es parla de Sant Culgat (pàg. 42), del barri del Vaticà i de l’edifici de Cal Collons (93), tots aquests producte de la creativitat popular. És aquesta l’explicació que troba perquè existeixi a Vilafranca el carrer dels Llegums (perquè en aquest carrer, el de Puigmoltó, hi havia les cases de Cal Fesol, Cal Fesolet i Cal Cigró) (35).
S’esmenten també noms de casa que encara avui es poden sentir: Cal Bitxac i Cal Gaig són el nom de dos establiments ja desapareguts, i fora vila hi ha el Mas Pardal i hi havia hagut la barraca del Guatlle, tots aquests noms d’ocells, un dels recursos habituals dels noms de casa de tot arreu.
Marrugat dedica tot un article a la transformació del carrer de Sant Ramon de Penyafort a Sant Raimon, i ho fa amb arguments que no deuran agradar a més d’un, ens temem (45).
Paraules penedesenques i, també, clarament vilafranquines són els noms genèrics pèlec, catània (de Cal Catani) i els correlons (117), forma que feliçment ha quedat fixada oficialment a Vilafranca per designar els carrers estrets del nucli històric de la vila (aparcant, així, l'oficial corraló).
Una gran troballa són el bon nombre de castellanismes diguem-ne catalans, o el que l’autor anomena «els nostres castellanismes»: mots d’aspecte castellà, però que els donem un significat diferent del que originalment tenen. Entre aquests, són un clar exemple els noms de lloc de la plaça dels Tocinos (69) o la Perrera (70), els quals ni l'un ni l'altre tenen en castellà el sentit que els donem.
Altres topònims vilafranquins surten a capítols sobre fórmules màgiques i parèmies, com la de «Sant Pau de la Muntanyeta, cura la tos de la canalleta» (27), o la frase «anar a cobrar a Cal Not» (37).
Al llibre també s’esmenten els arbres singulars Pi de la Serreta i Pi de Cal Xerranxa (71) i els antics topònims creats amb el nom de color «roig», com l’aboi vilafranquí Porroig. I més amunt hem parlat de les catànies, però afegim també altres noms de productes que porten el nom de la vila en la seva denominació, com els ous, les coques i els càntirs de Vilafranca (21).
Aquests són només alguns dels mots que es comenten al llibre, només els relacionats amb llocs vilafranquins. El lector faria bé de comprar-lo perquè n’hi ha molts més, un bon grapat... o millor, una bona almosta!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada