Un nom italià molt vilafranquí

El 7 de març de 1884 Pere Lliveria (no «Llaveria», com s'ha publicat en algun lloc*) va registrar a l’Ajuntament una sol·licitud de llicència d’obres per construir una façana al llarg del carrer del Bisbe Morgades i poder tancar la resta del perímetre de la seva finca, delimitada pels carrers Bisbe Morgades, Amàlia Soler, Parlament i Boters (que en aquell s’anomenava «Fontanals»). El projecte es va aprovar el 12 de març i naixia així un dels espais més emblemàtics de Vilafranca, el Tívoli.

Mapa que acompanya la sol·licitud de llicència d'obres de Pere Lliveria (7/03/1884)

La inauguració es produeix l’1 de juny de 1884, tot i que les obres encara no estaven acabades. El Tívoli Villafranqués, fou, doncs, una iniciativa privada, un recinte amb fonts, restaurant, pavellons, caminets per passejar i un saló teatre. L’any 1944 el va comprar l’Ajuntament i des d’aleshores és públic. Ha estat reformat totalment com a mínim dues vegades, el 1975 i el 1989. 

 

La iniciativa imitava una tendència de Barcelona, i a la vegada d’altres ciutats d’Europa, d’habilitar espais oberts i amb aire net fora de les velles viles closes medievals. Així van proliferar arreu eixamples amb avingudes i carrers amples i rectes, cases sumptuoses i espais d’esbarjo, amb fonts, cafès, jardins..., tot molt romàntic i burgès. A Barcelona, el 1848 es van construir els jardins del Tívoli. A Vilanova i al Vendrell hi van haver empreses semblants, batejades també amb el nom «Tívoli», anteriors a la vilafranquina. A Vilanova, Jacint Miró Mayné, vilafranquí i ebenista de professió, el 1860 inaugura una entitat d’esbarjo amb diversos serveis, jardins i, sobretot, un teatre (actualment, el nom ha desaparegut del nomenclàtor); poc després, al Vendrell, el 1862 tres emprenedors locals (un ebenista, un fuster i un paleta, músics aficionats) arrenden una finca per construir-hi un lloc d’esbarjo (encara avui «Tívoli» és el nom d’una plaça, un passatge i un auditori).

Vista aèria del parc d'abans de la darrera reforma del 1989

Com hem vist, la idea vilafranquina d’obrir un espai fora muralles per al lleure dels ciutadans s’emmirallava en la iniciativa de Barcelona i les comarcals. I el nom, també. De fet, el mot sembla que va anar adquirint el significat sinònim de lloc d’esbarjo: fixeu-vos, sinó, com s’anomena en l’escriptura d’arrendament el projecte vendrellenc: «establecer un «Tíboli» o lugar de recreo» (reproduït a El Baix Penedès, 19/08/1933). I la publicació Labriego ho exposa així: "Una noticia fresca... Se trata pues, por parte de algún particular o particulares de la construcción de un tivoli o jardines de recreo, con sus grandes cascadas, salon de teatro y de baile, iluminación a la veneciana cuando convenga» (31/01/1883). Per aquest motiu es fa necessari l’apel·latiu «villafranqués», per diferenciar-lo d’altres «tívolis». I és que a més de ser el nom del parc i el teatre de Barcelona i dels espais penedesencs esmentats, aplicat a barri o carrer el trobem a Reus, Bilbao, Cartagena, Lieja, Estrasburg, Coquimbo (Xile), Santiago de Cuba, Guatemala...; referint-se a un jardí (o parc d’atraccions) és a París, Madrid, Copenhague, Estocolm, Ljubljana, Benalmádena, Hong Kong, Kurashiki (Japó), Kingston (Jamaica)...; com a nom de teatre, cinema o sala de concerts és present a Burjassot, Madrid, Lisboa, Ciutat de Mèxic, Freiberg, Hamburg...


Però d’on ve, el nom «Tívoli»? Tot sembla indicar que l’origen ha de ser el de la ciutat d’aquest nom propera a Roma, caracteritzada per l’existència de diversos parcs i jardins amb jocs d’aigua, estàtues i caminets per passejar. Però segur que la influència no va ser directa de la ciutat italiana a la catalana, sinó a través dels jardins que París inaugurà amb aquest nom el 1766. I d’aquí als jardins del Tívoli de Madrid (1822), els primers d’Espanya, i finalment, el 1848, Barcelona i altres llocs de Catalunya, inclosa Vilafranca.

Un nom plenament vilafranquí, però d’origen ben llunyà.

Colofó

Simultàniament a l’arrencada del Tívoli, a Vilafranca va sortir una iniciativa semblant, un espai d’esbarjo privat, al carrer d’Igualada, un lloc dit «el Prado Villafranqués». El Labriego (maig 1887) ho testimonia així: "[Vilafranca] contiene dos sitios campestres, uno de ellos el Tívoli Vilafranqués que también posee su indispensable salón-teatro y el otro Prado Vilafranqués con amenos y bien dispuestos jardines". (La competència entre ambdós equipaments devia ser el motiu que el Tívoli s’inaugurés sense estar acabat.) I anys més tard, encara apareixeria el Turó Park. En un altre apunt en parlarem.

___________

*Josep Martí, a Els carrers de Vilafranca del Penedès, Andana, 2014, pàg. 198